Archivos Noviembre 2006

Arribar a casa, no hi ha ningú. Merda, no m'agrada arribar a casa i que no hi hagi ningú, Però què dic? de cop i volta veig a la Janis saltant i brincant! Ostres, aquestes petites coses. Aquesta petita mona peluda!

Avui el matí, només arribar m'han dit que feia cara de son. OOoh imma, quina cara, que no has dormit bé? M'he mirat al mirall i m'he vist: amb unes ulleres blavoses i un rostre pàl·lid com de pel·lícula de por, els cabells esperrucats com una escarola boja... mare meva. M'he tirat aigua a la cara, però no hi havia gaire res a fer. Avui tampoc m'he rentat els cabells, els tenia fets un manyoc de tramuntana, me'ls he recollit com he pogut, estira cap aquí, estira cap allà. Per tant, entre la cara de morta-vivent, i els cabells de bruixa pirula, més que una mestra devia semblar un espanta sogres.

El meu aspecte ha anat millorant al llarg del dia. A les 10 ja no feia cara de somnàmbula, més aviat feia cara de : ai mare meva que faig tard! I és que arribo tard a toootes les classes. Quin desastre. Ara m'he deixat el radiocasset, ara m'he deixat el cd, ai ara la granoteta Xica, ara la Bruixa, ai ai... Semblo l'Imma i les seves joguines. Tu què fas? classe? o et dediques a jugar? De fet, faig una mica de tot.

Avui, per cert he anat a votar, quines coses!

Ara aniré a consultar els resultats. A veure, a veure...

Bé, ara ho entenc tot.
Potser no sóc tan mala mestra.
I és que avui hi havia tramuntana!
ja veia jo que tanta follia no podia ser NORMAL!!!

Com pot ser que no me n'hagués adonat abans?

Núvols esfilagarsats, cel rogenc, arbres bellugadissos i cabells encrespats.

Què m'està passant? ai ai

no sé perquè però pensava que avui era un dia més. o sigui dijous. tinc ganes que vingui divendres? segurament.

He començat el dia millor que ahir. M'ha costat menys llevar-me, he esgarrapat un grapat de minuts. Allò que pares el despertador i dius, cinc minuts, cinc minuts. M'he aixecat amb el temps just. M'he dutxat però no m'he rentat els cabells, costen que se m'eixuguin i com que sempre durant aquestes èpoques em constipo, doncs he pensat, millor no te'l rentis. Total, diuen que tampoc va bé rentar-se'l sovint, però potser això ho diuen una colla de "guarros". Ves a saber! Ara tampoc em ficaré en qüestions d'aquestes...

He esmorzat, lleteta amb cafè i una torrada. Generalment el matí m'obligo a menjar, no tinc pas massa gana (Altres hores, sí!), però si no menjo després em mig desmaio.

Sempre surto de casa amb el temps just, allà les 8.35. Sempre trobo el semàfor vermell i tinc temps de canviar-me les ulleres, i posar-me les de sol, si és que cal.

La carretera que enllaça el meu poble amb el de l'escola m'agrada molt. Bé, no és que sigui una fanàtica de les carreteres, però hi ha trams on només es veu camps a banda i banda i un cel rogenc, amb quatre núvols esquitxats que em semblen d'allò més bonics. Sempre que passo per allà penso que visc en un lloc de privilegi. Potser quan arribo a les entrades dels pobles ja no tan, però bé, aquesta seria una altra història.

Porto la ràdio engegada, però gairebé no l'escolto, bé a vegades sí.
Arribo amb el temps tan just a l'escola, que sovint només tinc temps de descarregar unes andròmines i carregar-ne unes altres.

És molt dura la feina de mestra de música sense classe pròpia. Sempre vaig amunt i avall amb: radiocasset, cds de tot tipus, una motxilla amb instruments, llibres, fitxes i el que faci falta. Cada dia al vespre tinc mal d'esquena. Amunt i avall. Donaria el que fos per tenir una aula de música en unes condicions mínimes!

Puaj, a vegades m'avorreixo a mi mateixa. Em fa una ràbia està mig enfadada tot el dia. A més el menjar de l'escola és una porqueria. Tinc ganes de menjar un filet de vedella!!

becs, becs, becs... No estic gens inspirada. Només escriuria paraulotes grosses d'aquelles que no deixo que diguin els meus alumnes.

CAGUN!!!!!!

me'n vaig

avui no estic contenta. estic cansada. tinc ganes de dormir hores i hores, i hores. M'aixeco el matí amb ganes de dormir Va vinga que aviat serà hora de tornar a dormir, potser pots fer una migdiada i tot! ves a saber!. Quan em llevo així, és una merda. Ja sé que faci el que faci, encara que em pregui drogues, cafè a dojo, aniré sobada tot el sant dia.

eren les cinc i ja no m'aguantava. i encara em restaven dues hores.

A més avui no hi ha hagut cap classe que m'hagi anat bé.

Quin desastre.
Quina merda.
Quina merda.

Hòstia puta ja!!

El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur d'haver-lo vist...............

I és que tothom es coneix. No puc caminar ni uns metres sense que algú em saludi. Adéu imma, adéu, adéu. Records de'n tal. Records de'n qual. Jo conec a tal que va anar amb tu a qual.

Tots som una gran família. Que bonic el meu país.

DE fet, fa temps això em molestava, ostres! no puc anar tranquil·la per enlloc! Però ara mira, em fa gràcia veure com els pobles estan tan aprop, com tothom es relaciona amb tothom d'alguna manera o d'una altra...

quines coses...

més curioses

la merda dels diumenges... és
que
s'acaben.

demà, torna començar la roda...
roda roda roda roda....

Són quarts de deu, en fer fa estona que s'ha llevat, el sento des del llit estant. Ara esmorza, ara juga amb el mòbil, ara encén l'ordinador. No tardarà en dir-me que va a fer el cafè. A mi mai m'hi vol a fer el cafè, són els seus minuts lliures. Ell el seu tallat i els seus diaris. No triga ni mitja hora. Imma, bonica, vaig a fer el cafè, que vols venir? No, li responc, i em torno a girar. Noto com em cau una mica de baba, no ho suporto, em llevo a fregar-me-la. Però em torno a posar dins el llit d'una revolada. Sento com en fer es vesteix, ara els calçotets, ara els pantalons, ara no troba els mitjons i els hi he de buscar jo... Em fa un petó i surt per la porta. es deixa oberta la de l'habitació i al cap de pocs minuts la Janis aprofita per entrar, ho fa ràpid, gairebé ni la noto i es posa just al meu costat. Decideixo no dir-li res. Passen els minuts, potser les hores? Finalment ja no sé com posar-m'hi dins el llit, un costat, ara cap a l'altre, ara boca amunt, ara boca avall. Decideixo aixecar-me. Estic sola. Vaig a mirar què fan les plantes, tenim un roser nou, sense cap fulla, sense cap rosa, ja florirà! Descobreixo una planta que està creixent molt i molt, somric. El cel està gris, molt gris. Avui no veuré el sol. Tot està en silenci, no passa ni una gota d'aire, avui ja no garbineja, almenys al meu poble no.

A quarts de dotze m'assec davant el pc, miro i remiro, busco imatges, i intento recordar noms i cognoms d'artistes, pintors, escultors, arquitectes, bla bla bla, començo a oblidar. Em ve molta por, Sóc capaç d'anar oblidant tot el que sabia?. Em faig una promesa, recordar cada dia un artista, o dos... o... no em puc permetre oblidar. Encara no. Em faig una altra promesa, anar a més exposicions, llegir més i un llarg etcètera. Aviat tornarà en fer. Ja l'espero, és curiós, el trobo a faltar.

No tardarà.

abril 2002

enmig del carrer
no em dius res
jo et miro
i tu no em dius res

perquè sempre esperes
esperes que parli
que parli jo

i jo?
jo parlo, omplo els espais
amb paraules

paraules buides
i riures estridents

i tu em mires
ja hi som?
em dius
ja hi som?
a on?

al cap del carrer....
i sense que jo m'ho esperi
em fas
un petó

i aleshores?

callo.

i cada dia m'agrades més
i cada dia m'agrades més
i cada dia tinc més ganes de tu
de tu de tu de tu

tinc ganes de córrer pels camins
i cridar ben fort el teu nom
i dir que sí, que sí!!

que t'estimo!
que t'estimo!

tan difenrents
la nit
el dia

tan iguals
el blau intens d'un dia de tramuntana
el vent de st feliu xuclant-nos
més
més
endins

doncs això

Tinc una mena de dilema intern. A veure, jo estic fent nadales tradicionals amb els meus nens i nenes. Per tant, a totes i cada una de les nadales, menys a la de p3, surt d'una manera o altre el Naixement de Jesús, la Verge Maria, St Josep, els àngels i un llarg etcètera. En molts casos, he d'explicar la història tradicional del naixement; allò de la cova, de l'anunci als pastors i un llarg etcètera.

Tinc una classe, on la majoria són nens immigrants d'origen marroquí. En un principi, em vaig proposar buscar una cançó que no tingués una lletra tant religiosa, però buscant buscant, em va donar la sensació que m'estava traint, no pel fet que sigui molt religiosa, ni molt menys, sinó pel fet de tractar-los d'una manera diferent.

A veure, no m'explico si amb tota l'escola faig cançons tradicionals, per què amb ells no? Doncs, bé, finalment vaig agafar una cançó que crec que els agradaria i la vaig fer cantar. Quina suor, explicant en forma de rondalla, de conte, de anècdota tot el procés del naixement, àngels i pastors. Però sembla que va funcionant, i que els agrada cantar Nadales tradicionals.

I bé, mentre seguim celebrant el Nadal en comptes de Arriba l'hivern, continuaré ensenyant nadales tradicionals...

o jo què sé!

Arriba el divendres i tot sembla que s'acabi, la setmana ens diu adéu. Què faré dissabte? i Diumenge? Dormir, dormir, dormir.... descansar, no fer res, mirar com passen els ocells. Encara en queden d'ocells?

Avui, de bon matí, el cel estava tronjós, filets taronges pintaven l'horitzó, el petit horitzó que veig des de casa meva. Cel rogent, pluja o vent, he pensat. I avui garbinejava. Aquell vent humit, que a l'estiu porta la xafogor i a l'hivern aquella humitat emprenyosa.

He anat a dinar, un entrepà, al Canadell. El mar estava emprenyat, el garbí aixecava onades escumoses que xocaven contra les roques. Mira, he pensat, la roca dels "tontos", i he rigut per sota el nas. He descobert el mar a la tardor, solitari brillant i escumós. El garbí traginava els núvols d'un costat a l'altre, el sol lluitava, ara enlluernava, ara el tapaven, ara enlluernava, ara... Desitjo tant aquestes estones, la calma de la mar enfurismada, la sorra a les sabates, esperar que passin els minuts. Ja són quarts de tres, anem cap a l'escola.

Els divendres serien molt durs sense aquestes escapades, la setmana que ve aniré a Begur, o Potser Tamariu, o Aigua Xelida... o ves a saber! Encara falten molts dies! Redescobrir un paisatge tan proper, tan meu, tan... tan... sí, ja sé que sempre he sigut d'interior, de la plana, però és que el blau del mar cada dia em fascina més, tinc ganes de convertir-me en una part més d'ell. Potser em faré pescador.

Quines ximpleries.

_______________________________________________________________________

a la vida hi ha diferents tipus d'amors entre l'un i l'altre.

hi ha l'amor de l'un per l'altre i després l'amor de l'altre per l'un. no cal que tots dos amors siguin iguals. no cal que siguin recíprocs. fins i tot no cal amor de l'un per l'altre per a què hi hagi amor de l'altre per l'un

Ostres quanta raó té aquesta noia!

Sempre que començo la setmana espero, impacient, el divendres. El divendres dóna pas al cap de setmana, dos dies de descans imprescindibles. Els divendres estic molt cansada, em fa mal tot i tinc unes ganes boges de fugir, de desconnectar de de... buuf!

El dilluns arriba esperant el divendres. Ara me n'adono que ja som dijous, i la setmana m'ha passat tan ràpid que ni tan sols me n'he adonat. Crec que el pas del temps, dels minuts, van massa ràpids. No els assimilo.

L'altre dia recordava un estiu de fa molts anys, potser tenia 6 o 7 anys, no ho recordo. Vaig passar gairebé un mes a casa els meus avis, i tot i els esforços que feien ells perquè m'ho passés bé, jo m'avorria molt. Passava hores i hores sense saber què fer. Quan ja m'havia llegit tots els contes, mirat tots els dibuixos, jugat a tots els jocs, no sabia què més fer. Les hores passaven molt lentes, els dies no s'acabaven mai. Aquells quinze dies, un mes, no ho recordo bé, em van passar molt molt a poc a poc. ara no tinc mai temps d'avorrir-me! Sempre amb coses acumulades, amb feina per acabar, amb coses per visitar... M'agradaria avorrir-me, m'agradaria tornar a sentir, per uns instants el pes del pas dels minuts, aquell sol que no s'acabava mai. Aquelles vinyes que em semblaven infinites, aquella pineda que ara ja no existeix. Aquells amics invisibles....

peter pan vola vola
peter pan vola vola

peter pan vola vola

xum, la la , xum la la
el cel és negre
les estrelles on són?

el cel és negre
mentre ell fa el sopar,
jo faig la dròpula

veig

imants de nevera que cauen

veig

gossetes que fan pipis

imagino

xinxetes que esperen ser enganxades

hi ha

univers paral·lels

busco

on és el xaiet que aguantava?
on és l'infinit que guaitava?

recordo

merda al terra
i ningú el frega
l'estufa fa nyu nyu
tinc els cabells molls
faig olor a primavera
però som a la tardor

aparco al lidl
dic bon dia!
m'amago perquè no em vegis
ocupo les hores mortes badant
badant amb la boca oberta.

rosa d'abril
morena de la serra
els pensavents van ràpids
els pensaments no tant

sé que t'estimo
però tu no ho sabràs mai
per què?

.................

no m'ho preguntis

xum, la la, xum la la.

d'acord res rima
i què?

M'obsessionen els canvis, vull dir les persones realment canviem? A vegades em dóna la sensació que sóc la mateixa de fa deu anys, o la mateixa de fa vint anys. Em dóna la sensació que no he canviat en gaire res. Em segueixen fent por les mateixes coses. Segueixo dibuixant flors a les cantonades dels papers. Em segueixo mossegant les ungles, segueixo quequejant quan em poso nerviosa. Segueixo dient ximpleries quan no tinc ganes d'afrontar segons què. No sé fins a quin punt he evolucionat, o si realment evolucionem, o canviem, o jo què sé.

De fet reflexionar sobre els canvis és reflexionar sobre la vida, sobre la nostra vida. I és cert, la vida va per camins insospitats, per carrerons foscos, per boscos oberts, per cims que no t'imaginaves abastar. I realment, sovint no ens adonem de res, vull dir que potser no valorem els minuts que passen. Els gastem omplint-los de coses, de feina, d'estrés, de vida social, de de de de. Una infinitat de coses. I em pregunto per què?

No ho sé.

Bla, bla bla...

Tinc els músculs de l'esquena adolorits. Sempre ajupida, amunt i avall.

T'estimo, i mai m'he preguntat el per què. És tan fàcil estimar-te, no calen esforços, em surt, em ve. Mai m'ho vaig plantejar, et vaig conèixer i ja et vaig estimar. Ni a poc a poc ni històries, de cop, però no a primera vista. El que mai m'hagués imaginat és que tu també m'estimessis. A mi? Com pot ser? Abans mai m'havia passat. Jo estimava, estimava, m'agrada estimar, segurament no seria qui sóc si no hagués estimat, però que m'estimessin... Això canvia la història, de fet ho canvia tot. L'amor ho canvia tot. Estimar, que t'estimin, desitjar, abraçar tan fort que no puguis ni respirar. Això, això ho canvia tot.

Diuen que per reforçar l'autoestima d'un nen se l'ha d'abraçar, almenys 10 vegades al dia. A mi, els nens m'abracen moltes més vegades. M'estan reforçant ells a mi l'autoestima. Gràcies.

Us estimo. Merda, t'estimo, m'he enamorat, estic enamorada! Merda, Visca.

Quines coses, és ben estranya la vida.

Sempre que em poso a tocar al flauta amb alguns dels meus alumnes em dóna la sensació d'estar perdent el temps. No sé com em van enredar. Ja sé que podia fer el que volgués, ara sí que ho sé, però en aquell moment no. Ara, però trobo altre gent que opina com jo. Almenys així no em sento tan sola!

Avui estava molt neguitosa. Portava una samarreta negra i ha quedat tota plena de pèls rossos mossegats. La gent se'm quedava mirant i m'espolsava els cabells que hi veien. Jo m'excusava, és que quan estic nerviosa em menjo els cabells i les ungles, rarament em puc controlar. Jo vaig mossegant, mossegant i mossegant. A les 12, més o menys, m'ha enviat un missatge la meva germana, deia que estava a Calella, que si volia anar-hi. Primer m'ha fet mandra, si ahir m'hi vaig passar el dia!. Així que hem parlat per telèfon una llarga estona fins que la bateria s'ha fos. Aleshores com amb una mena d'impuls, he decidit enfilar via fins a Calella. Tan sols són cinc minuts des de la meva escola. He aparcat el cotxe gairebé davant la platja i camina que caminaràs cap a la platja del Canadell.

La meva germana ja no hi era i el meu mòbil estava ben mort. Però la platja estava tan solitària, tan perfecte, tan silenciosa, tan, tan tan, que no m'he pogut estar de seure una estona contemplant la mar calmada, brillant i màgica. En aquells moments estava sola, les onades, la sorra, les roques i jo. Només sentia el vaivé de les onades, aquell so calmat i repetitiu zuuuum ziiiiiiim, ziiiiiiiiiim zuuuum. Algun clo clo clo de l'escuma engolin pedres rodones, gastades i suaus de tant rodolar durant centenars d'anys. M'he quedat adormida amb els ulls oberts, i m'ha despertat el repicar de les campanes de l'església, quant de temps havia passat? He enfilat escales amunt i he decidit que ja era hora de tornar a la realitat, cap a La Bisbal, cap a casa.

Després, pensant pensant, me n'he adonat de com he arribat a canviat. Anys enrere, i no massa anys, no hagués pogut estar ni un minut sola amb només les onades del mar i la brisa com a companyia. Abans el sol fet de pensar que hi havia una possibilitat de quedar-me sola, em venien tots els mals. Sola, pensar en la solitud em feia posar trista. Per mi estar sola era sinònim de no tenir amics, de no tenir ningú que m'estimés, d'estar abandonada. Ximpleries, ximpleries que m'omplien el cap i no em deixaven gaudir de la sensació de respirar i contemplar el mar, en un dia mig ennuvolat, però preciós com el d'avui.

Mica en mica, vaig aprenent, mica en mica, vaig aprenent a estimar-me, a estar bé amb mi mateixa, a no estar sola del tot mentre estic amb mi mateixa.

fins i tot jo, en tinc un

Foto feta per l'emma xD

No sempre em sento bé amb les coses que faig, no sempre crec que el que he fet està bé. A vegades la cago molt. Avui, avui vull esborrar molts moments. Moments que no he sabut actuar, moments que m'he vist atrapada per les circumstàncies, per la poca traça o pel que sigui. Per sort, el dia està format per moments bons i moments dolents. M'agrada recordar els bons i oblidar els dolents. Però si oblido els dolents, com ho faré per arreglar-ho? vull dir, com ho faré per demà fer-ho millor? per tant, no puc oblidar. Encara no. Però tampoc puc viure pensat que ho he fet molt malament. Però és que ho he fet malament. Però de fet, em consolo pensant que també he fet coses ben fetes. Però és que sempre les hauria de fer ben fetes.

De fet, jo no tinc la culpa de tot? hi ha molts factors. Factors que no sé com tractar ni afrontar.

A vegades em sento tan insegura, tan poca cosa. I d'altres veig que tampoc ho estic fent malament del tot. I i i i... penso massa i em fa mal el cap.

molt el que faig. m'agrada la meva feina. m'agrada el lloc on treballo. m'agraden els meus alumnes. m'agraden els meus companys. m'agrades tu. m'agrada la janis. m'agrada arribar a casa i tenir un plat calentó. m'agrada que em facin somriures. m'agrada que em facin un petó i una abraçada cada vegada que surten de classe sense que jo ho hagi dit mai. m'agrada que s'aprenguin cançons. m'agrada que els agradi aprendre cançons. m'agrada que es comprometin. m'agrada que es sentin importants. m'agrada, m'agraden tantes coses!

malgrat està cansada, amb mal d'esquena, mig constipada, afònica i un llarg etcètera. Malgrat pensar moltes vegades, que potser no aprenen tan com voldria, o no ensenyo tan bé com voldria, malgrat tot, estic contenta d'haver escollit aquesta feina. Estic contenta d'estar on estic, d'estar amb qui estic, d'estimar a qui estimo, i de moltes coses més.

Per tot això, gràcies. Gràcies sol, gràcies lluna, gràcies pedretes del camí, rodonetes rodonetes.

- Mira això és per tu!
- Oh! Gràcies... però amb tants regals aviat no hi cabré!
- És que m'agrades molt!
- Moltes gràcies! A mi també m'agrades molt!

se'm fa tan gros pensar que d'aquí menys d'un mes faré 26 anys. encara no m'ho crec, no m'ho noto. què hauria de notar? sóc gran ja. ja ho sé que tampoc sóc tan gran, però, bé, que ja començo a tenir una edat. o això diuen.

i això, dimarts és durillo. però ja ha passat. i demà dimecres, després dijous, i tornarem a ser divendres.

no, la meva vida no és monòtona, jo vaig fent, no tinc temps per avorrir-me. Pim, pam.

bona nit

la veritat? avui estic avorrida de tot. avui em sento petita, petita de recursos, de maneres de fer, de, de, de... vaig tan a "trompicons"... puaj... quin fàstic.

El dilluns a la tarda no tinc classe. Aprofito per fer coses i més coses. I a vegades no acabo fent res. Però avui he fet bastant.

Demà em passaré mitja tarda muntant jocs, per intentar fer alguna cosa de profit.

He endollat l'estufa i ara estic mig marejada de calor. No tinc mesura.

Els ulls se'm tornen aclucar. Els caps de setmana haurien de ser més llargs.

Demà dimarts.

i després dimecres.

Sempre igual.

La roda de la vida. Infinita?

m'agraden els noms capicua, per això m'agradaria dir-me: immi

Alegría del cronopio

J. Cortázar

fa molt temps que he assumit això, que sóc GORDA, que estic grassa, que tinc uns kilos de més, que sóc grassoneta, que tinc el cul gros, la panxa grossa, els pits grossos, les cuixes grosses, tot rodó. GORDA. Em va costar déu i ajut assumir-ho, durant a meva adolescència plorava, molt sovint. Però, de què en treia de plorar? vessar llàgrimes per no res. Aprima't em deien! I jo ho intentava, règims, verduretes, esport, caminar, no gelats, no galetes, no, no no no... I després me n'adonava que plorava més fent règim que no fent-ne, i la doctora em va dir, Imma tu ets feliç tal com ets? I jo, pensant, pensant, vaig arribar a la conclusió que sí! que m'era igual tenir el cul gros, la panxa grossa, les tetes grosses, les cuixes grosses. JO era l'imma, tal com era, tal com sóc. LA merda era la roba, tot petit, tot esquifit, tot ridícul. Però buscant buscant, vaig trobar botigues, aquí, allà i més enllà. Ara ja no pateixo quan m'he de comprar unes faldilles o uns pantalons, o uns sostens, o unes calces...

El que em fa ràbia és veure gent MOLT més prima que jo, gent que NO està Gorda, que també els costa trobar roba... però què coi està passant? que no trobi roba jo és normal, o no, jo què sé, però.... gent que NO està GORDA? què coi fan les botigues?? No m'estranya que cada vegada hi hagi més nois i noies amb anorèxia... No tothom és capaç d'assumir que no troba roba a les botigues, no tothom és capaç d'acceptar-se tal com és, no tothom.... però, clar, qui té la culpa???? la societat, les botigues, l'educació?????

Joder, és un tema molt complicat, m'estimo més no dir res més, però és que ja està bé cony!!!

ÉS QUE TOTS HEM DE SER IGUALS? PRIMS, ALTS I PERFECTES?

(que consti que no tinc res en contra de la gent prima, alta i perfecte!)

quan somrius els ulls et brillen
quan somrius

Avui pot ser un gran dia.. Per què?

Perquè és diumenge, tot s'ho menja i m'he aixecat a les 10 del matí!!! ooooooooh, ooooooooooooh!!!

perquè no hi ha ningú millor que jo!!!

A part de tots vosaltres!!!!!!(qui siguin)

la la la la la la la

perquè m'he aixecat contenta, riallera (quan em desperto normalment tinc mala llet)

perquè per la finestra de la meva habitació (dit vulgarment "quartu") es filtre una llum preciosa.

perquè... perquè et tinc al meu costat.

perquè... m'estimo. (sí, sí, jo jo)

BON DIA!!!!!!!!!!

Avui m'he llevat a les 3 de la tarda. Jo no volia aixecar-me tan tard. Però, he dormit, dormit i dormit. Finalment m'he aixecat amb mal d'esquena, de tant jaure! He dinat, i just després de dinar, he anat a mirar la tele. Fan veritables merdes a la tele. Tan merda era que m'he tornat a dormir, fins ben bé quarts de sis, o potser abans, ara no ho recordo... Mig marejada, m'he aixecat i amb en Ferran hem decidit anar a fer un cafè. I ara, res, estic a casa la meva mare...

Els dissabtes no faig res, però, també em noto cansada. Ais, quines coses...

Sí, ja ho sé, per escriure això més hagués valgut que no hagués escrit res, oi?

mira, què hi farem!!???

Tralarà tralarà!!
Tralarà tralarà!!
Tralarà tralarà!!
Tralarà tralarà!!

He estimat moltes vegades.
Estimo cada dia.
No em fa por dir T'ESTIMO!
Perquè no hi ha res més bonic que ESTIMAR.
Perquè tot seria una merda si no estiméssim.
Perquè tot seria una merda si no m'estimessin.
Jo només vull que m'estimin.
Jo només vull estimar.
T'estimo.

Sóc una nyonyis.
Almenys ho reconec.
Gràcies.

Hi ha moments que es toquen. Vull dir, jo estic escrivint això, estic dibuixant, estic escoltant música. Estic llegint, estic pensant. I potser, tu a anys llum de mi, estàs fent el mateix, pensant el mateix, dibuixant el mateix, estimant el mateix.

Quines coses. Oi?

Fa dies, em van demanar fer un dibuix, o sigui una mena d'encàrrec. Havia de dibuixar una amiga d'un amic mirant una foto. Se'm va fer molt estrany. De fet encara l'he d'acabar. No en sé de dibuixar, i menys dibuixar algú que no conec. Les poques persones que he intentat dibuixar, d'una manera poc afortunada la majoria, però divertida i molt entretinguda i gratificant per mi, ho he fet per gust i des del punt de vista d'intentar captar alguna cosa. Bé, és difícil d'explicar. No sé com dir-ho, l'altre dia ho explicava a una companya i de seguida em va captar. O sigui, quan dibuixo algú conegut, aquest passa a través meu, l'assimilo, i en el fons m'estic dibuixant a mi mateixa però amb la diferència que el qui dibuixo és l'altre. Res molt embolicat. Per això se'm fa difícil, encara més, dibuixar algú que no conec. Com assimilar algú que no saps quina olor fa? bé, o de quina manera utilitza els adjectius? o, jo què sé, de quina manera somriu? oooh no sé, quin color és el preferit? ja sé que són ximpleries... però crec que tinc clar que mai em dedicaré al retrat, com els retratistes de Monmatre.... ai res. Vaig a sopar.

I.... res, ja callo.

Sovint no pots escapar del passat. Per molt que vulguis oblidar, passar pàgina, canviar... sempre recordaràs, sempre et quedarà dins teu una part molt important: el teu passat.
El teu passat t'acompanya, el teu passat viu amb tu, dins teu.
I mira que en faig de coses, però el passat sovint pica a la porta. Pom, Pom, sóc el passat, et vinc a veure. Pom, pom, pom.
El passat no sempre és dolent. Però hi ha parts que voldries que no haguessin existit. Em vaig comportar com m'hauria d'haver comportat? Sóc jo la culpable o són ells? Cagundene!

A vegades penso que hauria d'haver sigut més cabrona, més cabrona, i més cabrona. I menys bleda. Total? per què? si el passat, encara que truqui a la porta, diuen que és passat i ja no el podem arreglar, ja no el podem canviar, ja no ja no ja no! Que parin de parlar de mi! Prou. Tan important era? COI! NOOOOOOOOOOOOO

la vida és de colors i té gust a cafè amb llet
fa olor a plastilina verda
té somriures de xocolata
és com escoltar una cançó desafinada cantada a crits

la vida és sorra fina
pales de colors
caseta de fusta

la vida, són rodes pintades
escultures inacabables
petons
abraçades

la vida té gust a escudella remenada
a bistecs cuits
a botifarra amb seques

la vida és bonica
com les fulles marrons, verdes i grogues

la vida és cruel
com aquella dona que no mirava quan travessava el carrer
la vida és absurda
com ho sóc jo a cada instant

la vida no té sentit
com no té sentit rascar-se el nas quan no et pica

la vida és sentir,

la vida és viure
riure i plorar

la vida és beure colacao amb grumolls
la vida és estimar
odiar

i jo què sé!
no sé res

tenir por d'un mateix és un no viure
despulla't
fes-ho
davant el mirall

ets tu
i tu, és el més important.

(he dit ÉS i no ETS!! perquè era l'ésser el que m'interessava)

Avui anava accelerada. Pim, pam, pum! Un no parar. He arribat al pis i l'he trobat gelat. Tinc fred. Tinc les mans ben fredes i normalment les tinc calentes. Quan tinc les mans fredes és que fa fred, fred, fred.

Avui estic contenta perquè un dels grups, amb els quals encara no me n'havia ensortit massa, avui ha anat molt bé. A vegades sembla que els esforços serveixin per alguna cosa.

No estic massa inspirada.
A vegades, sembla que el cervell se m'aturi. Clic, clic, clic.
Les hormones afecten massa. clic, clic, clic.
Estic inflada, em fa mal l'ovari dret, els mugrons i tinc bastant mala llet. Per qui em coneix, ja sap que faig por.

Per tant.
callo.

Avui ha sigut un dia estrany. M'he quedat a l'escola més temps del compte i la veritat, encara no sé perquè, ja que fins fa poc encara estava preparant coses. Sóc un desastre, no em sé organitzar.

Em fa molta mandra començar a preparar les nadales, molta, molta i molta. I no és que no m'agradin. Bé, de fet ni m'agraden ni em desagraden, però a sis de novembre ja començar a sentir fum, fum, fum, se'm fa estrany. Però esclar! si després anem a cantar i ens surt un xurro, la que tindrà la culpa seré jo! Per tant, senyors i senyores, he d'adaptar la meva programació a les múltiples actuacions dels meus nens. Tot sigui per l'estrellat. Bé, de fet tampoc modifico massa res, sempre vaig bastant a última hora i a la improvisació, perquè amb la tipologia de nens que tinc, doncs, a vegades s'ha d'anar així, no hi ha massa remei. O potser sí!

El dimarts és un dia dur, molt i molt dur! Tinc les classes més mogudes i suu molt. Massa.

Ja paro de parlar, que al final semblaré una obsessionada per la feina. De fet, a l'últim informe de la meva exfeina, deia que estava poc compromesa i que anteposava sempre qüestions familiars. Apa, apa. Que bé, que bé. I ara potser hi estic massa? No sé si mai és massa. O sempre és massa poc...

Em dóna la sensació que perdo molt el temps en tonteries, en coses que després no em serveixen per res. O potser perdo massa poc el temps i quan el perdo se'm fa estrany. El dilluns el desaprofito. M'arribo avorrir i tot. I mira que feia temps que no m'avorria. Tinc por de convertir-me en un encefalograma pla. Fa molt que no llegeixo un bon llibre. Però què llegir? Abans mai m'hagués fet aquesta pregunta, perquè sempre, SEMPRE tenia un llibre o altre fent cua. Què m'està passant? Demà aniré a la biblioteca. Avui és massa tard.

Hi ha moltes coses que no entenc. Les hormones m'estan començant a atacar, començo els meus alts i baixos d'humor, de ràbies incontrolades i de ximpleries. Hi ha dies del cicle vital que esborraria. Hi ha dies, que només tindria ganes de fer el manta i avorrir-me. Sobretot, avorrir-me.

- Montilla president! Montilla president!
- Ei que jo sóc del Barça!
- Ah sí?
- Sí.
- Qui és el teu jugador preferit.
- En Bruce Lee....

NO cal que comenti, oi? ni que digui el nom dels nens ni res... oi?? El que sí que puc dir, jo com a mera espectadora, gairebé em pixo de riure. Així, gaire autoritat no puc donar.... jeje...

- Senyu, ets del Barça?
- No, jo sóc de Júpiter!

o sigui... que no sigui, que la Lluna plena faci coses estranyes... a partir de dilluns, o d'avui mateix, començarem a viure en una era totalment ..... total! no sé que dir, ni què opinar... de fet, els anys passen ràpid... però amb 4 anys, poden passar moltes coses. On seré jo? i tu? eeh eeeh! valga'm déu!

per cert, he menjat escudella i carn d'olla, de què en faré d'aquesta energia???? ui ui ui... les nits de lluna plena, poden passar coses, moltes coses, que poden canviar la resta de la història.... ai ai ai...

Feia dies que m'havia de fixar en el cel. Amb els alumnes de tercer estem fent les fases de la lluna. Avui m'ha sorprès una Lluna Enormement gran i preciosa. Demà en parlarem.

Ahir vaig posar el despertador a les 9. Que optimista que sóc! L'immeta aixecant-se a les 9 un diumenge? au va! Cada dia, abans d'anar a dormir penso, demà em llevaré aviat, demà, demà demà... i quan arriba demà i l'immeta dorm, dorm i dorm. Per què m'agrada tant dormir? embolicar-me amb els llençols, rodolar pel llit. Passaven els minuts, les hores, els dies. Ai, no! Els dies no! Finalment m'he aixecat, m'he dutxat durant molta estona amb aigua calentíssima. Després hem enfilat carretera amunt, cap a la capital de l'Alt Empordà. Sí, ja sé que encara són fires de Girona, però avui tocava anar a veure castells a Figueres, i retrobar-nos amb en Josep , molt guai com sempre. Avui estava més content perquè la seva colla ha fet una bona actuació, bé això ja ho explicarà millor ell, que d'aquestes coses en sap molt. Ha fet molt bon dia, i la gent amb camises de colors, els de Figueres de color lila fashion, els de Sant Cugat verds i Els Cargolins blauets, s'han enfilat i desenfilat. Llàstima que hi havia poca gent mirant, res a veure amb l'apilonament de Girona de la setmana passada! De fet, per mi millor, almenys es podia respirar.

Després, d'un breu comiat, hem enfilat carretera avall, cap a la capital del Baix Empordà. De camí ens hem aturat a la meva ex-feina, on cada vegada són menys treballadors i tot sembla can pixa. He aprofitat la meva situació de visitant privilegiada per fer-me fotos prohibides, que no les penjo perquè podria tenir problemes.... si algú les vol veure les ensenyaré en privat.

La que sí poso és la típica foto amb el mirall, que es fan toootes les russes. I jo, no podria ser menys!

Durant una època, ni molt curta ni molt llarga de la meva vida, vaig arribar a creure que no hi havia ningú bo. Que les persones estàvem fetes per viure soles, que no valia la pena relacionar-se amb ningú, que era millor tancar-se a casa i tapar-se amb una manta groga i deixar que el dia es fes nit i la nit es fes dia. Em va durar poc. Plorava sovint, em sentia sola, de fet no sentia res. Poca gent em va ajudar. Bé, els de sempre. Angelets de la guarda, els de veritat. Ho reconec em va durar poc, però em va canviar, sí, molt ji ji, ja ja, però gent autèntica, poca. Però, no sé, últimament hi ha persones que m'estan sorprenent. Pensava que la generositat ja no existia. Pensava que, no sé, que tots érem llops per tots. Però, no sé, de tant en tant et trobes aquella espurna, que et fa pensar que potser, en el fons, encara queda un raig de llum. O jo qué sé, que no tothom és cabró.

És cert que a causa de la meva última feina, o a conseqüència d'ella, al principi d'estar a l'escola anava amb peus de plom. Tot se'm feia gros. La veritat és que no em valorava. I encara segueixo sense valorar-me, perquè bé, perquè la cago molt sovint, tampoc vull enganyar a ningú. Els nens aprenen, bé o això m'agradaria, però potser la que està aprenent més sóc jo. Diuen que a la vida s'ha d'aprendre cada dia, que no podem quedar-nos aturats. Jo, cada dia aprenc, cada dia veig que surto nodrida. I sí, la cago, una vegada, dues, tres... infinites... perquè sí. Però, n'aprenc, i m'aixeco i camino, i m'ajuden, sobretot m'ajuden. Cosa que potser no m'esperava, i encara no sé perquè. Vull dir que, el més normal seria que ens ajudéssim. Però, us asseguro que venia d'un món de vívores (no tothom) i harpies. Ara, cada dia vaig aixecant més el cap, cada dia em sento més segura, cada dia la cago, però cada dia aprenc a no cagar-la tant. I bé, m'enredo, com sempre. No t'enredis! em diria la meva àvia.

Res, que me n'oblidava.... Avui és divendres... i fa dies que no ho dic.... ELS DIVENDRES ESTIC????

ENAMORADA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

FELICITAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAATS MAMA MAMA MAMA!!!!!!!!!!
PERQUÈ ETS GENIAL
PERQUÈ ETS AUTÈNTICA
PERQUÈ T'ESTIMO
PERQUÈ ETS LA DONA MÉS GUAI DEL MÓN!!!
I PERQUÈ ETS LA MEVA MAMA, PRECIOSA, PRECIOSA!
ARTISTASSA!!!!!!!!!!

de castanyes, m'omplo les mans!!!

He dormit fins les 11, he esmorzat colacao, amb molts grumolls. Com m'agrada fer marranades amb el colacao! com quan era petita! uooo!! M'he estirat al sofà, tapadeta amb una manta taronja molt guai. Tot i que la finestra estava oberta i entrava una mica d'airet. Avui sembla, per fi, un dia de tardor. Ara, després de dinar i la pesca aniré a votar. Qui votar? qui escollir? mmmmm ja ho veuré, sempre espero a l'últim moment, com en tot.

Tralarà, tralarí, vull que m'acariciïs sense fi!!!!!!!!!!