dues cares

Quan vaig començar estudiar història de l'art, havia d'estar explicant què era cada moment. Normalment després de preguntar-me què estudiava, em preguntaven si aquesta carrera tenia sortida professional. En aquella època no tenia ni idea que estudiar una carrera volia dir, en tot cas buscar una sortira professional, simplement m'inventava la resposta: deia que podria treballar en un museu, en una galeria d'art, fer de professora i mil coses més. El meu interlocutor gairebé mai en sortia satisfet. Més endavant, farta de dir que sí, que la meva carrera tenia un futur, i també una mica coneixedora que, potser, un futur productiu i material no tindria, contestava directament que la meva carrera no servia per res. La primera reacció de la persona que m'havia fet la pregunta, gairebé sempre amb mala intenció, era quedar-se blanc com el paper de fumar, i continuava: així doncs, si no serveix per res, per què la continues estudiant? jo sempre contestava, perquè m'agrada. La vida ja és prou difícil, si a sobre fas una carrera que no t'agrada, encara es torna més grisa i sense sentit. Sí, a tercer de carrera ja sabia que amb història de l'art no tindria un futur planer, sí, sabia que hauria de buscar-me la vida amb altres coses, però i què? jo era feliç.

L'any 2003 em vaig llicenciar, molts em van dir ara a treballar no? però... si ja fa temps que treballo. He estat treballant i estudiant, no sé perquè la gent no ho ha sapigut veure. Sacrificar tots els caps de setmana i tots els estius és bastant dur. M'és igual. De seguida vaig decidir fer magisteri especialitat musical, ser mestra es va convertir en el meu següent objectiu. Pensava que una carrera com la de magisteri no necessitaria ser tan explicada, però igualment vaig haver de dir el que era i dir el que era i perquè servia. També vaig haver de justificar-me el perquè de voler continuar estudiant. I a més, vaig haver de sentir-me dir: tants anys! carai a veure on arribaràs tan estudiar (amb to sarcàstic). Què continuant vivint de renda! .

Al cap de tres anys m'he diplomat amb magisteri. Per la majoria de coneguts i conegudes ha sigut una altra alegria, però també hi han hagut perles, que en comptes d'alegrar-se'n només han sabut repetir i repetir: ara vés a saber on t'envien!

Doncs mira, com més lluny millor!!

CONY!