Archivos Junio 2006
fa temps em van presentar a una persona, i la primera sensació que vaig tenir va ser molt estranya, ràpidament vaig pensar que no me'n podia refiar. Després me'n vaig penedir, ja que diuen que les primeres impressions enganyen, i perquè sabia que m'havia deixat endur per una sensació poc racional. A més era molt injust per aquesta persona que només amb un cop d'ull jo l'hagués etiquetada.
Van anar passant els dies, m'arribaven comentaris, i altres coses i la sensació del principi no es va esvair, sinó que va anar en augment. Una tarda només amb quatre paraules en vaig tenir prou. Com podia tractar-me com em va tractar, una persona que gairebé no sabia res de mi? Vaig quedar molt i molt parada, fins i tot una mica espantada.
Van passar les setmanes i els mesos i just avui me n'assabento que aquesta persona l'ha feta ben grossa. La meva primera impressió no havia fallat.
No sempre tinc males impressions, només faltaria, la majoria de vegades quan em fan els dos petons de rigor, de quan acabes de conèixer una persona, sento com una corrent elèctrica de bones vibracions. No em passa sempre, evidentment, també hi han persones que em són indiferents, aquestes ni tan sols me n'adono de si m'han donat o no bones o males vibracions.
Semblo una tia llampada explicant aquestes coses, i de fet, quan em passen em fan una mica de por. Si la persona m'ha donat vibracions positives, me n'alegro i tinc moltes ganes de continuar-la coneixent, si pel contrari m'ha donat vibracions negatives, m'arrencaria a córrer, però, normalment mai arrenco a córrer.
Jo crec que tothom en té de vibracions, jo crec que sabem molt bé quan una persona ens agrada o no acaben de trobar-li l'aigua clara....
ais, m'he cansat d'escriure.... ara no sé què fer.. quina hora és? què puc fer?mmmmm no sé..... vaig a passejar la janis, que bé que deu tenir caca perquè només fa que bordar... bup bup!!
Quan vaig començar estudiar història de l'art, havia d'estar explicant què era cada moment. Normalment després de preguntar-me què estudiava, em preguntaven si aquesta carrera tenia sortida professional. En aquella època no tenia ni idea que estudiar una carrera volia dir, en tot cas buscar una sortira professional, simplement m'inventava la resposta: deia que podria treballar en un museu, en una galeria d'art, fer de professora i mil coses més. El meu interlocutor gairebé mai en sortia satisfet. Més endavant, farta de dir que sí, que la meva carrera tenia un futur, i també una mica coneixedora que, potser, un futur productiu i material no tindria, contestava directament que la meva carrera no servia per res. La primera reacció de la persona que m'havia fet la pregunta, gairebé sempre amb mala intenció, era quedar-se blanc com el paper de fumar, i continuava: així doncs, si no serveix per res, per què la continues estudiant? jo sempre contestava, perquè m'agrada. La vida ja és prou difícil, si a sobre fas una carrera que no t'agrada, encara es torna més grisa i sense sentit. Sí, a tercer de carrera ja sabia que amb història de l'art no tindria un futur planer, sí, sabia que hauria de buscar-me la vida amb altres coses, però i què? jo era feliç.
L'any 2003 em vaig llicenciar, molts em van dir ara a treballar no? però... si ja fa temps que treballo. He estat treballant i estudiant, no sé perquè la gent no ho ha sapigut veure. Sacrificar tots els caps de setmana i tots els estius és bastant dur. M'és igual. De seguida vaig decidir fer magisteri especialitat musical, ser mestra es va convertir en el meu següent objectiu. Pensava que una carrera com la de magisteri no necessitaria ser tan explicada, però igualment vaig haver de dir el que era i dir el que era i perquè servia. També vaig haver de justificar-me el perquè de voler continuar estudiant. I a més, vaig haver de sentir-me dir: tants anys! carai a veure on arribaràs tan estudiar (amb to sarcàstic). Què continuant vivint de renda! .
Al cap de tres anys m'he diplomat amb magisteri. Per la majoria de coneguts i conegudes ha sigut una altra alegria, però també hi han hagut perles, que en comptes d'alegrar-se'n només han sabut repetir i repetir: ara vés a saber on t'envien!
Doncs mira, com més lluny millor!!
CONY!
bé, doncs això, crec que ja ho puc dir. M'estava aguantant, en tenia moltes ganes però volia saber tooootes les notes. I em faltava el pràcticum, que finalment he tret un 9, sí ja ho sé em mereixia un 10 però no es pot tenir tot en aquesta vida (jeje)... doncs.... bé, em fa mitja por i tot dir-ho... però, ja SÓC MESTRA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
lilil la la, talarà, tralarà!!! tralarí, lililiiiiiiii!!!!!!
el dia 12 de juliol aniré a tramitar el títol, pagant la mòdica xifra de 155 €... quina estafa!!
apa doncs. vaig a tirar-me dins la meva banyera plena de glaçons!!!!!!!!!!
iiuuupiii!!!!!!!!!!!! 
Diu una llegenda urbana que l'immeta va aprendre a caminar quan tan sols tenia 9 mesos. Es negava anar amb el "cotxet", ella volia córrer, i fer animalades com enfilar-se a bancs, arbres, tirar-se de caps daltabaix de llocs alts i vés comptant!
També diu una altra llegenda, que va aprendre a nedar de molt petitona. El seu pare, que era de Calonge, la portava a roques planes i allà va ser on va aprendre a nedar. Ella no va anar mai a cap "escola de natació", no, ella va aprendre, agafada de l'espatlla del seu pare, enfonsant-se fins la primera boia.
Quan era petita, li agradava posar-se les "victòria" o les sabates de plàstic i anar a "caçar" musclus a les roques. Ella mai se'ls menjava, ho trobava una mica fastigós, però arrancar-los era molt divertit. Anys després prohibirien aquesta fantàstica afició.
De més grandeta, no se sap ben bé perquè va deixar d'anar tan sovint a la platja. Potser va ser per culpa de la por a les possibles rostides del sol, els canvis d'hàbits i d'amistats... bé, això ara és igual.
Tot i viure a escassos kilòmetres de la platja, ella mai hi solia anar. Després de treballar tot el dia, la mandra i el cansament treien les ganes d'agafar el cotxe i anar carretera comarcal amunt cap a la platja més propera.
El dia que podia treure's la mandra, quan arribava just davant de les onades, de les medes, de la sorra enganxifosa, de les dunes i del solet malparit a darrera el clatell, sempre tenia la sensació de ser la persona més afortunada del món. Quan es posava en remull dins de l'aigua escumosa, no en volia sortir.
Avui hi ha tornat anar, ara hi sol anar més sovint, no tan com quan era petitona com un cigronet, però déu n'hi doret. L'aigua de mar la transforma en una sirena, una sirena salada. Dins l'aigua és més ràpida, lleugera, tranquil·la. Dins l'aigua es transforma. I tot això, li encanta.
a mi el futbol me la porta fluixa, però no sé perquè, per curiositat morbosa he mirat el final del partit. el marcador estava 1-2, he cridat com una boja en ferran, faltava 3 minuts dels afegits, perquè acabés el partit. De cop i volta he vist en Zidane (ni idea de qui és però ara recordo el nom, sé que jugava o juga amb el madrid??) marcant gol. I res, que m'ha fet molta gràcia pensar com tornarà el Manolo el del bombo a casa.... pobret!! jajajaajajajajajajaja
apa doncs res, vaig a dormir que és tad i vol ploure i la burra, no es vol moure!!
A vegades, quan estic treballant en el museu, em dóna la sensació que sóc com un moble més, o una obra d'art (aquesta última sembla més temptadora). Les persones passen pel meu costat sense gairebé adonar-se de que hi sóc, em veuen, evidentment, però ells continuen la seva visita, jo allà només sóc una peça més de l'engranatge museístic.
M'agrada escoltar les diferents converses de les persones, sovint són molt curioses. Molta gent s'inventa històries molt surrealistes (mai mies ben dit) de Gala i D.alí, d'altres es passen la visita criticant i amb cara de fàstic, ja que segurament s'estimarien més estar en un bar prenent una cervesa.
Fa dies que me n'adono que els mega-grups de russos no són solament una massa, tenen personalitat pròpia, fins i tot podria dir que n'hi ha de prou simpàtics. Crec que en fons van molt acollonits, la barrera idiomàtica és massa gran, per aquesta raó van més tibats del compte. Avui he parlat amb la guia, m'ha tornat ensenyar com es fa per dir: fotografies sense flaix, si us plau i adéu. Els hi he dit i la majoria m'han mirat amb cara somrient, i mira que costa que somriguin! i la guia m'ha contestat que ho havia fet molt bé. Potser si tingués temps i ganes aprendria rus. Però ni tinc temps ni tinc ganes, encara...
El museu obre les portes a les 10.30 en punt, ni un minut més ni un minut menys. Jo avui m'havia despertat a les 9.45, ni un minut més ni un minut menys, havia sortit de casa a les 10.12, agafant la bossa de menjar a les 10.16.
He arribat al pàrquing de la feina a les 10.25: tot un rècord.
A les 10.32 estava al jardí procurant i mirant que tots els wagners estiguessin al seu lloc. Sí, tot correcte.
A les 10.35 entraven al museu, ni més ni menys que un grup de 106 persones, i no no eren russos, eren pitjos que els russos, eren espanyols. Un max-mix entre gent de la barcelona profunda i la espanya profunda, en definitiva: un horror.
A mi, com sempre, m'ha tocat vigilar el pati interior. O sigui, l'accés principal a les sales interiors del castell, en teoria les més interessants. Evidentment, havíem de fer grups, perquè 106 persones de cop seria una bogeria que entressin. Anava fent grupets de més o menys 35 persones, i les anava deixant pujar, segons les indicacions que em donaven les meves companyes de l'interior de les sales. Fins aquí tot normal, els problemes han vingut, quan just després d'haver entrat aquest grup, han començat a entrar les guies russes amb els seus respectius grups. Feia molta por. Fa molta por estar al pati interior en situacions com aquestes.
Per sort, les guies russes avui estaven anormalment tranquil·les, han vist quina era la situació i s'ho han pres relativament bé.
Els "mastodontes" espanyoletes, no han parat de fer el brètol, d'acollonar-me, de dir cada cinc segons que volien entrar, i de dir bogeries sexuals, fastigoses sobre la Gala, en D.alí, i companyia.
Per tant, avui he preferit mil vegades més els grups de russos que aquells impresentables. En definitiva, demano les meves sinceres disculpes als russos i russes que han passat pel museu (a tots no, perquè n'hi han de molt maleducats també!), però avui comparat amb aquella gentussa, s'han portat com petits angelets.
odio els xuclets, són com si et marquessin el territori... però avui he començat jo... i com era d'esperar he perdut. Ara tinc el coll com si m'hagués barallat amb un vampir.... quin desastre!
passen els dies...
diumenge a la nit...
què mires rei?
no res....
detesto l'estiu
vull que s'acabi
tinc el roser mig rostit, per culpa del sol
tinc calor
merda
l'estiu és una merda!
he dit
sóc un desastre, jo només volia canviar la capçalera, i no sé què collons he fotut que he esborrat mitja pàgina i després no sabia com tornar-la posar tal com estava... i jo què sé, que sóc un desastre i no m'entero de res...
Finalment he copiat la de la meva germana i li he posat... i he perdut algun link, així com els comptadors, ja els hi tornaré a posar o potser no vés a saber!!!!
doncs això, que em falten alguns links, ara no recordo quins... i alguna cosa...
Sóc un desastre!!!!!!
només tinc un dia a la setmana de festa, dissabte. i no he fet res de res. m'he despertat tardíssim, no dic l'hora per no espantar, perquè tot i tenir la reputació per terra, doncs mira, me la guardo. Diem que m'he llevat més tard de les 12 del migdia.
Són tres quarts de vuit i encara no he fet res de res... de res... he anat a la terrasseta a mirar si hi havien les orenetes, i no hi eren, solen sortir, o les veig normalment cap al tard.
D'aquí una estona tornaré a passajar la Janis, que deu tenir pipí, abans l'ha passejat en ferrins.
és una merda fer festa sense tu...
nit més curta de l'any, o això diuen... nit màgica, o això diuen... nit de bruixes, bruixots i transformacions... o això diuen...
de fet, què importa, en el fons és una nit com una altra... ni més ni menys...
estic molt suada... ara em canvio i vaig cap allà, se m'ha fet tard, com sempre...
uoooo ai ai ai ai ai!!!!!!!!!!!!!
Aquesta mena de diari, bloc, o tros de món on escric, em serveix per dramatitzar la meva vida. Els moments quotidians en si, són una mica avorrits, només canviant alguna cosa, emfatitzant alguna altra, convertint una petita anècdota en relat o en frases curtes, combinant elements, un fet intranscendent, oblidat al cap de cinc minuts, es pot arribar a esdevenir un fet remarcable i important de la meva vida. En el fons l'imma de les flors salvatges és un petit personatge que m'he creat. En pemi a vegades em comenta, que la que escriu aquí és un imma real: ostres, quan et llegeixo sembla que et senti parlar! Jo sempre li dic que exagera, que l'imma no és aquesta personeta que escriu tonteries en el blog, ni tan sols és aquella noia que riu i plora, que es desespera i que reacciona. Que li agrada somiar i mirar els estels. L'imma és tot això i molt menys, o tot això i res. L'imma és exagerada, dramàtica, comediant, sincera, mentidera, simpàtica, antipàtica, riallera, seriosa.... sóc un tot i un res. Com totthom.
No sé on vaig llegir, no sé de qui és la frase (ara ho hauria de buscar i em fot mandra), però segons algú (que deu ser molt important, ho dic perquè no s'ofengui, no vull robar frases a ningú), però les paraules ens limiten, les paraules ens priven de la llibertat, per molt vocabulari que arribem a posseir, mai podrem expressar el que realment voldríem expressar... Em poso límits a mi mateixa escrivint aquí, potser si ara estigués parlant amb tu les paraules agafarien un altre significat, més transcendental, o potser de conversa de les 12 del migdia davant una cervesa fresca (que també pot ser que sigui transcendent eeh!!), però serien aquelles coses que van més enllà d'un simple text, potser (segur), les més importants.
A vegades, quan dramatitzo massa, quan em passo de la ratlla les persones que mínimament em coneixen i m'estimen, es preocupen per mi. Fins i tot m'arriben a trucar preguntant-me el què em passa, i potser no em passa res, o potser el que em passava després d'haver-ho escrit deixa de tenir tanta rellevància. És curiós, el blog, o el que sigui, em serveix per desfogar-me, per descarregar algunes ales de papallones empresonades dins l'estòmac. A vegades intento ser poc clara, i al poder-se interpretar segons què de moltes maneres.. pot esdevenir un avantatge o un gran inconvenient.
Què vull dir amb tot això? segurament que no us empasseu tot el que escric i dic aquí. Canvio de pensament molt sovint, no sóc d'idees clares. No em feu cas, ni us espanteu ni us estranyeu... i sobretot no us preocupeu...
Bé, en molts post us he dit com us estimo, amb noms i cognoms (bé cognoms potser no...)... i us segueixo estimant. Quan estimes alguna persona, aquesta estimació no marxa així com així. Aquesta perdura i millora amb els anys, com el bon vi!
Bé, em pica molt el cap, he anat a la platja i no me l'he rentant i la sal s'està incrustrant, potser m'arribarà al cervell, què faré després?.... diuen que la sal conserva... o sigui que no pateixo!
Jo no sé com són aquesta gent, però hi ha un guia rus que em cansa i em molesta. Em sento com assetjada. Potser ell només es vol fer el simpàtic, però a mi em fa molta angúnia i una cosa tinc clara, no m'agrada que en desconegut em toqui sense el meu consentiment!
L'any passat, tenia el museu ple de grups, estàvem totes ben neguitoses, controlant, el menjador, el piano. 55 russos per aquí 49per allà, no flash, no tocar... buuuf. De cop i volta, vaig sentir com un home suat i pudent (una pudor entre mantega rància i alcohol), de cop i volta m'abraçava. Em va abraçar tan fort que no em podia ni moure. Vaig sentir tota la pressió del seu cos fastigós, durant uns segons que em van semblar eterns vaig sentir l'angúnia més forta de la meva vida. El vaig separar de mi apartant-lo tant com vaig poder, i després em vaig quedar paralitzada. No sabia què caram havia passat, no vaig saber reaccionar. Després em va dir: guapa quiero darte un beso. Jo, per sort, em vaig poder arrancar a córrer cap a una altra sala dient-li que tenia mucha gente.
A partir d'aleshores, sempre que venia aquest home intentava estar alerta mantenint-lo el més lluny possible. Amb tota l'angoixa que això suposa. Li vaig comentar a l'encarregada el que m'havia passat i se'n feia creus. La resta de l'estiu, la cosa es va calmar. Però avui, hi ha hagut una mena de "retorn", només d'entrar ha començat a dir-me: Guapa, Guapa (amb accent rus), dame un beso, Guapa. Només veure'l, me n'he anat de la sala, no l'he contestat i l'he ignorat completament.
Quina merda... espero que no vingui gaire sovint. A mi no se m'abraça així com així! i menys un fastigós com aquest!
estic cansada
tinc son
vaig a dormir
m'agrada passejar amb tu
m'agrada que em facis petons
m'agrada que m'abracis
m'agrada que em preparis piza casolana
m'agrada que em facis bromes i riure plegats
m'agrada que confiis amb mi
m'agrada confiar amb tu
m'agrada parlar amb tu
m'agrada dormir amb tu
m'agrada respirar amb tu
m'agrades
tu
ho tinc clar, no hi vull anar.
em cansa fer veure que no sóc qui sóc.
em cansa fer veure que no m'afecte.
em cansa demostrar a cada moment vés a saber el què.
si no véns ni tu ni tu, què hi faig jo allà?
RES
m'agrada que la gent rigui. m'agrada riure...... no m'agrada ser hipòcrita... m'agrada dir sempre el que sento..... per què ens amaguem tant?....
a vegades sóc una covarda... a vegades dic massa coses del compte...
a vegades.........
hi ha coses de mi que no suporto, quan parlo amb ràbia, quan m'enfado sóc molt irracional, a vegades no mesuro les paraules, ni res... a vegades xerro per no dir res, a vegades faig tantes mandres que faig anar malament a l'altre gent.
avui no veig res positiu en mi...
per què collons l'humor em fa aquests daltabaixos!!!! PROU!!!!!!! PROU
crec que m'estic tornant boja!
HAvia quedat amb ell a les 9 del matí. He sigut puntual, ell també. Hem parlat deu minuts, en fa gairebé deu que he sortit de parlar amb ell. Tot el que m'ha dit m'ho hagués pogut dir per mail perfectament, quina necessitat tenia de veure'm? bé, potser és que sóc irresistible i la gent com ell té necessita de veure persones com jo! (apa, quin una he col·lat!)
Em falten, definitivament 3 notes. Quin estrés. Avui, com el primer dia de classe en aquesta universitat estil Bauhaus, per dir alguna cosa eh!, potser serà l'últim que escrigui en aquests ordinadors ronyosos...
Canviant de terç.... com és que el 50,59% de la població no ha anata votar????????????? perquè a al platja s'hi està molt bé!!!!!!!! iiuuupiii!!!!! iiuuupiiii!!!!!!
Diferents tipus d'orgasmes, segons el teu vot, o no sobre l'estatut:
SÍ: sí, sí, síiiiiiiiiiii, sííííííííí, ooooooooooooooooh!!! síííííííí, SÍÍÍÍÍÍghhh!!!!
NO: nooo, noooo, nonononononoooooooooooooh, nooooooohhhhgnooooooooogh!!
En blanc: mmmmmmmmmmmmgggfff, mmmmgfffffmmm, sssahhhddd, mmmmmgfgfgfgfhmmfffmffmmf
Nul: AAAHgmAGHG AAAAHg AAAHGGMMMMA aaaaaAhamamahaAhamaAhamAAhAhAmA
Abstenció: ????????¿¿¿¿¿¿¿¿ en tenen aquesta gent?.... no se sap....
Recordo que era a primer de carrera, fèiem una assignatura que es deia alguna cosa així com Història de la cultura, obligatòria de facultat (o sigui que l'havia de fer tothom, des dels de filosofia fins els de geogrfia passant pels historiadors de tota mena i filòlegs) un assignatura molt general i una mica de pà sucat amb oli, entrada amb calçador. Una de les pràctiques era anar a veure unes quantes pel·lícules. La Udg llogava els desapareguts cinemes Catalunya de l'Emili Grahit, i una vegada cada quinze dies, ens passaven una pel·licula. Com és possible que no recordi cap títol? Crec que una tractava de l'Èdip Rei?, no en tinc ni idea, devia tenir altres coses al cap, i d'això ja fa una colla d'anys.
Recordo que havia quedat amb els meus pares, que em passarien a recollir quan acabés la pel·lícula, no calia ni que em mogués de davant del cinema. Però jo no comptava que els meus pares són bastant impuntuals (una mala cosa que he heredat d'ells, si un dia quedes amb mi, doncs, pot ser que arribi tard, també depèn del dia que tingui esclar!), per tant, en acabar el film m'havia de quedar esperant-los. Vaig demanar a la gent de la meva classe que s'esperessin amb mi, em feia pànic haver d'estar sola. Ningú es va voler quedar. Fins i tot una noia em va dir, mig rient que hauria d'aprendre a estar sola, que no podia ser que em posés tan "així" només per quedar-me sola.
Els anys van anar passant, aquella noia i jo vam compartir el pis durant bastant temps. De fet l'admirava, aquella independència, aquell saber fer les coses sola, sense necessitat d'ajuda. Sempre em semblava que ella era molt forta i jo molt dèbil. De fet, em feia de protectora, m'aconsellava... Però al anar-me fent gran, vaig anar aprenent a estar sola, a demanar ajuda quan la necessitava, i en el fons a fer-me més forta.
Vaig descobrir que ella no era tan segura, i que jo, en el fons no era tan insegura. Vaig veure que les aparences enganyen, vaig aprendre molt.
Encara avui admiro aquelles persones capaces d'anar soles pel món, sense por. Jo encara en tinc una mica de por... però també sé que cada dia sóc més forta... o jo què sé....
vaig a dormir que ja no sé el que dic, i demà he de parlar amb l'innombrable. Torrecollons.
demà treballo
noooo, no vull treballar! és una merda treballar!!!
qui s'ho va inventar? eeh vaa, segur que no tens nassos de sortir !!!
cagun denes!
Aquesta serà la meva tercera temporada al castell dels D.alí (sinó em troben amb massa facilitat). Com passa el temps, sembla mentida!
No sé si és el síndrome d'Estocolm, o què, però cada vegada tinc més respecte cap a la figura de G.ala i D.alí. Em fa molta ràbia que enmig d'una visita guiada, sempre hi hagi algú que es posi a dir a ple pulmó que si aquesta dona (referint-se a g.ala) tenia mil amants, que sí estaven separats, que si això que si allò.... Sovint, em dóna la sensació d'estar al bell mig d'una discussió de Aquí hay Tomate!, francament hi ha gent molt patètica. El que me n'he adonat, és que sovint són dones d'aproximadament la mateixa edat de G.ala quan li van regalar el castell. El que els fa més ràbia, és veure les fotos on apareix al costat d'un noiet d'uns 20 anys. Sí, ja sé que sembla molt bèstia, una relació d'interessos, una dona de 70 i escaig amb un noiet de 20... però les coses eren així. G.ala creia fermament, que si estava envoltada de gent jove (nois joves concretament), conservaria aquella joventut eterna que sempre havia anhelat. I no, no tenia molts amants "anònims", simples gigolós o passatemps sexuals... no. Eren relacions que podien durar mesos llargs, fins i tot anys. Els hi feia de mare, d'amant, de mecenes... Com el cas de Jeffrey Fenhort. Cantant de rock amb cert èxit als Estats Units, que fins i tot va arribar a protagonitzar Jesucrit Súper Start a Brodway. Amb ell, amb en Jeff, hi va mantenir una relació d'aproximadament deu anys.
D.alí estava al cas de les relacions extramatrimonials de G.ala i si recordem unes paraules de P. Éluard (primer marit de G.ala) "Estimar a G.ala és aprendre a compartir-la", D.alí sempre les va tenir en compte i, sí, va aprendre a compartir-la. G,ala no era només la seva dona, era la seva amant, la seva font d'inspiració o sigui, la seva musa i aquella crossa que necessitava per poder caminar i seguir endavant. Sí, segurament D.alí no seria el que és si no hagués conegut a G.ala...
D.alí, va comprar el castell de P.úbol, aproximadament l'any 1969. G.ala aquells anys ja tenia més de setanta anys. Era una dona del que anomenaríem la tercera edat. En D.alí, li compra el castell perquè la seva musa pugui anar-hi a descansar i a relaxar-se.
P.úbol és un poblet de l'Empordanet, envoltat de camps de blat i de gira-sols, molt tranquil i pacífic. Fins i tot, actualment, tot i els autobusos i els curiosos que vénen a visitar el museu, encara conserva l'aire de petit poble.
Salvador D.alí, accedeix a comprar un castell per G.ala, perquè així ella es podà aïllar. Hem de tenir en compte, que des dels anys cinquanta, la residència habitual de la parella era la casa de Cadaqués. De fet, passaven tota la primavera fins ben entrada la tardor a Portlligat. Després, per qüestions de negocis (venien els quadres sobretot a grans col·leccionistes americans i europeus), anaven a París i a Nova York. Quan més passaven els anys, més curtes eren els visites als Estats Units i París. A més D.alí va començar el que seria el seu gran projecte "El teatre museu G.ala-Salvador D.alí", un museu-univers surrealista dalinià). G.ala s'anava fent gran i la seva salut també es debilitava. D.alí li havia construït una delicada habitació rodona a la casa de Cadaqués, però aquell espai íntim, havia quedat petit per ella. Necessitava tenir un lloc solitari, per poder reflexionar i passar les estones. El castell es convertiria en una part més de la casa de Port Lligat, però a més de 60 km de distància. Un indret sobri, auster, per tal de fer l'estada de Gala d'allò més senzilla.
Així doncs, el castell de P.úbol amb el seu jardí, es va convertir en aquell indret solitari que tan buscava G.ala. A més D.alí, al regalar-li un castell medieval a la seva dona, la va convertir en una senyora feudal, en una propietària d'un castell. Per tant, a partir d'aleshores començarien un nou joc: G.ala la castellana del castell de P.úbol, propietària, gairebé com una reina. D.alí i tots els altres es convertirien en els seus vassalls. De fet, tothom que volia ser atès per G.ala en el castell, necessitava tenir una invitació per escrit. Aquell joc havia passat a la realitat quotidiana de la parella.
Però G.ala, tot i els seus amants, D.alí i A.manda Lear... sempre es van necessitar l'una l'altre. Eren, en el fons la mateixa persona... Quan g.ala mor el 1982, D.alí, per primera vegada es veu sol, sense aquella crossa, nota i sent que mai més podrà tornar a ser el que era, sense la seva petita hirondelle du ciel....
I no, jo tampoc entenc que no estiguin enterrats junts....
Salvem Pedrinyà! (demà us en faig cinc cèntims)... espero no veure desaparèixer un dels últims paisatges idíl·lics petit empordanenc....
Avui m'he despertat més tard del que hagués volgut. No hi havia manera, estava morta de son. HAn passat les 10, les 11, i a quarts de dotze he decidit llevar-me. Sí, en definitiva, sóc una vaga.
Havia quedat amb els meus nens i nenes a la 1 a Girona. He anat molt lenta, que si em dutxo, que si porto a passejar a la Janis, que si no sé què, que si ai! rento el terra del menjador que les passades tramuntanes ha fet que entri molta pols... Miro el rellotge de la cuina i veig: les 12:28!! Impossible arribar a Girona a la 1, sense córrer el risc de patir un accident. Envio un sms a un dels nens, disculpant-me i dient que arribaré tard. Finalment arribo tard. Tots preparats amb els instruments. Imma? has portat el violí? què, com? però no deieu que plovia i per tant, no tocaríem? i per anar carretejant l'instrument amb pluja i... L'havies de portar! ara què farem? mira, cantaré... ah molt bé doncs...
La vida és complicada, cada etapa guanyes persones i en deixes d'altres, és una llei no escrita. Segurament, potser, massa gent no hi cap en una sola vida. No hi ha prou temps o ganes, o vés a saber!. Evidentment també esculls qui vols que segueixi amb tu. Potser, a vegades, esculls malament. Però la majoria, esculls bé. A més, a vegades són ells que t'escullen a tu. Bé m'estic embolicant.
M'hagués agradat que les classes haguessin sigut una mica, com la trobada d'avui. Sí, hem cantat cançons de p3, hem adaptat cançons tradicionals i les hem "destrossat". Hem destripat i ens ho hem passat molt bé.
Hi ha dies especials, dies que encara que arribis tard, encara que el ressol et cremi, encara que tinguis molta set i molta gana... perds la vergonya i guanyes felicitat. Cantes i no t'importa que la gent et miri. Toques la viola, sense saber-la tocar i la gent balla.... El temps passa, els dies volen, els minuts es fonen. La gent vé, la gent va, però sempre et quedarà alguna cosa, sempre aprendràs alguna cosa, sempre recordaràs, aquells ulls brillants, aquells somriures, aquells minuts... aquell tot.
Gràcies.
a casa sempre m'han ensenyat allò de no diguis BLAT fins que no estigui al sac i ben lligat!!... però de moment, ho tinc tot aprovat.... Visca (petit).. em falta la nota del mega pràcticum i dos assignatures més... la setmana que ve sortiré de dubtes...
- Saps en X, ja torna a tenir nòvia!
- Sí, ja ho sabia
- Ah sí?, ostres que bé, espero que vagi bé... amb l'altre va quedar ben tocat.
- Ja passen aquestes coses...
- Saps com es diu?
- m?
- Sí, diuen que és molt grassa, però...
- què vols dir?
- això, que està molt gorda... ai
- jo l'he vist en fotos i sembla una noia normal, és molt guapa té els ulls així verds, amb el cabell moré llarg....
- les fotos enganyen molt, diuen que se sap tirar les fotos molt bé...
- però importa que sigui grassa?
- l'altre també ho era...
- l'altre? no, no ho era pas...
- que sí, que sí! que tu no t'hi fixes?
- ai no sé, crec que exageres. Em carda tant, tant, tant.... a veure, l'única cosa que hem de comentar d'aquesta noia és si està grassa o no? per què sempre s'utilitza el estar gras com a sinònim d'una cosa lletja? o d'una cosa repulsiva? de malgust? per què? N'ESTIC TIPA!
- dona, no sé...
- Doncs mira, no en parlem més, jo només espero que li vagi molt bé. I punt. I pobre de tu que tornis a dir si està o no grassa....
l'avi li agradava molt que anéssim a la granja. fins i tot, ens va comprar una burra (o somera). els meus cosins, la meva germana i jo hi pujàvem a sobre. fins i tot, alguna vegada hi havíem pujat tots junts, a la vegada. De tant en tant, la "Negreta", així la vam batejar recordant la cabra de Jan i Trencapins (crec, ara no ho recordo bé...), en forma de venjança mossegava. Mossegava a traïció, normalment el cul, una mà, un braç... era emocionant.
Van passar els anys, i els cosins, la meva germana i jo ens vam fer grans i vam deixar d'anar a la granja. Però la Negreta, evidentment, va continuar allà. Fins i tot, la vaig arribar a oblidar, pensava que ja era morta. Tants anys dura una burra? Doncs sí! fa pocs dies, vam tornar anar a la granja i la Negreta seguia allà. Primerament, amb la meva germana vam comentar que no podia ser, que aquesta devia ser una altra.. però no, a cap de les dues ens sonava que l'avi n'hagués comprat una altra... per tant era ella la Negreta de sempre!!!
Dies després, l'emma va tornar a la granja i li va fer fotos. Relament estava molt manyaga, i ens seguia com un gosset...
Ah! per cert, la burra aquest any farà 22 anys... déu n'hi doret!
de petita hi anava molt sovint a la granja. m'agradava emmerdar-.me fins dalt, anar darrera les ovelles, empaitar les oques i mirar que no em mosseguessin el cul. pujar sobre la burra. córrer, córrer, córrer. tornar plena de puces, bruta fins dalt, però feliç, molt feliç....
m'agrada la nit. el silenci, la gent dormint, les estrelles que brillen, la lluna plena que somia veure el sol... la janis dormint, en ferran dormint. la nit sempre m'ha agradat. sóc molt nocturna, a partir de les 0.00 em torno a activar, podria fer qualsevol cosa, però no les faig, perquè les hauria de fer sola, o no sé perquè no les faig. quina frase més tonta.
estic estudiant, organització del centre escolar. és una assignatura, que de tan organitzada que hauria de ser, la trobo molt desorganitzada. quines coses.
demà serà l'últim examen, o potser no, vés a saber, potser el setembre em té coses amagades, em faria ràbia però... què hi farem...
sento ocells, hi han ocells que canten de nits... deuen ser com jo, races nocturnes.
bé continuo, amb el que estava fent, no massa estona més, perquè sinó demà no m'aguantarà .... ningú...
quan em desperto al matí, o després de dormir unes quantes hores, estic uns minuts d'una mala llet que fa por. Grgrgr, faig culpable del meu mal humor a tota la gent que m'envolta. insulto, faig mala cara com de gos rabiós...
Al cap d'una estona, la mala llet em sol passar, i després em sento culpable, d'haver grunyit i d'haver insultat. En fi, d'haver sigut tan desagradable. em sap greu.... i avui ho he sigut molt... bé, com gairebé cada dia...
avui han vingut molts russos al museu, ja comença la temporada! visca, visca! quan més aviat comenci, més aviat acabarà.. no, acabarà quan hagi d'acabar. com sempre.
A veure, amb tres grups de russos no he vist cap noi guapo, cap cap, per què són tan lletjos els homes russos? Almenys a mi no m'agraden.. En canvi les russes, la majoria estan bones.. per què estan tan bones les russes? moltes estan al seu punt just, ni massa primes ni massa gordes... amb aquells vestidets que ho ensenyen tot, sense ensenyar res (és un dir que no ensenyin res)... no m'estranya que els nois del museu es posin calents, si fins i tot a mi m'hi posen! que m'expliquin el secret!!
(llegir el post, amb veu de nena tonta, perquè aquest sembla escrit per una nena tonta, però què vols esperar de mi a les 3.13 de la matinada... imma imma, molt malament, molt malament... i després tu, aniràs predicant la bellesa interior, no t'has parat a pensar que potser aquests russos homes, són unes bellíssimes persones, eeeh eeeh! no si, ja ho sé, mira, però.. no sé... aaaah tens raó... doncs...)
des que el meu avi està ingressat per allò del fèmur, ens tornem la meva germana i jo per anar a visitar la meva àvia, que ara s'ha quedat ben soleta.
Normalment, hi anem cap al vespre, a l'hora de sopar, o una mica més aviat. Ens hi quedem, depèn del dia, unes quantes hores. Avui, mirava una pel·lícula i m'hi he quedat fins la una. La meva família és ben estranya amb això dels horaris. Crec que no he vist mai a la meva àvia anar a dormir més aviat de les dotze.
Avui hem xerrat de moltes coses, normalment sempre parlem del mateix: de l'avi, del fèmur trencat, de si tornarà a caminar amb normalitat, de si voldrà tornar a la granja. La veritat, mai tinc resposta per tot això, espero que el meu avi es recuperi i pugui tornar a caminar amb normalitat, ja fa gairebé un mes de tot plegat i encara no li deixen posar el peu al terra. Espero que ho pugui fer aviat. El tema de la granja ja és més complicat, no crec que amb 84 anys aquest home canvii d'opinió i decideixi no voler anar-hi... jo crec que si no hi pot anar, és pansirà com una flor. En canvi l'àvia li agradaria que no hi anés, ja que així no patiria tant i el podria tenir més a casa... en fi un gran embolic.
Després, al cap d'una estona, la meva àvia m'ha explicat que encara es recorda de quan tocava el piano, quan era més petita. tenia un professor particular, i encara se sap melodies de memòria. Me l'ha tararajat, demà intentaré portar paper pautat i l'escriuré, a veure d'on surten... sengos ella és de bach. Sí, potser sí de l'àlbum d'Anna Magdalena Bach, ja ho buscaré, fa gràcia. Llàstima que tingui la mà dreta una mica malament (es va enganxar amb la màquina de tallar carn, fa molts anys, i bé aquesta ja és una altra història), sinó encara podríem tocar a quatre mans, com feia ella i la seva germana quan eren petites.
Parlant, parlant ha recordat quan vivia al carrer Llançà n.16, just davant de la plaça de toros de Barcelona. Els dies que hi havia "corrida", es posaven tots a la balconada per veure els cotxes entrar, la gent pujar i baixar... També m'ha contat que els estius, feien festes a les balconades i terrasses dels pisos. Posaven els tocadiscos i es feien un fars de ballar. Tothom hi era convidat, fins i tot els porters de l'edifici.
Fa molta gràcia, saber que el meu besavi tenia una botiga de ràdios al Passeig de Gràcia, i que la meva àvia agafava el trenvia per anar a treballar a la Via Laietana. Però bé, tot això va ser abans de la guerra. de la guerra, la meva àvia no en parla, fa veure que ho ha oblidat, "ui, això jo no ho recordo pas què fèiem aquell temps, han passat massa anys!"... és curiós. També, m'explicava que el meu besavi, o sigui el seu pare, tenia una fàbrica de gelats a casa, i els hi venia a tot el barri... no em puc imaginar, tota la família fent gelats i repartir-lo. I sí, la fàbrica, o com es vulgui dir, la tenia dins del mateix pis...
Ara que hi anem tant sovint, l'avia s'excusa, diu que si tenim feina que no cal que hi anem, que ella si li passa algo ja trucarà, però jo, no hi vaig pas obligada, m'agrada molt estar amb ella i parlar amb ella. Mirar la tele juntes i no sé... potser ara hi vaig tant sovint, me n'adono que abans no hi anava massa poc...
despullats, sota els núvols, udolant, xisclant, cridant!!
.... pluja! pluja! pluja! pluja! pluja! pluja! u u u u, la la la la, u u u u, la la la la....
dansaré fins a quedar rendida, veniu amb mi, a cridar, a demanar humitat, núvols ploreu! u u u la la la
una ploma, una ploma als cabells
pintura blava, llavis rojos
i cridaré, perquè vull Pluja!!!
perquè, malgrat tot
la necessitem
hi ha certes persones que no suporto. intento passar poca estona amb elles, però sovint és gairebé impossible, inevitable. és que les escanyaria, no m'interessa res del que em puguin dir. per mi són persones buides de contingut, m'avorreixen, no m'aporten res de nou. i no, no m'interessa saber què estarà de moda aquest estiu, bé, potser cinc minuts sí que em pot interessar, en el fons forma part de la nostra cultura, però que aquest tema formi part o sigui l'eix de tota la conversa, em cansa.
que em diguin que la teoria no serveix per a res, també em cansa. pensa bé el que estàs dient, jo no vull dir pas que no hagi trobat a faltar més pràctica, però que tenir 30 pàgines per estudiar és massa, per aquí ja no hi passo.
realment, em fa molta por pensar que alguna d'aquestes persones l'any vinent estaran fent classe... em fa molta por.... dient això, no vull dir que jo hagi de ser una gran mestra, només dic que no suporto aquelles persones a les quals no els interessa res i que es pensen que ja ho saben tot. Riure de "no saber", o riure que sense cardar brot has aprovat és patètic, vergonya els hi hauria de fer, de ser tant... jo qué ser, tan insustancials, per no dir vés a saber.
sí, tinc mala llet, què passa? i m'he menjat moltes hòsties putes, i insults, que en el fons no venien a to...
Estic molt cansada. Encara he de preparar el material per l'examen de demà... sí, ja ho sé que no s'han de preparar les coses d'un dia per l'altre, però què vols que et digui, jo sempre he fet els coses així.. i sí, segurament hauré d'assumir les conseqüències... demà no m'aguantarà ni déu!
Avui he fet un examen una mica horrible, potser l'aprovaré, per pena, perquè he fet pena. No sé què m'ha passat, m'he posat molt neguitosa. L'examen era de direcció coral. M'havia de preparar una cançó i dirigir-la. LA cançó me la sabia a mitges (aquest ha sigut el problema), i a l'hora de sortir a dirigir, he cantat fatal, però quan dic fatal vull dir FATAL. He desafinat, me n'he anat d'una veu a l'altre (era de dues veus). Els meus companys, que era a qui dirigia, m'intentaven ajudar dient-me fluixet la cançó. Jo que cada vegada m'anava posant més nerviosa, que ja no sabia si cantava, dirigia o feia el pallús. Finalment he dirigit, dues vegades, i apa cap a casa.
Ho he fet fatal! - Que no imma, que has salvat la situació.. bla, bla, bla.
Espero que la profe tingui en compte el treball de tot l'any... ai no sé, quin desastre.
L'examen de la tarda, crec que ha anat millor.. però no sé, jo que sé, no sé pas.
i demà sant tornem-hi que no ha estat res! amb la mateixa profe de direcció coral, que em fa fins i tot vergonya!
vaig a dormir... zzzzzzzZZZZZZZZzzzzzzzzzzzzzzzzz
parida d'última hora: poso les cançons que estic escoltant en el moment de publicar (no m'agrada aquesta paraula) el post. hi ha de tot...
Que no, collons, que és un violí!
Cada setmana anava dos dies a girona a classes de música. Crec que era dilluns i dimecres, o dimarts i dijous... no sé, ara no ho recordo.. sé que sempre hi havia un dia "al mig" de descans.
un dia hi anava amb la motxilla i prou, i un altre amb el violí. Vaig estar més de cinc anys dient al senyor de la Sarfa , que allò que portava no era una guitarra, sinó que era un violí.
Abans de pujar, m'agafava el bitllet, i em deia: Hola, què tal? a classes de guitarra? - jo sempre contestava - No esto es un violin!
Al cap d'una setmana, la mateixa història: - Donde has dejado la guitarra?
- Que no! que es un violín!
era un petit joc, pesat... A vegades, la Sarfa m'esperava, em veia venir carrer amunt, i l'home m'esperava uns minutets, i em deia cridat: - Venga Niña de la Guitarra! que nos vamos! que hoy no llegamos! - Aquests dies no li deia res... encara sort que m'esperava!
A mi no em deixaven anar enlloc sola, i menys en transport públic. Vaig haver de mig barellar-me amb ma mare perquè em deixés anar Sola a Girona. Aquells dies, anar a "la gran ciutat", era un gran què per mi. Fins i tot, un dia em vaig mig perdre, vaig decidir fer un recorregut diferent per arribar a classe de música, i vaig començar a donar voltes, per la plaça del Lleó... i vaig arribar no se sap com, a la plaça Catalunya, i després no sabia tornar. Finalment vaig haver de preguntar com es feia per anar al Carrer Migdia. Un petit desastre quotidià.
ara et lleparia, m'aturaria a tots els teus racons, els descoberts i els per descobrir. passaria tota la meva llengua remullant el teu cos, sentint la teva pell. després a poc a poc t'aniria menjant, degustant gaudint de cada trosset de tu... mmmmmm
he acabat el primer examen, si em veus vés amb compte, nyaaaaaaaam! o et menjaré!
la meva àvia és com una nineta de porcelana. petitoneta, poca cosa i fina. té la pell molt fina, la cara fina, els braços fins. la pell molt blanca, blanca i fina. i uns ullets negres, negres i petits. quan era jove tots els nois la treien a ballar, la Maria Dolors de Barcelona, dona misteriosa, seriosa i tímida. Obedient, espavilada un bon partit.
"t'ho donaré tot, ho seré tot per tu.. Maria Dolors... Maria Dolors... els dies poden ser llargs i les nits infinites... però si vols, comptaré les estrelles i te les dibuixaré... Maria Dolors, Maria Dolors"
és una merda no poder dormir. una merda. em passa de tant en tant. em poso al llit, amb son, però de cop i volta aquesta marxa. començo a donar voltes, voltes i més voltes. després començo a pensar tonteries, i encara és pitjor. voldria arreglar el món, i sé que no puc.
ènso i imagino tot el que faig malament i supera de bon tros les coses que faig ben fetes. em desespero, i no puc dormnir...
no sé què fer, em prenc una til·la? una valeriana? vaig a córrer? em dutxo? em depilo? ho torno a intentar... no pensaré en res... ment en blanc....
quina merda.
doncs això, que la nostra pesseta estimada ha decidit tornar. De fet, un senyor la va trobar, va pensar que era una pobreta gosseta abandonada i se la va endur a casa seva... no sé fins a quin punt es va pensar això... o què...
Bé, en tot cas la història ha acabat bé i la Pesseta ja dorm a casa, en el seu sofà, amb els seus ninots...
Que bé!!!!!!!!!!!!!!!!!!
avui destaparé les marranades que m'agraden fer...
- m'encanta menjar-me els mocs del nas. això sí, sempre me'ls intento menjar a la intimitat, perquè sé que per la majoria és un hàbit repulsiu. Però a mi m'encanta, tenen molt bon gust i és un bon entreteniment quan estàs esperant algú... o fer-ho d'amagats mentre treballes.
- m'encanta arrancar-me les crostes. quan tinc alguna ferida, ara no en tinc massa sovint, però quan era més petita en tenia molt sovint: als genolls... d'haver caigut anant en bicicleta, o vés a saber. M'agradava rascar les crostes i anar-les arrancant. Ara sempre que puc i en tinc alguna, encara ho faig. Sí, i després també me les menjo. Així en fred, fins i tot a mi em fa fàstig.
- Quan tinc alguna picada de mosquit, m'agrada rascar, rascar, fins que surt sang. No paro, ris, ras, ris ras, ris ras... Després, la sang surt a raig (ara exagero).... es fa crostra, i després m'arrenco la crosta... i és un no parar...
- De l'apartat de vicis, primer dir que jo no fumo, no he fumat mai, i no bec (bé, alguna vegada sí... però poques). Però a canvi gairebé no tinc ungles... ni de les mans, ni dels peus. Sí, sovint em mossego les ungles dels peus, sóc bastant flexible... m'hi arribo sense massa dificultats.
- També em mossego els cabells, sobretot quan estic molt neguitosa. Una perruquera, va notar que tenia un costat més llarg que l'altre i al confessar que em menjava els cabells, va quedar molt parada... coses rares...
bé, un dia continuaré... ara estava consultant coses a en ferran i m'ha dit que certes coses, "no cal que les expliquis".
D'acord.
bona nit!!!
imma dice:
hola nen!
imma dice:
com va?
Amós dice:
na fent
Amós dice:
una cose , com portes lo de dimarts
imma dice:
simplement no ho porto
Amós dice:
ja en som dos
imma dice:
perque finalment que va dir com seria lexam?
Amós dice:
ten recordes de que a dir que seria lexamen?
imma dice:
jajajajaja
imma dice:
vaya dos
cada any em passa el mateix. Sempre hi ha aquella assignatura que no he cardat ni brot i que he d'aprovar, com sigui!
Aquesta situació em fa sentir culpable, ja que normalment a gairebé totes les assignatures m'hi matriculo amb ganes. Aquesta m'hi vaig matricular amb moltes ganes, feia temps que volia fer una cosa d'aquestes, la trobava molt interessant. Vaig llegir el programa que, tot i saber que mai es fa, creia que alguna cosa sí que arribaríem a tocar... però, les poques vegades que vaig anar a classe, que van ser molt poques, em vaig avorrir com una ostra, Bé, menys aquella que vam fer relaxació, en aquella m'ho vaig passar bé, sobretot la part dels massatges. Però bé, les altres classes m'hi adormia... de fet, no trobava res gaire interessant, tot desestructurat, sense veure un objectiu clar.
Ara em trobo que dijous tinc l'examen, amb apunts. I jo no tinc apunts, i la gent que els hi puc demanar, tampoc en tenen... les altres persones no tinc ni idea de qui són...
Fa poca estona he trobat alguna cosa penjada a la meva udg, m'ho estic imprimint, tot i que potser m'ho hauria de llegir primer... però com que he vist que eren poques pàgines... doncs, almenys tindré alguna cosa "d'apunts"... quines desgràcies....
La pesseta és la notra gosseta, una yoorky molt eixerida, que amb els anys, ha passat a ser una membre més de la nostra família. I és que deu anys són molts anys!
Ahir a la matinada, va decidir anar a donar una volta, i encara no ha tornat. Hem estat posant cartells per tota La Bisbal, i de moment ningú ha dit res... no perdem l'esperança. No pot ser que se n'hagi anat per sempre. Havíem passat moltes estones precioses juntes... quan va arribar a casa era tan petita, que podia dormir cargolada dins una mà. Ella tan simpàtica, tan "carinyosa"...
On ets pesseta? Torna, et trobem molt a falar!
QUin neguit no saber on para, ni si està viva o morta, o jo qué sé.. quina merda, aquests mesos són molt raros, canvis, imprevistos...
l'avi amb el fèmur trencat, l'àvia sola, jo canviant de pis d'un dia per l'altre... la pesseta perduda... no poden ser dies normals, i avorrits... noooooooo!!!! ja sé que he posat coses molt diferents al mateix paquet, pèrò bé, és que és una cosa darrera l'altre, que va emplenant una bossa, vinga vinga vinga!!!!
Ais, esperem que tot passi... paciència, paciència, paciència, paciència, paciència, paciència, paciència, paciència, paciència,
paciència, paciència, paciència, paciència, paciència, paciència,
paciència, paciència, paciència, paciència, paciència, paciència,
paciència, paciència, paciència, paciència, paciència, paciència,
paciència, paciència, paciència, paciència, paciència, paciència,
paciència, paciència, paciència, paciència, paciència, paciència,
paciència, paciència, paciència, paciència, paciència, paciència.........................................................
fotos robades a l'emma i a la meva mare
Fa temps que no vaig a veure a certes persones, que en teoria hauria de veure. Fa molt temps que no saben res de mi, ni jo d'ells. Tot s'està fent com una mena de bola grossa.... quan més temps passa, més estrany se'm fa tornar allà, i fer com si no hagués passat res, com si no hagués passat el temps... i no sé, se'm fa difícil. I quan més tardi en fer-ho, més difícil serà...
què faig, què puc fer?
De fet no estem pas enfadats, però tant temps d'absència potser ha fet que la mosca hagi pujat més enllà del nas. Però, clar, els km són els mateixos tan si jo vaig cap allà com si ells vénen cap a on estic jo. Igual que el telèfon, tan puc trucar ells com jo. Però ni jo truco, ni ells truquen. Potser pensen el mateix que jo. Potser tampoc saben com fer-ho.
La veritat, és que em preocupa, encara que no ho digui mai, encara que mai comenti res. Em preocupa, i molt aquesta situació. Tot i els meus somriures, el meu tarannà positiu, alegre, feliç... hi han cosetes que em passen per dins, que mai trec, que mai dic.. que em fan sentir trista, desemparada, desorientada... i moltes coses més. Un dia, ja fa molt temps, em van preguntar si no em feia res que TOTHOM pogués saber coses de la meva vida, jo vaig contestar, que en aquest raconet només poso les coses que vull que se sàpiguen, les coses que en el fons són banals, i tan t'ho podria dir aquí en quatre ratlles mal escrites com caminant pel carrer un dia qualsevol. Les coses més íntimes, aquestes no les dic a ningú. Ni tan sols a la gent que que està amb mi colze a colze, dia a dia. Ells potser ja les saben aquestes coses, sense necessitat que jo digui res.
Ara aniré a dormir, que tinc son. Acabo de menjar mel i mató, m'encanta.
més aviat sembla que estigui de vacances i no d'exàmens. Avui m'he llevat al migdia, he estat fent el manta. He passejat una miqueta, he jugat amb la janis... i res més. de seguida s'han fet les nou...
quina vidorra!
Coses d'un altre món
cosetes boniquetes
menjar
