Archivos Septiembre 2006

la meva vida, bé suposo que la vida de tothom, està plena de casualitats. Connexions en l'espai-temps dels esdeveniments i fets quotidians. Màgia? casualitat? destí?

no ho sé pas, són allà. i ja està.

els millors croissantets del meu poble
avui per esmorzar.
queixelada, queixelada
no he deixat ni l'embolcall.

bon dia del descans, a tothom que pugui descansar!
com ara jo.

el sol s'amaga per l'est. i jo marxo oest enllà.

m'agrada veure com la gent somriu. hi ha gent que li brillen els ulls quan somriu de debò. hi ha gent que somriu per amagar la timidesa, per no arrancar a córrer, per crear-se un escut, si somric no m'ataquen, si somric semblo més amigable, menys feridor. si somric la gent em somriu.
col·lecciono somriures, els somriures són com joies, valen milions. milions d'estels, milions de petons.
Ara, ara que aviat els dies seran més curts, cada vegada més curts i més foscos.

És ben curiós el temps. Ahir a vots i barrals i avui el cel ben serè. La tramuntana s'ha endut les nuvolades i tota la merda. Hem quedat ben nets i ben secs. Les fulles comencen a boleiar. Estic cansada i tinc son.

La mort forma part de la vida. És inqüestionable. Malgrat tot és un gran tabú, mai es parla de la mort. Per això, quan et toca d'aprop és un gran cop. Sembla impossible, sembla mentida. Una gran mentida que no deixa de ser veritat. Al voltant de la mort, després d'una mort, la vida continua. S'ha d'afrontar, s'ha de mirar d'entendre. S'ha de lluitar, i sobretot, s'ha de tirar endavant. Això sí, els records sempre estaran allà, és dur, però doncs això.

Calendari de tardor

Setembre que ens portes de nou la tardor,
Tu deixes els boscos pel brau caçador.
Collim bones pomes que tu has madurat,
Hem fet la verema i els camps hem llaurat.

Octubre que daures el bosc que era verd,
El cup i la bóta de vi ens has omplert.
T’endús l’oreneta ben lluny, cel enllà,
Però a l’hort la magrana tu has fet coronar.

Novembre que plores tot regant els camps,
Bolets i castanyes dus a xics i grans.
El dia s’escurça, se’n va Sant Martí,
L’hivern ja s’acosta, el fred ja és aquí.

Desembre que arribes amb Sant Nicolau,
La neu que tu portes fa els cims més suaus.
L’anyada s’acaba, t’endús la tardor
Però amb tu torna sempre el Nadal del Senyor!
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.

Doncs sí, ha arribat la tardor, fa més fred, els dies són més curts, les fulles cauren dels arbres, m'ha tornat l'al·lèrgia i els refredats. El cicle continua.

estic tan cansada. em fa mal tot, aquesta segona setmana ha sigut esgotadora, crec que no he tingut ni un minut per mi. el cap em bull, com una olla a pressió.quin ritme més desenfrenat, mare meva!!!

però estic bé, em sento bé, m'agrada molt el que estic fent i això em fa feliç!

Croac, croac, croac, croac!

Algú sap alguna cosa de plutó?
Sí, que ha desaparegut.

carretejant 3 cds amunt i avall, i res, fins que els he perdut i apa. feina ara per trobar còpies. quin desastre. no paro.

però guai.

per volar!!!

iiiiiiiiiiiiiiu!

m'agrada que riguis
m'agrada que riguis m'agrada m'agrada m'agrada
que siguis feliç
m'agrada m'agrada
m'agrades!!!!!!!!!!
t'estimo, t'estimo, t'estimo!!!!!!
perquè sí, perquè sí, perquè et desitjo i et vull i ets meu, i meu i meu!!!!!

tot i està molt cansada, em sento viva, em sento feliç, em sento, com mai m'havia sentit!

lili lili lala lala!!

espurnes de mi, espurnes de sol, espurnes d'estel
la nit es fa eterna, el dia es fa zim
zum, zim, zum
les abelles hivernen
les orenetes marxen
vola vola vola
vola vola
zim, zum, zim, zum
si tu m'acarones
jo et faig un petò
si tu em fas un petó
ui!!! no sé què faré
potser, potser....
et lleparé
zim, zum, zam
tot tot tot
patim, patam, patum
bum bum!!!

bona nit... zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz

o tinc gaire temps de res, ni tan sols tinc temps de pensar, vull dir pensar en coses que no siguin de l'escola, o de si faré macarrons o mongeta tendra per sopar. Aquesta manca de temps fa que hagi deixat de fer moltes coses, com ara llegir, com ara mirar la televisió, com ara jo què sé pintar i dibuixar. Segurament és momentani, són moltes coses noves, moltes coses per aprendre, per preparar i un llarg etcètera. El temps no em sobra, em falta per tots costats...

Ara que...

El cap de setmana no vaig fer res, vull dir res de feina, el dissabte el vaig dedicar a la compra anual de roba, tot i que encara em falta roba interior i sabates. I diumenge, el vaig dedicar a mandrejar, mandrejar i mandrejar.

Quan anava a l'institut, tenia un professor que sempre deia que els dia de cada dia eren per treballar, treballar i treballar. Però sempre s'havia de guardar el cap de setmana per descansar i fer aquelles coses que no es podien fer entre setmana.

Sé que el temps és relatiu i elàstic, que si volgués tindria temps per tot, o me'l podria buscar. Segurament quan s'hagi acabat el temps d'adaptació a la nova feina podré dedicar estones a aquelles coses que tinc abandonades, com ara el meu petit violí. I llibres, en tinc un munt a la meva tauleta de nit per començar, lletres que m'esperen, una darrera l'altre.

Ara que...

Mai m'oblido de mirar el cel. El cel de tardor és un dels millors cels que hi ha, juntament amb el de primavera. A vegades m'enyoro de la tardor gironina. Amb aquella olor a podrit i a humitat. Amb la paret de la catedral perlejant de rosada tardorenca. Amb les fulles marrons, verdoses i liloses de la devesa. A l'empordanet la tardor és diferent. També és humida, però no és tan podrida, és més fresca i més oberta. Vull dir, menys feixuga i menys melancòlica. L'aire de mar salat fa que desaparegui aquella pesantor gironina. M'agrada la tardor, és melancòlica, romàntica, depriment. És l'estiu que mor, un estiu que agonitza i s'ofega entre la humitat opressora. Tot mor per poder renéixer algun dia. Crec que no podria viure en un lloc sense estacions, qui em guiaria?

Vaig a feinejar, feinejar, tralarí, tralarà.

tralaralaralà m'agrada la pluja!
tralaralaralà m'agrada el sol!

feia molt que no passàvem un dia junts, tots dos. tu jo i res més. perquè quan estic amb tu no necessito res més. perquè tinc ales per volar, el cor em batega amb tanta força que omple tot l'espai.

He acabat la meva primera setmana, he passat per tots els cursos, tots, tots, tots! potser preferiria ser tutora, ai no sé, això d'anar passant per cursos, per una part està molt bé perquè coneixes tots els nens de l'escola, i per una altra part és una bogeria perquè no en coneixes cap en profunditat. Ais...

Una setmana carregada de noves emocions, de nous companys, de noves cares. Tot nou, nou nou nou....

A continuar!!!

avui el cel estava fantàstic. Núvols de colors, el poc sol que intentava travessar-los. Avui no ha plogut, almenys a la meva zona, i de moment, clar!. M'agraden els dies ennuvolats, però núvols de colors i de textures diferents. Avui els nens i nenes estaven més tranquils, potser s'acosten dies de serenor. Vés a saber!

per cert, benvinguda al teu segon cap de setmana de festa!!! (encara que hauré de fer molta feina...)

- Escolteu nens i nenes, us he de donar una notícia, a causa (o gràcies a ella!) de la pluja aquesta tarda es suspenen totes les classes....

- VISCA; VISCA!!!!!!

( no ric pas, quina por!!!)

Avui començaven les classes dels especialistes. Ahir, tots es varen quedar amb els tutors, jo em vaig passejar per tot arreu, presentant-me i fent els honors, ajudant amb els petits i posant en ordre el petit zulo de material (que ja m'està tornant mig lirona!).

Les classes de música han anat molt bé, ens hem presentat tot cantant, i he anunciat el què faríem. Demà, continuaré.

M'hauré d'aprendre molts noms, molts i molts!

Hi ha molts nens nous que no saben parlar ni català ni castellà. Fan cara d'espantats i els noto molt tensos. Ja sé que és el segon dia i que en un tres i no res sabran parlar i faran el possible per comunicar-se, però em fan patir. Quan feia tercer de l'antic EGB, em van canviar d'escola. Recordo que vaig haver d'anar uns dies abans perquè els meus nous companys anaven més avançats en matemàtiques, i la meva tutora em va donar un cop de mà. Els primers dies van ser molt durs, hi havia molts grupets fets de nens i nenes que es coneixien de tota la vida, fins i tot hi havia el grup de les nenes maques que ho saben tot, el dels nens cavallots i els dels que no segueixen massa. Evidentment, vaig tenir sort d'aquests nens i nenes que no segueixen massa perquè de seguida em van admetre en el seu cercle (que no deixava de ser un cercle de marginalitat). Jo em vaig sentir desorientada durant bastant temps. Sovint enyorava els meus antics amics, tot i que de seguida em va passar. Ara veig i entenc que el que em va passar i el que vaig sentir aquells dies, ja llunyans, era un mal molt menor, perquè jo entenia l'idioma, tenia els mateixos costums, havia viscut sempre al mateix poble, al mateix país, fins i tot al mateix carrer que molts dels nens i nens de la meva escola. Simplement, em van canviar de cole per qüestions familiars; la meva mare estava convençuda que a les monges aprendria més. Els nens nous de la meva escola, són nous del tot: idioma increïblement diferent, costums estranyes i també molt diferents, un entorn totalment canviat al que estaven acostumats, uns horaris, un cel, una terra, unes sonoritats, uns colors, tot absolutament tot diferent!!

Espero que tot vagi bé...

Molts primers dies i moltes primeres vegades oi? Sí, tot és nou per mi, estar a una escola com a mestra (no com a oient, com a practicant, com a monitora, com a ves a saber!). Avui ha sigut el primer dia dels nens, a quarts de nou ja hi havia cua per entrar, mares i pares, nens de totes mides i colors, un garbuix de primeres vegades. Els petits de p3 plorant, veient-se nous en un territori estrany. Tot i que fa l'entrada esglaonadament, les mestres estaven desbordades de feina. He estat una estoneta amb els més petits, explorant els racons de la classe, intentant fer passar les llàgrimes. Un somriure d'un nen val molt més que qualsevol cosa del món!

Després he hagut d'anar a acabar una programació, demà començo el medi de 3r i no tenia res pensat, encara. Una hora que em quedava penjada, l'he hagut d'aprofitar per posar ordre a l'habitació del material, m'estic tornant lirona endreçant aquell cau, crec que no ho aconseguiré mai.

Demà serà el primer dia de les especialitats, faré música amb els de 4t, 2n i 3r pot ser molt divertit.

Ara tinc ganes de descansar, estic esgotada, amunt i avall, amunt i avall. Com em passen les hores, que feliç que sóc, que cansada que estic, que... de tot!

avui he vist com l'oreneta mare i l'oreneta pare, agafaven a l'oreneta filla de la maneta, s'enlairaven, amunt, amunt, més enllà del núvols blancs i juntament amb les altres començaven el seu viatge. Cap a on van? al sud, al sud! no marxeu, no marxeu! no veieu que encara fa calor! però aviat vindran les pluges torrencials, i les orenetes petites ja saben volar. Vola vola vola, vola cap al sud.

Espereu-me, que potser jo també vindré!

tinc un munt de llibres d'infantil, de primària, de cicle inicial de cicle mitjà, estic soterrada de feina. El problema és que no tinc ni la menor idea del nivell d'aquests nens i nenes. Vaig intentar buscar les programacions d'altres anys i no les vaig trobar, com que cada any han tingut mestres diferents, doncs, no sé.

Potser, la veritat és que estic molt nerviosa. Noto que és una de les coses més importants que m'han passat en molt temps. La feina del museu era tan mecànica, sé que era, en el fons, important, interessant, o jo què sé, almenys així ho vull pensar, però era tan mecànica, tan jerarquitzada. A vegades et feinen sentir com una inútil total - Tan sols ets un vigilant de sala, un subaltern, trobarem qualsevol persona que farà la mateixa feina que tu i potser millor. Merda, i per això busquen llicenciats i mil idiomes? per ser tractats de subalterns (no tinc res contra els subalterns).

M'agradava el museu perquè podia està envoltada d'obres d'art tot el dia`, imaginar-me com podia ser la vida de Gal*, Dal*.... quines ximpleries, ja sé que m'hagués tornat boja uns dies més en aquell cau de rates on no podies avançar, on no podies créixer. Tot i que, potser mai ningú ha mirat i remirat mil vegades el mateix quadre .

Em va sorprendre, que un dels primer dies de treballar al museu, l'encarregada em preguntés - Quins museus interessants hi havia a barcelona per visitar? O_O'. Pensava que m'estava acollonant, però era real, no sabia que existia un MNAC, ni un MACBA, ni el CCCB, ni, jo què sé, el Picasso, la Fundació Miró, La Fundació Tàpies, les exposicions temporals gratuïtes. I ella, ella era la meva encarregada.

Quines ràbies.

Millor que continuï amb les meves cançons.

El meu poble té una orquestra trumlairà, trumlairà!!!!

res és igual, res és igual,
tot queda tan lluny
lluny, intenta dir-ho sense respirar

Sempre havia pensat que fer un petó a la boca, amb llegua i tal, era una cosa gairebé impossible, em preguntava, com poden aguantar la respiració tanta estona? no no, no pot ser! després me'n vaig adonar que, ja hi haurà temps per respirar!

No entenc perquè ningú està content amb el que té, i tothom, tothom assegura que el que té el veí és molt millor. No ho entenc, per què la gent es nega a ser feliç? Per què? Sempre volem més i més i més. Mai estem contents.

Estàs anys i panys volent una cosa i quan la tens en vols una altra, suposadament millor. Així fins l'infinit. Sí, ja sé que si ens quedéssim aturats el món no avançaria, però per què és tan important avançar... no sé...

Ara volen ampliar la carretera, estan tirant a terra masies més o menys antigues, cases, tallant camps i marges. Ui quan tinguem la nova carretera amb vint minuts serem a Girona!. Sempre amb presses, més velocitat, més pressa, quan més aviat arribem, menys temps tindrem per pensar amb nosaltres, contemplar el paisatge, fer volar coloms. A més, no pensen que potser, si la població creix a passes agegantades com ho està fent fins ara, potser d'aquí un no-res, aquesta carretera tan ample no serà prou ample? i què farem, la tornarem ampliar? Jo no hi entenc d'aquestes coses, de fet no entenc de res, però no seria molt més assenyat intentar buscar alternatives? Més transport públic, potser? Més barat? No sé, no en tinc ni idea, però només pensar que la carretera comarcal d'aquí un nores serà una autovia em fa baixar una suor freda esquena avall.

Aviat l'Empordanet l'haurem de rebatejar potser, camins d'asfalt, ciutats que creixen sense mesura ni control, persones que ja no saben d'on són i on van. Què ens quedarà? Per què estic malgastant el meu temps parlant d'un futur que ja està pautat, que ja està pensat per algú altre que potser no l'importa que el cel avui estic lleugerament blau clar, amb alguns núvols fugissers. Que la humitat ens envolta i per això fa calor. Quines històries, quina pèrdua de temps. Les orenetes ja no saben cap a on volar, miren l'horitzó format de teulades de fang, ja no hi ha mosquits per menjar!

l'altre dia, per casualitat, vaig descobrir un fotolog d'una persona que conec personalment. No la conec massa, però descobrir el seu fotolog em va fer molta gràcia. De tant en tant, xafardejo les seves fotos i els seus comentaris. He descobert que té moltes facetes amagades que jo desconeixia. Amb aquesta persona hi tinc una relació bastant freda, és parenta i coneguda de gent que jo conec, tot el que sé d'ella és a través d'altres persones, bé, el normal, una persona que conec d'hola i adéu, gairebé de vista.

El curiós del cas, és que la imatge que tenia d'aquesta persona no es correspon en res, a la imatge que ella dóna en el seu fotolog, és ben curiós. Per tant, puc arribar a la conclusió, molt evident i tonta, que a través d'un fotolog, un bloc em podria crear un jo complement diferent del que mostro a la realitat tangible. Creant-me així dues realitats i a més, dues personalitats. Bé, jo què sé.

A vegades penso que sóc massa tafanera i massa voyer!

Tot és tan estrany, vaig plegar del museu el dia 27, el dia 30 em nomenaven i el dia 1 de setembre estava a la meva escola. Tot tan estrany, tan ràpid! Tan sols ha passat una setmana, i em dóna la sensació com si haguessin passat molts anys, molts i molts anys.

La percepció del pas del temps és tan elàstica tan variable, tan relativa, no sé com dir-ho. Vaig llegir a no sé on (és una merda ser tan despistada i tan mandrosa que no m'apunto les coses, i temps després no sé d'on les he tret) que les persones que havien estat en un camp de concentració durant molt temps, sempre explicaven, que els dies dins el camp eren molt llargs, o sigui que els notaven molt llargs, com si fossin segles. En canvi, les setmanes i els mesos passaven molt ràpid. Dit així, sembla una ximpleria, però és exactament el mateix que sentia quan treballava al museu. Els dies eren eterns, les hores de dinar no arribaven mai, les hores es feien eternes, en canvi, sense adonar-nos de res, una setmana seguia a l'altre. En el fons l'estiu, aquests dos mesos i mig, m'han passat molt ràpid, tot i tenir la sensació que els dies eren interminables. Ja sé que la comparació amb el camp de concentració és una bestiesa!

A l'escola, el temps em passa volant. Ara encara no hi ha nens, però tot s'està preparant perquè el dimarts estigui tot apunt. Tinc ganes de veure quina cara fan. A tercer i a quart començaran molts nens nous, la majoria acabats d'arribar de ves a saber on. Quins nervis! Quines ganes! Quina feinada!

Vent fresc, vent del matí
que remous les branques del gran pí;
goig del vent que passa,
anem cap al gran

tralarà, que cansada que estic, quin embolic, quin garbuix, quina joia, quins nervis, quin neguit, quines sensacions, quins moments, quins dies, quins desitjos, quins somriures, quines ploreres, herbetes de poniol, herbetes de menta, rosers frescos, boirina, camps verdosos, orenetes que preparen les maletes i i i i i i molt més, segur!

Banuwa, banuwa, banuwa yo.
Banuwa, banuwa, banuwa yo.

Alano neni alano,
alano neni alano.
neni alano, alano neni alano
neni alano, alano neni alano

kokoleoko, mama kokoleoko
kokoleoko, mama koleoko,
aba mama aba,
aba mama koleoko.

massa massa massa massa massa massa
i no el pots aturar
no el pots atrapar
no pots no pots

tinc son

m'agraden les persones misterioses perquè jo no en sóc. M'agraden les persones que es deixen conèixer de mica en mica, xino xano, a poc a poc. Aquelles que un dia saps que té una germana i al cap d'uns temps, saps que un dia quan era petita va menjar tantes cireres que li va fer mal de panxa i ara, de gran, només de veure cireres li vénen tots els mals. M'agraden aquelles persones que pots decobrir quin és el seu color preferit, per casualitat. Aquelles que parlen el justet per no ser desagradables. M'agraden les persones que no són com jo. Jo, parlo massa, tot jo sóc massa, massa, massa, masssa. Amb cinc minuts ja he dit la talla dels sostens, quantes vegades vaig al lavabo qui sóc i d’on sóc. En un tres i no res puc explicar tota la meva vida,. No sóc misteriosa, ni interessant, ni tinc massa res perquè em descobreixin.

Potser he exagerat, segurament, però és la sensació que em queda, al veure que tot el claustre sap que sóc llicenciada, que no he fet mai classe i jo què sé, que tinc molta por, però també moltes ganes de començar els dies amb nens i nenes, rialles i no sé, il·lusió.

M'agrada el trajecte que faig del meu poble a l'escola, passo per mig d'arbredes, pinedes i sento, percebo l'aire humit de la platja propera. Poblets amb campanars mil·lenaris, gent senzilla que veu passar el temps i una carretera que es vol ampliar, i jo somio que la deixen tal com està, estreta petita i un pèl tortuosa. Aquests dies veig com clareja, com la boira va marxant i s'imposa el blau intens, no, el blau de setembre, el blau d'estiu que no vol marxar i de tardor que s'estreny, condensa l'aire i fa caure algunes, poques, fulles. Els paisatges són interiors, tu el crees, jo el creo. L'aire mou la cortina de l'habitació, tinc un munt de llibres per estrenar, programacions per concretar, cançons per escoltar, passos de danses per ballar, flautes de bec per estrenar. En seré capaç? de moment, les orenetes encara hi són, avui n'he vist una que es rentava la panxa, tan blanca, tan perfecte. Per què són tan boniques les orenetes?

tinc tanta feina, tanta, tanta... que no faig res! perquè no sé per on començar, estic col·lapsada!

nar-hi nat, nar-hi nant, nar-hi nant... diuen

el meu primer dilluns. estic molt contenta. a vegades, quan estic molt contenta tinc por que alguna cosa surti malament i deixi d'estar-ho. ja sé que no puc anar bé així, per tant, millor somriure i tralarà.

em fa molt mal el braç dret, em van posar la vacuna del tètanus - si no te la poso no puc posar al paper de la revisió que estàs totalment vacunada, no pateixis amb tres dies ja no et farà mal- ara tinc una rodanxa calenta i una mica botida al braç, fa mitja angúnia. potser aniré al Cap a veure què em diuen, però em fa molta mandra perquè a mi els metges em fan mitja basarda.

el meu avi està totalment recuperat del fèmur trencat, ara es desplaça a tot arreu amb bicicleta, perquè ell diu que caminant li fa mal però amb bicicleta no. la seva fisioterapeuta, que li fa la recuperació, li ha dit que mentre no caigui anant en bici, ja hi pot anar. quines coses! aquest home podria ser protagonista d'una novel·la.

tot mirant una foto de fa vint anys, quan jo en tenia 5, ell deia que semblava més vell fa vint anys que ara. i potser té raó.

a la foto...

- per cert, jo sóc la que dóna el biberó a la cabreta....

no sé quants diumenges feia que no tenia festa, però avui, avui!! tinc festa! i no sé què fer!! quin desastre! no és que no sàpiga què fer, de fet tinc moltes coses per fer, masses! Estic esperant que torni en ferrins per anar a fer alguna cosa divertida, mentrestant repasso programacions que tinc per aquí dins el pc. No tinc ni idea del què faré! quin desastre! quin desastre! odio ser novata!

I ja paro, perquè, francament per escriure això, millor no fer-ho! O sigui, millor callar. Però jo no en sé de callar quan fa falta, parlo massa, sempre ho he dit...

jejeje

jujuju

jijiji

janis cri cri

nyam

estic a l'espera de no esperar
no vull que passi el temps tant ràpid
em sentia fora com llunyana
tan diferent i petita

estic contenta però no ric
estic que no sé on estic

què passarà?

el mató és molt bo i la mel encara més

nyam

segurament d'aquí uns anys llegiré aquestes línies amb nostàlgia i amb un mig somriure. les primeres vegades són molt intenses, molt neguitoses, molt incertes, molt màgiques, úniques. la primera vegada només podrà ser primera vegada. (quines tonteries)

ja tins els horaris, ja he vist com hauré de manegar la classe, tralladar instruments, fer recompte de tot el material que necessitaré, fer programacions (ai mare meva, mare de déu senyor!), també faré medi amb els de tercer, plàstica, mates, buuuf... però, ara descansaré, els nervis m'han estat menjat durant dies!

potser em va servir dir moltes vegades seguides, durant moltes nits seguides:

Àngel de la guarda
dolça companyia
no em desempareu
ni de nit ni de dia
perquè sinó me perdria.

crec que l'última part me la vaig inventar...

aquests dies he passat tants nervis que no sé viure sense ells. ja sé que ara ja tinc el futur una mcia decidit, i també sé que tot ha sortit bastant bé, però, ara toca l'hora de la veritat!

Ostres, dimecres m'anava posant les mans al cap al veure que anaven caient els llocs que tenia subratllats i també veia que Puigcerdà i dos Ripolls eren vacants i ningú els agafava, però quan ja estava a punt de posar-me a plorar de nervis em van cridar. Semblava com idiotitzada anant cap allà. Encara tenia gent davant, però ja estava allà asseguda en aquelles cadires de plàstic ronyoses, com en una mena d'escenari improvisat de la meva vida. No van passar ni dos minuts, dos persones que van escollir mitges jornades a Girona i seguidament jo amb la meva plaça a la ciutat del peix fregit. Avui he passat dues vegades per davant l'escola, demà hi hauré d'anar, amb les meves butxaques plenes de ganes de treballar, de cantar, de somriure i d'aprendre. És tard, hauria d'estar dormint però encara no em puc creure que tot el que un dia vaig somiar ara sigui realitat.

I no sé, res més, que t'estimo petit malparit de mar. Gràcies!