em sento estranya

ja fa dies que em noto estranya, com si alguna cosa en mi hagués canviat, no sé què espero. Sé que em queden nou dies, però no crec que sigui això. Tinc una mena de neguit intern que a vegades surt a l'exterior. A vegades no estic bé enlloc, no sé, no sé què fer. No estic trista, ni contenta, ni enfadada, ni res de res, estic apàtica, com si estigués esperant alguna cosa que no acaba de passar.

Què puc fer? Em torno a mossegar els cabells i les ungles. De tant en tant el cor em batega molt ràpid, o almenys així ho noto. M'estiro i em mig calmo. Potser necessito dormir? No en tinc ni idea.

Potser necessito cridar?

Avui garbineja, fa vent humit, el cel està d'un color blau pansit amb algun núvol en forma de cabreta escampat. Hi han trossos de cel que semblen pintats per un pintor amb presses. Els pocs arbres que veig de lluny dansen al só del vent de Garbí. Sembla que dansin sense ganes, com per obligació. Les naretes també volen d'un costat a l'altre, les cries ja s'han fet una mica grans. El vol de l'oreneta és molt curiós, m'agrada observar-lo. El meu avi em va comentar que abans n'hi havien moltes més. Segurament abans hi havia més de tot: més ocells, més arbres, més fang, més flors etcètera.

Potser avui, com molts altres dies, no és un gran dia.