no anar-hi i d'altres

no tinc excusa, si no he anat a classe ha sigut perquè em feia mandra i punt. ni em trobava malament ni res d'això, bé tenia molta son. ahir vaig estar fent un treball fins tard, l'havia d'entregar avui però a l'hora que s'estava fent la classe jo dormia com una angeleta. miraré d'anar a tutoria demà i entaforar-li, com pugui, sinó, doncs mira... no sé. segurament em tocarà fer "l'examen llarg", amb la pregunta de resoldre un cas pràctic, ja que he entregat totes les pràctiques a destemps i no massa ben fetes, i mira que tampoc era res de l'altre món!
quan vivia a Girona, d'això fa menys de dues setmanes, em podia aixecar amb el temps just i anar a classe, arribava una mica tard, però podia fer les coses amb un temps rècord, deu quinze minuts. avui m'he aixecat tard, podia arribar a classe a una hora més o menys decent però m'ha fet una mandra increïble, haver d'agafar el cotxe, o algun transport. anar a classe des d'un poblet requereix més esforç i força de voluntat que jo no tinc.

faig coses molt imbècils, com enfadar-me amb gent que m'estimo i m'estimen. no sé perquè faig algunes coses de les que faig, semblo que pixi fora de test cada dos per tres. no sé, m'he de replantejar moltes coses de la meva vida quotidiana, estic feta un embolic, però per tonteries, sóc una mica tonta.
estic fent compte enrera, falta poc perquè això s'acabi. sé que a partir d'aquí començarà una nova etapa, en Peter Pan va marxant a poc a poc, com plora mentre em mira per la finestra. vola em diu, vola amb mi. jo tinc ganes de volar, cada dia ho faig una mica, però cada dia veig que em costa més. imma, què et passa? ja no em vols al teu costat? no para de dir-me això, jo li contesto que sí, mai et voldré treure del meu costat, no vull que ploris, no ho vull. per això l'habitació és blaua, el menjador taronja. no ploris, mira jo no ho faig, fa dies que no ploro, saps, pensava que ahir ho faria, però no ho vaig fer. i no sé perquè.

tinc por de posar-me a plorar, un dia sense més ni menys, sense cap raó aparent. espero que no, o potser sí.

avui fa com núvol, un dia humit i una mica fred. avui caminava pensant que no hi havia ningú que em mirés i m'he posat bé les calces ja que se m'havien posat enmig del cul, no ho podia suportar més. quan me les he posat bé, he vist que hi havia dos nois, que suposadament treballaven, mirant-me fixament. els he somrigut i he continuat caminant, com aquella que no ha fet res. janis, janis, vine cap aquí, he dit. i he continuat. avui tiraré aquestes calces a les escombraries. un dia em va passar una cosa semblant, però col·locant-me bé els sostenidors, hauré de vigilar més, o potser no cal, bé, segur que me n'oblido.

per cert sóc l'imma i no