Retalls de no res.

Hi ha coses que fan por, com per exemple veure que podràs ser feliç després de desitjar-ho durant anys i panys. O veure que la persona que estimes també t'estima a tu. O veure que aquell objectiu inassolible, l'estàs a punt d'assolir. Què fer? de què viuràs? de què t'alimentaràs? Un cop aconseguit allò, aquella cosa que tan desitjaves què serà de la teva vida? quin sentit li donaràs?

La primera vegada que fas un petó aquella persona que t'agrada, el moment més emocionant és aquell mil·límetre, aquell espai gairebé imperceptible que queda entre els dos llavis abans de tocar-se. És la màxima tensió. El que ve després és rutina. ai la rutina! Fa molta por la rutina, la rutina i la monotonia és pitjor que un tret al cap. això i la por fan que moltes persones a l'hora de la veritat, arrenquin a córrer. Després d'estar anys i panys esperant aquell petó que et faria canviar la vida, s'arrenquen a córrer just en aquell mil·límetre. De fet, potser l'única cosa que els importa és aquell mil·límetre de la incerta glòria.

El valent no és el que fa tot el camí, sinó el que després d'haver fet el camí sap quedar-se quiet uns instants per contemplar el cel. El cel i totes les seves tonalitats, la millor obrar d'art que existeix. El meu cel, el meu cel que avui griseja diluït de núvols opacs i tristos.