m'encanta anar a la platja (quina tonteria de títol)

Diu una llegenda urbana que l'immeta va aprendre a caminar quan tan sols tenia 9 mesos. Es negava anar amb el "cotxet", ella volia córrer, i fer animalades com enfilar-se a bancs, arbres, tirar-se de caps daltabaix de llocs alts i vés comptant!

També diu una altra llegenda, que va aprendre a nedar de molt petitona. El seu pare, que era de Calonge, la portava a roques planes i allà va ser on va aprendre a nedar. Ella no va anar mai a cap "escola de natació", no, ella va aprendre, agafada de l'espatlla del seu pare, enfonsant-se fins la primera boia.

Quan era petita, li agradava posar-se les "victòria" o les sabates de plàstic i anar a "caçar" musclus a les roques. Ella mai se'ls menjava, ho trobava una mica fastigós, però arrancar-los era molt divertit. Anys després prohibirien aquesta fantàstica afició.

De més grandeta, no se sap ben bé perquè va deixar d'anar tan sovint a la platja. Potser va ser per culpa de la por a les possibles rostides del sol, els canvis d'hàbits i d'amistats... bé, això ara és igual.

Tot i viure a escassos kilòmetres de la platja, ella mai hi solia anar. Després de treballar tot el dia, la mandra i el cansament treien les ganes d'agafar el cotxe i anar carretera comarcal amunt cap a la platja més propera.

El dia que podia treure's la mandra, quan arribava just davant de les onades, de les medes, de la sorra enganxifosa, de les dunes i del solet malparit a darrera el clatell, sempre tenia la sensació de ser la persona més afortunada del món. Quan es posava en remull dins de l'aigua escumosa, no en volia sortir.

Avui hi ha tornat anar, ara hi sol anar més sovint, no tan com quan era petitona com un cigronet, però déu n'hi doret. L'aigua de mar la transforma en una sirena, una sirena salada. Dins l'aigua és més ràpida, lleugera, tranquil·la. Dins l'aigua es transforma. I tot això, li encanta.