cels

Aquest matí el cel era d'un blau llepat, un blau diluït. La llum era clara com de primavera, els núvols eren com cotó fluix desfilat, flonjos com transparents.

Més enllà del migdia, el sol ha sortit fort i potent, volia reivindicar l'agost, mes de calor i de foc. Però, a la llunyania venien els núvols grisos i foscos, carregats de tempesta. Durant unes hores, el cel estava dividit en una batalla silenciosa, el blau brillant resistia a la invasió de núvols grassos i negres.

- Per què la gent no mira els núvols?
- Perquè la gent no mira mai res, passen la vida sense mirar res.

Quan he arribat a casa, mentre escrivia aquestes quatre línies ja he sabut el vencedor: el cel s'ha tornat del tot gris i fosc. Primer he pensat que fosquejava i eren tan sols les set del vespre. El mes d'agost a les set ja és fosc? no ha trigat gaire a ploure, a bots i barrals. Xim, xim xim, xa xa xa, xuuum, xuuuum. He sortit a recollir roba, a treure plantes que no es poden inundar i amb tres segons he quedat xopa, xopa, xopa. S'ha mig inundat la meva pobre terrasseta i he hagut de treure merda d'un forat. Ara encara estic xopa, tinc fred, he esternudat, ja és tardor?

Benvinguda!