Archivos Julio 2006

Tenim molts tipus de visitants al museu. Els grups, que són com una massa calenta i enganxifosa, que sovint ho embussen, atabalen i fan posar de mala llet. Les famílies numeroses; he pogut comprovar que els nòrdics sempre viatgen amb molts fills, impressionant. Els grups d'amics, les parelles, els jubilats i un llarg etcètera. Tots tenen alguna cosa especial que els diferencia: el tipus d'interès que posen en els diferents racons de la casa, els comentaris que fan, la manera de comportar-se, però avui m'agradaria parlar dels friks de'n Dalí. Hi ha persones que estan totalment capficades i obsessionades amb la figura d'aquest pintor empordanès. Molts els conec perquè vénen cada any. A veure, no trobo malament que algú visiti cada any el museu, però és l'actitud que hi posen la que trobo, si més no curiosa.

Fa uns dies, va venir el motorista barbut. Un home d'uns quaranta anys llargs, que sempre que ve et dóna una versió surrealista, com no, del significat de la casa. El vaig tenir uns quants minuts esperant al pati interior, i en poc temps em va donar la seva opinió necròfila de tot el castell. Des del punt de vista de la decoració amb animals dissecats, fins a la visita de la cripta de Gala. Em va arribar assegurar que Gala estava momificada, i que Dalí, segurament també. Em va confessar que ell, sempre que venia, passava molta estona a la cripta, molt aprop de Gala. “Per molt morta que estigui, a la cripta, en aquest castell sempre estàs molt aprop seu”, Jo em limitava a escoltar i callar, fins i tot em va entretenir una bona estona.

Avui ha vingut un home, que s'ha passat més de tres hores visitant el museu. Portava la guia (un llibret que pots comprar a la botiga) i se l'anava llegint. Anava fent preguntes i ho fotografiava absolutament tot. M'ha arribat a dir, que el que hauria de fer és buscar-me un home com Dalí, un home que em regalés un castell. Tu també podries ser la reina d'un castell.

Potser, més que una reina d'un castell m'agradaria que algú em pintés, o em dediqués poemes d'amor, o fins i tot m'escrigués cançons... m'agradaria ser una musa, però qui vol ser una musa actualment? també puc ser jo l'artista que dedica poemes d'amor, pinta i dibuixa al costat d'un musu?

El juliol costa de passar, és llarg, llarg, llarg, llarg i llarg. Demà ja som 31, o avui. Dimarts ja serem agost. L'agost ve de baixada. Els primers quinze dies són durs, però després tot es va diluint, les temperatures baixen, els dies es fan més curts, les orenetes petites ja són una mica grans i aprenen a volar per marxar el pròxim setembre o octubre. Alguns arbres es comencen a preparar per la tardor. A finals d'agost ja hi han alguns arbres ocres, els primers de sentir l'arribada tardorenca.

La tardor m'agrada, és nostàlgica, els colors ocres i marrons donen un aspecte romàntic a tot l'ambient. Aspecte dels romàntics decadents.

Ara tinc la menta mig pansida, és possible que les plantes notin el meu estat d'ànim? No ho sé pas, ahir estava la mar de bé...

Que il·lusa, encara falta més de dos mesos per la tardor i ja estic imaginant els paisatges de fulla caduca. Els paisatges són relatius. Bé, no sé, només cal que acluquis els ulls i t'imaginis el millor paisatge del món. Jo ho faig, dins el piano, imagino que estic enmig de la ginesta, o estirada sobre un camp verd irlandès (i no he anat mai a irlanda). El paisatge pot ser imaginari...

Potser que vagi a dormir.

Avui tenia festa. Avui lliurava. Avui, podia fer el que em rotés. Avui, què? No sé aprofitar els dies de festa, o potser els aprofito fins a les últimes conseqüències. No ho sé, no ho tinc massa clar.

M'he llevat tard, he estat amb camisa de dormir fins les 4 de la tarda. He mandrejat. M'he fet fotos. He menjat gelat de vainilla amb caramel. He llegit. He begut aigua sempre que he tingut set. He anat al lavabo quan n'he tingut ganes, sense preguntar, sense demanar permís. He escoltat música, m'he baixat partitures per tocar, però al final se m'ha fet tard i no he tocat (quines coses). M'he posat cremes a la cara, per tenir-la fresca, brillant i sense grans. D'on vénen els grans? de la xocolata? del caramel? de la vainilla? del gaspatxo? No ho sé pas.

Fa una estoneta he regat el meu jardinet, tinc una planta una mica pansida, què li deu passar? En fer i jo estem ben preocupats. És curiós, em fa molta ràbia que una planta es posi malalta, me'n sento culpable. Sembla una tonteria, però segurament deu passar a més gent, no? Tenir plantes, animals etcètera, comporta unes responsabilitats són éssers vius al teu càrrec. Les plantes si no les reguessis, ni les podessis, ni res de res, segurament moririen, o potser no, qui sap, no sé fins a quin punt estan domesticades. La janis també se sap buscar la vida, pidolant menjar a tort i a dret. No sé, molt complicat tot plegat. Potser em sento necessària per les meves plantes, per la meva janis, pel meu ferran i per moltes altres coses i en el fons no sóc tan necessària. Però jo sóc una mica així, m'agrada sentir-me útil, sentir-me necessària, sentir-me part d'alguna cosa, co-protagonista d'alguna cosa amb vida, amb sentiments que va més enllà.

Potser em convertiré com la meva veïna de dalt, que encara no n'he parlat en aquest blog, tafanera com ella sola, xarlatana i xerraire més pesada que una vaca en braços i sí, una mica torre nassos. És que s'avorreix, pobreta, sempre l'acabem disculpant amb aquesta frase feta, és gran no té massa res a fer, s'avorreix, no li farem cas. Però, la veritat? la veritat? cansa molt!

Són gairebé la una de la matinada. No tinc calor, no tinc son, potser aniré a llegir i a dormir, que demà sí que treballo.

per què llevar-se si no ets amb mi?
per què respirar si no ets amb mi?
per què, per què, per què?....

per què no ets al meu costat?

Estic

Enamorada

Avui tenia bon dia. M'he despertat amb ganes de fer coses. He estat molta estona al piano, però ja m'agrada.

Els elefants del jardí em troben a faltar, jo també a ells. Havíem passat moltes estones junts, ells regaven cada hora, jo m'hi posava a sota, intentant no pensar, intentant emmarar-me d'aigua.

A vegades no val la pena posar-se trist, ni enfadar-se, ni res de tot això. Sempre s'ha d'intentar buscar el costat positiu de les coses, encara que no en tinguin. El sol brilla, però de tan en tan es sent un tro, on és la tempesta? no ho sé, diuen que a Girona. Aquí, encara no es decideix a ploure.

No tinc ni idea de perquè escric cada dia, no tinc mai res interessant per explicar. La meva vida, la meva quotidianitat és tan monòtona, que m'avorreix a mi mateixa.

Avui un home m'ha dit que haurien de posar aire condicionat a les sales, jo li he donat la raó. Poc després ha vingut una dona, dient que a dalt estàvem molt fresquets, també li he donat la raó. Al final ja no sabré pensar.

Demà és festa, demà tinc festa. Demà, intentaré pensar.

I res... tralarí, tralarà, me'n vaig a... MANDREJAR!

pd: per cert, el divendres estic??..... vaa vaaa, vaaaa digue-ho!!!!!

ENAMORADA!!!!!!!!

els estels

Em fa molta ràbia quan algú per saludo et diu: "Tu rai", o "Tu sí que vius bé". Mai sé què contestar, a vegades si estic de bon humor els contesto que jo m'ho mereixo, que sóc una tia genial i em mereixo ser feliç. Però, moltes vegades m'agradaria contestar que es fotessin el walki cul amunt i em deixessin estar. Bé, de fet només em fa ràbia que m'ho diguin certes persones, perquè és l'única cosa que em saben dir. Tampoc espero res, per tant tot això que estic dient és absurd, però m'és igual.

Torno a estar com sempre, què deuen pesar que és la meva vida? no ho sé, però cada dia me n'adono més que la gent només veu els seus problemes. De fet tan se me'n fot, al final acabo passant de tot i de tothom, per què preocupar-se dels altres? és que algú es preocupa de mi? no...

No, no estic emprenyada, estic una mica farta. Farta de suar, farta de que em tractin com una subnormal quan els altres són més subnormals que jo, farta de veure injustícies i no poder fer res, o potser sí que puc fer alguna cosa. Jo què sé!

Estic farta de viure la vida esperant, esperant i esperant. Esperant acabar la carrera, esperant que arribi l'estiu, esperant que acabi l'estiu, esperant una trucada, esperant una carícia, esperant una abraçada. Per què collons no puc viure l'ara? Quan vivia l'ara no me n'adonava, i ara, ara visc per el que passarà demà, i demà és incert, i demà posa neguitosa, i demà pot ser que ploguin flors i violes o pot ser que caigui merda. I no tinc res clar, i a vegades tot es veu fosc, i no tinc cap estrella ni lluna plena a mà per il·luminar-me. Em poso de mal humor i se'm fan arrugues al front com el meu avi.

Merda i collons què passa?

Fa dies que no parlo de la janis, i què faríem sense el "somriure" de la janis? rees , reees, ella sempre està tan contenta, tan cofoia. Tan sols portant-la a passejar un parell o tres vegades al dia a fer pipis i caques, a olorar algun cul i alguna tifa, ja està més feliç que unes pasqües. Tenim tantes coses per aprendre d'ella!! Tantes!!! seríem tan feliços apreciant les petites coses del dia a dia. Però, mira, som així d'idiotes que mai estem contents amb res, i volem més i ens emmerdem i ens emprenyem.... misèries.....

Aviat tornarà escriure la janis, parlant de les petites coses, que ens fan feliços.

Apa, bona nit, i totes les puces al teu llit!!

L'altre dia parlava amb una noia que llegeix aquest blog (hola què tal?) i em va preguntar que, què els hi feia als russos perquè tornessin a venir cada any. A veure, m'explico, ella es referia al post que vaig escriure fa uns dies, sobre aquell rus que em va abraçar "a traïció", de seguida vaig aclarir que es tractava d'un guia, per tant, era normal que vingués sovint amb els grups. Hagués sigut molt fort que un rus vingués de Rússia cada any expressament a veure'm. Ja sé que tinc molt magnetisme, però tant? T'imagines? Te vengo a ver solo a ti, reina de mi reino!!! Em va fer gràcia aquesta confusió, després vaig pensar que segurament era jo que m'havia explicat malament, com sempre, i potser hi havia més gent que imaginava una mena de relació malaltissa amb un home de Rússia cegat d'amor per mi (que pel·liculero).

Avui ha tornat a venir, bé de fet ve dos dies a la setmana, normalment el dimecres i el diumenge. Ara el tinc bastant a ratlla, em saluda i em diu collonades com ara: - Que flamenca vas hoy! (perquè vaig amb un barret i el ventall). Oh, el típic, - Hola guapa, carinyo como estás hoy?. Però a part d'això, procuro que no m'abraci ni em toqui. Fins avui. Avui m'ha tornat agafar desprevinguda, morta de suor i cansada, i m'ha pessigat la panxa!!! M'ha fet un ensurt de mort! Però no hi vull donar més importància, si em capfico, pot ser pitjor.

Avui gairebé no recordo cap cara del munt de gent que ha visitat el museu, quines coses més estranyes. Arribo a passar tan d'ells, que ni me'ls miro. Ells tampoc em miren a mi, només quan imito als grans Locomia!!! Semrpe i quan puc tenir dos "abanicus". Tenen web oficial i tot!!! oooh déu meu!!! oooh déu meu!! quin frikisme!!

Crec que em compraré un "abanico, locomia catxevare cu"... o mare meva, em pixo de riure! LOcooooomia!!!

La catalana ha entrat amb un paraigua, molt xul·lo, en vull un, li he dit. M'ha dit que l'ha comprat a Port Aventura. Massa lluny i mai m'ha agradat aquest parc d'atraccions.

Els russos es fan uns petons molt estranys. He estat observant una parella jove. Ella l'esperava, somrient, i amb els llavis apretats, ell li ha fet un petó, molt estrany, gairebé no l'ha tocat, amb el coll molt estirat. Ella li ha estirat la samarreta, ell li ha tornat a fer un petó, igual d'estrany. S'han agafat de les mans i han marxat cap a la sortida del museu, somrient amb cara de feliços. La veritat, no sé si és un costum rus, o de la parella en qüestió, ja que mai m'havia fixat en les parelles de russos. Potser m'esperava alguna cosa més humida, més tendre, més de tot.

Feia tanta calor, que m'he descordat la camisa i m'he posat sota l'elefant quan treia aigua. Pensava que estava sola, però no, hi havia dos guiris que em miraven. Una imatge bastant estranya dins un museu. He dissimulat, total, sempre queda bé un toc surrealista.

El ventilador ja no em serveix, necessito més, més.... per què dura tant el juliol? que han afegit dies?

per molta calor que passi
per molt que em cardi aquesta feina
per moltes enrabiades que agafi
per moltes injustícies que pateixi
per molts nervis, maldecaps, patiments
per moltes merdes més que em passin

ningú, NINGÚ em podrà treure el SOMRIURE MAAAAAAAAAI!!!

Tot el sant dia estic igual, tinc calor, tinc calor, quina calor, no paro de suar. Avui he marxat de la feina perquè em marejava, em donava la sensació que cauria enmig del jardí, em començarien a passar formigues per sobre i després vindria el gat a llepar-me i el rap em menjaria per dinar. He marxat per por, por de morir-me d'un cop de calor. Un cop a casa, estava com momificada al llit amb el ventilador a 3 centímetres. Crec que mai m'havia molestat tant la calor com aquest any.

Crec que sóc una queixica, m'estic començant a convertir en una iaia queixicaire. Segur que quan arribi l'hivern (vine, vine, vine!!) diré que tinc fred, i ai la fred, i ai que fa núvol ai la tramuntana que em deixarà la terrasseta tota feta un nyap.

En definitiva, millor no fer-me cas.

Vaig a banyar-me en una banyera plena de glaçons.... uooooooooo!

He decidit que viuré en els dos metres quadrats (o menys) d'aire fresc que crea el meu ventilador, no em mouré mai més d'aquí. La meva calor d'avui ha començat, aproximadament, a les dues del migdia. A la meva terrasseta no toca el sol de ple fins a les tres de la tarda o dos quarts de quatre, he decidit que a les dues del migdia podria netejar-la, pim pam, pim pam, amb la fregona. Resulta que, de regar les plantes, la terrasseta queda ben bruta, ben tacada. Això em fa molta ràbia, aquesta brutícia fa com de deixat i no ho suporto. Els veïns són uns tafaners i després insinuen que sóc una brutota, sí ja sé que hauria de passar, però mira, avui em venia bé fer de “marujilla”. M'he posat una samarreta, m'he recollit la meva melena i vinga! ris ras, ris ras, primer he escombrat, i després he agafat la fregona "lletja". He estat uns deu, o vint minuts feinejat, canviant testos de lloc, posant el roser petit al costat on hi ha més ombre i més coses. De cop i volta, me n'he adonat que estava tota suada, i com dic tota vull dir tota: cabells xops, samarreta enganxada em regalimava suor per les cames, pels braços, per la panxa, per les aixelles i més. He entrat dins de casa, he begut una mica d'aigua embotellada perquè la de l'aixeta té nitrats i he decidit que per avui ja n'hi havia prou de netejar la terrasseta. A partir de les dues, la calor se m'ha posat dins i m'he convertit en una autèntica bomba de calor humana. La gent, quan em tocava em notava més calenta del compte (calenta en el bon sentit de la paraula, ara que en el mal sentit també una mica). Tinc tanta escalfor corporal que l'única manera de sobreviure és al costat d'un ventilador. L'únic problema és el sorollet, ruuuuu ruuuuu ruuuu, molesta una mica, però segurament ja m'hi acabaré acostumant.

Vaig llegir fa un temps, que els grans a la cara no sortien per culpa de la xocolata. Em va anar molt bé saber-ho, després menjava la xocolata més tranquil·la. Però els grans continuaven sortint. Després van deixar de sortir, però ara en tinc tres, un, dos, tres, al costat de la barbeta, m'emprenyen molt! ja no tinc edat per granets, ja les vaig passar prou putes, dels 16 als 21 anys (més o menys). Era la senyoreta grans a la cara. Ara, això sí, els portava amb dignitat, com s'han de portar aquestes coses. Però ara, ara, ja no estic per aquestes coses. Els grans i les arrugues, no es porten massa bé.

Avui no tinc gelat de xocolata, ni gelat de res de res. Entre en ferrins i jo ens els hem menjat tots. Quin mono! No sé pas si ho podré suportar.

Casa meva, en hores de sol, és com una cripta, tot fosc, les persianes baixades, les portes tancades, ni els llums obrim. Tan sols m'il·lumina la pantalla de l'ordinador, que seguidament tancaré.

Post insubstancial, com qualsevol altre. No sé si dutxar-me o no, he suat molt, però després ho tornaré fer, per què gastar aigua?

vaig a canviar els llençols que aviat caminaran tots solets.

avui tinc un dia d'aquells que no estic ni contenta, ni enfadada, ni molt cansada, ni molt relaxada, ni molt res. avui és un dia neutral.

A vegades em diuen "Estàs al mig com el dijous!", el dijous sempre ha tingut mala fama, pobret, pobret.

Em fa molta ràbia preparar una cosa amb il·lusió i que després l'altre gent passi de tot, és ben bé que a vegades no sé si val la pena tot plegat... no sé, estic decebuda.. crec que... bé, no sé què crec, m'ho reservo... ja ho diré una altre dia...

Vaig a regar, a estendre roba, a... mmmm a fer coses mundanes...

cara de núvol, ull de tempesta, uuuh, uuuh uuuh!!!

he nedat, m'he tret i posat el banyador, era de nit, no hi havia lluna però l'aigua brillava. M'he ajagut a la sorra, prop de les onades, he deixat que l'escuma em toqués. No he pensat en res, he somrigut, he cridat T'ESTIMO, T'ESTIMO, molt fort, no hi havia ningú, tan sols uns pescadors de canya llarga. Era genial.

El paradís existeix. El paradís és estar amb tu. el paradís és deixar que les onades t'acariciïn el cos, mentre acluques els ulls i escoltes la brisa.....

em tornaré boja, necessito temps per mi, necessito ser lliure, no puc més, no puc més... no puc més.. a vegades crec que m'estic ofegant.... l'aire se m'acaba... quina MERDA, vull dir merda ben alt... BEN ALT!!!

Demà és el dia de les eleccions sindicals, jo sóc la secretària de la mesa, gran cosa ja veus, ara direu... i la veritat és que teniu raó podria semblar una collonada de protocol, però m'ho he volgut prendre seriosament, i sí jo també em prenc algunes coses seriosament.

A vegades crec que tinc un gran problema, la gent que em coneix només per sobre, d'hola i adéu, que segurament és la gran majoria, probablement té la idea de que sóc una noia una mica trlireta, riallera i viva la pepa. He de dir que tampoc he lluitat massa per treure aquesta idea del cap d'aquesta gent, si creus això de mi és que simplement no em coneixes prou. Jo em preocupo i m'ocupo força d'allò que considero important, si no puc fer més és perquè no puc, però sempre intento fer les coses ben fetes. Ara, també he de dir que moltes vegades, que hi hagi gent que cregui que jo només sóc una noia de tralarí tralarà em va bé; què pots exigir a una bala perduda com aquesta? no massa, per tant a vegades faig i desfaig, jugo amb aquest paper, que moltes vegades em toca fer.

Arriba un moment, però, que has de dir prou, com vaig fer ahir. Vaig dir en veu alta que m'importava el sindicat, com a eina per aconseguir millores pel personal laboral del museu, i que em comprometia a informar, ajudar i fer el que calgués perquè tot anés bé. El meu cap i el senyor sindicat van quedar una mica parats. Bé, més el senyor cap que l'altre. Crec que, sense voler, vaig posar nerviós el senyor Omnipotent, que havia pensat que la senyoreta tralarí es prendria el "càrrec" a conya bananera.

No, no sóc la senyoreta traliretatacatà, no, la vida no em rellisca, no! Tinc ideals, tinc opinió, tinc sentit de justícia. I per sobre de tot respecto a tothom que mereixi ser respectat. També tinc moltes ganes que es millorin moltes aspectes impresentables d'aquesta merda feina, que al cap i a la fi tots sabem que podria ser no una gran feina, però sí una bona feina.

M'agradaria veure la cara dels Totspoderosos, m'agradaria veure com aquell eix vertical i encarcarat es blinca i aconsegueix poder en horitzontal. Bé, ara m'equivoco, espero que no sigui una qüestió de poder, espero que sigui una qüestió de dignitat i de benestar general.

la calor m'aplatana
la calor em xafa
la calor em deixa feta pols
però sobretot, sobretot, sobretot... la calor em posa de MALA LLET!! CONY!

és curiós, a vegades quan escric és com si em posseís algú... algú aliè a mi, escric escric escric, i al cap d'uns minuts em rellegeixo i no em reconec. A vegades penso que estic una mica tocada del bolet. A vegades penso que potser sóc bipolar. Jo què sé.

A vegades escolto la mateixa cançó milions de vegades seguides. La poso al winam i va sonant i sonant. Mentre sona em dóna la sensació que el temps es para. Segur que això, aquesta sensació, li deu passar a tothom. La cançó que estic escoltant ara és la de The Cure, Friday i'm in love. Els divendres són per enamorar-se. Recordo que durant una època sempre esperava que arribés el divendres, ja que era el dia que podia veure un noi que m'agradava. M'agradava molt! Però anys després no entenia perquè m'havia agradat tant. Quines coses que fan les hormones, o els desenganys, o el que sigui!.

Jo era molt enamoradissa, dilluns m'agradava un, el dimarts un altre, dimecres? vés a saber!... però el divendres, el divendres m'enamorava de veritat. El primer amor és fort, t'atrapa i penses que mai més et sentiràs així... i bé, potser és una mentida terrible, o potser no, vés a saber... però a vegades pots sentir el mateix sentiment amb matisos diferents... A vegades et pots enganyar a tu mateixa, a vegades pots enamorar-te el divendres sabent que som dilluns....

i res, que vinga, vinga, és tan absurd quan més el rellegeixo més em reescric...

afegit: de veritat de veritat???... doncs... poques vegades m'he enamorat!

Porto uns mesos molt neguitosa, el cor se m'accelera de cop i volta, començaria a donar voltes sobre mi mateixa, començaria a menjar gelat de xocolata sense parar. Necessito calmar aquesta ansietat. Necessito aturar-me, necessito aturar-me, descansar, poder pensar, per poder avançar i trobar-me a mi mateixa.

No, no estic trista, ni ensopida, ni depressiva, ni res de tot això. Estic estressada, cansada, i una mica farta de tot plegat. M'agradaria retirar-me a un balneari durant uns mesos i només pensar en bombolles de sabó i escuma blanca. Un balneari d'aquells noucentistes, amb una noia blanca com la neu que em fes massatges de fang. Jo m'estiraria i em deixaria tocar. No pensaria en res, ment en blanc, em deixaria portar per les onades del temps.

A vegades em dóna la sensació que estic atrapada. tenia pensat deixar la feina a finals d'agost, però potser ho faré abans. Necessito saber on és l'imma, aquella imma que estic perdent, la del somriure d'orella orella aquella que té ganes de viure i de riure. No és que l'hagi perdut del tot, però a vegades no la trobo, on cony ets?

A vegades marxa, no aguanta l'imma que es neguiteja, que no pot dormir i quan dorm ho fa en hores rares, l'imma que plora i que té nusos a la boca de l'estómac.

Plim, plim, plim, plim! Salta l'esquirol...

Estic escrivint aquestes penoses línies mentre escolto el Concert núm.3 en G Major K216 de Mozart, amb el violinista més frik que us podeu imaginar, Gilles Apap. Des del dia que el vaig descobrir, li tinc una mania increïblement malaltissa; com pot tocar tan bé aquest cabró??? (perdoneu l'expressió, jo quan parlo sempre insulto i dic renecs, sóc una noia molt poc fina, què hi farem!).

Demà em toca ser la secretària de la mesa electoral, bé de fet demà es forma la mesa, o com es digui. Per aquest motiu, he d'anar a la feina mitja hora abans. M'ho va anunciar el súper cap la setmana passada i jo que sempre estic a Bàbia, en aquell moment vaig dir que sí Amén.

La mateixa nit, vaig estar pensant que a mi aquella mitja hora de més ningú me la pagaria, o recompensaria, o jo què sé. Després vaig començar a cavil·lar alguna manera de fer valer els meus drets com a treballadora. A veure: no formaré part d'una mesa electoral destinada a escollir el portaveu dels treballadors davant el sindicat? Hauria de callar?... NO. Demà reivindicaré: o que em paguin o que em recompensin d'alguna manera la meva mitja hora.

Mitja hora de la meva vida val molt com per perdre-la per una merda feina que ni em va ni em ve.

Em fa ràbia, perquè em queden pocs dies dins aquest lloc, i sempre intenten fotre't d'alguna manera, me cagun!

Apa doncs, a veure com m'anirà...

m'agrada molt i molt dormir, m'agrada d'una manera exagerada, m'encanta, em torna boja. Quan puc dormir, hores i hores, dormo i dormo fins que no puc més. quan tinc festa, quan no tinc obligacions ni compromisos: dormo. m'agrada dormir de dies, de nit, al sofà, al llit, en una hamaca, a la sorra de la platja. qui no ha gaudit mai d'una bona migdiada?

Aixecar-se tard al matí és una delícia, el matí s'ha d'aprofitar, diuen, jo l'aprofito sempre que puc per dormir. no, no em dóna la sensació d'haver perdut el temps, el plaer que em proporciona dormir no es pot comparar amb masses plaers... mmmmmmmmmmmmm!

Ara m'acabo de "llevar", he dormit des de les 6 de la tarda fins les 22... quin gust! llàstima que m'hagi despertat mig desorientada i segurament ara no podré tornar a dormir fins molt més tard. Però i què? demà tinc festa! iupii!!!zZZZZZZZZZZzzzzzzzzzzzzZZzzzZZzzzzzzzzzzzz

dels molts objectius de la meva vida el que sempre he tingut clar és el de ser feliç. vull ser feliç, vull riure, vull somiar.. però primer de tot el que vull és ser feliç!!! vull que tu siguis feliç, i tu i tu i tu i tu... vull que riguis, vull que no et preocupis... la vida és molt curta, la vida és bonica, el sol fa calor però també fa que les coses estiguin plenes de llum... la foscor fa por, però sempre pots veure la lluna plena a través de la finestra de l'habitació, oi quin privilegi? oi?? oi?? no sé perquè t'estimo, val la pena saber-ho? m'agrada veure't, m'agrada sentir-te... m'agrada escoltar música, m'agrada jugar amb la janis i veure que ell també és feliç, com tu, com jo, com tu, com tu... i ell i ella, i tots. us vull veure riure, jugar somiar. què seriem sense la felicitat? què seríem?

gràcies, per fer-me feliç, gràcies per posar aquell granet de sorra que fan que les coses surtin bé, o almenys ho intentem, gràcies per estar al meu costat, a vegades no és tan fàcil, ja ho sé... tot anirà bé, paciència em va dir... i sí, paciència paciència... ser feliç, sóc feliç... i els dies passen i em faig gran, ens fem grans i ens estimem i som feliços...

gràcies.

avui al matí he anat a recollir el resguard del títol. Hi havia molta cua i la gent estava mig apilonada firmant i emplenant papers. Les secretàries estaven molt atabalades i no m'han tractat massa bé, potser haurien d'aprendre a ser més educades, són una mica desagradables. Per sort, jo avui estava tranquil·la i no he tingut ganes de muntar cap espectacle. He pagat els 155 € de resguard (que lladres) i els 18 € de certificat acadèmic, i me n'he anat a casa (bé directe al museu) ben contenta amb els meus dos paperots. He arribat tard, però m'era ben igual.

Demà hauré de passar el suplici d'Ensenyament, aquelles lloques també són una mica vaques burres. M'ho hauré d'agafar amb tranquil·litat.

Avui llegia el que escrivia fa dos anys i m'he notat diferent, tan diferent que gairebé ni reconeixia la persona que estava darrere el teclat. És curiós, em passa molt sovint, llegir alguna bajanada escrita per mi i trobar-ho tan allunyat que sembla que ho hagi escrit una altra persona... no sé, realment curiós.

Ecs, em vaig a dutxar que la platja avui estava molt bruta, em noto enganxifosa i fastigosa. ecs ecs!

He sortit de la feina ben esverada. Tenia ganes d'arribar a casa i fer coses, moltes coses! les que fossin, passejar la janis, anar al súper, menjar gelats... el que fos. M'he canviat, ràpidament. M'he posat unes faldilles i una samarreta, és curiós em trec l'uniforme de la feina per posar-me un altre uniforme, el de carrer.. i és que amb aquesta calda no se m'acudeix res més que posar-me una samarreta i unes faldilles, qui és el boig que pot anar amb pantalons llargs?

Avui tocava anar al supermercat, normalment hi va en ferrins sol, a mi no m'hi deixa anar perquè, segons ell, compro ximpleries que no fan falta i fan pujar la factura, és un exagerat. Però avui, m'ha deixat anar amb ell, i potser sí que té raó, ja que he emplenat el carro de gelats... i un cop he arribat a casa me n'he fet un fars. I sí, ara tinc mal de panxa... sóc un cas com un cabàs!

Després ens hem posat a llegir al menjador, com dos intel·lectuals i jo m'he quedat ben adormida, gairebé dues hores, ara no hi haurà ni déu que em faci aclucar l'ull!

El millor lloc del castell és el jardí. En teoria és el meu lloc de treball, vigilar el jardí, que no pugin sobre els elefants, que no pugin sobre el rap i trenquin els wagners... i de tan en tan fer alguna enquesta sobre la visita al castell. La majoria de la gent no li agrada gens que els hi facin enquestes, el temps és or i contestar a quatre preguntes durant tres minuts és una cosa que no poden suportar.

A vegades es senten enganyats ja que, normalment els dic que l'enquesta és sobre la seva visita al castell, però evidentment les primeres preguntes són sobre la seva procedència geogràfica , on estan de vacances, l'edat i l'ocupació professional. Aquestes preguntes les consideren massa personals i moltes vegades les contesten molt ràpid i amb un to de veu fluixet, com si estiguessin dient una cosa molt confidencial. A les preguntes sobre el museu es senten més segurs: opinen i critiquen. A l'hora de dir què és el que els ha agradat més del museu normalment no es solen mullar massa i contesten que tot, el conjunt... per tan, fan una mena de resposta genèrica. Segurament és molt difícil dir només una cosa o dues tractant-se d'una visita a una casa-museu.

Hi ha gent molt estranya, quan parles amb ells se'ls hi nota de seguida. N'hi ha que et miren de reüll, d'altres que intenten ser extremadament simpàtics, d'altres que es mostren com si estiguessin complint una obligació... Fer enquestes a vegades és divertit, ja que també hi ha persones interessants que busquen una bona conversa, et fan preguntes, s'interessen per l'estat de les sales, de la conservació del jardí, de la història... en teoria jo no puc fer minis visites guiades, però a vegades, parlant parlant, els regalo alguna explicació, per mi és com una mena de regal que els faig per haver-me fet cas durant uns minuts.

A vegades estic sola al jardí, aprofito per donar voltes i pensar. Penso, penso fins que el cap em bull pel sol i les idees boges. M'imagino que sóc la G.ala, o també m'imagino que sóc una de les antigues baronesses. Quan veig que el sol m'està afectant massa, intento anar a cobert, si veig que el pati està lliure m'aprofito de l'aire acondicionat de consigna, sinó dóno voltes i més voltes. Pensant qui em va manar a mi treballar en un jardí de sol a sol...

cada dia sembla el mateix dia. llevar-se, dutxar-se, anar corrents a agafar el cotxe, cap a la feina. Russos, guies, plantes del jardí, raps que vomiten aigua...dinar, criticar, fer pipi, fer caca, respirar....

agafar el cotxe, conduir fins a casa, berenar, fer petons, menjar porqueries de la nevera, beure cocacola, passejar la janis, mirar i tafanejar per internet, sopar, mirar la tele, llegir, dormir.... zZZzzzZzzzz.....

Si no fos per petites coses, somriures, petites sorpreses, carícies, més somriures, respirar a fons, esperar d'esperança, veure't, escoltar-te.... no sé pas què faria!!

t'estimo

20 anys no es fan cada dia.

T'estimo molt emma. Flor salvatge de casa. Ens van fer creure que no ens estimàvem, em vaig creure aquella (innombrable). En el fons sempre hem fet el que havíem de fer: jo de germana gran i tu de germana petita. A vegades tu de germana gran i jo de germana petita. Res més. Ens hem barallat, però per sobre de tot ens hem estimat i ens estimem. Podem semblar molt diferents, som molt diferents, però sabem que en el fons som iguals, estem fetes del mateix fang, de les mateixes ganes de viure, de riure, de les mateixes il·lusions, dels mateixos somnis. Somnis de llibertat, de felicitat, de tendresa....

Espero, desitjo, vull que siguis molt feliç i que gaudeixis dels teus 20 anyets i dels molts que vindran!!!!!!!!

Petons de mel i mató!!!

L'altre dia el nostre estimat museu estava ben neguitós, a la nit s'havia de celebrar una festa mega fashion amb pijos i altres. La majoria dels treballadors es van haver de quedar al castell fins les onze tocades. Una veritable tocada de collons. Per sort, jo no m'hi vaig pas quedar, a les cinc en punt sortia per la porta. - Que vindràs aquest vespre a la festa? - NO pas!!!

La qüestió va ser que durant tot el dia, l'encarregat més gros, el cap, o el com es vulgui dir, va córrer per allà. No sé pas com ho ha aconseguit, però gairebé tothom li té por. No respecte, no, por, por. Ara no em faré l'heroïna de pa xucat amb oli, jo també li tinc por, però intento anar-la perdent. Què pot fer, fer-me fora?... de fet ja m'aniria bé que em fes fora, segurament la indemnització seria més gran que quan decideixi marxar pel meu propi peu.

Avui tinc festa, m'he quedat endormisaca al sofà i ara estic molt suada, però molt i molt. Ara em dutxaré, aniré a donar una volta i mira tu, demà tot s'haurà calmat. Això espero.

Ah per cert, es veu que la Fundació D.alí, tota carregada de duros, els treballadors fins aquest any no tenien sindicat. Tot funcionava, i encara funciona verticalment, els treballadors no poden dir ni piu. Les normes, són les normes. No sé si canviarà res tenir un sindicat, no sé, tot és una mica com a can pixa. Doncs, resulta que com a treballadora més jove, amb les dues treballadores més veteranes, m'ha tocat ser la secretària de la mesa electoral per escollir la persona que ens representarà en el sindicat.... quines coses...

La janis jeu al meu costat sobre el seu jaç. La mateixa manta de quan era petita amb un coixí que ens va robar (sí, robar robar aquesta noieta és una mangui) i que ara té tant pèl que li hem acabat regalant. Sé que de tan en tan, em mira de reüll. Noto la seva mirada. La janis fa molta companyia, si no fos per ella, moltes vegades em trobaria sola. A vegades m'agradaria que sabés parlar, de fet estic convençuda que sovint intenta fer-ho, però no ens acabem d'entendre.

A vegades m'enyoro de Girona, no sé, és una mena d'estira i arronsa intern. Potser m'hagués agradar viure-hi un any més o dos. Últimament em passejo força per la bisbal, però encara em sento lluny de les seves places i racons. Sovint es fa massa present el passat i això m'atabala. M'atabala, ja que m'agradaria que el passat quedés com a passat el present pogués fluir i el futur no em fes por. Però el passat em posa nostàlgica, el present em fa suar i posar de mal humor i el futur és incert.

La veritat no sabria dir ben bé què és el que enyoro de Girona ja que no és res concret i palpable, sinó que es tracte d'alguna cosa que va més enllà d'allò material. Potser enyoro l'olor de podrit d'humitat arrapada. Potser enyoro poder anar en menys de deu minuts al call jueu. Potser enyoro els cafès al parc del migdia. No, no crec, és més que tot això. Enyoro, enyoro... un passat, de fet Girona també forma part del meu passat. Ella em va veure créixer, em va veure cagar-la deu mil vegades, em va veure contenta, enfadada, enamorada, trista, nostàlgica, divertida. Li dec moltes coses. Segurament sense aquesta ciutat no seria tal com sóc. No hauria viscut el que he viscut.

Quan vius en una ciutat, sigui quina sigui, crec que ja es transforma en un ésser important pel significat de la teva vida. Com una mena de personatge més dins el propi univers. Tothom té ciutats estimades pel fet d'haver-hi nascut, pel fet d'haver-s'hi enamorat... per vés a saber quantes coses més. La Bisbi és la ciutat que em va veure néixer, que va veure les meves primeres passes, les meves primeres vegades de gairebé tot. Girona em va veure fer-me dona, em va veure canviar en molts aspectes.... Segurament la Bisbal i Girona podrien haver sigut ciutats diferents.... i me les hauria estimat igual... però bé, van ser aquestes... i no altres.

De tan en tan, la janis abandona el seu coixí-manta i s'acosta més allà on estic jo. Està atenta a cada moviment. Si deixo de teclejar es mig incorpora i em mira. Si em moc massa s'apropa i em posa el morro a sobre la falda. Si m'aixeco de cop m'empaita per tota la casa. No entenc com puc estimar tant un bitxo pelut com aquest, sóc ben estranya.

havia oblidat l'olor de la terra mullada
havia oblidat el soroll de les gotes de pluja quan passen a través dels pollancres altíssims
havia oblidat la sensació de la humitat de la camisa amarada d'aigua mentre baixes les escales del pati interior, les gotes regalimant esquena avall, els cabells xops...

i la sensació de frescor....

No recordava que la pluja m'agradés tant..... m'ha fet feliç
.
.
.
.
.
gràcies

Suposo que els temes de les històries d'amor, siguin del tipus que siguin, són un dels més utilitzats per escriure una novel·la. De fet, crec que a tots ens agradaria viure una història d'amor; apassionada, perdre el seny, sentir-nos abocats a una taquicàrdia continuada...

Crec que aquestes altures cap novel·la que parli de relacions amoroses pot ser una novel·la original, cap història d'amor és original, almenys no del tot. Bé, el que sí que puc dir és que segurament les aventuretes amoroses enganxen al lector, almenys un lector que només tingui ganes de passar l'estona, res més. No és pas dolent del tot el fet que una novel·la només serveixi per passar l'estona, ara bé no crec que s'hagi d'enganyar al lector pretenent "vendre" una obra de qualitat, quan el el fons se sap del cert, que només es tracte d'una novel·la sobre una o diverses, històries d'amor de pa xucat amb oli.

Bé, ara tocarà deixar les passions enromanades i passar a temes més seriosos... o potser em passaré a lectura de la cosmopolitan directament.

sí, jo quan parlo no dic sucar, dic xucar.

quan estic sola al jardí de la G.ala, penso penso i penso. Escric i reescric aquest blog. M'invento anècdotes del castell, intento retenir totes aquelles coses curioses que veig, m'amago del sol, oloro flors, jugo amb el gatet, comprovo que els elefants treguin aigua.

Quan arribo a casa estic massa mandrosa i cansada com per escriure res, només em surten frases sense sentit, em bullen les idees dins del cap. En el fons l'única cosa que tinc ganes és de dormir, descansar, respirar....

i res més

Tenia hora a les 7, hem arribat amb el meu acompanyat de sempre, quan faltaven deu minuts per l'hora en punt. Com era d'esperar ens han fet esperar (tirurit que te vi), i hem entrat a la consulta a les 7.40, ni més ni menys! De seguida me n'he adonat que la persona que em trauria els taps seria la Josefina, una dona que quan era petita em posava les vacunes i era bastant amiga de la meva mare. Una vegada m'ha tingut dins la consulta, ha començat a dir-me que m'havia fet molt gran, però que continuava igual que sempre: Tu no has canviat! encara que t'hagis fet gran! oooh, que maca! oooh! quina nena més maca. M'ha tranquil·litzat, m'ha mirat les orelles i ha començat a dir que això es trauria en un moment, que no em preocupés, i així ha estat. Ha sortit molta merda de dins les meves orelles, però aquesta part me la saltaré, en Ferran ha quedat ben parat, jo també.

Després la Josefina m'ha preguntat per la meva vida, m'ha dit que si mai torno a tenir taps l'avisi, i nar-hi nant, nar-hi nant...

M'he comprat un barret de palla amb un llaç groc, era barat i me'l posaré a la feina, al jardí hi fa molt de sol i el barret m'ajudarà a que no se'm socarrimi el cap!!!
Ja posaré fotos...

oooh que bé que hi sento!!!!!!! ooooooooooooooh!!!!!

Dels cinc sentits, la vista és el que tinc més fotut, sense les ulleres no veig un burro a tres passes. De fet, porto ulleres des de més o menys els 4, 5 anys. Recordo que les portava lligades amb una goma perquè quan saltés i fes el brètol no sortissin disparades. Les primeres que vaig tenir eren de pasta, de color rosa amb un llacet a la dreta, eren realment mones, bé més aviat eren sorteres però a mi m'agradaven molt, portava unes ulleres molt "xatxis". L'oïda, contràriament sempre m'ha funcionat bastant bé, fins i tot n'he tret rendiment, fent música per exemple. Però de tant en tant se m'hi formen taps, taps enormes. Ara en tinc un, a l'orella dreta i un de petit acabat de néixer a l'orella esquerra. Podria dir que ara estic sorda com una tàpia i a més a més, sense ulleres, no veig un burro a quatre passes i amb ulleres amb prou feines. Jo sóc molt hipocondríaca, però no de les que es passen el dia a cal metge, no, sóc d'aquelles que tan sols pensar que ha de trepitjar una consulta d'un metge li vénen tots els mals haguts i per haver i s'imagina que li diagnosticaran la pitjor malaltia del món, per aquesta raó mai hi vaig. Però estava tan sorda i el tap em feia un mal i una nosa! que vaig decidir anar al súper CAP de la Bisbal perquè: primer em verifiquessin que era un tap i segon em donessin hora per treure'l. Em van fer una visita d'aquelles ràpides, em van dir que tenia dos taps, i avui a les 7 del vespre tinc hora perquè me'l treguin... i estic ben morta de por... com si fos la primera vegada que em treuen un tap...
Quan me l'hagin tret faré la segona part...
continuaré!!

avui a la nit no podia dormir, semblava que tingués el concert a la meva habitació... no sé què passarà quan sigui festa major... potser m'hauré de traslladar... per poder dormir.. o demanar festa!

estic molt suada, avui fa molta calor. Em recorda l'estiu del 2003, quin horror d'estiu per déu!

L'altre dia pensava en una persona, recordo que m'havia agradat molt, era tan maca. Va deixar la carrera, molt al principi i no el vaig tornar a veure més. Per coses molt curioses de la vida tenia el seu número de telèfon en un mòbil que vaig perdre el mateix estiu. Mai més vaig ser capaç de tornar-lo a localitzar. A vegades, a la vida, passen persones que voldries retenir, però per atzar o el que sigui acaben desapareixent per sempre. Avui he vist un noi que se li assemblava molt, per uns instants he pensat que era ell, però de seguida me n'he adonat que no, que parlava francès parisí, no, no podia ser ell. Aquest fet ha durat pocs segons, i durant aquests segons he reviscut totes les xerrades, les bromes, les confidències i un llarg etcètera. En aquella època jo tenia el cap molt embolicat, no tenia res clar, no sabia qui era ni on anava. Ell sí, tenia molt clar que el que estava estudiant no li agradava i que ho deixaria, el que no tenia tan clar era el perquè havia començat estudiar. Ell tocava el baix, bé potser encara el toca, i sempre dèiem de tocar junts, de fer coses. Però mai ho vam arribar a fer. Un dia, em va dir que deixava la carrera, em va fer dos petons i no el vaig tornar a veure. Bé, crec que el vaig veure en unes fires de girona, però jo estava en una altra galàxia i ni tan sols recordo si vam parlar o no. Un dia, mentre parlàvem al menjador del meu primer pis ens vam prometre que no perdríem el contacte, total només deixava la carrera, això no significava deixar els amics. El cas és que mai més n'he tornat a saber res. Avui m'ha vingut al cap aquest noi, però són tantes les persones que he anat perdent de vista al llarg de la meva vida, tantes les persones que en el fons, encara m'agradaria tenir-les aprop, amb mi... no sé, a vegades la vida va per camins inesperats....

un dels avantatges, però també el més gran dels inconvenients d'enamorar-se, és que una vegada t'has enamorat, bojament, incondicionalment, tots els defectes, i les coses dolentes de la persona de la que t'has enamorat es suavitzen i fins i tot poden arribar a desaparèixer.

Aleshores què? realment ens tornem tan cecs quan ens enamorem?

no sé, encara és l'hora d'ara que ho estic analitzant....