nervis que no s'acaben

aquests dies he passat tants nervis que no sé viure sense ells. ja sé que ara ja tinc el futur una mcia decidit, i també sé que tot ha sortit bastant bé, però, ara toca l'hora de la veritat!

Ostres, dimecres m'anava posant les mans al cap al veure que anaven caient els llocs que tenia subratllats i també veia que Puigcerdà i dos Ripolls eren vacants i ningú els agafava, però quan ja estava a punt de posar-me a plorar de nervis em van cridar. Semblava com idiotitzada anant cap allà. Encara tenia gent davant, però ja estava allà asseguda en aquelles cadires de plàstic ronyoses, com en una mena d'escenari improvisat de la meva vida. No van passar ni dos minuts, dos persones que van escollir mitges jornades a Girona i seguidament jo amb la meva plaça a la ciutat del peix fregit. Avui he passat dues vegades per davant l'escola, demà hi hauré d'anar, amb les meves butxaques plenes de ganes de treballar, de cantar, de somriure i d'aprendre. És tard, hauria d'estar dormint però encara no em puc creure que tot el que un dia vaig somiar ara sigui realitat.

I no sé, res més, que t'estimo petit malparit de mar. Gràcies!