Dra Amor

la primavera afecta i molt. el meu consultori no para, tinc tants pacients que hauré de demanar ajudants, en forma de becaris, perquè la costa tampoc està com per donar d'alta a la seguretat social...
bé, el cas d'avui s'assembla molt el de fa pocs dies, però aquesta vegada és un pacient molt especial. tot i això, considero que es tracte d'un cas molt típic. un retrobament d'amors perduts, intents frustrats d'oblidar aquella persona que alguna vegada a la vida va ser important per tu, i que en el fons mai va deixar de ser-ho. es veu, que aquest retrobament, ha obert ferides i dubtes existencials tancats en pany i clau des de feia temps. l'amor adormit, voluntàriament, ha aflorat com les meves roses dels rosers. què fa ara? renuncia a l'amor retrobat, ja que la seva situació és de compromís i d'estabilitat emocional, plàcida, i duradera? o trencar amb el que ja té per iniciar, bé de fet, reiniciar un amor "passat"?.
jo, primerament li he preguntat, les estimes a totes dues? sí, la resposta clara i sincera. perquè jo crec, fermament que es pot estimar, estar enamorat, o digues el que vulguis de dues, tres persones. som éssers tan complexos, però en el fons tan bàsics, que no sé com no ens podem posar al cap que sí, que pot passar, que pots estar amb dues persones a la vegada i nodrir-te i sentir-te bé, tan amb una com l'altra. no hi entenc massa de societats, jo entenc d'amor i d'enamoraments. jo m'enamoro cada dia, per això el meu consultori sempre és ple, sóc la Dra Amor (encara que el nom sigui cutre, a mi m'agrada). però pel poc que sé de la nostra societat, tan bonica ella, és que ens fa sentir culpables a tots plegats fins i tot a mi mateixa, ja que per mala sort formo part d'aquesta societat. i ens sentim culpables, una, dues i infinites vegades dels nostres sentiments, dels nostres impulsos (ja sé que estic barrejant conceptes, però m'és igual). la religió, les lleis i tota aquesta merda ens ha fet cohibir de necessitats tan bàsiques com estimar-nos els uns als altres (i mira que és una frase molt repetida pel senyor que carregava la creu).
m'agradaria no tenir tants pacients, m'agradaria que tothom pogués disfrutar de l'amor, de l'amistat, del sexe, del que fos sense sentir-se culpable, sense fer-se mal (a ell mateix o als altres). però no és així, tinc tanta clientela, perquè estem tots ben cardats, ens hem ben encotillat.
amb tot això no vull dir que ara ens hàgim de convertir tots en poligàmics, o jo qué sé, no. simplement dic, intento dir, (encara que molt malament), és que la vida és molt bonica, que ens hauríem de deixar anar, sentir, fruïr, gaudir, estimar i deixar-nos estimar. hauríem de reivindicar el dret d'escollir la nostra manera de viure, de relacionar-nos... bé de tot.

ja paro, que tinc gana.