més museu

A vegades, quan estic treballant en el museu, em dóna la sensació que sóc com un moble més, o una obra d'art (aquesta última sembla més temptadora). Les persones passen pel meu costat sense gairebé adonar-se de que hi sóc, em veuen, evidentment, però ells continuen la seva visita, jo allà només sóc una peça més de l'engranatge museístic.
M'agrada escoltar les diferents converses de les persones, sovint són molt curioses. Molta gent s'inventa històries molt surrealistes (mai mies ben dit) de Gala i D.alí, d'altres es passen la visita criticant i amb cara de fàstic, ja que segurament s'estimarien més estar en un bar prenent una cervesa.
Fa dies que me n'adono que els mega-grups de russos no són solament una massa, tenen personalitat pròpia, fins i tot podria dir que n'hi ha de prou simpàtics. Crec que en fons van molt acollonits, la barrera idiomàtica és massa gran, per aquesta raó van més tibats del compte. Avui he parlat amb la guia, m'ha tornat ensenyar com es fa per dir: fotografies sense flaix, si us plau i adéu. Els hi he dit i la majoria m'han mirat amb cara somrient, i mira que costa que somriguin! i la guia m'ha contestat que ho havia fet molt bé. Potser si tingués temps i ganes aprendria rus. Però ni tinc temps ni tinc ganes, encara...