fa molt temps
Recordo que era a primer de carrera, fèiem una assignatura que es deia alguna cosa així com Història de la cultura, obligatòria de facultat (o sigui que l'havia de fer tothom, des dels de filosofia fins els de geogrfia passant pels historiadors de tota mena i filòlegs) un assignatura molt general i una mica de pà sucat amb oli, entrada amb calçador. Una de les pràctiques era anar a veure unes quantes pel·lícules. La Udg llogava els desapareguts cinemes Catalunya de l'Emili Grahit, i una vegada cada quinze dies, ens passaven una pel·licula. Com és possible que no recordi cap títol? Crec que una tractava de l'Èdip Rei?, no en tinc ni idea, devia tenir altres coses al cap, i d'això ja fa una colla d'anys.
Recordo que havia quedat amb els meus pares, que em passarien a recollir quan acabés la pel·lícula, no calia ni que em mogués de davant del cinema. Però jo no comptava que els meus pares són bastant impuntuals (una mala cosa que he heredat d'ells, si un dia quedes amb mi, doncs, pot ser que arribi tard, també depèn del dia que tingui esclar!), per tant, en acabar el film m'havia de quedar esperant-los. Vaig demanar a la gent de la meva classe que s'esperessin amb mi, em feia pànic haver d'estar sola. Ningú es va voler quedar. Fins i tot una noia em va dir, mig rient que hauria d'aprendre a estar sola, que no podia ser que em posés tan "així" només per quedar-me sola.
Els anys van anar passant, aquella noia i jo vam compartir el pis durant bastant temps. De fet l'admirava, aquella independència, aquell saber fer les coses sola, sense necessitat d'ajuda. Sempre em semblava que ella era molt forta i jo molt dèbil. De fet, em feia de protectora, m'aconsellava... Però al anar-me fent gran, vaig anar aprenent a estar sola, a demanar ajuda quan la necessitava, i en el fons a fer-me més forta.
Vaig descobrir que ella no era tan segura, i que jo, en el fons no era tan insegura. Vaig veure que les aparences enganyen, vaig aprendre molt.
Encara avui admiro aquelles persones capaces d'anar soles pel món, sense por. Jo encara en tinc una mica de por... però també sé que cada dia sóc més forta... o jo què sé....
vaig a dormir que ja no sé el que dic, i demà he de parlar amb l'innombrable. Torrecollons.
4 Commentaris
Coses d'un altre món
cosetes boniquetes
menjar
qui es l'innnnombrable???????????????????
XDDDDD
enquestes??
jejeje... nooo, de fet demà he d'anar a parlar amb un profe... però benu... :P Opà!!!!!!!1
Les aparences enganyen, sí, imma. Jo, des que recordo, sempre he anat sola a tot arreu. Agafava l'autobús sola per anar a l'institut, perquè els meus companys anaven amb moto. Anava sola amb tren a Barcelona quan hi estudiava. Anava a comprar sola. Vaig al cine sola. Vaig en cotxe sola. A tot arreu sola. Sempre sola. Però això no vol dir que no tingui por. No vol dir que m'agradi anar sola (en general). Sinó que, simplement, vol dir que no tinc ningú que vingui amb mi. I això és trist, no bo.
ei Llum!! a mi m'afectava molt quan no tenia ningú que vingués amb mi, això també és trist. ara, vaig a molts llocs tota sola (ara estic sola als ordinyadors de la meva facultat....) i no em sento sola. És que abans em sentia sola, fins i tot quan estava amb molta gent... bé, aquesta ja és una altra història! petons maca!