Archivos Abril 2006
resulta que les meves ressaques són estranyes. el matí només tenia son, a la tarda estava cansada.. cap al vespre vaig començar a tenir un mal de cap que no m'aguantava, i mal de panxa... és ben bé, que una ja s'està fent gran, o directament rara, rara.
Avui al matí, ens hem aixecat bastant aviat (per ser un dissabte sense treballar...) hem començat a fer paquets i més paquets, i més paquets... per què acumulem tantes porqueries amb tan poc temps?
hem dinat de pressa i corrents, hem fet una migdiada de mitja hora.. i vinga, a munt i avall.. és criminal haver de pujar i baixar milions de vegades en poc temps, quatre pisos sense ascensor... ho he de dir, en ferran ha fet molts més viatges, pobre... això de ser la part masculina té alguns avantatges, i molts inconvenients... jo estava de centre logístic, organitzant paquets, acabant d'empaquetar, i netejant la porqueria que sortia de sota els mobles... que guarros que som!!!
avui passarem la nostra primera nit al nou piset. és tan desolador, sense mobles, tot blanc ennegrit... quin panorama...
a finals de la setmana que ve ens arriben els mobles! una oferta que vam trobar... pintarem les habitacions de colorins, com sempre... i aviat ho tindrem tot col·locadet... ja en tinc ganes...
ara em vénen tot de dubtes, trobaré a faltar girona, la meva girona, tan noble, tan bonica, tan... girona... ja, com sempre exagero, mitja hora ens separa de girona.... un salt.... però igualment... el meu expoble és dur, fa temps que no em passejo per enlloc, fa temps que vaig deixar enrere, ais, ja veurem com anirà tot. suposo que bé. només espero que no m'hagi de traslladar almenys en una colla d'anys!!!!
estava en pijama, bé el meu pseudo pijama: samarreta de portes DOOR (portes automàtiques) i calcetes. estava fent el vago, intentant buscar alguna cosa per el meu treball, de fet no feia res. s'ha conectat un noi de la meva classe i li he preguntat què tal la barraca, i ell m'ha contestat que d'aquí cinc minuts tenia classe. classe? de què? d'organitzacions, la pràctica del divendres. me n'havia oblidat. he estat a punt de passar d'anar-hi, però m'he vestit i he sortit corrents... corrents...
ara, estic molt cansada... moooolt...
vaig a fer paquetets pel trasllat...
d'aquí quatre dies, ja no podré anar corrents a classe...hauré de despertar-me molt aviat i agafar algun tipus de transport. trobaré a faltar tant aquesta llibertat de moviments... però m'agradarà tant tornar al meu país...
el primer record que tinc d'un canvi de casa, va ser el canvi que vam fer del Puigventós, al centre de la Bisbal. tenia moltes ganes de poder anar a peu a tot arreu, de poder sortir de festa i tornar jo sola, sense que ningú m'hagués de venir a buscar o portar... quan vivia al Puigventós. quan sortia amb els amics, sempre havia de demanar que em portessin. era molt incòmode.
quan ens vam traslladar, però, vaig sentir nostàlgia d'aquella caseta de xocolata amb jardí i plantetes... en el fons, aquell indret havia passat a formar part de la meva vida, de la meva quotidianitat, de mi mateixa. Tot i que aquesta nostàlgia ja no hi sigui, sovint somio que estic a aquella casa i quan em desperto busco els interruptors en el lloc equivocat, segurament, recordant la vella instal·lació .
Viure a la Bisbal, al centre vull dir, va suposar un gran canvi per mi. podia anar a peu allà on volgués, tenia tot al meu abast.
a girona he tingut quatre pisos. el primer hi vaig viure tres anys, el segon i el tercer un any a cada un, i el el darrer hi he estat, de moment, un any i mig. per tant, fa uns sis anys i mig que visc a girona. sí, ja sé que els primers anys, tots els caps de setmana anava a casa, i tot l'estiu també me'ls passava allà. però la seguretat de tenir una caseta a Girona, un lloc independet, i propi, em feia sentir especial.
l'any i mig al quart pis ha sigut genial. podria dir que ha sigut el meu primer any i mig ... independent de debó? bé, no sé...
ara deixarem, per sempre, aquest quart pis. em fa certa il·lusió i també certa mandra i tristesa deixar aquest piset. però així ho haurem de fer.
la vida és un espiral.....
podria dir, que aquesta nit, ha sigut l'última festa gironina que dormiré en el meu propi llitet... a girona...
per ser l'última, déu n'hi dó! nit surrealista a dalt de tot, sempre va bé una mica de surrealisme a les nostres vides avorrides.
estic a una llista de correus electrònics, i de tant en tant rebo allaus de correus de gent diversa. la meitat de les vegades no m'assabento de gaire res del que diuen, per tant és molt surrealista. però m'agrada rebre'ls.
se m'ha fet tardíssim, estava mirant Mujeres desesperades, en versió original subtitolada. sense els subtítols no entenc res. tinc l'anglès ben rovellat.
ahir vaig anar a dormir tardíssim! per culpa d'un treball, que vaig perdre. només em faltava fer l'índex i una tonteria més, i no sé com, ni quan, ni perquè però el vaig perdre, o el que és el mateix, no vaig guardar els canvis. sóc un cas de psiquiàtric. total, que ahir a altes hores de la matinada, vaig haver d'acabar, molta part del treball que em faltava per fer. avui al matí no em podia aixecar, potser hagués valgut més empalmar, no sé pas.
avui ja anava ben primaveral i és que el migdia fa molta calor! molta molta molta! però, en el fons, de moment m'agrada!
demà comemçarem a transportar la nevera i la rentadora. encara no he posat RES en caixes, quin desastre, ho hauré de fer tot depressa i corrents.... bé, com sempre.
no sé què em passa, avui he tingut una sobredosi d'abraçades, no pot ser, no sé com curar-me. durant un minut era coberta per una multitut de personetes. amb la calor que fa!
com les trobaré a faltar aquestes abraçades... i falta tan poc! tan... no hi vull pensar que m'acabaré posant trista, i ara, estic tant contenta... que ploraria.. d'alegria.
blau, blau blau, és el cel que veig, pur com l'esmeralda que veig al despertar!!! t'estimo, el món brilla, el sol em mira, els ocells em piquen l'ullet... sí, sí, tu també m'estimes... sóc feliç amb tan poca cosa... tan poca cosa.... amb un somriure, amb una carícia, al teu costat, amb tu... la primavera no enganya, la primavera no ens nega els colors, la primavera és preciosa, com tu... com jo.. jo també sóc preciosa, jo també brillo, sóc com l'estel del migdia que ens desperta i ens dóna energia. uoooouuuooooo!!! la la la la la!!!!! vull que sàpigues que quan somric ho faig SEMPRE de debó, perquè t'ho mereixes, perquè, perquè M'HO MEREIXO!!! sí sí sí!!!!!!!!!!!!!!!!
orenetes que vénen, elles van marxar, però ara han tornat, tenim tantes coses per fer abans que tornin a marxar.... fiiiiiiiiiiiiiiiuuu!!! i les papallones? quines papallones? les de l'estòmac? les que volen!! sí sí, sÍ!!! les que volen lliures, perquè ets lliure, perquè som lliures, perquè estimem, perquè, el cel blau, el cel és blau, i els núvols són blancs tovets i flonjos com cotó fluix!!! adéu estupideses, mals de caps, nooo noooo!!! ara només vull respirar, i creure, creure... que això, que això, que tu i que jo som reals, i la felicitat s'escriu en lletres de pal!!!!!!!
SÍ,SÍ, SÍ!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! LALALALAALALALALALALALAALA!!!!!!!
senyuuu!!!!!! pareze la prinsesa de san yordi!! !!!!!
tinc molta son. avui comentava que ja m'he acostumat a la primavera i no em noto tan cansada, però igualment tinc son.
no entenc a les persones, les seves reaccions, les seves maneres d'actuar...
cada vegada entenc menys res, potser m'estic tornant una insociable?
demà ja firmarem, el nou contracte, el nou pis... un nou començar...
com serà?
en una assignatura ens han encarregat uns deures per la setmana que ve. hem de fer un cd amb les 5 (només 5) cançons que ens hagin marcat més a la vida. sí, ja sé que sembla un treball de primària, però, bé, resulta que l'he de fer. han de ser cinc cançons, que hagin marcat un moment positiu, però també pot ser que hagi marcat un de negatiu, o que et porti records nostàlgics... bé, que t'hagi marcat i punt... que difícil... ara hauré de fer purga, en tinc masses...
hi ha persones amb les quals mai m'hi entendré, per molt que m'hi esforci. a vegades, no em costa massa saber si em portaré bé o no amb algú, encara que sembli una tonteria, noto vibracions, positives i negatives. molt poques vegades les vibracions negatives s'han tornat positives, en canvi, bastantes vegades les positives s'han tornat negatives... no sé perquè deu ser. ara penso en una persona en concret, i veig i sento i crec, que mai ens arribarem entendre. estic convençuda que ho hem intentant, per les dues parts, però mira no hi ha hagut manera, em sap greu. bé, de fet m'és indiferent, què hi farem?
les relacions humanes són molt complexes, mai se sap com poden anar... però es pot intuïr.
ja tinc un altre roser!, ahir no ho vaig dir, me'n vaig oblidar... perquè com que me'l van regalar el dia 22... clar, clar, clar!
m'he passat el dia mandrejant. m'encanta! avui no he hagut de treballar, he tingut el diumenge lliure! visca, visca, visca!
ja he dit, moltes vegades, que a mi sant jordi m'agrada, és una celebració, no sé, que sempre m'ha agradat. no és com nadal, o jo qué sé, altres coses, que trobo carrinclones i que fan mandra. sant jordi, m'agrada . ja ho he dit massa vegades!
de petita em quedava a la Bisbal, posaven tot de paradetes a les voltes, ara actualment crec que les posen al Passeig. de més grandeta ens reuníem uns quants i agafavem la Sarfa per anar a Girona. Girona, per sant jordi és genial. les rambles, la plaça Catalunya, tot s'innunda de paradetes, concerts improvitzats... colors, i floretes, i llibres, molts llibres!
avui m'he quedat dormint fins ben entrat el migdia. després he dinat, i he fet migdiada. a les set de la tarda, he decidit donar una volta pel centre de la ciutat. tot estava pleníssim de gent.. m'he agoviat molt, tanta gent. però bé, era bonic veure les paradetes, les floretes. la gent reia molt, he vist molta gent feliç. i això, també m'ha agradat.
quan m'avorreixo a la feina, faig dibuixos a les finestres. hi passo el dit i faig esgargots, cares, floretes... quan hi poses alè, fas aaah aah, amb l'alè, els dibuixos, surten a la llum. en unes 8 hores de feina, puc arribar a deixar tots els vidres plens. bé, ara exagero, potser en faig un parell, i de tant en tant els vaig "mirant". però, avui, m'he passat. he fet un dibuix molt gran, d'una cara d'un ninot rient, amb els pèls de punki, quan un company m'ha substituit un moment, m'ha dit que sí que m'avorria embrutant d'aquesta manera els vidres. i és que el "ressol", feia que es veiés molt la meva petita obra d'art. és ben bé. m'ha fet una mica de vergonya que em descobrís, la veritat.
avui he fet una visita guiada en castellà i m'ha sortit molt bé, el meu accent ningú me'l treu, però cada vegada aconsegueixo tenir una mica més de fluidesa, això ja és molt per mi.
vaig a súper a comprar, el que passa és que hi haurà molta gent i em fa mandra, fer cua.
feia dies que no em passava, tenia un munt de coses pensades per escriure, i ara ja no les recordo. quines coses! potser no hauria d'escriure res i vaca eixuta... però estic aquí teclejant, el teclat de casa els meus pares (que també és casa meua). aviat ens traslladarem, em fa molta mandra, molta molta. hem de buscar electrodomèstics barats, sobretot una nevera... mmmm i rentadora... a veure com ens ho managuem. tot i que si abans la gent no en tenia, doncs, mira... ais no sé. espero que demà sigui un dia tranquil, no tinc gaire ganes d'estar les 7 hores dreta, quina mandra!
post, avorrit, d'una noia que té son i no són ni les onze....
zzzZZzzzzz
hi ha dies per tot. avui no ha sigut pas un mal dia, ni molt menys. m'he aixecat bastant ràpid aquest matí. pim, pam, ja era al carrer. la veritat, el que estem fent últimament a classe m'agrada, les exposicions sobre mozart són bastant interessants i originals. la nostra la vam fer ahir. aquesta vegada jo no tenia massa protagonisme, però vaig posar la música. va ser molt divertit. hi han coses molt interessants per fer.
començo estar una mica desorientada, ara, després de tot, després d'haver trobat el que buscava, no sé, no acabo de veure res clar. a vegades em sento una mica perduda. de cop i volta, canviar tot el ritme de vida, no saber si tindré una taula on posar l'ordinador, o no sé, si acceptaran la Janis, em tormenta, i molt. en ferran, bé, intenta discimular, com jo. hem d'intentar fer bona cara, perquè si comencem a criticar, no podem parar. que si aquest, que si aquesta, que si l'altre. últimament, m'estic tornant molt criticona, i és que jo no suporto les injusticies, i menys quan aquestes m'afecten a mi mateixa, aleshores ja em "desquicio". sí, podria dir que sóc feliç, sí com diuen "tenim la flor al cul", però vés que no sigui una flor de cactus!
ja em passen a mi aquestes coses, no trobo l'equilibri, puc estar el matí, fresca com una rosa, i bum! veure que a la nit estic pessimista i mig derrotada, potser ajuda el fet que estic cansada, no diré pas que no! fa una estoneta enviava coses, a través d'una pàgina molt friki que ha confeccionat la gencat, felicita el St Jordi, encara que no es diguin Jordi, amb un regalet de poesia. ells en diuen pètals de cultura... que bonic, mira és una idea molt... no sé, però m'ha agradat. pel meu gust, potser hagués posat més poemes, però bé no es pot tenir tot. fins i tot, me n'he autoregalat un, per veure si arriba...
ara estic en una situació, que només espero que passin els dies, i ràpid, si us plau! que sigui, jo qué sé, setembre? octubre? és demanar massa? potser sí. ara, ja no em preocupa el museu, el què passarà, els elefants, que si això que si allò, tinc altres problemes.
diumenge serà st jordi, i no sé, ja no em fa il·lusió, i a mi st jordi sempre m'ha agradat, tot i que sovint em frustava perquè no tenia rosa, tot i que sempre veia tothom enamorat menys jo, m'agradava, i ara, bé ara m'encanta, o així hauria de ser. però, en el fons, em fa molta mandra. a més hi han roses molt pansides, a mi m'agraden els rosers, ara que, si algú em vol regalar una rosa tampoc li diré que no, sóc molt romànticoide (de les de color rosa) i molt nyonyis. però també s'ha d'anar en compte, perquè em puc posar a plorar de l'emoció! ho he arribat a fer, imagina, et regalen una rosa inesperada i buum, et poses a plorar. que no t'ha agradat? no t'agraden les roses? no no, m'encanten, és que m'he emocionat. tot i que potser m'agradaria també que em regalessin llibres. llàstima que per sant jordi només hi hagi els best sellers, i coses rares, encara que , mira si és un regal ja l'acceptaria. què? sí no? apa doncs.
bona nit
no tinc res en contra d'aquelles persones que es senten espanyoles, o jo qué sé, malaguenyes, estremenyes, madrilenyes, valencianes, mallorquines... o el que sigui.. res, tothom té dret a tenir els sentimets que vulgui... el que no suporto és que m'obliguin a estimar, o a sentir coses que no sento, renegant de les que sí sento, sigui per educació, sigui pel que sigui.
dies enrera, un noi de la feina i jo vam tenir una conversa d'aquelles absurdes, d'aquelles que feia temps que no tenia, d'aquelles que arribes un moment que ja no saps per què has arribat a on has arribat.
tot va començar parlant del meu suposat futur de mestra d'escola. ell, com aquell que no vol la cosa em va dir:
- a veure si seràs d'aquells mestres, com els del país basc (quins???) que inflen el cap dels seus alumnes perquè siguin independentistes!
- com?
- sí, uns mestres, d'un reportatge que vaig veure (es deu referir aquell reportatge que van fer fa temps, sobre una escola del país basc que preguntaven als nens quan feien història d'espanya, i van respondre que primer feien la història del poble, després del país basc i després d'Espanya, cosa que no trobo pas malament... reportatge que va portar cua..? ai no sé)
- no trobo malament que els nens s'estimin el lloc on viuen...
- jajaja (riure escandalós) ia veig que tu ets una carod rovira! eeh una d'aquelles radicals.
- com? però què vols dir?
- pobres nens, ja veuràs com els hi menjaràs el coco!
- mira, és igual parlem d'una altra cosa perquè.. (em talla)
- perquè, saps? jo vaig venir a catalunya a tercer de bàsica, i tots els llibres eren en català i em vaig sentir molt malament... imagina, pobre de mi!
- bé, però bé que has après català no?... en quin idioma vols que estiguessin els llibres, estant a Catalunya era lògic que fos en català...
- ia ves! tots els nens castellans, i els llibres i els mestres parlan català!
- ais no sé, què vols que et digui, no ho trobo malament, bé que t'ha anat saber català, no?
- a veure, tu quan tinguis un fill, que voldràs que sàpiga MOLT català i gens castellà? o una mica de català i MOLT castellà?
- quina pregunta més tonta, jo li ensenyaré català, i el castellà ja l'aprendrà.
- ja veig, ets una rovira, el que voldries és fer fora a tots els castellans i ser independent, separatista.
- que pesat que ets! ser independent no té res a veure en fer fora a tots els castellans, però me n'estàs fer venir ganes! quan fa que vius a Catalunya?
- vint anys, més o menys...
- doncs, mira....
quan vaig començar història de l'art, tenia moltes ganes de fer noves amistats, però moltes, moltes. i en vaig fer. van ser anys meravellosos, sobretot els primers, peròt també els darrers (sempre hi han alts i baixos en cinc anys, són molts anys!)... al decidir que faria magisteri, em va fer mandra pensar que hauria de fer noves amistats, o si més no, noves relacions. pensava que amb les que tenia, poques i ben avingudes, ja en tenia prou. per tant, vaig començar les classes, amb pocs esforços per relacionar-me amb la gent. anava a classe, i tornava al pis amb la rouspi. ja en tenia prou. però bé, les coses mai són com les havies pensat, i de mica en mica, vaig començar a conèixer gent de la classe. d'una manera natural, i potser necessària (era molt avorrit no poder parlar amb gairebé ningú). primer van venir els "frikis" (els MEUS frikis), i més tard d'altres... avui, després de gairebé tres anys, he sentit que s'està acabant. d'aquí poc, menys de dos mesos, hauré acabat (si tot va bé) magisteri, i tot i no voler relacionar-me massa, tot i la meva fredor (que va durar poc), em quedarà un bon record. després de tot, després de tot. sí, he arribat a estimar molt a aquesta gent, quines coses.
avui he anat a classe amb faldilles, i un mocador ben virolat, i amb els cabells deixats anar, i tothom m'ha dit: ooh imma que guapa! jeje, potser que em posi faldilles més sovint.
no, no tenia ni idea que el barça jugués avui. sóc així d'inculte. bé, de fet he sentit alguna cosa de semifinals o no sé què, per no li he donat més importància. després vaig a classe i tothom diu, ooh el barça tal, el barça qual... i jo mai me n'assabento de res. i quan ho dic tothom, tothom, fa cara de sorprès. a mi em molesta quan la gent parla en plural: hem guanyat, hem empatat, anem malament. no sé, no estic pas en contra del futbol, ni del barça. de fet, prefereixo que guanyin ells, abans que ho facin els altres, però no condiciona PER RES, la meva vida. recordo que quan era més joveneta, els seguia i mirava, però era perquè tenia una "colla" la majoria nois, i el futbol, era un dels únics temes de conversa. i què seria l'imma sense tema de conversa? però clar, arribats a unes edats, quan ja esculls altres amistats amb altres interessos ( a part del futbol), doncs què vols que et digui, a mi m'avorreix veure com uns senyors amb calçotets llargs corren a buscar una pilota. i que a sobre cobren milionades! bé, potser que vagi a dormir, que bona falta em fa.
bones nits! i Visca el Barça! :P
Que bonic!! que bonic!!! les vistes no són res de l'altre món però, pel mateix preu, tinc un balcó el doble de gran, una terrassa, per posar moltes plantetes, una cuina nova, un menjador molt gran, tres habitacions el doble de gran... i i i i!!!! és un primer !!! i i i... no sé, que estic molt contenta, i ara ballaria, la la la , i cantaria, li li li.... i i i i, no sé... regalo somriures, petons, abraçades, carícies i felicitat!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
li li li
la la la
lilili
lalala
bon dia sol, bon dia llum!!!! lililili la la la la!!!!!!!!
semblo una bruixa, d'aquelles dolentes, si és que n'hi han, de dolentes vull dir. no m'he pentinat, i encara vaig amb el meu pseudo pijama. estic acabant un treball, i encara me'n falten un piló més. em fan mal les cames, i l'esquena. ja sé, sóc una queixica, i què?
demà tornarem a la normalitat. deu dies de festa han tingut els meus nens!! demà semblaran bèsties per domesticar... ja tinc ganes de veure'ls.
avui al museu ha vingut molta gent el matí, però la tarda ha estat molt tranquil·leta. les persones són molt iguals, es repeteixen tant els estereotips, que fa mitja basarda i tot. un dia, si tinc temps, faré un post amb els principals estereotips... que tampoc són tants!
m'encanta fer caca. assegura a la tassa, he passat molts bons moments: he llegit grans novel·les, he pensat i he resolt molts dubtes existencials. fer caca és sa, necessari i a mi personalment m'agrada. no crec que hi hagi ningú que no hagi sentit gust, alguna vegada, fent caca. imagina, un dia, tens molta caca, i el lavabo està ocupat, oi que es passa malament? aquells minuts, que semblen eterns, mentre esperes el torn? i quan s'aconsegueix seure a la trona, et converteixes en la persona més feliç del món. i ja veus, estàs fent una cosa sana, natural, i necessària.
per què és tan tabú? segurament perquè fa pudor... tot i que la diferència entre pudor i olor deu ser psicològica i apresa... a més, a mi no em desagrada la meva pròpia pudor de caca (la dels altres, per contra, sí)... quines coses...
m'agrada veure com dorms, estirat, amb el braç dret sota el caparró. els ulls closos en suavitat. les cames encongides. un somriure d'angelet. m'agrada observar-te, ho faig molt sovint, des de fa temps. a vegades, t'acarono les galtones i deixes anar sospirs. t'acarono molt suau perquè no et despertis. a vegades també t'acarono l'espatlla, i et poso una mantenta a sobre, no vull que passis fred. puc passar molta estona mirant-te. mirant el teu son, gaudint del teu son.
bona nit
zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz
estic molt acostumada als canvis, bé tampoc és que hagi tingut una vida amb molts canvis, ni molt menys. però bé, diem que uns anys cap aquí he hagut de fer alguns canvis. alguns per gust, d'altres més a disgust. cada canvi és una cosa apresa. encara hi han moltes coses per aprendre, per fer...
m'encanta Debussy, les seves abaresques són precioses... tico tico lililili, tico tico lilililili... lilililil laaalaaaa!!!!
fa dies que ja no em sento tan trista, ja no sé, és millor estar content, o bé, no sé estar més tranquil... m'encanta el verd del meu país, verd... tan preciós, llàstima que últimament vagi amb ulleres de sol... m'encanta... les floretes de colors que neixen als marges... elles, a elles no els importa res.... blaves, liles, vermelles... demà intentaré fer fotos... a veure si marxo una mica aviat, només una mica... mica mica mica
:)
avui parlava amb una noia, amiga meva. sempre té problemes amorosos, s'enamora molt sovint, de persones diferents. ara des de fa un parell d'anys té un company, fix, per dir-ho d'alguna manera. fa molt poc, va conèixer un noi, just quan el company fix era fora. parlant, parlant, va veure i notar que aquest noi li feia el pes. estava molt còmode amb ell i a més a més li agradava físicament. just abans de fer-li un petó d'aquells d'amor, es va aturar. bé de fet, ell la va aturar, i li va dir que no volia embolics estranys, ella ja tenia company i ell doncs, li agradava ella però no volia ser "l'altre", ni que aquella relació es convertís en un amor d'amagats, ple d'embolics retorçats. i un llarg etcètera. finalment, li va fer un petó a la galtona, una carícia suau a l'espatlla dreta, i una abraçada d'aquelles que fan tremolar, i va marxar per allà on havia entrat. la qüestió és que ara ella ha de decidir, es queda amb el company de sempre, o bé es deixa anar i es capbussa en un amor incert, primaverenc i tremolós.
a mi aquestes coses, per sort!, no em passen, o encara no m'han passat, a ella cada dos per tres. però si ens imaginéssim una societat diferent, una societat que admetés les relacions a tres bandes, els casaments de tres, o de quatre... potser aquesta noia que sempre té els mateixos problemes, se li acabarien. sí, ja sé que també podria arribar a un acord amb el company de sempre, però ja se sap, tres són multitud en aquestes contrades...
la veritat, m'ha demanat consell, però jo no sé pas què dir-li... la veritat, considero que és una situació bastant complicada. es tracta d'escollir, però, clar, jo crec que es pot estimar a més d'una persona, per tant per què s'ha d'escollir?....
bé, potser que vagi a descansar o acabar deures inacabables...
m'he llevat tardíssim, i ahir tampoc és que anés a dormir tant tard, és ben bé que sóc una dormilega. hem anat a dinar a ca la Rous, he menjat massa, canelons, lassanya, pizza, amanides, pà, cosetes i més cosetes. semblava que fes mesos que no menjava. després ens hem quedat al sofà, mig adormits, mirant una peli d'aquelles de la bíblia, m'encanten! sí, tinc cops amagats, jeje, de fet hem dormit durant tres quarts de pel·lícula. després hem anat a fer un cafè, just davant de l'ajuntafems de girona, ja que en ferran deia que hi havia onejant la bandera republicana, ja sabia que m'estava enganyant, però m'he deixat fer. evidentment no hi havia enlloc la bandera republicana... hem fet el cafè de rigor, i després, per pura casualitat hem vists els manaies, pim pam, pum, pim, pam, pum. volíem fer alguna foto, però resulta que no teníem les piles carregades. un altre any serà. seguidament hem decidit tornar a caseta, que és allà on s'hi està més bé.
apa,doncs, bona nit malparits!
ahir era tard, molt tard. vaid decidir anar a dormir. una volta cap aquí, una volta cap allà. i els ullets no es tancaven. em vaig tornar a aixecar, què podia fer? potser llegir. els ulls em picaven massa per llegir, 12 de novembre, a palafrugell.... no no podia llegir, vaig decidir endreçar el menjador, quines coses. de cop i volta vaig agafar una caixa de sabates que tinc plena de fotografies. vaig començar a mirar fotos, imma amb somriures congelats, imma amb paisatges idíl·lics de fons, imma i companyia.... per què sóc tan xupa càmeres? algunes fotos em van fer recordar, les coses que he arribat a veure i fer. m'han recordat amics, companys, perduts en el temps... després vaig retrobar la llibreta tronja. una llibreta que portava sempre a sobre a finals del 2000 i a principis del 2001. quan algú deia alguna cosa graciosa, ho escrivia, o feia que ho escrivís la persona. hi han poemes, frases fetes, dibuixos... de cop i volta, la vaig deixar de portar, i evidentment hi han un munt de pàgines en blanc... que en el fons, simbolitzen els meus propis canvis d'aquella època... han passat cinc anys, ja sé que no són tants, però són molts a la vegada...ara no escric llibretes, ara escric aquest blog... no ha canviat tant... o pòtser sí. ais no sé.
he dormit massa poc, i en el fons he dormit massa...
lluna lluneta, petiteta, rodoneta, lluna, lluna, lluna lluneta... passa l'estona, brilla que brilla.. brilla que brilla.. brilla que brilla.. cap núvol et tapa, cap núvol... la nit és clara, la nit és clara... la lluna, brilla, la lluna, lluneta, lluneta, rodoneta...
La luna vino a la fragua
con su polisón de nardos.
El niño la mira, mira.
El niño la está mirando.
En el aire conmovido
mueve la luna sus brazos
y enseña, lúbrica y pura,
sus senos de duro estaño.
Huye luna, luna, luna.
Si vinieran los gitanos,
harían con tu corazón
collares y anillos blancos.
Niño, déjame que baile.
Cuando vengan los gitanos,
te encontrarán sobre el yunque
con los ojillos cerrados.
Huye luna, luna, luna,
que ya siento sus caballos.
Niño, déjame, no pises
mi blancor almidonado.
El jinete se acercaba
tocando el tambor del llano.
Dentro de la fragua el niño,
tiene los ojos cerrados.
Por el olivar venían,
bronce y sueño, los gitanos.
Las cabezas levantadas
y los ojos entornados.
Cómo canta la zumaya,
¡ay, cómo canta en el árbol!
Por el cielo va la luna
con un niño de la mano.
Dentro de la fragua lloran,
dando gritos, los gitanos.
El aire la vela, vela.
El aire la está velando.
F.G.Lorca
buscar i trobar, aquest seria el meu objectiu.. trobar
de moment busco i em perdo... només de moment...
PAÍS PETIT
El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.
El meu país és tan petit
que des de dalt d’un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.
El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d’aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.
El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a adormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.
Lluís Llach
quina merda setmana santa, és ben bé que no es pot programar res... a la que programes alguna cosa t'ha de sortir tot al revés... com a mi... quina merda... quina merda...
avui m'agradaria... jo qué sé què m'agradaria, però està així com estic no. a més m'ha vingut la regla i em trobo falta. normalment no em trobo malament quan la tinc, però segurament, els nervis l'angoixa i tot plegat, han fet que em faci mal tot...
m'agradaria quedar-me dins el llitet embolicada amb els llençols i dormir, dormir i dormir....
quina merda
em sento desorientada, aquesta situació s'ha adelantat, no esperàvem estar així tan aviat, tan aviat no. ara ho hem de fer tot a corre cuita, com si ens empaités el llop. com si fóssim la caputxeta porugueta.
em sento desbordada, no sé cap on anar. tinc por, sento por, em sento perduda. he estat dos mesos fent-me la dura, la dona forta que pot tirar endavant, suportant pesos a l'esquena conservant sempre el somriure, els petons i les abraçades. ara no sé ja, si riure, plorar, abraçar, o arrencar a córrer...
és una merda sentir-se així, feia temps que no m'hi sentia... però ara de cop i volta sempre em sento així. espero que tot passi, i només quedi un record boirós....
ahir es va casar (per fi, ja feia més de dos anys que en parlaven! des que li va demanar "la mà"), una amiga de la infantesa. ella és de l'u de desembre i jo sóc del deu, és l'anècdota que sempre expliquem, ja sé que és una tonteria, però per nou dies jo era la més petita de la meva promoció... i encara en sóc...bé doncs, ens van dir si volíem anar al casament, i jo sí sí, sí sí. m'he passat mig març i un quart d'abril, anat a comiats, pagant regals, intentant no tornar-me boja buscant "alguna cosa decent per anar arreglada el dia del casament". hi havia dies, que amb en fer dèiem que no podríem portar aquest ritme de vida massa temps més. finalment, vaig reaprofitar roba que tenia dins l'armari: unes faldilles llargues negres una mica "hippies", una brusa blanca amb floretes una mica "hippie", unes sandàlies mega hippies, cabells al viento (deia una miqueta de tramuntana), i apa vaca eixuta.
dos dies abans, la núvia em va trucar: mira imma que faràs de testimònia. i jo: ah sí? em pensava que en aquell sopar ho havies dit de conya. no dona, no, no era conya, compto amb tu!. ah d'acord. i vinga, imma hippi, que cantava enmig de "vestits de casament de luxe", pujant dalt l'escenari, ai vull dir l'altar, a fer el paripè mentre els nuvis es feien el petó. molt bonic. la veritat, no pensava que m'acabés agradant tant aquest casament. se'ls veia feliços, perquè tot va sortir bé, i perquè en tenien moltes ganes, i perquè suposo que s'estimen.
el dinar, va ser, inpressionant, jo que menjo del supermercats plus, súper descomptes, menjar pernil de pota negra, doncs, buuf. formatges variats, gambes, navalles, vins de totes classes. filet de vedella, rap... pastís!!! un luxe impressionant. gairebé revento. quina exageració. sense comentaris de com va quedar en ferran, que encara sembla una granota imflada! jeje
molt bonic, molt divertit, per mi, en el fons va ser una mena de retrobament amb aquella gent de la infantesa i de l'adolescència... i tot plegat, un show diví.
que no s'aturi la funció!!
per mi plorar és una manera de desfogar-me de desfer nusos interns. no em costa massa plorar, i plorar... però ara feia dies que ho volia fer i no podia, no podia i no podia... i ho necessitava. necessitava buidar aquest neguit, collons que no podia aguantar més, quina merda. ara, escoltant una cançó, no se sap perquè m'han començat a sortir les llàgrimes com cigrons, feia dies que no plorava així. la janis ha vingut a veure què em passava i tot. el fet de plorar m'ha natejat per dins, fins i tot aquells mocs acumulats han sortit.
gràcies.... ara estic molt més tranquil·la.
per fi..
tingues paciència
quan era petita em posava pedres a les butxaques. tenia molta por que una bufarada del teu alè em fes volar com un pètal de rosa caigut. vaig créixer envoltada de vinyes, de camps verds, de cels blaus, brillants idiotes, cristalins, purs, marejadors... vaig marxar, a descobrir nous horitzons, a escalar muralles antigues, campanars angelats, jardins verds, caminets d'esperança de vides noves i olors desconegudes. ara ja estic tipa, de pedres grises, de pluja fosca, de claustres màgics, de inacabables. el meu futur, igual que el meu passat, vull que estigui lligat a tu, tramuntana empordanesa, petita i punyetera.
aviat tornaré, potser no caldrà ni que esperi un mes, ni dos, potser demà mateix estaré al teu costat.
per sempre
imma
avui, ja he notat que no seria un dia com els altres. per començar, el sol no ha sortit del tot, i l'aire era fred. les prediccions del temps l'han encertat, han baixat les temperatures.
no sé perquè, però porto molts dies tapada, mig encostipada. és per culpa dels canvis de temperatura: que vaig mig primaveral, aquell dia fa fred, que vaig massa abrigada, aquell dia fa calor. abrigada, desabrigada, suor, fred...
ja diuen que per anar bé a l'abril ha de ploure! doncs que ho faci!! tot i que el dia vuit tinc un casament, i m'han fet "testimònia". per una vegada a la vida, que volia passar decepercebuda, ara resulta que sortiré a un munt de fotografies nupcials, ja té collons la cosa.
ara diré aquelles frases tan pijiissíma: y yo con estos pelos!
quina primícia! jeje
la primavera a la suïssa francesa és increiblement preciosa. a més l'any que hi vaig estar, va ser un any molt calorós, molt asoleiat, molt verd, molt florejat. acostumava a anar a passejar pels parcs del costat dret del llac Leman. tot tan ben cuidat, tan preciós i tan idíl·lic.
quan vaig tornar a cat, vaig voler anar a l'estany de banyoles i va ser una gran decepció...
ara, m'agradaria poder estirar-me a l'herbeta, respirar, estar tranquil·la, sentir el sorollet de les petites onades del llac, veure el jet d'eau.... xxxxxxi, xxxxxxxi...
continuo molt cansada, molt... com marxa el cansament? ais
Callarsu!!! que habla la seeeñu!!!
m'encanta que el dia duri més. que el sol m'il·lumini. que faci més calor. però em reventa desorientar-me. se'm fan les tantes amb un moment. quina merda!
o sigui, surto del cole a les cinc (més o menys), amb un sol que fa estellar les roques. de seguida són les sis, les set, les vuit, les nou, o les deu com ara mateix... i no me n'adono... tinc molta feina, i no la faig...
sóc una mandrosa...
aviat acabaré el pràcticum, quina peneta... quina peneta...
quin any!!!
que guai!
vaig a sopar, que és moooolt mooolt tard!
estic tan cansada, que fins i tot em costa escriure que ho estic.
can-sa-da
ja portem uns quants dies de primavera. el meu roser està, "buenooo" com està!! preciós... ell que gairebé es mor!! encara no té roses, les va fer el gener.. es va confondre, pobret meu.. la janis està molt contenta, ara té un horari de pipis, i el complim, bastant. la casa fa olor a llimona, he utilitzat un "laba tudo" de llimona i m'agrada molt. m'he acostumant a la calor, al polen a treballar els cap de setmana, a passar una mica de tot i intentar estimar i ser feliç. ja no estic esgotada, estic una mica estressada, però és normal, aviat acabaré les pràctiques i he de presentar un munt de treballs. ho vull fer una mica bé, crec que em mereixo bona nota. mai m'ha importat treure un sis o un nou, de fet m'és igual, mentre pugui anar fent, però aquest any és diferent. m'he esforçat, m'encanta el que estic fent, i m'agradaria treure bona nota, de fet crec que m'ho mereixo, sí. últimament tinc l'ego pujat, no és pas normal!, espero no caure en picat, en plan rataplam pim pum. només desitjo fer la meva, estar tranquil·la. només desitjo allò que crec que mereixo, no vull pas més.
he passat un parell de setmanes una mica neguitosa, canvis d'estació, havia de mantenir-me ferma, no estar trista per tal de poder portar el pes de tota la casa, i a vegades em costa. però al haver-ho aconseguit, ara estic tranquil·la, almenys ho intento.
el cel és blau, els ocells canten, fins i tot escolto algun grill... potser són imaginacions meves. ja començo a portar màniga curta. ja començo a posar-me crema solar. ja comença la primavera, aquelles primaveres que semblen una cursa inesgotables cap a l'estiu, bell estiu, caloreta i desig d'ombres. estius inacabables. estius nostàlgics del passat, i estius enigmàtics del futur.
només vull estimar, i que m'estimin. no demano massa, demano molt.
gràcies.
avui he somiat que anava a casa de la "iaia", i començava a tirar plats i testos a terra. però no enrabiada, sinó com si estigués lirona. en plan, ai m'ha caigut, plam plam pla, ai ho sento badava.
tothom se'm quedava mirant, i després deia: d'aquí una estona vinc a recollir allò que tinc encarregat. i al cap d'una estona agafava un test molt gran com d'un metre d'alt i me l'enduia, el posava dins una furgoneta, de fet el meu cotxe era una furgoneta. i també em tirava un pet pudent.
tot això, així amb certa normalitat.
era l'any 1996-97. feia 3er de bup, es preparava el Gran viatge de fi de curs, jo volia anar a Itàlia, em moria per anar-hi: Venècia, Florència, Roma, Nàpols-Pompeia... el meu institut anaven, un any a París, un any a Itàlia... feia molt temps que ho feien així. el meu any, tocava anar a Itàlia... era feliç. però no, a la meva classe teníem una colla de neo-hippies-arrepentits, que van decidir que volien anar a Amsterdam (viatge prohibit des de feia una colla d'anys). no se sap com, van convèncer a la major part de la classe, i a sobre van aconseguir els professors necessaris perquè ens acompanyessin. el març, xino-xano, estàvem de camí a Holanda. em va encantar. recordo que vaig fer una GRAN becaina ajaguda en un banc, just davant la Ronda de nit de Rembrandt (tot un honor).
aquelles èpoques, tenia 16 anyets, i vaig haver de necessitar un certificat conforme la meva mare em deixava anar al viatge, fora de Catalunya. perquè et fessin aquest certificat, havies d'anar als guàrdies civils. al arribar a la "casa cuartel", ens va rebre un senyor uniformat, ens va fer passar a una cambra de parets grises (devia fer anys i panys que no pintaven). el senyor, es va asseure darrere una taula, d'aquelles marrons i gruixudes, amb una màquina d'escriure d'aquelles de la segona guerra mundial. feia molta por. em vaig començar a sentir petita, i notava la meva mare una mica nerviosa. pensava, i ara què? se'ns va quedar mirant uns minuts, eterns, va somriure, va encendre una cigarreta (sí, aquella època es veu que es podia fumar al lloc de treball, no sé, o potser es devia saltar les normes, vés a saber). clic, clac, pitjava les tecles enormes de la màquina d'escriure (jo a casa tenia un pc, com és que ells no?). a ver- amb veu de nas- como te llamas ninia?. muy bien- INMA. déjame ver el carné de família. Mu biém. Bueno ya puede irte de este tu paìs. Mira que espanya es bonito, que manía que tiene todo el mundo de salir fuera... toma buuf, tenia por que no em dongués mai aquell paper, escrit a màquina...
Coses d'un altre món
cosetes boniquetes
menjar
