dissabte

Avui tenia festa. Avui lliurava. Avui, podia fer el que em rotés. Avui, què? No sé aprofitar els dies de festa, o potser els aprofito fins a les últimes conseqüències. No ho sé, no ho tinc massa clar.

M'he llevat tard, he estat amb camisa de dormir fins les 4 de la tarda. He mandrejat. M'he fet fotos. He menjat gelat de vainilla amb caramel. He llegit. He begut aigua sempre que he tingut set. He anat al lavabo quan n'he tingut ganes, sense preguntar, sense demanar permís. He escoltat música, m'he baixat partitures per tocar, però al final se m'ha fet tard i no he tocat (quines coses). M'he posat cremes a la cara, per tenir-la fresca, brillant i sense grans. D'on vénen els grans? de la xocolata? del caramel? de la vainilla? del gaspatxo? No ho sé pas.

Fa una estoneta he regat el meu jardinet, tinc una planta una mica pansida, què li deu passar? En fer i jo estem ben preocupats. És curiós, em fa molta ràbia que una planta es posi malalta, me'n sento culpable. Sembla una tonteria, però segurament deu passar a més gent, no? Tenir plantes, animals etcètera, comporta unes responsabilitats són éssers vius al teu càrrec. Les plantes si no les reguessis, ni les podessis, ni res de res, segurament moririen, o potser no, qui sap, no sé fins a quin punt estan domesticades. La janis també se sap buscar la vida, pidolant menjar a tort i a dret. No sé, molt complicat tot plegat. Potser em sento necessària per les meves plantes, per la meva janis, pel meu ferran i per moltes altres coses i en el fons no sóc tan necessària. Però jo sóc una mica així, m'agrada sentir-me útil, sentir-me necessària, sentir-me part d'alguna cosa, co-protagonista d'alguna cosa amb vida, amb sentiments que va més enllà.

Potser em convertiré com la meva veïna de dalt, que encara no n'he parlat en aquest blog, tafanera com ella sola, xarlatana i xerraire més pesada que una vaca en braços i sí, una mica torre nassos. És que s'avorreix, pobreta, sempre l'acabem disculpant amb aquesta frase feta, és gran no té massa res a fer, s'avorreix, no li farem cas. Però, la veritat? la veritat? cansa molt!

Són gairebé la una de la matinada. No tinc calor, no tinc son, potser aniré a llegir i a dormir, que demà sí que treballo.