de matinada

Fa temps que no vaig a veure a certes persones, que en teoria hauria de veure. Fa molt temps que no saben res de mi, ni jo d'ells. Tot s'està fent com una mena de bola grossa.... quan més temps passa, més estrany se'm fa tornar allà, i fer com si no hagués passat res, com si no hagués passat el temps... i no sé, se'm fa difícil. I quan més tardi en fer-ho, més difícil serà...
què faig, què puc fer?

De fet no estem pas enfadats, però tant temps d'absència potser ha fet que la mosca hagi pujat més enllà del nas. Però, clar, els km són els mateixos tan si jo vaig cap allà com si ells vénen cap a on estic jo. Igual que el telèfon, tan puc trucar ells com jo. Però ni jo truco, ni ells truquen. Potser pensen el mateix que jo. Potser tampoc saben com fer-ho.

La veritat, és que em preocupa, encara que no ho digui mai, encara que mai comenti res. Em preocupa, i molt aquesta situació. Tot i els meus somriures, el meu tarannà positiu, alegre, feliç... hi han cosetes que em passen per dins, que mai trec, que mai dic.. que em fan sentir trista, desemparada, desorientada... i moltes coses més. Un dia, ja fa molt temps, em van preguntar si no em feia res que TOTHOM pogués saber coses de la meva vida, jo vaig contestar, que en aquest raconet només poso les coses que vull que se sàpiguen, les coses que en el fons són banals, i tan t'ho podria dir aquí en quatre ratlles mal escrites com caminant pel carrer un dia qualsevol. Les coses més íntimes, aquestes no les dic a ningú. Ni tan sols a la gent que que està amb mi colze a colze, dia a dia. Ells potser ja les saben aquestes coses, sense necessitat que jo digui res.

Ara aniré a dormir, que tinc son. Acabo de menjar mel i mató, m'encanta.