veïns

Ostres! me n'he adonat que gairebé no he parlat dels meus veïns "nous" (entre comentes perquè ja fa més de mig any que visc al piset "nou", entre cometes perquè és el mateix pis, o gairebé, que vaig viure quan tenia cinc anyets, res una llarga història).

A la meva escala som quatre veïns, però en totes les escales juntes en som molts de veïns! Jo fins que no vaig anar a viure a Girona no n'havia tingut mai de veïns. Bé, sí que n'havia tingut però poquets. Joer, no paro no em centro, volia explicar una cosa i vinga a fer elucions a quan vivia, quan tenia, quan no sé què. Quin cas! I ara visc amb veïns i no a Girona, i res, que m'embolico i no arrenco.

Si tens gos, i més és una gosseta preciosa com la Janis, acabes coneguen a tots els veïns, amb gos i sense. La majoria dels meus veïns són suportables, no sé perquè dic la majoria si ara, pensant pensant, només me'n vénen de insuportables. A veure, doncs uns dels veïns que no suporto és el Calent, de fet és el nom del seu gos, bé no es diu pas Calent en realitat el gos l'he rebatejat jo, perquè sempre que me'l trobo i vaig amb la Janis, o sense! intenta violar-la, però descaradament, sense ni tan sols ensumar-la, ell va directe al gra. I si no hi ha la Janis, cap problema l'Imma també és una femella, i no us espanteu! s'enganxa a la meva cama i he de demanar Déu i ajut per desenganxar-me'l! i creieu que l'amo es preocupa? no pas, no pas! ell es dedica a riure i dir, " els gossos també tenen necessitats", doncs que es busqui una altre femella tu! La Janis, quan els veu ( sí, sí a tots dos, amo i Calent) ja arrenca a córrer, amb la cua entre les cames i xericant. Per tant, sempre que baixo i veig el gos del Calent, ai, el gos Calent, dono mitja volta i cap a casa. em sap greu tu, però jo passo de tenir la Janis patint i veure com aquell panxut cerveseru se'n riu de mi i de la pobre Joplin!

Aquest estiu, he seguit una aventura amorosa de dos adolescents. Un noiet que cada dia, sí, sí, cada dia, el tenia amb la bicicleta, esperant que la noia sortís de casa seva. Els primers dies, parlaven i parlaven. Jo portava a passejar la janis, per dir alguna cosa, a les cinc de la tarda, i després a les 8 i per acabar a la nit a les deu o a quarts d'onze, i encara me'ls trobava. Asseguts a l'escala de l'entrada. Primer, el noi assegut a la bici i la noia a l'escala. Una posició ben rara. Després, més endavant, el noi a una punta de l'escala i la noia a l'altre punta. Bé, l'escala no és molt ample però sí prou ample com per no haver-se de tocar. Un dia, vaig veure el comiat, el noi li feia un petó fugisser a la galta de la noia, i ella arrencava a córrer escales amunt. Més endavant, vaig veure que a part de fer-se el petó, ella li donava la mà, com agafant-li fort. Molt bonic, molt bonic. Després, vaig estar uns quants dies sense veure'ls, per què? no ho sé pas, segurament perquè havien canviat els horaris, o vés a saber! o potser perquè creien que era molt sospitós que els veiés cada dia, mare meva seré una voyer sense remei? potser sí. Bé, doncs al cap de temps sense tenir-ne notícies, ahir els vaig tornar a veure, primer quan vaig portar a la Janis a passejar, quan sortia de casa, només hi havia la noia sola, " l'està esperant", vaig pensar. Quan la Janis va acabar de fer pipis i caques, vaig tornar a passar per davant de la casa de la noia, i sorpresa! els vaig veure fent-se un petó, petó! Ben abraçadets... ooooh!!!! Vaig passar dissimulant, cap a casa. Aventura amb final feliç. Des del juliol que seguia aquest romanç, més interessant que les telenovel·les. Que de fet, fa temps que no en miro cap.

I res, també podria parlar dels meus veïns romanesos que fan festes de matinada, la meva veïna maniàtica que ens diu com hem de fregar l'escala, i encara no se'n pot fer creus que jo l'escala no la frego pas, que qui fa això a casa és en Ferran! I dels seus controls, de veure a quina hora anem a dormir. I patapim tris tràs.

Per cert, estic molt millor, panxa bé, cap bé... A veure quan aguanto sense vomitar!!!!!!