A la tardor castanyes i cargols amb banyes!!!

I Fires de Girona!!!

Començaré amb una mica de nostàlgia d'aquells vells temps.... Quan encara anava a la universitat i feia història de l'art i vivia just al costat de la devesa.... O encara més enrere, quan anava a l'institut i agafàvem la Sarfa per anar a Fires, i després ens recollien els pares, oooh! els pares!. O encara més enrere, quan anava amb el meu pare al "certamen" i estrenava abrics d'hivern amb "caputxa" d'esquimal!

Sigui com sigui, les Fires de Girona marquen un abans i un després. No només de forma metafòrica (que també), sinó perquè sempre coincideix amb el canvi d'horari. A quina hora quedem a les 3 de l'hora nova o de la vella? Sempre enredàvem als pares, que no, que no que havíem quedat a l'hora vella! Ai no, l'hora nova!

Recordo que un any, vaig anar a barraques cada dia! Ara, després els matins me'ls passava dormint. Pobrets els que anaven a classe.

Ara és diferent, les barraques em cansen, si no vas amb uns quants cubates de més, són avorridíssimes. I a mi els cubates no em diuen res. Per tant, fa uns quants anys que si hi vaig, hi passo ràpid, ràpid. Hola, adéu, la la lí.

Aquest any, tan sols m'he passejat pel casc antic. Amb una calor d'estiu que no és normal. Perquè no és normal aquesta calor!!! Una calor humida i feixuga com de finals d'agost! Per déu, quina paranoia! Castanyes calentes per fer passar la fred? A on?

Ahir a les dotze de la nit ja era fora, empordanet tralarí, i avui a les dotze del migdia, amb un sol de justícia estava a la plaça del Vi, enmig de la multitud mirant els castells que es feien i es desfeien. Súper emocionant. Per un moment he entès les emocions que descriu de tant en tant en Josep. Per uns moments he pensat posar-me una camisa i fer-me dels marrecs de Salt. Però no, el meu lloc està entre la gent badabadoca, entre els observadors. No en vull pas aprendre de castells, no vull tenir res a veure amb cap colla. Perquè per gaudir com un infant, emocionar-te i que el cor et palpiti com una verge, has de ser ignorant. Una ignorància pura i lluenta. Amb l'ai al cor. Com aquell que s'emociona davant d'un quadre, pel sol fet de veure el quadre, sense saber de quin pintor és, ni quina tècnica pictòrica ha utilitzat, ni quines influències... ni res. Un res, pur i immaculat.

Ja callo, que desvariejo.