Tu rai!

Em fa molta ràbia quan algú per saludo et diu: "Tu rai", o "Tu sí que vius bé". Mai sé què contestar, a vegades si estic de bon humor els contesto que jo m'ho mereixo, que sóc una tia genial i em mereixo ser feliç. Però, moltes vegades m'agradaria contestar que es fotessin el walki cul amunt i em deixessin estar. Bé, de fet només em fa ràbia que m'ho diguin certes persones, perquè és l'única cosa que em saben dir. Tampoc espero res, per tant tot això que estic dient és absurd, però m'és igual.

Torno a estar com sempre, què deuen pesar que és la meva vida? no ho sé, però cada dia me n'adono més que la gent només veu els seus problemes. De fet tan se me'n fot, al final acabo passant de tot i de tothom, per què preocupar-se dels altres? és que algú es preocupa de mi? no...

No, no estic emprenyada, estic una mica farta. Farta de suar, farta de que em tractin com una subnormal quan els altres són més subnormals que jo, farta de veure injustícies i no poder fer res, o potser sí que puc fer alguna cosa. Jo què sé!

Estic farta de viure la vida esperant, esperant i esperant. Esperant acabar la carrera, esperant que arribi l'estiu, esperant que acabi l'estiu, esperant una trucada, esperant una carícia, esperant una abraçada. Per què collons no puc viure l'ara? Quan vivia l'ara no me n'adonava, i ara, ara visc per el que passarà demà, i demà és incert, i demà posa neguitosa, i demà pot ser que ploguin flors i violes o pot ser que caigui merda. I no tinc res clar, i a vegades tot es veu fosc, i no tinc cap estrella ni lluna plena a mà per il·luminar-me. Em poso de mal humor i se'm fan arrugues al front com el meu avi.

Merda i collons què passa?