de fer ponts

Tota la meva vida que la paraula pont, referint-se a una acumulació de dies de festa enmig d'una setmana, era sinònim de feina. Turistes, feina, visitants, compradors, tafaners, autocars. Ja de petita, quan hi havia un pont, no anava a l'escola, però tampoc feia res d'especial perquè a casa es treballava d'allò més. Ara he canviat la concepció dels ponts, ara sempre que tingui un pont faré festa, com tothom, com la immensa majoria dels treballadors i treballadores que no estan al sector turístic. Per un costat, això de passar al bàndol dels gaudidors de ponts, em fan sentir com la guanyadora d'una partida invisible. Per fi he trencat el malefici de la família, per fi la nòmina no ve directament influenciada per treballar els dies festius. Però, de retruc, apareix un inconvenient, un GRAN i fastigós inconvenient. Si fas festa quan tothom en fa, és quan et trobes els llocs més o menys turístics més col·lapsats. Després penses que potser estaria bé fer vacances quan tothom treballa. I res, que mai estem contents, i si no tens un all tens una ceba. Mai plou a gust de tothom, i tararí, tararà, toca toca la trompeta.

Demà a treballar, la setmana torna a ser de cinc dies, i dos de descans, i la rutina s'apodera. Ja no sóc una estudiant panxacontenta. És dur admetre que ja ets grandeta, i res, vaig a dormir.

Abraçar vaques desestressa.

Abraça'm!!!!