Archivos Mayo 2006

No em refereixo a un bikini de pernil dolç i formatge, que de fet m'agraden molt i ara és hora de berenar... em refereixo a un bikini, per anar a la platja.

Fa molt temps, devia tenir 15-16 anys, tenia un bikini tronja que m'havia regalat la meva mare, o no sé. M'agradava molt i encara que aleshores ja estava gorda, m'agradava posar-me'l. Fins que un dia una desaprensiva que es feia passar per amiga, em va dir - T'admiro que estan com estàs (sí sí, digues gorda directament coi!) t'atraveixis a portar bikini...

A partir d'aleshores mai més vaig portar-ne. Em vaig comprar un banyador d'aquells enters de fer natació, que encara conservo i em poso.

De fet a la platja no hi vaig mai, i quan hi vaig és vespre. El sol em fa mal i em molesta. Però què coi, han passat molts anys, els complexes fa anys que han marxat,´ho he dit moltes vegades que m'agrada tal i com sóc, i uns quilos (bé molts) de més no em treuen el son. Mentre tingui salut clar!

Per tant, quan cobri, el dia 1 m'aniré a comprar un bikini... sí, hauré de recórrer les talles grans, però bé, és el que hi ha!

Que bé, que bé, lere leré!!

avui bufa, no molt forta, però prou per fer-se notar. Feia temps que no sentia i notava un tramuntana de veritat. A Girona les "tramuntanades" són poc freqüents i descafeïnades.

La d'avui, m'ha fet volar la roba que tenia estesa, els rosers van d'un costat a l'altre. Ella fa grinyols, udola... m'encanta. De nit, fa que sembli una pel·lícula de por. nyi nyi nyiiii, uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuh, uououououououh, nyi, nyi... A veure si m'aclareix les idees.

El problema és quan dura massa dies, amb un parell o tres dies de tremuntana ja en tinc prou.....

per tant, tramuntana sí, a petites dosis....

tot i que, ara el que realment aniria bé és que plogués... i no hi ha manera...

et trobo a faltar, sovint els minuts es fan eterns quan no ets al meu costat. m'agradaria poder tenir-te sempre a prop meu. sí, sóc així de possessiva, m'agrades, et desitjo... brrrrr!!!! fins ben tard no et veuré, mai m'acostumaré a no tenir-te amb mi...
aaahg!!
- m'agrada que em truquis per dir-me, hola com estàs.
- m'encanta que em compris gelats que saps que m'agraden.
- m'agrada que m'esperis per sopar.
- m'agrada que em preguntis si tinc fred, si tinc calor.
- m'agrada que em digus: imma t'he de dir una cosa. quina? T'ESTIMO.
- m'agrada que m'estimis.
- m'agrada que em petonegis, que m'abracis, que que, m'agrada fer l'amor amb tu.
- m'agrades cada mil·límetre del teu cos i de tot allò que tens dintre, perquè, no sé, perquè sempre t'he estimat, fins i tot abans de conèixe't, perquè ets per mi, perquè jo sóc per tu.

Perquè T'ESTIMO.

no tinc classe, se suposa que la setmana que ve tinc els famosos temibles, terrorífics exàmens. En faig pocs, però ara no sé exactament quants, 3, 4? no sé. Ha sigut un curs molt estrany, tinc molt pocs apunts, bé durant tota la carrera he tingut pocs apunts. Recordo que el primer any flipava, venia d'una carrera amb un mínim de 50, 100 pàgines d'apunts? sense comptar les imatges que havíem de retenir a la retina per identificar-les, més els dossiers i llibres i jo que sé què més. I arribo a magisteri, i molta penya per 15 pàgines ja s'encomanaven a la verge dels desemparats. Sí, ja ho sé, a magisteri es valoren altres coses: treballs en grup, participació a classe, classes pràctiques. No sé, no sé. Considero que al llarg d'aquests tres anys s'hagués pogut treballar més, jo m'hi he repenjat molt. És veritat que moltes vegades acabava estressadíssima per culpa de mil i un treballs, però desenganyem-nos, era perquè els deixava per última hora, no perquè fossin molt difícils.

Si hagués de fer un breu resum d'aquests tres anys, diria que me'ls he passat una mica a la parra, sobretot primer i segon. Les classe, moltes eren avorridíssimes, molt bàsiques, molt no sé com explicar-ho. Aquest tercer he assistit més a classe, perquè moltes assignatures aprovaves només assistint i mostrant una mica d'interès i també perquè he pogut tenir, finalment, alguna professora que ha valgut realment la pena.

Vuit anys, sí sí, ni més ni menys que vuit anys, són els anys que porto a la universitat. Ja sé que no és cap rècord, però quan miro enrere em fa mitja basarda. Com era l'imma universitària de gairebé 18 anyets, i com és l'imma universitària de 25 anyets? segurament devem ser la nit i el dia... o potser no, vés a saber. Ahir, em vaig trobar un vell amic de l'institut, feia molt temps que no ens vèiem, i la primera cosa que em va dir va ser: "No has canviat gens, estàs igual" . Aquesta frase em va sobtar, ho va dir per compliment, ho va dir per quedar bé, o realment ho va pensar?... no sé pas

m'he despertat mig suada. què passa? per què carda tanta calor? qui ha deixat l'estufa oberta?.. quina estufa? ah no res... pensava que estava oberta... quines coses...
avui vaig vestida igual que a ple mes d'agost. Faldilleta, samarreta escotadeta, ulleres de sol, sandàlies i vinga! però si mires el calendari, va i veus que no estem ni al mes de juny!
sí, ja sé és molt cutre parlar del temps, és el tema clau de les converses d'ascensor, de sales d'espera... però renoi! (no dic mai renoi quan parlo), fot calda!
em pregunto, si ara vaig vestida d'agost, què em posaré quan hi arribem? potser m'acostumaré a anar despulladeta. de fet, per casa ja hi vaig. és un costum de la família, la nostra roba d'estar per casa són unes calcetes, o directament res. El problema, si és que n'hi ha, arriba quan has de sortir a la terrasseta on et veuen tots els veïns. Un dia d'aquests em tancaran a la presó per escàndol públic. Un parell de vegades he dit Bon dia senyor veí de 70 anys! amb calces i sostens, fent veure que no passava res. I ell m'ha contestat "buenos días, veo que hace calor eeh". sí, una mica de vergonya m'ha fet, no perquè em faci vergonya que algú em vegi despullada, que també, sinó pel context. Una cosa és que et vegin conilla a la platja, o jo qué sé en un emprovador, o no sé... no se m'acudeix res més, però clar, a la terrasseta gairebé comunitària, amb veïns jubilats és una mica fora de context. Ara que, a casa teva pots fer el que vulguis no? clar, doncs mira, seguiré sortint nua, suposo que ja s'hi acabaran acostumant.

He hagut de dir moltes vegades adéu. En totes les etapes de la vida hi ha algun moment que has de dir adéu, per poder continuar. No pots anar endavant sense dir alguna vegada adéu. Però és dolorós. La veritat, tot i no voler crear vincles efectius com els que vaig crear en l'altre carrera, i que no van anar bé del tot, a magisteri he conegut gent que m'ha arribat molt endins. A poc a poc i gairebé sense voler.

L'altre dia, em va abraçar un dels meus nens preferits, i em va dir que em trobaria a faltar. Em va venir pell de gallina, gairebé em poso a plorar, però no sé perquè em vaig aguantar. Jo li vaig respondre que ens acostumarem, que d'aquí molt poc, tan sols serem un record agradable de la universitat. Costa molt mantenir aquell caliu creat amb el dia a dia. He dit massa vegades "ens trucarem", "quedarem", "no perdrem el contacte". Poques vegades ho he aconseguit. Potser no tinc massa força de voluntat.

Potser exagero, amb la gent que vull mantenir i tinc ganes de mantenir el contacte, ja m'hi esforço, però no sempre tan com voldria. El temps sovint no s'estira per fer-ho tot. Encara que... bé.. diuen que si t'ho proposes hi ha temps per tot i per tothom... no sé.

Estic menjant pipes, feia molt temps que no en menjava. Són tan salades... Ara tinc molta set.. vaig a beure aigua.

Han passat tres anys, tres anys que han passat volant. Ara m'està pentinant l'aire acondicionat de la sala d'ordinadors de la Udg. Estic acabant el que serà l'últim treball de la carrera de magisteri, un resum d'un llibre, simple i concret.

És curiós, potser feia més d'un any que no utilitzava els ordinadors de la facultat. Molt curiós.

Demà serà l'últim dia de classe, no sé quan tornaré a fer alguna altra classe a la universitat, vés a saber. M'agradaria seguir estudiant, pedagogia potser? psicologia? no ho sé, ja es veurà.

Potser per la UOC, o potser estaré un any una mica sabàtic de universitat (que no de estudiar, això s'ha de fer sempre). De fet, l'any vinent tindré molta feina, molta.

Tinc moltes ganes de començar a fer la feina que considero que em farà feliç. Per fi vaig descobrir què és el que volia.

Gràcies.

ara mateix estic enviant la memòria definitiva a la meva tutora, potser me'l tira pel cap. A la part teòrica m'he enrotllat com una perciana, bé i a la part pràctica també. Finalment he fet una descripció de la classe de música, explicant el robatori del teclat i la minicadena. Com també l'estat lamentable dels instruments de percussió. Espero que l'any que ve destinin pressupost per comprar-ne de nous o arreglar els trencats. També espero que comprin un cajón, o dos...
Em sento estranya, com si m'hagués buidat per dins, estic neguitosa, ara només em faltaran alguns exàmens, esperar aprovar, o no... l'any vinent vés a saber, seré bona mestra? estic preparada per ser-ho?
no sé, de moment no tinc respostes....

m'encanta aquest suc de fruits tropicals, nyaama nyaama!

El dia 25 és el dia que he d'entregar la famosa memòria del pràcticum. La veritat és que fa temps que la tinc gairebé acabada. Sí, heu llegit bé, l'imma, per primera vegada a la seva vida, fa alguna cosa a temps. Però he dit pràcticament, no del tot. I és que em fa com cosa acabar-la. Quines coses, ara que podria acabar bé, com una bona minyona entregant el treball al seu termini sense acabar morta de son redactant de pressa i corrents a les tantes de la matinada... Res, estic boja, ben boja.

Avui a la tarda em vénen a posar la línia telefònica. O sigui, d'aquí poc ja tindré internet a casa i no hauré de robar-lo als papes i a l'emma.

Vaig a fer alguna cosa de profit, com ara mirar com creixen les roses dels meus rosers.

Ah! pe cert, l'avi i l'àvia estan molt bé. Ahir vaig anar a sopar amb l'àvia, vaig estar xerrant amb ella fins a les dotze de la mitja nit. Quina xerrera que té la meva àvia. Pensava que la meva mare i jo érem xerrarires, però us asseguro que la meva àvia és la campiona! ja sé ara d'on ve tot!!

m'he aixecat aviat i he anat a la platja de l'estartit. Jo volia anar a Pals per veure les ex-antenes, però al final en Ferran s'ha fet un embolic amb un pont que estan "restaurant" i hem acabat a l'Estartit.
Avui garbinejava bastant, es sentia l'olor a mar intensa. El sol començava a cremar, sort que m'he posat crema perquè si no...
Hem portat la Janis deslligada, però la molt maleducada, s'ha dedicat a passar molt arran de les dones que paraven el sol i he tingut por en diverses ocasions, de ser "apallissada" per una senyora parenta d'un lluert. Finalment, després de somriure i demanar disculpes, ningú m'ha agredit.
Ens hem assegut a la sorra, tot respirant l'aire matítim, mirant com algunes persones, molt agosarades, es banyaven.

D'aquí una estona muntarem l'habitació petita del pis per si mai tenim convidats. No sé si la pintarem, potser sí.

Més tard, al vespre, anirem a sopar amb l'àvia, està molt neguitosa i segueix dient que no vol sortir de casa. per això, cada hora truca a l'avi.
Acabo de parlar amb l'avi i està molt millor, no volia estar estirat i l'han assegut a una cadira.

L'altre dia al vespre estàvem tots ben preocupats perquè el meu avi havia caigut i se li havia trencat el fèmur. Resulta que va donar una ordre al gos perquè redrecés les ovelles, i el gos va entendre malament l'ordre, i en comptes de fer anar les ovelles cap un costat les va fer anar cap a l'altre. De cop i volta, va tenir tot el ramat d'ovelles darrera, i com que està sord com una tàpia no va les va sentir. Segons la seva versió, les ovelles el van fer volar i va caure al terra. Una vegada a terra no es podia aixecar, ell pensava que s'havia enganxat la cama en algun lloc. Arrossegant la cama va anar a parar dins el cotxe i va anar avisant el grager del camp del costat, el seu nebot. El van portar de pressa i corrents al cap de la Bisbal i del cap a l'Hospital Trueta de Girona. Els enfermers i metges, es feien creus de veure un senyor de 84 anys, amb el fèmur trencat que hagués sigut capaç de "caminar" un bon tros.
Ahir el van operar, i avui ja volia marxar cap a casa. "Les ovelles, la granja, les cabres!!".
Avui, amb la meva germana, hem anat a donar una volta per la granja. Jo feia gairebé deu anys que no hi anava. Està tot molt deixat, les ovelles estaven pasturant pel camp del costat, vigilades pels gossos bastant petaners. M'he adonat que la Negreta encara és viva! Una burra catalana que deu tenir vora els 25 anys. Ja la van comprar vella (per ser burra clar).
M'han vingut tot de records infantils, els meus cosins la meva germana i jo, jugant i embrutant-nos enmig dels animals, jugant a saltar bales de palla... Aleshores no era conscient del paisatge i és que la granja està envoltada de camps daurats, verds, de colors, al bell mig de les Gavarres.
Emma si fotografio la granja l'estic "folcloritzant"?... no, estàs recuperant arrels... aaah molt bé doncs...

Demà si me'n recordo posaré una fotografia molt bonica de quan tenia uns 5 anyets amb el meu avi, a la granja...

per molt que volguem tots que l'avi deixi de treballar, deixi estar d'una vegada les ovelles, les cabres, els camps... avui he entès que serà impossible...

L'àvia, encara que una mica preocupada, sembla contenta, parla molt sovint amb l'avi per telèfon, a ella li fa por sortir de casa, perquè ja fa temps va caure al mig del carrer. Diu que si es sent bé a casa no té perquè sortir, però a canvi trucar a l'avi cada hora....

ais....

bona nit

sí, ja sé juga el barça, gràcies per recordar-m'ho!
A mi la calor no m'agrada, per tant detesto l'estiu, la suor enganxifosa em posa de mala llet. Però no sé pas què em passa però últimament estic molt contenta i tan se m'enfot si fa calor o no. La veritat és que avui n'he passat molta i molta, he quedat ben vermelleta, però és que m'ho he passat tan bé, he rigut tant i no sé, que ara només escriuria flors i violes i romaní, i em faria pesada. O sigui, per variar callaré i a canvi posaré fotos.
He anat a veure les floretes, res de l'altre món però m'han agradat!!!

petons macus,

us estima

imma

bé ja paro!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

per cert porto la mateixa camisa que l'any passat!!!!

estic desorientada, fa uns dies tan bonics, un airet tan relaxant, una tranquil·litat, una no sé què.... que no tinc ganes de fer res de feina... i en tinc molta... massa!!!
ahir vaig beure cafè després de sopar, m'encanta el cafè, però no em deixa dormir.. vaig estar fins ben entrada la matinada amb els ulls com dues tronges. Ris ras, Ris ras... decidia posar-me al llit i tenia un neguit intern, i en Fer anar roncant, Roonc, rooonc, quina enveja! a ell el cafè el relaxa.
marrameu, marrameu torre castanyes!!!

m'he de comprar sostenidors. Bé de fet ja en tinc però tots són negres o amb dibuixets, sí mira. Me n'he de comprar de blancs, o color carn (ecs!!) perquè la camisa de l'uniforme d'estiu transparenta molt. Mira, m'és igual que se'm vegin els sostenidors, però quan treballes de cara al públic, has de fer visites guiades, enquestes i bla bla, quan notes que no et miren els ulls em fa posar nerviosa. Amb els sotenidors més discimulats estic més tranquil·la, tot i que sovint els ulls tampoc me'ls miren, i mira que són bonics eeh els meus ulls!... res que és un rotllo comprar sostens, a més són tan cars! taan!!!!

ais...
vaig a fer alguna cosa útil...

la vida té noms propis, les nostres vides vull dir. hi ha persones que fan que et canvii la vida, potser no radicalment però una mica sí, si més no aspectes, detalls, cosetes...
si ara comencés a anomenar persones amb el seu nom propi, segurament no acabaria, ja que sempre procuro aprendre...
avui, però tinc ganes d'anomenar uns quants noms propis: gràcies Mari mi ninia!!, gràcies Amós, gràcies Enric, vosaltres sou els meus nens... gràcies Núria, gràcies Laia, gràcies les meves nenes.. avui tinc ganes de donar-vos les gràcies, per ser aquí, allà, i per haver-me acompanyat aquests anys de magisteri. Alguns des del principi i d'altres des de fa relativament poc, però molt intensament.
Potser estic nyonyis, però sé, noto, percebo que estem a punt de creuar una nova fase de les nostres vides, bé potser no de totes les nostres vides però sí de la meva....

bé, doncs això, us estimo.

Avui ha fet un dia preciós. El vent pentinava els camps, la verdor s'anava transfigurant en lluentor groguenca, els camps de blat estan fent el seu camí. Potser m'agraden més quan estan verds brillants, però daurats també tenen el seu encant.

A la part del menjador hi toca molt el ventet, m'agrada deixar-me anar els cabells i veure com volien, és genial la sensació d'aquest airet. M'agrada vigilar el menjador, perquè així puc sortir de tant en tant a olorar els rosers. Intnto convertir una feina avorrida, cansada i sense sentit, en alguna cosa que m'aporti gaudi estètic. Intento transportar-me, empapar-me de primavera, d'olors, d'airet de verdor esgrogueïda.
Els meus rosers tenen roses, precioses, però no fan olor, em sap greu que no fassin olor. En canvi els rosers de la part de l'eixida del menjador fan tanta olor que sembla perfum. Es poden fer esquetxos de rosers? com com?

m'agrada molt aquesta foto, però ja fa més d'un any i mig que me la vaig fer, però m'encanta!

que típic no?
els divendres són genials, encara que treballis els caps de setmana, els divendres són dies positius, dies de coloraines.
avui hem fet danses, he ballat molt i molt. ho he de dir, em fa molta vergonya ballar, sóc una patosilla. he de tenir molta confiança amb algú per ballar. però clar, forma part d'un dels blocs de la part de música del currículum i n'he de tenir alguna noció, encara que sigui petita.

m'he passat tota la tarda dormint, no em podia aixecar del sofà. he menjat quatre porqueries, molt malament, mooolt malament! de fet, encara tinc son, sembla mentida com m'agrada dormir!

mai havia parlat tanta estona amb la meva veïna, m'ha explicat la vida de la seva néta. està preocupada perquè treballa massa, i no la veu tan sovint. ha sigut una situació estranya, ella volia parlar molt i molt i jo... doncs, no sé, com que no havia parlat mai amb ella no sabia què dir, només l'escoltava. sé que el seu home va estar a un camp de concentració, el vaig entrevistar per un treball d'història ara farà molts anys, però des d'aleshores no hi havia tornat a parlar, bé hola i adéu sí. però res més.

Ahir en Ferran, em va dir que intentés tornar a posar les majúscules, ja que diu que no li va gairebé per llegir. A mi, no m'agraden les majúscules, són antiestètiques, però ho intentaré per ell. Intentaré fer servir majúscules de tant en tant.

Cada dia tinc més ganes d'anar a Barcelona, a fer un "tour" pels diferents museus, tinc mono, tinc mono. I mira que Barna m'arriba a estressar moltíssim... quines coses, sóc ben rara. A veure, quan pugui hi aniré, una estoneta, anar i tornar....

aaais

bona nit, i totes les puces al teu llit!!! me'n vaig cap a casa que tinc molta gana, nyaaamaa!!!

per cert, que guapes som!!!

gràcies per somriure. et trobaré a faltar.
no dona, sempre estaré aquí quan vulguis que hi estigui.
ostres nen avui tens un dia molt abraçador.
és que m'agrada abraçar-te.

gràcies pel dinar, era molt bo.
espera quan et passi la factura.
sempre m'espanto quan sento el soroll de la torradora, com ara tu.

què farem l'any vinent?
tranquil·la tot anirà bé. em trucaràs? parlarem?
sí, no ho dubtis.

és tard, estic cansat, vull sortir, vull marxar.
espera'm!!!

demà ens veurem?
sí, vull aprofitar tots els moments que ens queden per estar aquí, junts.
quines coses que dius.
jeje, d'acord, he sigut una mica tràgica.
només una mica?

guapa!
guapo!

gràcies
a tu

et faré un regal.
ja l'estic esperant.

Avui fa un any que escric en aquest blog.
El meu blog a florssalvatges.
Felicitats!!!!
Anys i anys per molts anys... a la una per molts anys!

mira tu fa il·lusió.

:)

no tinc excusa, si no he anat a classe ha sigut perquè em feia mandra i punt. ni em trobava malament ni res d'això, bé tenia molta son. ahir vaig estar fent un treball fins tard, l'havia d'entregar avui però a l'hora que s'estava fent la classe jo dormia com una angeleta. miraré d'anar a tutoria demà i entaforar-li, com pugui, sinó, doncs mira... no sé. segurament em tocarà fer "l'examen llarg", amb la pregunta de resoldre un cas pràctic, ja que he entregat totes les pràctiques a destemps i no massa ben fetes, i mira que tampoc era res de l'altre món!
quan vivia a Girona, d'això fa menys de dues setmanes, em podia aixecar amb el temps just i anar a classe, arribava una mica tard, però podia fer les coses amb un temps rècord, deu quinze minuts. avui m'he aixecat tard, podia arribar a classe a una hora més o menys decent però m'ha fet una mandra increïble, haver d'agafar el cotxe, o algun transport. anar a classe des d'un poblet requereix més esforç i força de voluntat que jo no tinc.

faig coses molt imbècils, com enfadar-me amb gent que m'estimo i m'estimen. no sé perquè faig algunes coses de les que faig, semblo que pixi fora de test cada dos per tres. no sé, m'he de replantejar moltes coses de la meva vida quotidiana, estic feta un embolic, però per tonteries, sóc una mica tonta.
estic fent compte enrera, falta poc perquè això s'acabi. sé que a partir d'aquí començarà una nova etapa, en Peter Pan va marxant a poc a poc, com plora mentre em mira per la finestra. vola em diu, vola amb mi. jo tinc ganes de volar, cada dia ho faig una mica, però cada dia veig que em costa més. imma, què et passa? ja no em vols al teu costat? no para de dir-me això, jo li contesto que sí, mai et voldré treure del meu costat, no vull que ploris, no ho vull. per això l'habitació és blaua, el menjador taronja. no ploris, mira jo no ho faig, fa dies que no ploro, saps, pensava que ahir ho faria, però no ho vaig fer. i no sé perquè.

tinc por de posar-me a plorar, un dia sense més ni menys, sense cap raó aparent. espero que no, o potser sí.

avui fa com núvol, un dia humit i una mica fred. avui caminava pensant que no hi havia ningú que em mirés i m'he posat bé les calces ja que se m'havien posat enmig del cul, no ho podia suportar més. quan me les he posat bé, he vist que hi havia dos nois, que suposadament treballaven, mirant-me fixament. els he somrigut i he continuat caminant, com aquella que no ha fet res. janis, janis, vine cap aquí, he dit. i he continuat. avui tiraré aquestes calces a les escombraries. un dia em va passar una cosa semblant, però col·locant-me bé els sostenidors, hauré de vigilar més, o potser no cal, bé, segur que me n'oblido.

per cert sóc l'imma i no

estic una mica trista. sento que ha passat el temps massa ràpid. no sé, és una sensació estranya. en menys d'un mes, he canviat de casa, de poble, ara s'acaba el pràcticum... em sento com desorientada, com si aquells petits pilars que em feien caminar cada dia s'anessin esborrant. la meva feina d'ara serà crear-ne de nous.

avui he ballat molt, he menjat coca i xocolata desfeta. m'han fet molts petons i abraçades, m'han cantat cançons, m'han fet dibuixos. m'han dit senyu no te vayas. m'han afalegat. sé que passaran els dies, els mesos i els anys. i tot això serà un record conservat en un munt de fotografies. noto que he crescut, que he canviat, que he après, que...

fa calor, pendria el sol si pogués, però no puc el sol crema. aniria a visitar un museu, tinc ganes de tornar al reia Sofia. el MaCBA fa dies que no hi vaig, mesos...

tinc ganes de fer de tot menys del que hauria de fer.

em sento estranya, no sé com em sento.

ahir fent un treball gairebé em poso a plorar, els meus nens de la uni, els meus nens de la font. sé que l'any que vé serà tot diferent, diuen que millor, però no sé si creure-m'ho. quan vaig començar aquesta aventura tenia ganes que el temps passés ràpid. em deia a mi mateixa, tres anys passen volant!!! i sí, realment passen volant. i m'han agradat més del que m'hauria imaginat.

gràcies frikis meus us estimo molt, gràcies mis ninios, també us estimo molt.

i no sé, fins ara...

fa pocs mesos estava molt preocupada pel meu pràcticum, sabia que seria especial. en una escola especial amb uns nens especials, en un barri especial. sí, ho he de reconèixer estava espantada, no sabia si me n'ensortiria, tenia molta por.
les primeres setmanes van ser molt dures, psicològicament i també físicament. per primera vegada a la meva vida estaria dins una classe de nens i nenes de p3.

la primera setmana li vaig dir a la meva mare que potser m'havia equivocat de professió, que això jo no ho podria aguantar cada dia. al cap de les setmanes els dies eren més lleugers.
m'he arribat a aprendre el nom de tots els nens i nenes de l'escola. he vist la dura feina d'una especialista, tenir tots els nens però no tenir-ne cap en concret. encara que la música enganxa i pots treballar moltes coses.
estimo aquells nanos, els trobaré molt a faltar. la meva capseta de llàgrimes, que les tinc ben guardadetes, segurament demà i demà passat sortiran....
ais....
les margarides i les roses floreixen a la primavera!

bona nit

avui al museu no ha vingut massa gent. ja passa això, després d'una setmana santa bastant forta, hi ha una baixada que dura fins l'arribada de l'estiu.
avui he sortit moltes vegades a la part de fora, a l'eixida. mirava el paisatge, feia una mica de tramuntana, movia les fulles, feia volar el pòlen. el cel cada vegada s'anava tornant blau, blau brillant intens. el camp de davant s'ha omplert de xaiets i cabretes. els turistes s'hi feien fotos, amb els xaiets vull dir. les orenetes planejaven d'un costat a l'altre. les roses fan molta olor.
la primavera m'agrada molt, m'encanta.

oooh!!! ja tinc cadires per seure!! ooooh! ja tinc llit (fins ara dormíem al terra, però s'hi estava prou bé)...
ooooh!!! la caseta és de colors!! oooh!! oooh! ja tinc armari per posar la roba!!!
ja paro, que tantes exclamacions fan mal als ulls.
veig a la janis molt gran (ui, feia dies i dies que no parlava de la nena de casa!). ja és la segona vegada que va alta, té la patatona ben grossa, pobreta no sap pas què li passa. l'altre dia, la portava a passejar per la riera (sí, tinc una riera molt a prop per passejar la janis!!! visca!!!), de cop i volta va venir un gos, ben content. havia olorat a la janis de kilómetres lluny. va començar a rondar-la, fins que finalment la va intentar violar. la vaig haver d'agafar a coll i sortir mig corrents, perquè el gos en qüestió se m'havia enganxat a la cama! ja me veus, a mi corrents, amb la janis a coll, i amb un gos enganxat... quin panorama més surrealista. finalment vaig veure "l'amo" del gosset en qüestió, i l'home aquest passant de tot, es reia de mi. d'acord, feia una mica de riure tenir el gos enganxat i la janis amb una cara de " no sé què passa", però quedar-se allà sense fer res, ho vaig trobar molt fort. jo, quan passejo amb la janis, o amb la pesseta sempre vaig amb compte, mai hagués deixat que un gos meu molestés a algú altre, però resulta que la gent passa de tot. al cap d'uns minuts, que em van semblar eterns, el senyor del gos calent el va agafar, però abans em va dir `" demà a quina hora el véns a buscar per passejar?". l'hagués matat. a mi la gent no em desagrada, però individus com aquest no haurien d'existir.
bé, no només veig la janis més gran perquè és la segona vegada que va alta, sinó perquè ha deixat de ser aquell cadell "boig", ara és més tranquil·la, més reflexiva, no sé la veig més adulta. potser també perquè encara està desorientada: casa nova, ciutat nova, olors noves, mobles nous. no deu entendre res. jo tampoc és que hi entengui massa res...
El meu roser està esplèndit, té moltes roses, però no sé si li ha agradat el canvi de casa, ara no té tan sol... i uns "bitxus" se li han mig menjat les fulles... li hauré de posar mata insectes.
vaig a dormir.
bona nit

m'acaba de trucar la dona dels mobles, ens els porten demà! visca visca! m'ha preguntat si en ferran era el meu marit, i jo li he dit que sí!! !ooo oooh ni companys ni parella, ni res de res, el meu marit! haha que bó!

ahir el barça va guanyar la lliga, ja veus tu! els carrers de la bisbi, suposo com tots els carrers de catalunya, es van omplir de cotxes pitant, gent cridant amb senyeres i banderes del barça. l'emma i jo vam sortir amb una estelada (mai m'ha agradat barrejar conceptes, però ahir ho vaig fer), sense la bandera del barça perquè s'ha perdut i vam anar a fer quatre crits, a pitar amb el cotxe i posar el volum de la ràdio ben alt...
ahir a la nit ens vam permetre trencar normes, cridar, pitar, xisclar.... a les tantes. quina alegria!!

- berenar pastís de xocolata
- anar a passejar la janis
- anar al supermercat a comprar
- anar a veure el propietari del pis abans que facin el barça (fan el barça avui?)
- acabar una mica de pràcticum
- pensar unitat didàctica
- sopar
- dormir

la primavera afecta i molt. el meu consultori no para, tinc tants pacients que hauré de demanar ajudants, en forma de becaris, perquè la costa tampoc està com per donar d'alta a la seguretat social...
bé, el cas d'avui s'assembla molt el de fa pocs dies, però aquesta vegada és un pacient molt especial. tot i això, considero que es tracte d'un cas molt típic. un retrobament d'amors perduts, intents frustrats d'oblidar aquella persona que alguna vegada a la vida va ser important per tu, i que en el fons mai va deixar de ser-ho. es veu, que aquest retrobament, ha obert ferides i dubtes existencials tancats en pany i clau des de feia temps. l'amor adormit, voluntàriament, ha aflorat com les meves roses dels rosers. què fa ara? renuncia a l'amor retrobat, ja que la seva situació és de compromís i d'estabilitat emocional, plàcida, i duradera? o trencar amb el que ja té per iniciar, bé de fet, reiniciar un amor "passat"?.
jo, primerament li he preguntat, les estimes a totes dues? sí, la resposta clara i sincera. perquè jo crec, fermament que es pot estimar, estar enamorat, o digues el que vulguis de dues, tres persones. som éssers tan complexos, però en el fons tan bàsics, que no sé com no ens podem posar al cap que sí, que pot passar, que pots estar amb dues persones a la vegada i nodrir-te i sentir-te bé, tan amb una com l'altra. no hi entenc massa de societats, jo entenc d'amor i d'enamoraments. jo m'enamoro cada dia, per això el meu consultori sempre és ple, sóc la Dra Amor (encara que el nom sigui cutre, a mi m'agrada). però pel poc que sé de la nostra societat, tan bonica ella, és que ens fa sentir culpables a tots plegats fins i tot a mi mateixa, ja que per mala sort formo part d'aquesta societat. i ens sentim culpables, una, dues i infinites vegades dels nostres sentiments, dels nostres impulsos (ja sé que estic barrejant conceptes, però m'és igual). la religió, les lleis i tota aquesta merda ens ha fet cohibir de necessitats tan bàsiques com estimar-nos els uns als altres (i mira que és una frase molt repetida pel senyor que carregava la creu).
m'agradaria no tenir tants pacients, m'agradaria que tothom pogués disfrutar de l'amor, de l'amistat, del sexe, del que fos sense sentir-se culpable, sense fer-se mal (a ell mateix o als altres). però no és així, tinc tanta clientela, perquè estem tots ben cardats, ens hem ben encotillat.
amb tot això no vull dir que ara ens hàgim de convertir tots en poligàmics, o jo qué sé, no. simplement dic, intento dir, (encara que molt malament), és que la vida és molt bonica, que ens hauríem de deixar anar, sentir, fruïr, gaudir, estimar i deixar-nos estimar. hauríem de reivindicar el dret d'escollir la nostra manera de viure, de relacionar-nos... bé de tot.

ja paro, que tinc gana.

"La larà larito me pinto mi pisito
La larà larito lo dejo bién bonito.....!!" (llegit amb el meu accent tancat...uoooo) apa apa!!

ooooooooooooh ooooooooooooooooooh!!! tenim una habitació pintada!! blaueta, blaueta... blau empordanet!!!

:)

tinc ganes de canviar l'aspecte a la web. però últimament em bloquejo. he de fer tantes coses.
mai m'havia passat, o potser sí i ara no ho recordo. em quedo com mirant a un punt infinit amb la ment amb blanc. de cop i volta. em pregunten què penses imma? i la veritat, penso tantes coses que no penso res. em faig i desfaig els embolics jo sola. no estic passant una bona època, però tampoc és dolenta. és diferent. no sé si estic estressada. estic estranya. em noto estranya. no em sé situar en l'espai temps, estic com desorientada. l'altre dia em van preguntar l'edat i vaig dir que tenia 20 anys. vaig trigar uns segons a reaccionar i adonar-me que en tinc 25. què m'havia passat? no, no estic en cap fase d'amagar l'edat ni molt menys, només faltaria. sinó que en aquell moment, vaig notar que tenia 20 anys. de fet, devia tenir 20 anys. però no, en tinc 25. potser vaig tornar durant uns instants a tenir 20 anys.... quines coses.
avui anant a girona, me n'he adonat que els camps ja no són verds, són platejats. i aviat seran daurats. el cel era blau, amb núvols de cotó. les roselles (quiquiriquics) creen un paisatge impressionista, m'encanta. és un plaer gaudir, cada dia d'un paisatge com el nostre.
t'estimo.

avui tothom feia cara d'haver tornat d'unes mini vacances. jo feia cara de morta vivient. tot i això les classes han anat molt bé. aquests nens xupen molta energia, ho noto. fan gluuups!!!
m'agrada el taller de plàstica, sobretot la part final perquè fan creacions lliures, i últimament estan sortin coses molt maques.
avui al matí feia fred, però després ha fet calor. la primavera ja les té aquestes coses.
m'agradaria tenir tota la terrassa plena de rosers i plantes de colors.
vaig al piset. tinc soneta. he menjat masses mandonguilles.

l'impresora de la meva germana fa, rif, raf, rif, raf, rif, raf.... va molt lenta!!
avui a la feina pensava que em moria de son, quin avorriment! al matí ha vingut molta gent, però a la tarda tots estaven fent cua per fer l'anomenada operació tornada... això sí, la típica parella que no s'entera de res, quan faltaven 2 minuts per tancar, se n'han adonat que encara no havien visitat el bany.
les persones que arriben al museu a dos quarts d'onze en punt, fan molta ràbia, acabes d'obrir la porta i ja entren, ben estressats. ara, els que vénen a última hora i es queden embadocats, encara fan més ràbia! quina parsimònia!!!
avui anava caminant d'un costat a l'altre fent badalls, buuuaas, buuaaas...
vaig a recollir coses, tenim el pis que sembla una, jo qué sé, una lleonera!!!!!aaauuuug!!! aaaaauuuuugggg!!!

en ferran es sentia sísif, ara ja no....
jo em trobo els meus niños a tot arreu (fins i tot els que no són els meus niños però gairebé)
ja no tenim pis gironí
ara tornem a ser de l'empordanet
estic reventada
no tinc internet a casa li he de robar a la meva germana
a ella no li agrada massa
a mi ni fu ni fa
tinc son
demà treballo, i és el dia del treballador, però no m'ho crec, ningú es manifesta, ja
he descobert que tinc poders, sóc una fada... bona
:)
sóc feliç
perquè tu també ho ets, o això espero
apa, t'estimo

imma
que no