estiu

El juliol costa de passar, és llarg, llarg, llarg, llarg i llarg. Demà ja som 31, o avui. Dimarts ja serem agost. L'agost ve de baixada. Els primers quinze dies són durs, però després tot es va diluint, les temperatures baixen, els dies es fan més curts, les orenetes petites ja són una mica grans i aprenen a volar per marxar el pròxim setembre o octubre. Alguns arbres es comencen a preparar per la tardor. A finals d'agost ja hi han alguns arbres ocres, els primers de sentir l'arribada tardorenca.

La tardor m'agrada, és nostàlgica, els colors ocres i marrons donen un aspecte romàntic a tot l'ambient. Aspecte dels romàntics decadents.

Ara tinc la menta mig pansida, és possible que les plantes notin el meu estat d'ànim? No ho sé pas, ahir estava la mar de bé...

Que il·lusa, encara falta més de dos mesos per la tardor i ja estic imaginant els paisatges de fulla caduca. Els paisatges són relatius. Bé, no sé, només cal que acluquis els ulls i t'imaginis el millor paisatge del món. Jo ho faig, dins el piano, imagino que estic enmig de la ginesta, o estirada sobre un camp verd irlandès (i no he anat mai a irlanda). El paisatge pot ser imaginari...

Potser que vagi a dormir.