acostumar-se als canvis

No sé si sempre m'ha costat acostumar-me als canvis o és ara que cada vegada em costa més. Recordo que la primera vegada, que jo recordo haver canviat de casa, del "picventís" a l'aigua petita ho vaig notar molt. A partir d'aleshores podia anar a peu a tot arreu, no depenia de cap cotxe, de cap veí, ni de res de res. Podia sortir a la nit i tornar més tard sense molestar a ningú, podia anar a l'institut a peu amb els veïns que de seguida vaig conèixer. La casa era més gran, tot i que no tenia pati i continuava compartit l'habitació amb l'emma.

Quan vaig anar a viure per primera vegada a Girona em vaig haver d'acostumar a dormir sola, va ser molt fort no haver de discutir per la llum encesa, ni per si respiro massa fort, ni per si m'aixecava a mitja nit per anar al lavabo. Però també he de reconèixer que ho trobava a faltar, de fet trobava a faltar, i molt!, a la meva germana. Cada cap de setmana, quan tornava a la bisbi, al despertar em feia embolics amb els interruptors de casa. Quan vas a viure en una casa diferent, has d'acostumar el cos a tots els racons, durant un dies no t'orientes de nits, i potser, fins i tot de dies.

Portem gairebé nou mesos d'any, i amb aquests nou mesos hi han hagut tants canvis a la meva vida, que a vegades penso que és estrany que encara no m'hagi tornat boja, del tot. Sovint em trobo enyorant el piset de la punta del pi de girona, sempre dic que encara no era el moment de marxar d'aquella ciutat, encara em quedaven moltes coses per descobrir i per aprendre. A vegades encara em pregunto què hi faig altre vegada al meu poble. Segurament encara no m'hi he acostumat, només fa tres mesos, tot i que semblen una eternitat, que estic en aquest pis. Fins fa ben poc, encara mirava el número de la porta per pujar al pis. En canvi la janis, no ha de mirar res, pim pam i ja està a casa. A la janis li agrada molt viure aquí, perquè des que no vivim en un quart sense ascensor surt a passejar moltes vegades al dia.

Els canvis em fan posar molt nerviosa, és difícil per mi assimilar-los, potser no he deixat mai de ser una noieta de poble, amb por de canviar, amb por de fer-se gran, amb por a tantes coses!