trens i més trens

He mirat el meu pressupost, monedes del moneder, més monedes perdudes en butxaques de diferents lloc, resultat: un euro amb cinc cèntims. Impossible agafar cap tren fins a Figueres. Hi havia la possibilitat d'intentar no pagar, però les últimes vegades que he agafar el tren, sempre ha passat el revisor, i em fan molta por.
Finalment, hi he anat amb cotxe. No m'agrada conduir, no en sé massa, sóc una patata lligada en un cordill. Mai havia anat "tan lluny". Sempre de La bisbal a Girona, de Girona a la bisbal. Bé, dic mentides, havia anat fins a Figueres amb una persona al costat, però MAI sola. Ha sigut tota una experiència, un pas més per la meva suposada "autonomia".

Figueres és una ciutat estranya, mai m'ha acabat d'agradar. No em desagrada del tot, però tampoc m'agrada, de fet m'és una mica indiferent. No li acabo de trobar allò que fa que una ciutat sigui especial, el caràcter, la personalitat... Avui em passejava per la Rambla, no li trobo sentit, és un carrer ficat allà mig que no va enlloc. Al final de la Rambla, o al principi depèn de com t'ho miris, just davant del museu de l'Empordà, hi ha una escultura mega fashion dedicada a Dalí. No m'agrada gens, la trobo d'un mal gust horrorós, no sé pas què hi pinta allò allà mig, a part de nosa.
També m'he passejat per alguns dels carrers que van a parar a la rambla. Tots farcits de botigues, la majoria de roba. He escoltat molt francès. Aquell francès de la Catalunya Nord tan característic. Segurament deu ser molt divertit comprar a Figueres amb un sou Francès.

Al final no he anat a la biblioteca, només l'he rodejada i m'he assegut a les escales de l'entrada. Estava voltada de mainada que jugaven a cuit i amagar. Entre ells parlaven una barreja entre català, castellà i marroquí. M'ha fet gràcia.

Avui a Figueres hi feia una xafogor horrorosa, es respirava un aire humit i pesat. Poc després ha començat a ploure a bots i barrals. He quedat ben xopa, he agafat fred, una merda. Hagués preferit l'estúpida de la tramuntana, aquella que deixa el cel net, blau elèctric, i després es veuen les estrelles. Avui no es veia res.
Avui la classe de violí m'ha agradat molt, m'he sentit realitzada, potser no he afinat tan com m'hagués agradat, però he aprofitat l'hora i mitja!

La classe de dansa ha sigut una altra història, m'he atabalat molt i no m'ha acabat sortint res... però segurament la setmana que ve potser em surt millor!

No s'ha de perdre l'esperança, encara no...