han passat més de deu anys!

vaig acabar vuitè d'egb amb 13 anys (sóc del desembre). em vaig prometre a mi mateixa no tornar a posar els peus a aquella escola. al cap de poc temps hi vaig haver de tornar a recollir el graduat escolar i firmar en una mena de Llibre molt gran on es registren tots els nens i nenes que han passat pel centre. devia ser a segon de bup. o sigui que ara, feia més o menys deu anys que no entrava dins aquella escola.
a veure, tampoc és que tingui uns records molt dolents, però tampoc diria que en tinc de molt bons.
sempre he sigut una nena molt moguda, xerrarire, bé i un llarg etcètera, ara veig que segurament era difícil fer una classe amb una nena com la que era. però bé, d'aquí a estigmatitzar-me com ho van fer hi han un bon tros.
una vegada, el mestre d'educació física (naturals i mates... o alguna cosa així), em va dir que quan anés a l'institut tindria treballs a aprovar, fins i tot que em va dir que m'ho replantegés ( com si anar a fer FP fos pels burros, ai las!). m'ho va dir amb tanta mala llet, que se'm va quedar gravat a la memòria per sempre més. segurament ho va dir en un moment d'emprenyamenta, però tot i així, a mi em va afectar personalment. crec que li vaig contestar, que no tan sols aprovaria bup (que mai vaig pensar que fos tan difícil com ens ho pintaven), sinó que a més a més faria una parell o tres de carreres universitàries i em convertiria en el primer membre de la meva família (tan per part de pare com per part de mare) en anar a la uni i obtenir una llicencitura (bé, això últim no ho vaig dir, però ho vaig pensar).
anar a bup em va canviar la vida, en tinc uns molt bons records, bé també em castigaven quan xerrava massa, també devien estar fins el capdemunt (per no dir fins els collons) de mi, però almenys no em vaig sentir gairebé mai ferida.
han pasast els anys, i el 2002-2003, em vaig llicenciar en història de l'art, no ho considero res de l'altre món, però després del comentari d'anys enrere em va fer sentir molt orgullosa de mi mateixa. ara actualment, estic acabat tercer de magisteri musical, i si tot va bé entre aquest juny i setembre (espero que sigui el juny!!) tindré la diplomatura.... em sento doblement orgullosa, ho puc estar no?, a vegades em fa sentir malament sentir orgull de mi mateixa, per haver aconseguit alguna cosa. no em considero millor que ningú, però és demostrar a molta gent, que no confiava en mi, que puc fer molt més del que mai s'haguessin imaginat.

avui he tornat a l'escola, on em van ensenyar a llegir, on em van ensenyar a dubtar de tot... però hi he tornat entrant per l'altre costat, el seu (tot i que mai seré del seu, seré del meu)... si la meva vida fos una pel·lícula clàssica, al retornar a entrar per la porta, s'hauria escoltat una música de triomf, d'aquelles bandes sonores tan carregades tipus R. Wagner: taaat taaataaaann !!! taaaaa!!! xim xim xim pummm!... o potser no, potser hi hauria hagut una mena de flash back ràpid, amb imatges en blanc i negre, amb una melodia melancòlica, per fer caure la llagrimeta.
segurament la pel·lícula s'hauria acabat, amb un primer pla de mi mateixa tocant el violí. seguidament hi hauria un allunymant de càmera (no en tinc ni idea de vocabulari de cine...)a poc a poc, veient les cares de felicitat dels nens i nenes cantant "quan les oques van al camp", mirant encuriosits el violí...

les coses han canviat molt, tant que fins i tot han "desacralitzat" l'església dels Dolors, ara és una sala d'actes, i també la sala on fan educació física... és fort oi? que jo allà havia pressenciat misses, cada setmana, o almenys cada finalització de trimestre. fins i tot havien fet confessions col·lectives!!!
que fort!