Archivos Agosto 2006

Història neta de taca
que us diré molt orgullós,
del petit tren de butxaca
de Girona a Palamós.

Surt mudat de Palamós
i comença a moure brega
amb xiulet escandalós
per Sant Joan i Vall-llobrega.

Traient foc fer tots costats
salta i volta de gairell
i ha tocat Palafrugell
sense massa camps cremats.

Llofriu passa com el vent
que és exprés i va rebent,
i enfocant Barceloneta,
per la Fanga i can Busqueta
troba el drama de Torrent.

Ja li vénen tots els mals!
Per més que crida no avança.
I això que bufa i es cansa
i llença foc pels queixals.

Tot pujant hi ha temps de sobra,
mentre el tren gemega, pobre,
de baixar i omplir cistells
de magnífics pinatells.

El tren puja quatre passes
i en recula vuit o deu.
Hi ha qui baixa a fer rabasses,
qui té pressa i puja a peu.

Fins s'ha dit, qui no ho creuria,
que una senyora casada
per Girona el tren prenia
per 'na a veure com tenia
el diploma de tocada.

I el tren puja i brinca i malda
a noranta pams per hora,
i allà salta la senyora
d'una falda a l'altra falda,

i el pujar és tan cançoner
que li sobra temps encara
de donar el títol de pare
ans de ser al revolt darrer!

Un xiulet. Ja som a dalt,
i el tren es llença furient
deixant els volts de Torrent
encarat a La Bisbal.

Pla d'en Vinyes a tercera
ha baixat, com si temés
que li anessin al darrera
per cremar blat s i pallers.

I esverat ja s'esgarria,
puja i baixa les cunetes
i envesteix cent bicicletes
a deu metres de la via.

Sant Climent ja és a llevant.
pataplaf!, un nou sotrac,
i el tren enganxa bufant
el replà de Vulpellac.

Ja ha baixat desesperat!
Les dones criden: El Tren!
I a trompades ell emprèn
les parades del mercat.

I xiulant amb crit triomfal,
per les Voltes i el Daró,
amb la gent fora el vagó
fa l'entrada a La Bisbal.

Ja és al mig la carretera!
Dues vaques i un paisà,
són les baixes que el tren fa
fins que enmig de gran fumera
el quefe el para a Corçà.

Ha deixat d'ésser poruga
aquella cursa fatal,
i puja a pas de tortuga
Terra Negra fins a dalt.

Esperant amb riure fi
que el tren corri i el temps caiga,
us adoben un paraigua
uns gitanos del camí.

Ja va a pas de processó
per la llarga carretera.
Hi ha qui baixa del vagó
i organitza una cacera.

Hi ha temps d'anar a fer el toc.
I va el tren tan a poc a poc,
que hi ha pagesa, i no poca,
que ha pujat amb una lloca
al sortir de Palafrugell
i quan el tren Flaçà toca
ja té polls dintre el cistell!

Un notari hi fa escriptures,
s'hi fan balls i casaments,
s'hi fan tractes, criatures,
orfeons i testaments...

La Pera el veu com se'n va
feudal de via i terròs
i llengant 'rriba a Flaçà
A encarar-se amb el tren gros.

D'allà salta altra vegada
al camí dels dos rails,
a adobant gent que ha espaimada
ha agafat anomenada
un curander de Bordils.

Ja es decanta sense embuts.
Cistells que cauen a piles
i amb aquells sotracs temuts
han quedat dalt les enfiles
els que anaven asseguts.

A una dida ben plantada
li tragué un salt el petit,
i ella xiscla esverada:
-Ai, Senyor, que perdo el pit!

Ve un nou drama en el nou salt
i la dida, en el ressalt,
es troba al lloc el nadó
amb el nas al pit esquerre
i els bitllets caiguts per terra:
Sí, senyors, el revisor.

Ve per fi el darrer xiulet,
i cruixint pels rebolcons
el fondegen a Pedret
amb la meitat dels vagons.

A grans crits, entre trompades,
la gent salta amb pressa a terra
amb maletes esbotzades
i senyores desmaiades
com si el tren vingués de guerra.

Hi ha qui surt sense vestit
i mirant-se el tren petit
ha jurat de no tornar-hi.
Hi ha qui cerca un dispensari
pels grans bonys que ha posseït.

I malgrat aquestes planes,
i no obstant portar cremats
pantalons i americanes
de nosaltres i els passats,
perquè és nostre el venerem,
perquè ens torna a la memòria
episodis d'una història
d'un temps bo que recordem.

Hi hem anat a cops de puny
pel futbol que ens enverina
i en un temps no massa lluny,
ben coberts de brillantina,
ens ha dut brau i fogós
a cent set Festes Majors.

Amb xivarri i amb sarau.
El tren la clenxa es partia
i d'un camp vora la via
es posava una flor al trau.

Ja fa mesos que el tren para.
I els vagons abandonats
ara que el tren no s'esvara
és quan són més visitats.

Es fan viatges d'amagat,
i ningú agafa bitllet,
i algun cop ha resultat
que es factura algun paquet.

De vegades ve aquest cas:
- A veure si ens ajustem-
diu algú que ve amb retràs
- que nosaltres no hi cabem!

Si corrent ha encès garberes
i escampat la mar de fum,
aturat, altres fogueres,
amb parelles rodaneres
ha abrandat amb poca llum.

Encar que es viatgi de gorra,
de vegades el viatjar
amb el tren ja sense córrer,
ha costat més que llogar
tot el tren, un any cabal,
de Mont-ràs a La Bisbal.

Hi ha qui al veure'l passar
- Hem guanyat el tren - dirà.
I quants altres, i es comprèn,
- Hem perdut -diran- el tren.
Recordant amb gran enyor
el refugi de l'amor,
on si s'ha tingut fortuna
s'han fet viatges a la Lluna
sense fum ni revisor.

Ja està a punt per dintre poc
Xiular fort per puigs i planes
Per tornar a envestir tartanes
I llençar castells de foc...

Ja la via és escombrada
com si fos en temps millors.
Ja té llenya preparada,
ja està a punt altra vegada
per 'na a festa a Palamós.

l'empordanet és petit, però encara hi ha lloc per mi!!! a cantar a cantar!! a ballar!! tralarà!! tralarí!!

és com un somni!!! al costat de casa, de cara a la tramuntana!! t'estimo país meu!!!

demà treuran una boleta i podré saber el meu destí, on aniré a parar? on cantaré i ballaré? finalment potser tot sortirà bé, potser, potser potser, qui sap....

Avui sí que he sigut capaç d'aixecar-me aviat per anar a la city. Tenia una necessitat molt gran de marxar. Sí, d'agafar trens i veure molta gent i ser anònima per unes hores. Caminar badant mirant les decoracions de les façanes nogaudinianes, moltes vegades ignorades per la majoria de gent. Crec que la gent de barcelona realment no existeix, tot són guiris, tot, tot!

He anat a l'exposició de Caixa Catalunya, de'n Ramón Gaya. Que per cert, m'han agradat més els seus escrits que els quadres, encara que llegint el que escrivia es podia entendre molt millor el perquè del què pintava.

He dinat amb la meva cicerona particular a un restaurant vegetarià, molt bó! Després hem pres un cafè a l'Ateneu barceloní, un lloc molt estrany, amb gent estranya, amb mobles vells i regust a passat resclosit. Tenen un jardí "romàntic" amb tortugues i un petit estany amb nenúfars. Fotografies de l'any de la picor amb gent com en Pompeu Fabra i Josep M. de Segarra fumant puros i arreglant el món. La biblioteca està en obres, una llàstima, espero que no la converteixin en una biblioteca fashion vulgarota.

Tot parant el sol de justícia barceloní he fet mans i mànigues perquè la meva cicerona m'acompanyés a veure l'exposició de Henry Moore, i resulta que el dilluns tenen tancat!!! Un viatge en va, camina que caminaràs, agafant busos i parant la calor espaterrant, hem tornat cap al casc antic. Avui m'era igual que la gent em ventés cops de colze, per què sempre m'he d'apartar jo?

He pres un tallat als quatre gats, que bonic que bonic! Ja ho dic jo, que a vegades és millor improvisar i no posar-se neguitós, en Henry Moore encara hi ha dies per visitar-lo! També he anat a la basílica de Santa Maria del Mar. És una preciositat, m'encanta té una màgia especial, m'hi trobo bé a dins, no sé perquè.

I ja està, tanta enumeració de he fet això, he fet allò sembla un diari d'un nen de pàrvuls! Ja paro i vaig a dormir. Ah! Bé, com que he perdut el tren i m'he hagut d'esperar mitja hora m'he comprat un llibre súper guai de Klimt!

bona niiit!!!

he vist racons amagats del museu, he tocat vestits i teles fetitxistes dels Dalí, m'he apropat a peces amagades, he obert el ventall de la Gala, he fet saltar alarmes, m'he fotografiat al costat dels Wagners i del rap lleig lleig, m'he banyat sota els elefants sense tenir calor, m'han obert els llums del jardí, he fet de tot i més.

Mai m'hagués imaginat un últim dia com aquest.

Gràcies!

Dins les coses dolentes i lletges, de tant en tant encara en queden de boniques.

No sé què dir més, em sento estranya. Ni trista ni alegre ni res. Estranya, diferent, sóc una no-imma siguent l'imma.

avui he muntat un pollo al caprabo perquè han deixat entrar a un home després de dir-me a mi que estava tancat. crec que faig molt bé de deixar el museu, al final potser començaria a treure escuma per la boca i tot!

No sé si sempre m'ha costat acostumar-me als canvis o és ara que cada vegada em costa més. Recordo que la primera vegada, que jo recordo haver canviat de casa, del "picventís" a l'aigua petita ho vaig notar molt. A partir d'aleshores podia anar a peu a tot arreu, no depenia de cap cotxe, de cap veí, ni de res de res. Podia sortir a la nit i tornar més tard sense molestar a ningú, podia anar a l'institut a peu amb els veïns que de seguida vaig conèixer. La casa era més gran, tot i que no tenia pati i continuava compartit l'habitació amb l'emma.

Quan vaig anar a viure per primera vegada a Girona em vaig haver d'acostumar a dormir sola, va ser molt fort no haver de discutir per la llum encesa, ni per si respiro massa fort, ni per si m'aixecava a mitja nit per anar al lavabo. Però també he de reconèixer que ho trobava a faltar, de fet trobava a faltar, i molt!, a la meva germana. Cada cap de setmana, quan tornava a la bisbi, al despertar em feia embolics amb els interruptors de casa. Quan vas a viure en una casa diferent, has d'acostumar el cos a tots els racons, durant un dies no t'orientes de nits, i potser, fins i tot de dies.

Portem gairebé nou mesos d'any, i amb aquests nou mesos hi han hagut tants canvis a la meva vida, que a vegades penso que és estrany que encara no m'hagi tornat boja, del tot. Sovint em trobo enyorant el piset de la punta del pi de girona, sempre dic que encara no era el moment de marxar d'aquella ciutat, encara em quedaven moltes coses per descobrir i per aprendre. A vegades encara em pregunto què hi faig altre vegada al meu poble. Segurament encara no m'hi he acostumat, només fa tres mesos, tot i que semblen una eternitat, que estic en aquest pis. Fins fa ben poc, encara mirava el número de la porta per pujar al pis. En canvi la janis, no ha de mirar res, pim pam i ja està a casa. A la janis li agrada molt viure aquí, perquè des que no vivim en un quart sense ascensor surt a passejar moltes vegades al dia.

Els canvis em fan posar molt nerviosa, és difícil per mi assimilar-los, potser no he deixat mai de ser una noieta de poble, amb por de canviar, amb por de fer-se gran, amb por a tantes coses!

diumenge és el meu últim dia, i demà tinc festa. les coses es van arreglant, mica en mica. És com si de cop i volta veiés les coses des de lluny, amb la distància del temps, però en el fons està tot tan aprop.

Avui he fet el meu sopar de comiat de la feina. Finalment han pogut venir poques persones, però han vingut les bones (les altres també ho són eeeh!). Hem anat a un restaurant especial perquè hi treballa en Ferran, per casualitat aquesta nit només hem sigut nosaltres a la zona del menjador, per tant hem pogut fer molt d'espectacle de locomia, no podia ser d'altre manera. M'han regalat instruments musicals geniaaals, ara els tinc en una vitrina del menjador, faig com la Gala que decoro la casa amb frikades diverses. Amb els anys potser tindré tantes tonterietes a casa que no hi cabré!

M'he sentit estimada, potser és el que sempre busco que m'estimin a canvi jo també estimo, bé m'estic embolicant. No sé, de fet ara estic molt cansada avui han vingut molts russos, ha sigut molt estressant, però no deixa de ser el meu últim divendres. I ja se sap que els divendres estic enamorada.

els elefants em deien adéu amb la trompa
el rap vomitava aigua més trist
el datusun era taronja pansit
el cadillac feia morros de trist
els escuts ploraven
el piano lagrimejava
el cavall, no feia res, és un xuxula
la biblioteca, el bany, els convidats, l'office, el menjador, l'eixida.... ais....

suspirs

aaaisss!!!

la vida és bonica, hi ha pinso a mitja nit, aigua fresca, flors per menjar, racons per fer pipi, caques per olorar, pernil dolç per robar. seguir la pesseta encara que no faci cas. passejar, mandrejar... que bé! que feliç!

Falten tants pocs dies que em sembla impossible, no m'ho acabo de creure i res, és així.

Recordo que vaig portar el currículum al museu de Figueres, potser era el novembre o desembre, feia fred. Em van trucar el febrer quan jo estava de viatge amb els de la classe a Itàlia, per confirmar-me que m'agafaven. Fins i tot recordo que estava a un museu d'instruments musicals, amb molts d'stradivarius. Vaig començar els caps de setmana, i després a l'estiu. Va ser un estiu molt dur. No cal que expliqui que ser vigilant de sala no és la millor feina del món, però bé és una feina i m'ha anat molt bé.

El 15 de setembre del primer any vaig dir que plegava, vaig començar a treballar a l'abacus, després a la catedral, i la temporada següent, o sigui l'any passat em van tornar agafar. Aquest any ha sigut la meva tercera temporada i última. Diumenge acabo, pensava que estaria més contenta, i la veritat estic, no sé, igual que sempre.

S'acosta la tardor, falta un mes, quatre setmanes. Els arbres ja estan agafant el verd fosc que aviat marronejarà. El cel està tenyit de blau fosc i gris. Em fa una mica de mal el cap, jo que mai en tinc!

plorava feta una boleta
boleta de neu
boleta de foc

fora el dia era blau, el sol brillava, els ocells xiulaven i ballaven, sota la finestra. el roser té set roses, la planta rara té tres flors taronges, taronges. el pi balla, però poc. la veïna crida, xerra, cotorra de merda.

era petita, caminava per la pineda, buscava bolets, tots els que trobava eren verinosos, però no sé perquè em semblaven els més bonics. són perillosos! em deia l'avi joan. nena maca, que n'ets de maca nena. i jo m'ho creia, perquè ell ho deia de veritat. em va plantar un roser sota la finestra, em deia que era el roser més bonic de tots. i tenia raó, feia unes roses molt grans i molt oloroses. després venien les abelles i jo tenia por que entressin per la finestra i em piquessin. una vegada em va picar una abella i se'm va inflar el braç, molt i molt. i jo plorava, i el meu avi m'hi va posar fang, i vaig deixar de plorar. em deia, nena maca que n'és de maca l'imma, tan rossa, i tan bona nena. i jo m'ho creia, perquè sabia que ell s'ho creia. no trepitgis l'hort! no el trepitgis! i jo el trepitjava, i un dia vaig caure a un forat ple de fems, i jo plorava i plorava, perquè acabava d'estrenar un xandall amb pantalons curts com els nens de la tele. l'àvia em va dutxar, però l'avi no em va renyar i em va buscar un ou d'aquells de dos rovells que tenen un nom i ara no el recordo, em va dir que em portaria bona sort. veus imma, des d'aquí caminant recta podries arribar a la platja. lluny, lluny, a través de camps de vinya podia veure una línia finíssima de blau més fosc, i ens imaginàvem plegats anant a peu a la platja, era tan fàcil, només havies de somiar, i tot era possible. remullar els peus en un rierol, caçar bolets, menjar raïm directament del cep, menjar maduixes acabades de collir, olorar roses vermelles i esperar que els dies es fessin nits i les nits es fessin dies. Avi, existeix el cel? segur que el teu cel deu està ple de rosers, margarides, tomateres vermelles, raïms, platges llunyanes allà mateix. com t'estimava, com t'estimo. gràcies.

em van dir que quan estigués nerviosa només havia de respirar profundament unes quantes vegades i la cosa s'arreglava. doncs bé, respiro, respiro. però l'aire entra amb dificultat perquè el cor em batega més ràpid del que acostuma a fer-ho. feia molt temps que no estava tan nerviosa, bé, potser ni recordo l'última vegada que hi vaig estar. necessito calmar-me, no val la pena gastar tanta energia i tant d'esforç. si no és ara, serà més tard, jo què sé. si divendres no em poden treure l'aigua clara dilluns em barallaré amb els peixos grossos de barcelona, on és la Via Augusta? ja ho trobaré, ja, sinó preguntant s'arriba a Roma (mai més ben dit). també hi ha la possibilitat del síndic de greuges, però tampoc hi confio massa, segur que també perden la meva sol·licitud.

jo sóc així, visc d'il·lusions, m'il·lusiono fàcilment, em faig les meves pel·lícules de com serà la meva vida. m'agrada pensar que tot sortirà bé, que el que planejo no és cap bogeria. però a vegades les coses no surten com jo voldria. a vegades sí, però. a vegades amb una abraçada em calmo, ara ni això em calma. suposo que com diuen, d'aquí un temps això ho veuré lluny i me'n riuré, això sempre es diu. no ho sé pas.

ja ho sé, últimament aquest blog és una merda, perquè jo estic feta una merda, i la merda fa pudor i no agrada. en aquests moments no m'agrado gens a mi mateixa, quin fàstic. no tinc ganes de somriure, no tinc ganes de res. diumenge dic adéu, i què? no em fa ni fred ni calor. ara em punxerien i treurien sang d'orxata, i mira que m'agrada l'orxata!

telefonar i que em diguin que tot ho tramiten des de barcelona em fa pensar que sóc en una merda província. incomunicats, amb molt de cel, amb molts de núvols, amb moltes orenetes, però una puta merda província.i també em fa pensar que encara sort que catalunya no és independent perquè sinó tindria tanta mania a barcelona que voldria independitzar-me fent un estat independent de l'empordanet, també estic convençuda que acabaria independitzant el meu pis de la resta de societat. per tant, m'estimo més tenir mania a gent de fora, gent llunyana que a sobre parlen una llengua estranya i plena de jotes guturals. perquè no hi ha dret home! un mes fent-me donar voltes sense donar-me explicacions. d'aquí una setmana s'hauria de definir el meu futur i estic igual que el juny, no! pitjor, perquè diumenge deixo la feina i no sé què serà de mi. estic desesperada encara no sé com no he explotat, buuuuuuuuuuuuum, buuuuuuuuuuuuuum. necessito anar a un balneari, algú m'hi acompanya? massatges de xocolata, aigua de bombolles, no pensar, no ser, no sentir, no veure, no-res.

espero tenir algun dia tranquil·litat, o és que no me'l mereixo? collons!

els posts els faig amb pocs minuts, pim pam pum. si estic contenta tot són flors i violes, quan estic trista els colors són foscos. potser el blog és més de mi mateixa del que em penso. però tampoc ho vull pensar.

unes paraules, un bon sopar, una cerveseta per fer-ho baixar (i no sóc una borratxa, encara), ja vaig vaig que sinó ens tancaran.

bé, doncs això, gràcies.

us deixo (et deixo) amb en llach, que és tan especial per mi...

apa

com m'agradaria ser la laura :)

No sé on sóc, no em trobo. Em sento en un altre lloc, em parlen i les paraules sembla que vénen de molt lluny. No estic tota aquí. No aguanto més! No m'agrada ser dona i que s'inflin els pits i em faci mal la panxa i em senti com a punt d'explotar i em canvii l'humor i tingui mal de cap i de tot. Aaaaaaag!! no ho aguanto! no puc més

nononononono!!!!!!!

Prou!

Avui (ahir) ha sigut un d'aquells dies de passar pàgina. No el significat de començar de nou, no, no, el sentit més literal, passar pàgina ràpidament ja que ha sigut un dia com un altre, avorridot i sense gaire res interessant per explicar. I per què escric? Suposo que pel mateix motiu.

Segons el rellotge del meu ordinador són les 0.55. Tota aquesta tarda he tingut molt mal de cap i me l'he passat al llit, com una iaia, amb un paracetamol i delirant. Ara, després de dormir i somiar que estava a casa dels meus avis i tenia 10 anys i la meva àvia em cuidava perquè tenia la grip a ple agost, continuo amb una mica de mal de cap però sense son.

He anat a passejar la janis, estava molt neguitosa perquè aquesta tarda no hi havia anat. Me n'he adonat que el cel estava ple d'estrelles, he pogut veure el carro petit i el carro gros, o potser m'ho he imaginat, no hi entenc d'estrelles. N'he vist caure una, he demanat un desig, espero que es faci realitat.

Havia planejat anar a la gran ciutat, ho tenia tot preparat, l'hora del tren d'anada i tornada, l'entrepà, l'aigua, potser un cafè per allà. Però m'he adormit, i no una adormida normal i corrent, no, no, en comptes de llevar-me a les 9, m'he despertat de cop i volta, com si fos la bella dorment, a les 4 de la tarda i encara perquè m'han trucat, sinó, potser encara dormiria. Encara no acabo d'entendre com m'ho faig per dormir tantes hores, i a més tan profundament. He somiat de tot i més, jo que últimament no acostumo a somiar!

Res, ara no sé què faré, encara vaig mig somnàmbula. Dissabte perdut? no crec pas, potser seria millor dir, dissabte dormit.

Hi ha coses que fan por, com per exemple veure que podràs ser feliç després de desitjar-ho durant anys i panys. O veure que la persona que estimes també t'estima a tu. O veure que aquell objectiu inassolible, l'estàs a punt d'assolir. Què fer? de què viuràs? de què t'alimentaràs? Un cop aconseguit allò, aquella cosa que tan desitjaves què serà de la teva vida? quin sentit li donaràs?

La primera vegada que fas un petó aquella persona que t'agrada, el moment més emocionant és aquell mil·límetre, aquell espai gairebé imperceptible que queda entre els dos llavis abans de tocar-se. És la màxima tensió. El que ve després és rutina. ai la rutina! Fa molta por la rutina, la rutina i la monotonia és pitjor que un tret al cap. això i la por fan que moltes persones a l'hora de la veritat, arrenquin a córrer. Després d'estar anys i panys esperant aquell petó que et faria canviar la vida, s'arrenquen a córrer just en aquell mil·límetre. De fet, potser l'única cosa que els importa és aquell mil·límetre de la incerta glòria.

El valent no és el que fa tot el camí, sinó el que després d'haver fet el camí sap quedar-se quiet uns instants per contemplar el cel. El cel i totes les seves tonalitats, la millor obrar d'art que existeix. El meu cel, el meu cel que avui griseja diluït de núvols opacs i tristos.

ja fa dies que em noto estranya, com si alguna cosa en mi hagués canviat, no sé què espero. Sé que em queden nou dies, però no crec que sigui això. Tinc una mena de neguit intern que a vegades surt a l'exterior. A vegades no estic bé enlloc, no sé, no sé què fer. No estic trista, ni contenta, ni enfadada, ni res de res, estic apàtica, com si estigués esperant alguna cosa que no acaba de passar.

Què puc fer? Em torno a mossegar els cabells i les ungles. De tant en tant el cor em batega molt ràpid, o almenys així ho noto. M'estiro i em mig calmo. Potser necessito dormir? No en tinc ni idea.

Potser necessito cridar?

Avui garbineja, fa vent humit, el cel està d'un color blau pansit amb algun núvol en forma de cabreta escampat. Hi han trossos de cel que semblen pintats per un pintor amb presses. Els pocs arbres que veig de lluny dansen al só del vent de Garbí. Sembla que dansin sense ganes, com per obligació. Les naretes també volen d'un costat a l'altre, les cries ja s'han fet una mica grans. El vol de l'oreneta és molt curiós, m'agrada observar-lo. El meu avi em va comentar que abans n'hi havien moltes més. Segurament abans hi havia més de tot: més ocells, més arbres, més fang, més flors etcètera.

Potser avui, com molts altres dies, no és un gran dia.

Els meus avis viuen just darere l'església del meu poble, des del balcó del segon pis, es pot veure perfectament el campanar, el carrer dels Valls. Per tant, està just davant del "corredor de la mort", un dels trams del correfoc més excitants i segurament perillosos. Hi ha un tros de carrer molt estret per acorralar a la gent i a més una cantonada ideal per deixar descansar el drac fumejant. A més, des d'aquell balcó, pots escoltar però no veure, la gent demanant aigua i ballant al so de les músiques de l'estiu, tot preparant-se per la continuació de l'espectacle de foc.

He anat poquíssimes vegades al correfoc, ho trobo una bestiesa molt poètica, però una bestiesa. A mi em fa molta por el foc que sembla descontrolat, les guspires i sobretot em molesta molt la forta pudor a pólvora. M'estimo molt més contemplar l'espectacle d'arrels paganes des del balcó de casa dels avis.

A més a més, m'ho he passat molt bé, el meu avi (que s'ha passat prop de tres mesos a una residència recuperant-se d'un fèmur trencat), feia fotos i gravava vídeos amb el seu telèfon mòbil. Ens hem meravellat de les llums i dels sons dels petards i fins i tot hem pogut veure el castell de focs que finalitza el correfoc.

La meva àvia no ha volgut veure res, no entén aquesta mena de festes estranyes que cada any es repeteixen. Ella només diu que són una colla fent soroll i cridant com bojos. Segeurament és la més entenimentada, i deu tenir tota la raó del món.

Després hem anat a barraques, on només d'entrar m'he trobat molts coneguts (entre ells en Xevi que després d'estar sis mesos sense veure'ns ara ens trobem fins a la sopa). Les barraques m'han avorrit mortalment, molta mainada escampada, molta música escombraria i molt alcohol de garrafa. A vegades no entenc com pot ser que temps enrere m'agradés tan un lloc tan sòrdid com aquest. Hem anat esquivant a gent fins arribar al carrer que porta fins a casa, cinc minuts i al llit!

Bona nit.

quantes llàgrimes s'han vessat per amor
quanta sang s'ha vessat per amor
quanta tinta s'ha vessat per amor
quant temps s'ha perdut per amor
tot això i molt més
paraules i més paraules

ni amb dibuixos ni amb paraules ni amb cançons ni amb res puc mostrar-te com t'estimo, perquè t'estimo.

una carícia teva em fa sentir que tot el món gira al meu voltant
no vull res més, tan sols estar aprop teu
no vull sentir res més, tan sols la teva veu o, jo què sé un suspir, aquell alè prop de la meva orella
fes-me riure
fes-me sentir
fes-me tal com sóc

mai m'hagués imaginat que estaria com estic, mai m'hagués imaginat que sabria estimar tant, mai. encara no m'ho crec. els sentiments tot això que tinc dins meu és tan gran tan infinit.

què és l'amor? ets tu.

Potser hi ha gent que no ens entén, però qui ens ha d'entendre si ja ens entenem nosaltres? els altres qui són? com ets amb mi allò altre és ningú.

Tan buscar l'ara, pensava que estava perdut, sempre mirant el després o l'ahir, i l'ara és genial l'ara és genial perquè l'ara ets tu.

No vull res més.
Et vull a tu.

Em vols?

Faig aquest meme perquè l'erakkia me l'ha passat i és una noia que em cau molt bé i tot plegat, però... em fa molta mandra fer-lo!!!

Les tres coses que faries si fossis milionari/a

Només tres? a veure, de quants milions estem parlant? potser primer de tot arreglaria la meva situació econòmica, sí sí, seria tan egoista de començar per mi mateixa, és que si jo no estic bé no puc fer res pels altres.

Després, intentaria ajudar a la meva família i alguns amics, perquè tothom estigués mínimament bé.

Per últim, això sempre ho he dit, em faria mecenes d'artistes. Col·leccionaria obres d'art, faria una mena de fundació per ajudar a totes aquelles ments creatives que considerés que es poden ajudar, siguin pintors, actors, escriptors etcètera.

Se m'acudeixen moltes més coses, però com que només n'he de dir tres, doncs aquí es queden.

Les tres coses que diries en veu alta si sabessis que ningú et recriminarà o contradirà

De fet no sóc persona de quedar-me les coses dins. Per tant, no sé, suposo que en el fons m'agrada que em recriminin i em contradiguin, sinó quina gràcia tindria tot plegat? La veritat, crec que no diria res perquè ja ho dic tot. Bé no sé.

Les tres coses que canviaries de la teva vida, de tu mateix

Sé que no sóc perfecte, sé que la meva vida podria ser molt millor, sé que si canviés certes coses de la meva vida i de la meva persona, potser tindria una vida millor i també seria una persona millor, però si ho fes ja nos seria jo, i crec que ser un mateix és molt important.

Les tres coses que canviaries del teu voltant

Coses? ai doncs no ho sé pas. Potser m'agradaria que certes persones estiguessin millor, de salut i de situació.

També m'agradaria que no es destrossés tant el paisatge.

I que la gent somrigués més, que és molt trist veure la gent amb cara de pomes agres!

Les tres coses que voldries que et passessin abans de morir

Ser feliç, encara més.
Que siguis feliç
Que siguem feliços.

La veritat, no sé a qui passar-li, si el vols fer el fas i si no, doncs mira....

Avui m'he despertat de cop, sobresaltada, un tro, dos trons, quatre trons. Plovia molt, tenia fred, se m'ha ficat al cap que la terrasseta estava inundada altre vagada i he sortit amb camisa de dormir al carrer a comprovar-ho. He quedat ben xopa, he agafat més fred. Després, estava tan adormida, que he tornat al llit sense eixugar-me. Al cap de pocs minuts m'he tornat aixecar tremolant de fred. M'he eixugat, amb assecador inclòs. L'aigua em regalimava esquena avall, tot un panorama. De cop i volta, la son ha marxat. A fora continuava plovent, semblava la fi del món. La janis estava sota el llit feta una boleta, no entenia res.

Quan ha sigut hora, he esmorzat, he buscat la camisa de màniga llarga, que no em posava des de l'abril, la rebequeta, que no he trobat, i finalment he marxat amb sabates tapades, camisa màniga llarga i americana. A mi l'americana em queda molt malament, semblo un quadrat ample i aixafat, però avui tenia fred, molta molta fred!

Sí, avui dia 15 han vingut centenars de persones al museu. M'ha tocat estar al pati interior molta estona. És una merda el pati interior, la gent et fa culpable de tots els seus mals, volen pujar tan si com no a dalt, es queixen, criden i no entenen que els museus tenen aforaments limitats. Tots diuen que tenen moltes coses a fer, moltes coses per visitar. Jo sempre em pregunto com poden fer unes vacances tan estressants? com poden anar amb pressa a tot arreu? No es poden esperar ni deu minuts?

Ha tornat a ploure, amb el paraigua tio Pepe, mullant-me, parant a la gent, morint-me de fred. Avui he odiat la pluja per uns instants, no em volia mullar, avui no. Aïllà mig el pati aquell, tothom mirant-me, rient per sota el nas. Quin fàstic!

Bé, avui no sé el que dic, res una merda i ja està.

Avui el dibuix també m'ha sortit lleig, però m'és igual.

Falten 12 dies.... només!

Aquest matí el cel era d'un blau llepat, un blau diluït. La llum era clara com de primavera, els núvols eren com cotó fluix desfilat, flonjos com transparents.

Més enllà del migdia, el sol ha sortit fort i potent, volia reivindicar l'agost, mes de calor i de foc. Però, a la llunyania venien els núvols grisos i foscos, carregats de tempesta. Durant unes hores, el cel estava dividit en una batalla silenciosa, el blau brillant resistia a la invasió de núvols grassos i negres.

- Per què la gent no mira els núvols?
- Perquè la gent no mira mai res, passen la vida sense mirar res.

Quan he arribat a casa, mentre escrivia aquestes quatre línies ja he sabut el vencedor: el cel s'ha tornat del tot gris i fosc. Primer he pensat que fosquejava i eren tan sols les set del vespre. El mes d'agost a les set ja és fosc? no ha trigat gaire a ploure, a bots i barrals. Xim, xim xim, xa xa xa, xuuum, xuuuum. He sortit a recollir roba, a treure plantes que no es poden inundar i amb tres segons he quedat xopa, xopa, xopa. S'ha mig inundat la meva pobre terrasseta i he hagut de treure merda d'un forat. Ara encara estic xopa, tinc fred, he esternudat, ja és tardor?

Benvinguda!

Avui he fet com en Josep (la granoteta de la pluja), però sense bici, jeje i per la bisbal.

ahir quan veia que esclatava la tempesta vaig agafar la bici i vaig passejar vint minuts per Esplugues. Vaig acabar ben xop, la camisa em pesava com si fos de plom, les gotes em punxaven als braços, l'aigua m'aclucava els ulls, i tenia les ulleres tan mullades que no veia una merda. Vaig passar per rierades com si la bici de merda fos una BTT...

Avui no faré res
només respiraré
descansaré
respiraré l'olor d'un dia humit
l'agost comença i sembla que l'estiu acabi
fer festa: per no fer res
tranquil·litat
desitjos d'escletxes de llum

No hi ets
i necessito les teves carícies
els teus petons
els teus somriures
enllaçar els meus dits
en els teus rissos
esperant, sempre esperant
t'espero
et desitjo
desitjo que el dia s'escoli

què faré avui?
res
llegir
somniar
mandrejar
esperar que tornis
al meu costat
recordaré, els somnis dolços
petons llunyans
núvols grisos
núvols blaus
sol que s'amaga
tramuntana de sant feliu
vent de mar
vent humit
tardor abans d'hora
naretes del cel
t'estimo

Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

m'encanta

perquè la poesia no podria existir sense l'amor, per això cada paraula és per tu, tota jo sóc per tu, tot jo sóc tu.

Com si fos ahir, i feia sis mesos. Potser és això l’amistat, faci el temps que faci que no la veus sempre és com si fos ahir. Els mateixos gestos, els mateixos somriures. Cinc anys fa que ens coneixem, han passat tan ràpid. Aquells dies calorosos de museu han quedat tan enrere. Potser hem crescut, segurament, potser hem canviat segurament, però en el fons tot és com si fos ahir.

Va haver-hi un temps que no creia en l’amistat, a vegades a hores d’ara encara en dubto, però sé que és allà. Les amistats no es busquen, es troben, en el fons crec que un amic és com una ànima mil·lenària retrobada, és la sensació que tinc amb certes persones que considero “amigues”, no cal dir massa res, no cal fer massa esforços, perquè la química ja fa el que ha de fer.

Potser sóc massa idealista, potser sí, potser dic bestieses i no em tallo les puntes dels cabells, potser canvio de tema descaradament. Però malgrat tot encara sé estimar.

M’ha fet molta il·lusió veure que encara ets tan alt com un sant pau, m’ha fet molta il·lusió comprovar que en el fons, res ha canviat, en el fons tot ha canviat per quedar tal com estava.

Els anys passaran, ens sortiran arrugues, els cabells blancs, però els somnis continuaran existin, la pluja ens remullarà a ple agost, veurem passar la gent engalanada pel concert del segle, i res, tot continuarà igual, jo metre seixanta, tu metre noranta, blancs com la llet, yes good ok!

quan estic emprenyada no sé escriure
bé sí que en sé, per dir renecs i per cagar-me amb tot el que es puigui cagar.
per tant, no dic res, de moment.
i apa
avui no ha plogut, però fa núvol, i això també és guai, quin estiu més estrany..

diuen que per odiar algú primer l'has hagut d'estimar, o potser era al revés, potser primer odies i després estimes, o vés a saber, ja m'he embolicat.

La qüestió és que ara, en aquests moments, no puc dir que odii el museu, de fet me l'estimo, però potser per això mateix, fa que moltes vegades l'odii. Però és tan difícil odiar un lloc tan màgic com aquest, els arbres dansant al ritme de la música del vent, el paisatge empordanès amb tot el seu esplendor, racons de màgia surrealista. A vegades el temps s'atura, sento l'àrea de Tristany i Isolda i sembla que en comptes de treballar, estigui fent una visita interminable, de dies i dies a un dels llocs més encantadors del món.

Sí, potser ara me'l miro així perquè estic apunt de marxar, segurament, però a qui faig mal? a ningú, doncs?

Avui, però, ha sigut encara més màgic, ha vingut en Bebo Valdés i ha tocat el piano. Ha sigut màgic, m'he emocionat. No se sap ben bé perquè, feia prop d'un mes que portava un CD al cotxe amb algunes peces tocades per ell i de cop i volta l'he tingut al meu costat tocant el piano del Saló que estava vigilant, ha sigut molt intens. Quan alguna cosa m'agrada molt i m'emociona, la sensació és tan gran que em vénen ganes d'arrencar a córrer, com si no ho pogués aguantar. Avui m'ha passat, estava allà palplantada davant el piano, veient com aquest senyor de 87 anys rejovenia per uns instants a través de les notes fresques del piano, i jo no podia arrencar a córrer, bé de fet no volia que aquell instant acabés mai. He plorat, m'he emocionat, i per un moment he oblidat totes les coses lletges i dolentes que passen a la vida.
Què puc demanar més?
Res, de fet, es necessita tan poc per ser feliç.
Tan poc.
Tan poc......
.
.
Gràcies

En el youtube només he trobat la magnífica actuació de Lagrimas negras amb el no menys magnífic Diego El Cigala, i res, doncs, la gravació no és molt bona però es pot fer una idea del que avui he sentit molt aprop, potser mig metre?

el silenci de la nit
tan sols un mussol perdut
a la llunyania,
el cel verge d'estrelles
avui la lluna és mig plena.
sóc nocturna
m'agrada la nit
m'impregno d'ella
reneixo
tal com sóc,
quan encara no ho sé

tantes nits per descobri-me
tants dies per oblidar-me!

rialles que volen plorar
llàgries que volen riure

les paraules m'eclipsen
el meu jo es perd
la negror de la nit la recupera
glop de nit
beu-ne amb mi
glop d'estels
glop de lluna
beu-ne amb mi

el matí tornaré a començar
roda
roda
roda
roda
tornar a començar

- deu ser divertit veure aquests "mals rollos" de lluny, amb distància.
- home, sí i no. jo també n'he hagut d'aguantar uns quants de "marrons".
-ja
- ara serà molt avorrit, em queden només 18 dies i hauré de viure'ls amb aquesta tensió a l'ambient.
- de fet, la tensió hi havia estat sempre
- ja...
- com el Gran Hermano
- vigilats!
- càmeres per vigilar els treballadors!
- visca!
- jejeje
- saps? podríem fer un projecte, una exposició temporal.
- com?
- s'anomenaria "La Gran Masturbació", a ca la Gala Dalí.
- apa!
- Sí, sí, a cada sala hi podria haver una escena de masturbació: en parelles, llepades, un noi tocant el piano nuu, l'altre untant amb camembert a una persona mentre la llepa i moltes coses més!
- estàs tarada
- a mi m'agrada el camembert amb salmó, llàstima que el salmó barat fa pudor a sardina, aleshores seria una mica fastigós. T'imagines? si faig el projecte, ben documentat, potser me l'accepten!!!! les càmeres ajudarien a fer feliços els vouyers a distància...

estic molt cansada, les cames em fan figa, em noto pesada i feixuga.
tinc son, una son que sembla que no s'acabi.
quan no hauria de dormir, dormo
quan hauria de dormir, no
avui he dit adéu i he descobert, que ningú és imprescindible
que no sóc important
que, de fet, hi ha molta gent que pot fer el que faig jo
però només hi ha un jo, només hi ha una imma
sóc única
irrepetible
genial
i res, val més que m'ho digui jo

avui ha plogut
el cel ha embogit
els arbres es movien violentament
els trons es sentien de lluny
i després els tenia a sobre
la natura s'ha revolucionat
pocs minuts han fet falta perquè allò que era sec
es tornés humit
em dèieu adéu?
olor de flors
terra mullada
udol de pluja
estic cansada
molt cansada
aviat ja no
el cel ara és lila, els núvols fan dansa
i jo?
estic cansada
em fa falta que em facis pessigolles
al clatell
a la panxa
als pits
sota el coll
i res més

fes-me un petó.

quan arriba l'hora de la veritat, l'imma s'escagarrina, demà serà el primer adéu. Dir adéu em costa molt, amb tot. M'agrada més dir, fins després.vagi bé etcètera. Però a vegades és necessari dir adéu, no tindria sentit dir fins demà o fins després. Demà anuncio que me'n vaig, per tornar a començar i buscar nous horitzons. Us trobaré a faltar, no a tots clar, però sí a alguns, potser fins i tot la majoria, quines coses!

Quan estàs moltes hores sola en una sala de museu et dóna per pensar molt, penso, penso i penso. Penso tant que ni tan sols me n'adono del paisatge que puc veure des de les finestres del castell. Paisatges sublims, paisatges, malauradament efímers. Avui hi és, demà, qui sap, potser demà s'ha fos com una espelma.

Avui tenia un altre pseudo-poema, però no el publicaré, fa massa mal veure una terra que mor i jo que no hi puc fer res, tan sols plorar i intentar que cada una de les llàgrimes es transformin en gotes de pluja per poder aturar aquesta destrossa.

T'odio tramuntana
perquè fas que el cel plori cendra,
ja no t'estimo
ja no t'estimo
marxa!
no et vull veure
ja ho sé, ja ho sé
tu no ets la culpable
de res

mentre el meu dissabte era blau
el cel es tenyia de negre
i jo no ho sabia: ignorant
mentre jo em remullava les cames dins un mirall
el cel plorava cendra

l'Empordà mor
cada vegada que ell mor, jo moro una mica amb ell
la meva vida va lligada a una terra
va lligada a un paisatge
va lligada al blau, al verd, al groc
si ella mor, jo moro amb ella

t'odio tramuntana
t'odio i ja no t'estimo
per què no puc deixar d'estimar-te?
per què formes part de mi?
per què la meitat del meu cos ets tu?
per què tot crema?
per què plores cendra?

ja no t'estimo
per culpa teva em sento morir
no sé si seré com l'alzina
potser seré com un trist pi
fusta que crema
matoll de guspires

herba que plora
herba que, crema.

ja no t'estimo
t'odio

un racó de mar per contemplar la immensitat
un racó de mar per saber saltar i ballar
un racó de mar

un racó de mar per somriure i somiar
un racó de mar
on compartir somnis comuns
un racó de mar
necessito respirar,
necessito aquest racó
necessito ser un record
com un racó de mar
dins un racó de mar
blau, brillant, infinit

El vent ens despentina
el sol ens acaricia
demà, qui sap, potser
seràs dins un racó de mar

per sentir-te viu del tot,
per saber que és real
en un racó de mar
em trobaràs,
en un racó de mar
com una sirena de somnis i records
en un racó de mar
respira, calla, respira
mira
i posa't a somiar
en un racó de mar......

quan vaig a casa meva d'abans, que la tinc a tres passes, em passa el temps volant. Parlant amb l'emma i la maria, la mama i el papa. A vegades és com si el temps no hagués passat, com si encara visqués en aquella casa: amb aquella terrassa plena de plantes, amb el meu piano, la pesseta passejant, les teles, els dibuixos i pintures de la meva mare. Casa meva d'abans continua tenint la mateixa vida, la mateixa força, la mateixa àuria de "bon rollo". M'agrada anar-hi, barallar-me amb l'emma per un tros de gelat, rosegar glaçons mentre parlo del temps i critico a qualsevol que pugui ser criticat. Parlo, ric, xerro, menjo, bec, es fan la matinada, en ferran m'espera, ell fa una estona que ha sortit del bar. Vaig a casa meva, la d'ara. També és plena de vida, de plantes, de llum (encara que tingui una habitació sense bombeta), la janis salta i crida perquè vol que li obri la porta, té gana i té set. Va corrents a fer festes a en ferran, jo li faig un petó, reguem les plantes, riem, comentem la jugada. Escric quatre bajanades i vaig a dormir. Casa meva d'ara té vida quan hi és ell. Les cases tenen vides gràcies a les persones que hi viuen ( i a les gossetes precioses). Cada instant al vostre costat és un instant que mereix ser viscut. Perquè us estimo, perquè m'estimeu.

Gràcies.

Avui, cap al tard, el cel s'ha anat enrogint. A la mitja tarda, els núvols eren negres, bé, més aviat grisos, un gris fosc. Ha plogut quatre gotes ben comptades, una, dues, tres i quatre. Finalment, cap a les set, vuit del vespre ens ha visitat la tramuntana. Encara és aquí. Feia temps que no ens visitava. Aire fresc, xiulets i udols. Ara tenim el cel ben clar, es veuen mil estrelles, una, dues, tres.... mil.
La tramuntana a l'estiu, refresca, aclareix idees. Ara passa un airet tan fresc, tan primaveral, o tardorenc, que no es pot comparar, ni de lluny, a cap ventilador ni cap aire condicionat.

Estic tan bé, em sento refrescada i feliç, molt feliç.

Gràcies, tramuntana.

no plou gaire, de fet, no plou prou, però ha refrescat i això em fa feliç. El cel és un espectacle, núvols grans, gruixuts i grisos, núvols blancs i tímids, un tros de cel blau, blau. Vent del nord, vent del mar.... les fulles dels arbres ballen un vals inventat. i jo? també ballo.

Qui realment t'estima no voldrà que canviis mai

T'estimo

Avui m'avorreixo a mi mateixa
Avui dormiria per no despertar
Avui... avui... voldria que fos demà
Avui, què?
Què carai fas? En què penses?
Avui, tornaria a començar.
Avui m'agradaria no ser jo.
Demà, qui sap, demà, qui sap què passarà.
Tancar els ulls, obrir els ulls, ser un altre dia, no haver fet res. No haver pensat. No ser jo. Ser un no-ser.