sola

Avui estava molt neguitosa. Portava una samarreta negra i ha quedat tota plena de pèls rossos mossegats. La gent se'm quedava mirant i m'espolsava els cabells que hi veien. Jo m'excusava, és que quan estic nerviosa em menjo els cabells i les ungles, rarament em puc controlar. Jo vaig mossegant, mossegant i mossegant. A les 12, més o menys, m'ha enviat un missatge la meva germana, deia que estava a Calella, que si volia anar-hi. Primer m'ha fet mandra, si ahir m'hi vaig passar el dia!. Així que hem parlat per telèfon una llarga estona fins que la bateria s'ha fos. Aleshores com amb una mena d'impuls, he decidit enfilar via fins a Calella. Tan sols són cinc minuts des de la meva escola. He aparcat el cotxe gairebé davant la platja i camina que caminaràs cap a la platja del Canadell.

La meva germana ja no hi era i el meu mòbil estava ben mort. Però la platja estava tan solitària, tan perfecte, tan silenciosa, tan, tan tan, que no m'he pogut estar de seure una estona contemplant la mar calmada, brillant i màgica. En aquells moments estava sola, les onades, la sorra, les roques i jo. Només sentia el vaivé de les onades, aquell so calmat i repetitiu zuuuum ziiiiiiim, ziiiiiiiiiim zuuuum. Algun clo clo clo de l'escuma engolin pedres rodones, gastades i suaus de tant rodolar durant centenars d'anys. M'he quedat adormida amb els ulls oberts, i m'ha despertat el repicar de les campanes de l'església, quant de temps havia passat? He enfilat escales amunt i he decidit que ja era hora de tornar a la realitat, cap a La Bisbal, cap a casa.

Després, pensant pensant, me n'he adonat de com he arribat a canviat. Anys enrere, i no massa anys, no hagués pogut estar ni un minut sola amb només les onades del mar i la brisa com a companyia. Abans el sol fet de pensar que hi havia una possibilitat de quedar-me sola, em venien tots els mals. Sola, pensar en la solitud em feia posar trista. Per mi estar sola era sinònim de no tenir amics, de no tenir ningú que m'estimés, d'estar abandonada. Ximpleries, ximpleries que m'omplien el cap i no em deixaven gaudir de la sensació de respirar i contemplar el mar, en un dia mig ennuvolat, però preciós com el d'avui.

Mica en mica, vaig aprenent, mica en mica, vaig aprenent a estimar-me, a estar bé amb mi mateixa, a no estar sola del tot mentre estic amb mi mateixa.