Archivos Octubre 2006

Avui ha sigut la castanyada a l'escola. Porto un mes només pensant en la castanyada. JO, en les meves hores de música, feia cançons de tardor i de castanyes. Per què, M'agrada la tardor, i les castanyes, i les fulles seques, i no sé, que mira. LA meva sorpresa va ser, que de cop i volta em van dir que havia de muntar unes danses per el dia de la castanyada. Com, què, quan, per què? i res, que amb una setmana i mitja, amb excursions, festes, una passa de vomiteres i mal de panxa, l'immeta de la cullereta, va haver de fer a córrer cuita totes les danses, a tots els cursos. Gràcies a l'ajuda de les tutores, esgarrapant hores d'aquí i d'allà i de més enllà, finalment, avui ha SORTIT GENIAAAAAAAL!!!!!!! Estic molt contenta, molt i molt i molt! Sóc una novata, una hiper novata, tot se'm fa molt gros, però, de mica en mica s'omple la pica. POtser, en el fons, només en el fons, no sóc tan dolenta com em pensava. O potser sí, però bé. Avui tinc ganes de mimar-me. Demà ja em castigaré, avui em mimo. Mimo, mimo mimo. Ara sóc un gatet, suau suau suau, amb un pèl, suau suau suau. RRrrrrrrrrrRRRRRrrrrrrrrrrRRRrrrrrrrrr. OOOH! que suau que sóc!!!

A vegades tinc por, por de fer les coses malament. Por de no ser prou bona amb el faig. A vegades sé que les coses no poden sortir bé, perquè simplement he passat d'esforçar-m'hi. Però quan m'esforço, em fot molt que les coses no surtin. Les llàgrimes surten com cigrons.

M'agradaria endevinar els pensaments. Intento esbrinar què pensa la gent, però és tan difícil. Mai ho aconsegueixo.

On queden els pensaments que ja són pensats? l'energia de les neurones, on va a parar? hi ha algun lloc on es reservin les energies perdudes?

Es poden col·leccionar els somriures? i les llàgrimes? i les carícies?

sempre no m'agrada, malgrat tot potser sí.

Vaig descobrir Mompou massa tard. Bé, de fet diuen que mai és tard. O alguna cosa així. Escoltar-lo em relaxa, em transporta a un món imaginari ple de notes que ballen i es donen les mans.

I Fires de Girona!!!

Començaré amb una mica de nostàlgia d'aquells vells temps.... Quan encara anava a la universitat i feia història de l'art i vivia just al costat de la devesa.... O encara més enrere, quan anava a l'institut i agafàvem la Sarfa per anar a Fires, i després ens recollien els pares, oooh! els pares!. O encara més enrere, quan anava amb el meu pare al "certamen" i estrenava abrics d'hivern amb "caputxa" d'esquimal!

Sigui com sigui, les Fires de Girona marquen un abans i un després. No només de forma metafòrica (que també), sinó perquè sempre coincideix amb el canvi d'horari. A quina hora quedem a les 3 de l'hora nova o de la vella? Sempre enredàvem als pares, que no, que no que havíem quedat a l'hora vella! Ai no, l'hora nova!

Recordo que un any, vaig anar a barraques cada dia! Ara, després els matins me'ls passava dormint. Pobrets els que anaven a classe.

Ara és diferent, les barraques em cansen, si no vas amb uns quants cubates de més, són avorridíssimes. I a mi els cubates no em diuen res. Per tant, fa uns quants anys que si hi vaig, hi passo ràpid, ràpid. Hola, adéu, la la lí.

Aquest any, tan sols m'he passejat pel casc antic. Amb una calor d'estiu que no és normal. Perquè no és normal aquesta calor!!! Una calor humida i feixuga com de finals d'agost! Per déu, quina paranoia! Castanyes calentes per fer passar la fred? A on?

Ahir a les dotze de la nit ja era fora, empordanet tralarí, i avui a les dotze del migdia, amb un sol de justícia estava a la plaça del Vi, enmig de la multitud mirant els castells que es feien i es desfeien. Súper emocionant. Per un moment he entès les emocions que descriu de tant en tant en Josep. Per uns moments he pensat posar-me una camisa i fer-me dels marrecs de Salt. Però no, el meu lloc està entre la gent badabadoca, entre els observadors. No en vull pas aprendre de castells, no vull tenir res a veure amb cap colla. Perquè per gaudir com un infant, emocionar-te i que el cor et palpiti com una verge, has de ser ignorant. Una ignorància pura i lluenta. Amb l'ai al cor. Com aquell que s'emociona davant d'un quadre, pel sol fet de veure el quadre, sense saber de quin pintor és, ni quina tècnica pictòrica ha utilitzat, ni quines influències... ni res. Un res, pur i immaculat.

Ja callo, que desvariejo.

me cago amb tots els funcionaris inútils que no saben ni passar una nòmina
me cago!!!!!!!
me cago! me cago!
on és el putu paper??
per fregar-me el cul?

Les casualitats de la vida em van portar a fer el que estic fent. Sí, podria ser que per casualitat, un dia vaig descobrir que el que sempre havia volgut ser era mestra. De cop i volta vaig veure que era ALLÒ el que volia, el que havia estat buscant.

Ser mestra no és fàcil, i menys quan és el primer any, quan tens moltes coses per aprendre, per fer, per... jo què sé! Però la vida, la vida que em donen els nens i les nenes, això, això, no es pot comparar amb RES. Pots està cansada, pots està desil·lusionada perquè allò o allò altre no ha funcionat, però un somriure, unes paraules divertides que, a vegades, poden ser el millor regal. Què hi ha més important?

xupi guai

estic de ballaruques fins al capdamunt! tinc unes ganes BOGES que s'acabi la Castanyada! Bé, ara exagero, com sempre.

Demà vaig a la meva primera excursió una mica llarga. Quina il·lusió. Com que sóc l'única no-tutora, m'encarrego de les fotografies d'els nens i les nenes. Em sap greu per tots aquells que no vénen, perquè sé que la majoria no ho fa per culpa de les peles. N'hi ha molts que paguen a terminis. Ja de ben petits amb mini-hipoteques! Ais. Vaig a descansar, demà serà un dia moooolt llarg.

Ja s'acosta, ja s'acosta el cap de setmana, i el fi de mes, i bé un munt de coses!

Fa una tardor que sembla primavera. El temps està ben boig. Però ja m'agrada. Els camps encara estan bastant verds, al haver plogut...
El matí fa una mica de fred. Però, aviat, veig que haver-me posat màniga llarga ha sigut una mala pensada. Sé que el dia serà llarg i dur, sé que tot és incert i tot es fa amb presses, presses, presses. Però el dia passa bé, neguitosa, però sembla que al final potser tot sortirà, una mica bé.

bé, bé, bé....

ja sé que no puc dir blat, fins que no estigui al sac i ben lligat... però una mica d'esperança mai és dolenta oi oi oi?

Dilluns tot s'ensorrava. Vaig està tota la tarda per aquí i per allà. Fent de turista en el meu propi poble. Feia una llum molt bonica. El cel era blau. En Fer deia que feia Garbí. Jo tot el vent em sembla tramuntana, però no, segons ell era garbí, i jo me'l crec, perquè no tot el vent ha de ser tramuntana, no? No, que aquest ve del sud-est. Molt bé doncs. Tot i això el cel era blau, potser un blau més pesant. El blau de tramuntana no pesa, és intens però no pesant. Ahir hi havia un cel blau, d'aquell llefiscós i pensant. Que això no vol dir que no sigui rebonic!

Passejava pel meu poble, sense por. A veure, mai m'ha fet por passejar pel meu poble, bé sí, una mica, abans coneixia a tothom. Però ara, no conec a ningú, algú despistat i prou. La majoria és gent que va i gent que ve. El meu poble és molt tranquil. Els nens juguen pels carrers. Massa pocs nens pel meu gust, abans n'hi havia molts, molts i molts! Jo jugava davant el castell. Anava bici amunt, bici avall per la plaça de l'església. Jugàvem a pilota, a les gomes, a saltar, a tocar timbres, a pidolar per les botigues... al que fos. Ara n'hi han pocs. És que tots els nens estan tan ocupats!

He aprofitat per fer una foto a la nova verge, que sembla portada a través d'una nau d'Star Trek. L'antiga, que devia ser molt més bonica i interessant, la van arrabassar durant la Guerra del 36. El meu avi recorda com tiraven sants i santes i cremaven bancs. Quines coses que feien abans. Doncs ara mira.... ara Donya Maria de Treck (d'Star Treck).

Ostres! me n'he adonat que gairebé no he parlat dels meus veïns "nous" (entre comentes perquè ja fa més de mig any que visc al piset "nou", entre cometes perquè és el mateix pis, o gairebé, que vaig viure quan tenia cinc anyets, res una llarga història).

A la meva escala som quatre veïns, però en totes les escales juntes en som molts de veïns! Jo fins que no vaig anar a viure a Girona no n'havia tingut mai de veïns. Bé, sí que n'havia tingut però poquets. Joer, no paro no em centro, volia explicar una cosa i vinga a fer elucions a quan vivia, quan tenia, quan no sé què. Quin cas! I ara visc amb veïns i no a Girona, i res, que m'embolico i no arrenco.

Si tens gos, i més és una gosseta preciosa com la Janis, acabes coneguen a tots els veïns, amb gos i sense. La majoria dels meus veïns són suportables, no sé perquè dic la majoria si ara, pensant pensant, només me'n vénen de insuportables. A veure, doncs uns dels veïns que no suporto és el Calent, de fet és el nom del seu gos, bé no es diu pas Calent en realitat el gos l'he rebatejat jo, perquè sempre que me'l trobo i vaig amb la Janis, o sense! intenta violar-la, però descaradament, sense ni tan sols ensumar-la, ell va directe al gra. I si no hi ha la Janis, cap problema l'Imma també és una femella, i no us espanteu! s'enganxa a la meva cama i he de demanar Déu i ajut per desenganxar-me'l! i creieu que l'amo es preocupa? no pas, no pas! ell es dedica a riure i dir, " els gossos també tenen necessitats", doncs que es busqui una altre femella tu! La Janis, quan els veu ( sí, sí a tots dos, amo i Calent) ja arrenca a córrer, amb la cua entre les cames i xericant. Per tant, sempre que baixo i veig el gos del Calent, ai, el gos Calent, dono mitja volta i cap a casa. em sap greu tu, però jo passo de tenir la Janis patint i veure com aquell panxut cerveseru se'n riu de mi i de la pobre Joplin!

Aquest estiu, he seguit una aventura amorosa de dos adolescents. Un noiet que cada dia, sí, sí, cada dia, el tenia amb la bicicleta, esperant que la noia sortís de casa seva. Els primers dies, parlaven i parlaven. Jo portava a passejar la janis, per dir alguna cosa, a les cinc de la tarda, i després a les 8 i per acabar a la nit a les deu o a quarts d'onze, i encara me'ls trobava. Asseguts a l'escala de l'entrada. Primer, el noi assegut a la bici i la noia a l'escala. Una posició ben rara. Després, més endavant, el noi a una punta de l'escala i la noia a l'altre punta. Bé, l'escala no és molt ample però sí prou ample com per no haver-se de tocar. Un dia, vaig veure el comiat, el noi li feia un petó fugisser a la galta de la noia, i ella arrencava a córrer escales amunt. Més endavant, vaig veure que a part de fer-se el petó, ella li donava la mà, com agafant-li fort. Molt bonic, molt bonic. Després, vaig estar uns quants dies sense veure'ls, per què? no ho sé pas, segurament perquè havien canviat els horaris, o vés a saber! o potser perquè creien que era molt sospitós que els veiés cada dia, mare meva seré una voyer sense remei? potser sí. Bé, doncs al cap de temps sense tenir-ne notícies, ahir els vaig tornar a veure, primer quan vaig portar a la Janis a passejar, quan sortia de casa, només hi havia la noia sola, " l'està esperant", vaig pensar. Quan la Janis va acabar de fer pipis i caques, vaig tornar a passar per davant de la casa de la noia, i sorpresa! els vaig veure fent-se un petó, petó! Ben abraçadets... ooooh!!!! Vaig passar dissimulant, cap a casa. Aventura amb final feliç. Des del juliol que seguia aquest romanç, més interessant que les telenovel·les. Que de fet, fa temps que no en miro cap.

I res, també podria parlar dels meus veïns romanesos que fan festes de matinada, la meva veïna maniàtica que ens diu com hem de fregar l'escala, i encara no se'n pot fer creus que jo l'escala no la frego pas, que qui fa això a casa és en Ferran! I dels seus controls, de veure a quina hora anem a dormir. I patapim tris tràs.

Per cert, estic molt millor, panxa bé, cap bé... A veure quan aguanto sense vomitar!!!!!!

Fa dies que no escric, no perquè no tingui res a escriure, sinó, més aviat, per poques ganes. Aquesta setmana he estat una mica fotudeta. Se m'ha regirat l'estómac, he estat des del vespre de dimecres amb mals de panxa i demés. Dijous no vaig anar a cole perquè no m'aguantava dreta. Divendres hi vaig anar, però mentre fèiem la dansa amb els d'inicial pensava que em moria. Vaig quedar ben xarbotada. A la sisena hora ja no sabia quin pito sonava. Potser m'hauria d'haver quedat a casa. Però clar! el dia 31 fem la castanyada i hem de ballar alguna dansa, una mica, només una mica, decentment. Ai jo què sé! També he de dir, que ahir al vespre, em vaig recuperar, vaig fer una mena de revifada.... quins desastres!

Em fa ràbia veure que és dissabte i me l'he de passar, cada cinc minuts a la toilete! aaaahg. Bé, doncs, fins ara!

quan estic neguitosa em menjo els cabells
crec crec crec
estic neguitosa

Mira que n'arribo de tenir de temps el dilluns!! i res, no l'aprofito. O potser l'aprofito molt! Sempre estic igual, preguntant-me si aprofito o no el temps. Realment és aprofitar el temps fer fitxes i programacions? o potser ho és més passejar amb la janis, que per cert està plena plena de rastes!!!

no ho sé pas.... sempre em pregunto el mateix... ais! espero tenir algun dia la resposta.

Estic fent escudella, nyaaamaa!!!!!

Tota la meva vida que la paraula pont, referint-se a una acumulació de dies de festa enmig d'una setmana, era sinònim de feina. Turistes, feina, visitants, compradors, tafaners, autocars. Ja de petita, quan hi havia un pont, no anava a l'escola, però tampoc feia res d'especial perquè a casa es treballava d'allò més. Ara he canviat la concepció dels ponts, ara sempre que tingui un pont faré festa, com tothom, com la immensa majoria dels treballadors i treballadores que no estan al sector turístic. Per un costat, això de passar al bàndol dels gaudidors de ponts, em fan sentir com la guanyadora d'una partida invisible. Per fi he trencat el malefici de la família, per fi la nòmina no ve directament influenciada per treballar els dies festius. Però, de retruc, apareix un inconvenient, un GRAN i fastigós inconvenient. Si fas festa quan tothom en fa, és quan et trobes els llocs més o menys turístics més col·lapsats. Després penses que potser estaria bé fer vacances quan tothom treballa. I res, que mai estem contents, i si no tens un all tens una ceba. Mai plou a gust de tothom, i tararí, tararà, toca toca la trompeta.

Demà a treballar, la setmana torna a ser de cinc dies, i dos de descans, i la rutina s'apodera. Ja no sóc una estudiant panxacontenta. És dur admetre que ja ets grandeta, i res, vaig a dormir.

Abraçar vaques desestressa.

Abraça'm!!!!

me'n vaig a passejar!

tralarà, tralarà
xumba xumba xumba
tralarà, tralarà
ximba, xumba là!

tralarà, tralarà
crec-crec-crec-crec
xà. xà, xà!
trumba, laire, virondeta
trumba laire
virondó!

Bé, no escolto normalment això, però em recorda coses boniques. Despertars al migdia, somnis per complir, dies incerts, un pis al centre de Girona, rialles a la matinada, llàgrimes al vespre, abraçades regalades. I res, que buscant buscant, a vegades no saps què pots trobar.

Petons, bé, no sé, si ho llegiu.... vosaltres ja sabeu qui sou. Bé, almenys jo sí que ho sé. I ja està, apa!!!

A vegades m'agrada escoltar música trista, i això no vol dir que estigui trista. però sovint, si escolto música trista m'acabo posant trista. La tristesa viu dins meu, segurament viu dins de cadascú de nosaltres, igual que la felicitat. Una mena de el bé i el mal. Tots estem predisposats a ser feliços, o gairebé tots, igual que també tots estem predisposats a posar-nos tristos. A ser tristos. Sempre queden espurnes de tristesa dins nostre que poden sortir en qualsevol moment, mirant una posta de sol o escoltant cançons tristes.

No, això no vol dir que estigui trista, o bé, potser sí. Però què importa?

Avui és dilluns, he treballat poc, amb els de p4 ha anat molt bé. Cada vegada m'agrada més el que faig. Aparentment sóc feliç. Ric molt, faig bromes amb tothom, perquè la vida és això. Moments de rialles, moments de llàgrimes. LA vida, ais la vida.

A vegades no aguanto la pressió, sóc forta, som forts, però, ais no sé, ja no sé què dir. Les paraules rellisquen, cauen. Però surt el sol i fa marxar la pluja. Surt el sol i la pluja se'n va.

diumenge ha acabat, dilluns ha començat!
bé, aquesta setmana serà curta, dilluns, dimarts i dimecres!
com m'estic tornant, esperant el pont amb candeletes!!! i és que m'agrada molt ser mestra, però, però, també m'agrada molt fer festa! descansar, dormir i mandrejar!

i per fi, després de dies i dies, faré unes mini, mini vacances!

me les mereixo oi? oi que sí!!!!!!!!!

tanca els ulls
.
i
.
somia
.
zzzzzZZZZZZZZzzzzz

els divendres són durs, tot i que veus que la setmana s'acaba i que el dissabte i el diumenge s'apropen. - Tallers a primera hora, que tot i no estar-ne massa segura han anat força bé. Just després del pati el grup més conflictiu i complex de l'escola, i seguidament la sisena hora (amb el mateix grup, com no!). L'hora de 12 a 13 és horrible, tots preguntant si poden marxar a casa, que si tinc pipi, que si tinc set, que si tinc gana, que si estic cansat, espero que s'arribin acostumar aquesta hora de més, ben aviat, sinó jo què sé.... Si sabessin com n'estic jo de cansada també!

A la tarda dues hores seguides d'estrelles i planetaris. Estic en un curs que hi han tants nivells com persones, no es pot homogeneïtzar per enlloc, realment esgotador, però en el fons és el grup que m'agrada més, tenen vida, tots tenen vida. Tanta vida que crec que em xuclen part de la meva. Ja tinc una bona acumulació de dibuixos i regals, només portem un mes, això què vols que et digui! ja m'agrada ja...

però bé, no em queixo, demà és dissabte, no tinc res planejat, vull descansar, descansar molt i molt.

M'agradaria escriure més, tinc moltes anècdotes per explicar, però no sé, entre que tinc molta feina i estic molt cansada no trobo mai el moment ni el temps. Potser més endavant.... ves a saber!

doncs mira, què vols que et digui, avui m'he quedat al cole fins a dos quarts de set. no, no és la primera ni la última vegada que ho faig. tinc molt poques hores per programar, o sigui sense nens i nenes, per tant sovint em quedo per allà. a vegades em dóna la sensació que hi visc. ja sé que no sóc ni la primera ni l'última persona que fa aquestes coses, però bé, avui estic lleugerament cansada, de fet, molt cansada. ara desconectaré, regaré les plantetes que avui ha fet sol solet, i aniré a dormir aviat, o això espero. encara no he aconseguit anar a dormir aviat cap dia!

sóc un cas!

Aquest cap de setmana he descansat molt. Molt i molt. He pogut dormir, he pogut mandrejar, he pogut mirar el sostre. He passat calor, he anat al mercat, he menjat pastís de figues, he vist el mar, he mirat la lluna que està en quart creixent. He fet petons, he fet abraçades, he estimat, m'han estimat. I HE RECUPERAT LA VEU!

Em posa tan nerviosa està una mica afònica, només una mica ja em destrossa. Avui he pogut cantar, he pogut explicar contes i fer diferents veus, que bé! espero està així tota la setmana.

El dilluns m'agrada, perquè plego a les 12. Perquè comença la setmana i encara tinc energia, perquè és el dia de la Lluna i la lluna, sempre és preciosa, fins i tot quan és nova.