Archivos Diciembre 2006

avui havíem d'anar a granada, però ai las! ens hem tornat a dormir. jo crec que andalusia verde que te quiero verde, ve amb un somnífer integrat. som uns casos com dos cabassos! eren quarts de dotze i encara estàvem amb pijama mirant per la finestra, onada ve, onada va. que tard que és no? ara no podem pas nar a granada, què fem? i què fer? doncs anar fins a Marbella. canviar cultura per ... ai no sé com dir-ho... doncs això...

hem passat per camps i muntanyes i bla bla, tot ple d'edificis de mil plantes, quin especulació tan descarada, per déu!!

Hem passejat per la ciutat, i res més donar voltes com turistes, comprar una tonterieta bonica en un mercat estrany, un casc antic sorprenent, que curiós, fins i tot diria que era bonic. una llàstima, podria ser una ciutat bonica i tot.

Ara tornat a casa, a la cala, que guai no? això de dir mi casa de la cala, hem celebrat menjant pastel, l'aniversari de'n ferran.

FELICITATS FERRANICU!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! ai com me l'estimo aquest barbut guapo i preciós!!!

Un piló d'hores de cotxe, molt tranquils, hi vam anar molt xino-xano, com aquell que narhi nant narhi nant arriben a tot arreu.

Baldats com estàvem ahir a la matinada, avui ens hem llevat a quarts de quinze. veiem el mar des de la finestra de la terrasseta. he descobert que tinc internet gratis robant connexió a un pobre veí. i res, que estic molt contenta. ara, després de la "siesta" anirem a visitar Màlaga, xino-xano, com aquells que nar-hi nant, nar-hi nant, van fent camí!!

Estem per aquí

els de cert centre comercial dedicat a la venda de llibres, joguines, material escolar, etcètera avui m'han posat frenètica, amb ganes d'escanyar. només de pensar-hi ja me'n vénen ganes. Demà marxem i encara tinc aquest assumpte ben empantanegat. quina puta santa merda. (sense parlar dels recanvistes de merda que no tenen les peces el dia que les han de tenir i per culpa seva ens quedem sense cotxe i hem d'agafar l'oliveta per anar fins a l'altre puta punta de península...)

bé, a part d'això, m'he comprat quatre llibres, gairebé comprats a l'atzar. la la la, he fet de compradora compulsiva de llibres. potser per això em carda tant que no m'hagin tractat bé. tampoc és que m'hagin tractat malament, però amb una mica de borderia i fastigositat sí i això em fot de mala llet.

tinc tota la roba que m'enduré allà sobre el llit, és un caos de mitjons, calces, jerseis, samarretes, això m'ho emporto? això no? ai ai... un desastre. la janis vindrà amb nosaltres crec que nota el nerviosisme general i és que mira que n'arribo a ser de histèrica!!!!!!!

bé, ara he pintat una estoneta, em relaxa molt, potser més que altres coes, i res, que demà marxo passaré el cap d'any fora del meu país. serà la meva primera vegada, i les primeres vegades sempre fan respecte !!! i il·lusió, i i i, moltes coses que bé, que no sé expressar. de fet estic com una mica molt bloquejada lere lere... doncs això.

penso un parell de dibuixos, un és la meva habitació just abans de marxar, plena de coses per tot arreu... on dormiré?? ai ai ai...

l'atre és bé, ja es veu ... no cal donar explicacions, l'art és per mirar, bé no tot, clar ai... per tocar mmmmmmm, per escoltar, per me'n vaig!!!!!!

_______________________________________________________________________

estic estressada

grgrgrgrgrgr

grgrgrgrgrgrgr

cagun DENA

aaaaaaaaaAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAH

tinc ganes de cridar!!!!!!!!
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAG

i d'escanyar AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAG

quins nervis

feia dies que no estava així

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAG

MERDA

no sé perquè, però em dóna la sensació com si fos un diumenge a la tarda. aquells diumenges que són com esponjosos. que saps que pots descansar o fer el que vulguis amb una mena de data de caducitat molt propera. però avui no caduca, bé demà continuo tinguent festa, però demà ja som 27, faltarà tan sols un dia pel 28.... ui que bona que sóc per les mates! i res, demà he d'anar a girona perquè he quedat, després he de comprar un regal d'última hora depressa i corrents. i el vespre fer maletes, perquè marxaré cap al sud. la la la. quina emoció!

demà serà un dia estrany un dia entre dies, un dia d'aquells d'estar allà mig. ais... quines coses.

avui ha anat bé, se'm fa estrany que les coses puguin anar bé, sobretot quan no havies posat gairebé cap esperança en que anés bé. sí, ja sé que he d'anar amb peus de plom, però no puc deixar d'alegrar-me. potser aquell tros de cor, o del que fos que encara tenia com tacat o esquerdat ha quedat una mica curat. com quan poses micromina a una ferida a un nen petit i es creu que és màgica i que ho curarà molt ràpid. bé, potser era el que creia jo, la micromina era màgica.

potser s'estan curant de veritat, tot i que encara no posaria la mà al foc. o ves a saber!!

vaig acabar de passar aquest 26 que sembla un diumenge estrany, amb botigues tancades, cafeteries tancades... i sense gaire res més a fer que mirar la tele, pel·lícules de l'antic testament, o llegir... ara torno a llegir, m'encanta, feia dies que no ho feia així sense mesura, hores i hores... passar pàgina des de la tarda fins la matinada, des del matí fins la nit.... hores i hores... només aturar-se per menjar i respirar . i fer caca, clar i pipi...

tots juguem a endevinar quin dia serà el millor de tots els dies
quin dia serà aquell que farà que el recordem per sempre més
el millor dia de les nostres vides, recordes?
lluitant per no perdre la fe, la fe ?

la janis s'escalfa l'esquena, buca racons de llum, racons de sol

fa fred, la música sona, suau, suau.

ja són quarts d'una, em dius amb veu suau.

com m'agrada que siguis suau, com m'agraden les escletxes de llum.

com m'agrada pensar que cada dia és el millor dia.

a veure com anirà avui, dinars i més dinars. tant menjar que al final no podrem pair.

estic escrivint intentant seguir el ritme d'una canço. és un 3 per 4. un, dos, tres un dos tres. fort, fluix, fluix. fort, fluix, fluix.

blinc, blonc
dono voltes

blinc blonc

ara aquí

ara allà.........................zzzzzzzzzzzzzzam

no m'atrapes!!!

a vegades penso, per què existeix l'amor?

blinc, blonc

per poder viure

............................zzzzzzzzzzzzzammmm

on van a parar els petons ja fets?

..............zzzzzzzzzzzzzzam

t'estimo

col·leccionant petons a cap preu

col·leccionant un xic de tu

dins meu

la fred entra per les escletxes
els camps nuegen
les fulles
on són?
la fred ha entrat
fiiiu

fiiiu

si et pogués dir el que penso
si pogués ser com aquell que un dia va anar
a buscar el teu somriure

l'última fulla que veig caure
olà là ça va? bien?

ni tan sols agafant l'últim tren
podré arribar allà on vull arribar

les paraules
marxen

f-f-f-f-f FUIG!!!!!!!!!!!!!!!!!

m'autodibuixo
no em trobo?
m'autodibuixo
on ets?

esgarrapant minuts a les cadenes
esgarrapant minuts als dies, als diners, a les etúpides frases que no serveixen

per res

l'absurd

s'apodera de mi

lailo lo lailo lo lalalaa

Parlant parlant, de cop i volta em va dir això: No te'n pots pas escapar, sempre, un dia o un altre, sempre t'acaben enganxant.

Parlava dels dinars, sopars, berenars de Nadal. Ara no vull entrar en detalls, perquè no, perquè no en tinc ganes, però sempre hi ha moments que no tens ganes de quedar per dinar, ni amb família ni res de res. Sempre he trobat absurt quedar per nadal perquè és nadal i punt mentre durant tot l'any passem els uns dels altres. bé, potser sóc jo que passo. perquè en el fons sóc molt passota. si no tinc ganes de quedar amb algú, no hi quedo. punt. potser m'estaré menjant l'olla durant hores, però no hi acabaré quedant. en canvi.... collons, en canvi.... per nadal sempre t'acaben enganxant, no pots escapar.....

i res, doncs això, un dinar menys, un sopar menys, un dia menys de nadal.

i no, no és que no m'agradi el nadal, a mi el que no m'agrada és la hipocresia i per nadal n'he de ser molt... o potser no caldria.. ai jo què sé!!!

auntomedicant-me segona part. mocs ja s'aigualeixen, ja puc respirar millor. estornuts alguns i apa gràcies. mal de cap ja ha marxat... bé, encara podré marxar en condicions el dia 28!!!

olé, olé!!!

És un dia per desitjar bon nadal, pau alegria felicitat... bla bla bla
jo us desitjo tot això i molt més.
pels que esteu lluny de mi
pels que esteu prop de mi
per vosaltres
per ells
per tu

BON NADAL.

l'imma us estima, sempre sigui Nadal sigui sant pepitu va de curt.....

estic com mig flipada, noto com els mocs s'han acumulat a moltes parts del meu cos, al nas, al cap, al coll, al pit... respiro mig obrint la boca com una mena de peix. de tant en tant estornudo mocs i partícules que van molt ràpid, ràpid... tinc mal de cap, mal de coll, i també tinc tos de gos. ha tardat a venir, però ara sí que tinc un refredat en tota regla.

només penso en estirar-me i fer que passin les hores. avui dia del tió, vigília de Nadal, l'immeta està feta una coca, o una sopa, o qualsevol variant de menjar espès....

Res, que entre atxís, mal de cap i tos de gos. us desitjo un .....

taaatxaaaaaaaaaan!!!

BON NADAL!!!!!!!!!

Apa ja està, me'n torno al meu llitet calentó i rebregat (de tantes hores estirada covant el constipat).

Ei, la janis diu que vol escriure.....

veig moltes coses meves en tu, molts gestos, moltes paraules. no ens assemblem en res, però tenim molt en comú. són tan importants els gens? em fa, fins i tot, una mica de por. no hem conviscut mai massa temps juntes, però tot i així noto coses meves, coses que no he vist mai a ningú més.

t'he vist molt gran, mig any ara és molt de temps. he d'intentar no fer passar tant temps entre una visita i una altra... he d'intentar mantenir el contacte... he vist moltes coses positives en tu. moltes coses que potser també són meves.

tinc ganes de conèixe't més, de saber més de tu. què t'agrada, cap on vols anar, el teu camí. el meu camí. el nostre camí.

a vegades he volgut crear distàncies, que potser en el fons, mai han existit. distàncies que m'havia inventat. segurament per protegir-me. però, ara, potser, ja no cal protegir-me. perquè ara, ja sóc més forta. ara.... sóc JO. ja no sóc un ells ni un vosaltres.

aquestes espurnes meves s'han d'aprofitar.

i potser, malgrat tot, malgrat el temps, malgrat certes circumstàncies de la vida... T'ESTIMO.

collons i tant!!!

T'ESTIMO!!!!

espero, poder compartir més amb tu.... ho intentaré.

no m'ha agradat mai esperar, sóc molt impacient i nerviosa. potser per això sempre acostumo arribar tard o molt just als llocs. ara estic esperant que vinguin a sopar. no tinc ganes que vingui. o potser sí. a vegades deixo que el temps passi, sense trucar, sense donar senyals de vida, i quan més temps passa menys ganes tinc de trucar i de donar senyals de vida. però sempre, sempre acabo dient alguna cosa. quin remei! és que no tinc cap altra alternativa, i també sap greu perdre el contacte del tot i bla bla bla. el dia 25 també torno a tenir un sopar d'aquests amb gent que fa un any que no veig, i bla bla bla. d'aquells sopars que sempre dic que no hi tornaré anar però hi acabo anant i anar fent... no sé dir que no, perquè en el fons, sempre tinc ganes de veure què fan, com estan i aquestes coses... de moment no m'he pres res pel refredat, volia anar a comprar frenadol o alguna cosa així però encara no hi he anat. m'estic defensant sola, i això té mèrit. ara quan comenci amb la febre, ja en parlarem!!! aviat començaré estar nerviosa, perquè el dia 28 comença el meu viatge. i ara, fa temps que no viatjo!!! VISCA VISCA!!!!!!! i OLÉ!!!

d'acord, vaig a auto-medicar-me, JA!!!!!!

He aguantat aquestes dues últimes setmanes a base de taronges, algun complement vitamínic. però sobretot he aguantat perquè si em posava malalta, qui assajava les cançons amb els nens? ara, a la que he deixat de tenir "responsabilitats", paaaaam, els mocs han començat a innundar les fosses nassals, el coll i el cap. el mal de cap i els atxiiis no em deixen tranquil·la.... benvingut refredat del meu cor!!!

el dia és gris i humit, no em dóna ganes de sortir al carrer, però ho hauré de fer, si em quedo a casa encara em trobo pitjor. oi que és curiós? el caga tió i el nadal estan aquí i encara no me'n ser a venir. aviat cap d'any i pim pam pum. amb quatre dies ja estarem a gener, febrer, març marçot... i anar tirant.

fa temps que me n'he adonat que aquest blog, en el fons em serveix per adonar-me del pas del temps i per veure que aquest, el temps, passa molt ràpid. és un dels meus leivmotiv EL PAS DEL TEMPS!!! quin avorriment de dona!!!

potser que em dutxi, però tinc por d'agafar fred i constipar-me més, bé millor no pensar-hi. és que tinc els cabells encartronats i semblo una bruixa.... bruuuuuuuuuuuuixaaaa!!!!!

avui el vespre vénen a sopar..... ai ai ai ai.... i encara no sé si anar a l'altre sopar... ai ai ai ai...

bon dia!!!

imma

tinc els peus gelats, per molt que em posi l'estufa filla de l'antiga susumi, fa fred igual. aquesta tarda tenia molt mal de cap, me l'he passat letargant pel pis. finalment he anat a donar una volta pel poble. estava tot molt desert, lluminós però desert. venien ganes de tornar a casa, ben abrigadeta. però gràcies a la fred el mal de cap m'ha marxat, o potser gràcies al haver sortit de casa. demà ja és 23. bé, ja som 23. fa dos dies que ha començat l'hivern.

la janis dorm estirada al costat de'n ferran. tots dos dormen, estan tranquils. jo també hauria de dormir.

avui me n'he adonat que ja no miro el número de la casa on visc. vull dir, que fins fa poc abans d'entrar a casa mirava el número. hi ha divreses escales iguals i per assegurar-me que no m'equivocava mirava el número. ara fa dies que no, per fi he interioritzat el lloc on visc. m'ha costat més de vuit mesos. ara ja ho faig d'una manera inconscient.

el sopà va estar molt bé. vam anar a un restaurant súper bo que a en Ferran i a mi ens encanta. vaig menjar massa, ja que m'anaven posant les plates del "pica-pica" just al meu costat. i jo anava, picant i picant. quan van arribar les postres estava tan i tan botida! però que bo, oooh que bo!! cargols secs amb all i oli, embotits del bons, torrades, patés de tot tipus etcètera. de segon podes escollir el que volguessis, vaig menjar-me un filet de vedella al punt, tan i tan bo!!! i per postres bescuit glacé amb xocolata. sí, ja sé que després de menjar tot això no em puc queixar, si estic grassa és perquè vull!! jaja, també he de dir que no faig aquestes menges cada dia, només faltaria!!! jeje

Després d'afartar-nos com lladres, vam jugar al "tió robat". les persones enumerades, havíem d'agafar un regal, i abans d'obrir-lo el podies canviar per algun altre. el meu regal va passar per cinc mans! i és que el meu gust pels regals és increïblement fantàstic! A mi em van tocar uns bombons, que espero tardar dies en menjar. ai no sé...

bé, un bon començament de vacances, perquè sí, perquè estic de vacances!!!

la la la

Avui hem anat a cantar pel mig del poble. ha sigut molt emocionant, i també mooolt estressant, però he de dir que m'ho he passat molt bé. Jo crec que ens ho hem passat MOLT BÉ!!! ara... estic moooolt cansada... moooolt i mooolt..

però també estic moooooooooooolt contenta, moooooooooooolt i moooooooooooooolt. ens hem fet moltes abraçades, molts petons i ens hem desitjat unes MOLT BONES VACANCES!!! ara a gaudir de 18 dies intensos, fredolics i cuquetons!!!

ja són quarts de nou, he d'envolicar el regal del tió tió i he de marxar al sopar de mestres. a veure si hi ha alguna anècdota per explicar...

i res, que els dies passen volant, que els anys semblen que corrin, que no me n'adono i ja s'acaba el 2006!!!

vaig dir fa uns dies que aquest any havia sigut una mica merda, però de moment, de moment, podria dir que acabarà bé... de moment... com sempre de moment!!!!

ais quins nervis, quines ganes i quins de tot que he passat. ara tinc mal de cap i tot!!!

bé, res me'n vaig a sopar

la la la!!!

per què?
per què de cop i volta el meu estòmac ha fet un bluoc? bluoc bluoc. no hi ha qui m'entengui.

no, ni jo mateixa m'entenc.

els dies s'escol·len, les presses, els últims preparatius, les anades amunt i avall, els nervis, les il·lusions, els comiats, els petons, les abraçades. no me n'he adonat i ja tan sols resta un dia. demà. fi de trimestre, la fi del meu primer trimestre.

demà estarem tot el matí cantant. avui hem fet els assajos, morts de fred al pati. després de cantar hem saltat i ballat, sense música, tan sols amb els nostres crits i rialles. i és que ric molt, no paro de riure. feia temps que no reia tant, feia temps que no tenia tants i tants atacs de riure, tant sans i tant , no sé. potser sóc feliç. sí.

no sé què deu pensar de mi la gent que em veu. sempre intento tenir un somriure per tothom. sempre intento riure i que la gent rigui amb mi. potser estic una mica boja, potser sí. no suporto veure a la gent trista, m'agradaria que tothom tingués el que vol, que tothom fos feliç amb les petites coses del dia a dia. m'agrada està bé amb la gent que m'estimo. i m'agrada estimar la gent que tinc al meu costat. no em costa estimar. potser em costa més dir que estimo a la gent que estimo, perquè la majoria no està acostumada a sentir-ho. però potser no cal dir-ho. tan sols viure-ho.

vida.

la meva bogeria és un estil de viure. t'estimo. res, doncs això Us estimo.

estic cansada, avui hem anat a patinar sobre gel, ha sigut molt divertit. tan sols he caigut una vegada... i no hi ha hagut cap nen ni cap nena que es fes mal. bé, alguna relliscada... sense importància.

demà farem el sopar, amb el tió robat, una mena de joc de robar regals, encara l'he d'anar a comprar i no tinc idees. ais, quina merda.

avui difinitivament ha arribat l'hivern! feia molta molta fred!! per primera vegada m'he posat la jaqueta d'hivern hivern hiver.

Hivern i el fred fa enrogir les galtes
l'hivern i el fred ens cal un barret!!!!!!!!!!!!

La tramuntana tota cofoia ens ha portat la fred de les muntanyes. zzuuum zzuuum fa el vent, zzzum zzzum.... galtones vermelles, nassos pelats..... ben abrigat ben abrigats!!!

Avui estic molt cansada. em fa mal l'esquena d'estar ajupida ajudant a preparar àlbums, postals de Nadal, fanalets. Tinc la gola ben seca i una mica afònica de tant cantar, cridar, i jugar al pati.

Avui han vingut els patges, bé, de fet només n'ha vingut un. M'ha agradat molt veure els nens i nenes amb un pam de nas intentant explicar com s'havien portat bé (mentida!! jeje). M'agradaria tornar a ser com ells, tenir aquells ulls de voler creure amb aquelles petites coses màgiques que fan tan especial el Nadal. va haver-hi una època que odiava el nadal, no li trobava sentit. Si tan sols prens com a sentit el fet de regalar parides no en té cap. Si prens com a sentit el fet de que una vegada a l'any ens sentim màgics, doncs aquest mira. Jo vaig creure amb els reis maigs fins molt grandeta. Fins i tot quan sabia que no eren el que eren, jo encara tenia una mica d'esperança....

L'altre dia parlava amb una persona sobre el fet d'escriure un blog. per què l'escric? M'ho he preguntat moltes vegades. segurament molta gent que té blogs es fa aquesta pregunta de tant en tant. Jo intento no fer-la gaire sovint, no fos cas que agafés paranoies. el meu blog és personal, hi parlo de coses meves, de coses que faig, de coses que penso, de coses que no faig però potser faré, de coses que m'invento i mria, anar fent. evidentment que no escric el mateix que quan escrivia el diari personal que amagava en pany i clau, només falaria! Tot és com una roda, no sé perquè escric, però escric, a vegaes no tinc tema i a mesura que vaig escrivint em vénen coses al cap. A vegades intento escriure coses amb sentit i a vegades escric coses que potser no tenen significat ni per mi mateixa.... i res... que jo vaig fent. narhi nant narhi nant

és lletja, perquè no té res bonic. a vegaes hi ha gent que es mira el mirall i es veu lleig. i potser necesitaríem miralls d'ànimes. perquè potsr aleshores els més lletjos serien bells i els més bells serien potser no lletjos, però potser no tant bells. per què collons es van inventar els miralls? miralls que no serveixen tan sols per mirar, serveixen per jutjar. i a vegades això és una merda. allò que podem veure reflexat a un mirall, tan sols és això una imatge externa. I potser seré tòpica, però a mi que em treguin les imatges externes i em deixin les internes, amb les seves sensacions, impressions, pells de gallina i alè. segurament tan sols la química importa.

la tramuntana s'endú els núvols, torna la fred, fred gelada de vent del nord. els núvols desfilen, ràpid, ràpid, ràpid. el primer dia de tramuntana és especial, és fantàstic, és genial. m'encanta. tot es revoluciona, els nens amunt i avall. el vent s'endú les coses dolentes, marxa, marxa, marxa!!!

La tramuntana ens recorda a tots d'on som i qui som.

els clincs d'uns gots bruts
la carícia d'una mà
el perfum de chupa chups

respirar

un cor que bategant
va esborrant els nostres noms

érem desconeguts
abans de conèixer el què érem

el que som

i què serem?

brisa de nit
estrelles de gel
cordons de sabates
i dits gelats

llepades nocturnes
cabells esborrats
lladrucs de janis
a la mitja nit

camina que caminaràs
on aniràs?

a seure al teu costat
a menjar espaguetis

a la carbonara

la tarda es fa curta
el matí inexistent
l'hivern ens saluda
i diumenge s'acaba

tu has vingut
carregada de paraules, de somriures i de petons

t'estimo

passen els segons, els minuts, els mesos i els anys
i sense adonar-nos
seguim com abans

sofà blau
sons i cançons
una abraçada
em pot fer feliç

et vaig trobar a faltar
una tarda, un vespre, una nit
sense tu
era com un estiu sense neretes

cada dia m'he d'acostumar a no tenir-te
cada dia he de buscar el meu futur
cada dia em faig més gran

.
.
.
.
.
ens fem més grans

.
.
.
.
.
.
.

però tu segueixes
- com sempre -

somriures de primavera
somnis d'estiu amb...
mantes d'hivern

esmorzars a les dues
dinars a les cinc
nits entre somriures

les ganes de riure encara hi són

i també
les ganes d'abraçar-te

t'estimo

enyorança fugissera
una veu ens pot tornar
a trepitjar les fulles seques
d'una devesa oblidada

he passat una nit horrible, no estava bé en cap posició. boca amunt, boca avall, feta un cargolet, cap a un costat cap a l'altre... un desastre. sort que avui em podia aixecar tard perquè sinó... finalment, després de tan moure'm he tirat a terra un despertador que no desperta. sí, mira, un despertador que fa riing, sempre, quan li dóna la gana. el tinc allà perquè em fa pena tirar-lo, perquè no desperta però fa de rellotge. bé, tan se val.

no m'enganyaré, fa dies que no dormo bé, per això tinc tanta son, qui perd la nit no viu bé el dia. estic molt nerviosa, per moltes coses meves. no acabo de veure clar res. de què en faig del temps? perquè a vegades esitc molta estona preparant coses, i després em dóna la sensació que sempre em manca temps? ja, potser al final sí que acabaré pensant que el temps es pot perdre. i potser jo el perdo molt...

la setmana que ve cantem nadales al mig del poble, i mira no en tinc gens de ganes, sempre mostrant al món el meu treball, i merda, ja sé que a la castanyada tothom em va felicitar, massa i tot no n'hi havia pas per tant. però ara dubto que algú em feliciti. quina merda. no sé com anirà...

-

vam acabar l'escultura, m'agrada perquè tots els pares i mares es pregunten què carai és l'escultura? vull dir, què representa. entre els molts objectius que ens vam plantejar: manipulació i experimentació amb diferents materials, creativitat lliure, bla bla, bla , també ens vam plantejar el dubte de fer una obra "figurativa". o sigui, a través de l'experimentació dels nens i nenes arribar a crear una obra que es veiés a simple vista el què era, o continuar amb l'experimentació fins al final. I bé, ara tenim una escultura totalment abstracte, sense títol, creada entre tots, que fan que molts pares, mestres, alumnes es facin preguntes, què és? què volen representar? i la pregunta més important:

Això és una escultura?

Un fracàs absolut? no crec, jo crec que aquests nens i nenes ara quan vagin a un museu d'art contemporani no faran cares estranyes mirant segons quines obres... o potser sí... el cas és que jo n'estic molt orgullosa de la nostra escultura. l'he viscut plenament, com ells, embrutant-me de pintura, ratellant cartrons, ampolles i un llarg etcètera. Per mala sort, no se'm va acudir fer cap foto del procés creatiu, el més important d'aquesta obra.. tan sols tinc fotos del resultat....

Recordo que de petita, i no tan petita, la meva mare omplia ampolles d'aigua de l'aixeta i les guardava a la nevera perquè fossin més fresques. Quan anaves a jugar al carrer, entre timbre i timbre, xuts de pilota, patinets, patins i bicicletes, m'amorrava a una font i bebia a galet. A l'hora del pati, entre suadera i suadera m'amorravea a una altra font i vinga! A continuar jugant! Ara i des de fa dos anys, les fonts del meu poble estan tancades, has d'utilitzar aigua d'ampolla comprada al súper. Ja no pots omplir una ampolla d'aigua de l'aixeta i posar-la a la nevera, ni fer glaçons, ni coure ni bullir res... res de res. Perquè fa més de dos anys que l'aigua de l'aixeta passa de bon tros els nivells de nitrats recomanats pel consum humà.

Són molts mal de caps comprar i comprar ampolles d'aigua, cada setmana, cada setmana. I també és molt angoixant veure que l'aigua de l'aixeta no la pots beure i en canvi a la factura la pagues com a aigua potable. És realment estressant i de psiquiàtric.

Avui, amb un parell de garrafes, hem anat a manifestar-nos davant l'ajuntament. Servirà d'alguna cosa? VÉS A SABER!!! En tot cas, millor no quedar-se quiet i callat.

Per una aigua de qualitat JA!!!

avui ha estat tot el matí plovent. a bots i barrals. l'humitat se'm filtrava dins la pell. m'he passat dues hores fora els mòduls i ara noto una mica el refredat. el meu refredat és ben estrany, va i bé, sembla que no acabi de venir. encara respiro.

de cop i volta, mentre cantàvem, bastant malament per cert, bé no, tampoc no tant.... ha sortit el sol. jo els he dit que era gràcies a nosaltres. els ulls se'ls il·luminen, i això m'encanta, em fa molt feliç. som els follets del bon temps i del solet.... ais, ximpleries.

després hem anat a calella. on vols anar? allà on hi hagi mar, allà on hi hagi aire per respirar. allà on les ones es barregen amb la sorra.

he jugat a atrapar onades, quedant-me ben molla.
he jugat a recollir sorra amb les mans.
he jugat a tancar els ulls i endevinar quin vent feia.
he escoltat el zum zum de l'aigua.
he respirat aire salat.
avui feia llevant? o gregal?

no en sabré mai d'aquestes coses.

dóna'm el meu mar per relaxar-me.

gràcies.

ja m'he desfogat!

visca.

vull un bistec.

no, no.

millor un filet nyam

avui em sentia sola, no sé no m'agrada prendre decisions, avui farem això, allò
no sóc autoritària i a vegades ho he de ser
no em sé fer respectar
a vegades encara em veig com una alumna i no com la mestra, això és un problema.
és ujna merda, a vegades em sembla que ho faig tot malament, que ho ensenyo tot malament, que jo què sé. que desafino, que no vaig a temps, que m'invento la lletra de la cançó. sóc massa caòtica, massa viva la pepa massa de tot. a vegades sóc una merda, mediocre, poca cosa... per què? perquè a vegades em sento tan amunt i a vegades plegaria perquè em dóna la sensació que ho faig tot malament. per què em fa tanta vergonya tantes coses i a la vegada sembla que no em fa vergonya res. com puc ser tan d'una manera i ser en el fons tan d'una altra. com puc canviar, com puc demostrar que potser sí que tinc vergonya, que potser sí que no tinc ganes de fer bromes amb tothom. que potser sí que m'importen les coses.

quina merda. no sé com assumir responsabilitats. no sé com agafar el toro per les banyes. a vegades no m'aclaro i em dóna la sensació que encara sóc aquella tia estúpida de 15 anys que anava pel món perduda.
no, no em sento adulta, no em sento capaç de portar la meva vida. m'agradaria que encara m'ho fessin tot, que em protegissin que no hagués de decidir res... que... quina putada fer-se gran.

tinc por, cada dia de cagar-la.
tinc por de tantes coses...

a vegades em cargolo de riure, per no cargolar-me de plorar i deixar de respirar per culpa de les llàgrimes.

plorar no serveix de res, tan sols per assecar-te encara més per dins-

Em dibuixo flors als mugrons
pètals que cauen sobre la panxa
fa fred i em tapo amb un fil
el fil s'estira fins l'infinit

dóna voltes com un cabdell
sóc un cuc de seda a la primavera

estem a finals de tardor

les fulles dels arbres ja s'han podrit
sento la seva fortor

el vent em congela els ossos

ja

em puc escolar
entre els teus braços

potser somio massa

totes les hores de son
són com un insomni somiat.

escampo els papers damunt meu
la llum marxa
a poc a poc

torno a ser jo.
escampo els papers damunt meu
la llum marxa
a poc a poc

torno a ser jo.

en ferran m'ha dit: va va, escriu un post pijo!! va va!!! escriu un post pijo dient que t'estàs connectant des del llit estant!!!!

ahir em vaig posar a plorar per un no res. a vegades se'm fa el món com una muntanya. és difícil acceptar segons què. és una merda.

avui després de dinar, bé de fet ja abans i tot, m'he començat a notar un mal d'aquells interns, d'ossos i etcètera per tot el cos. mal de cap i buuf.

és una merda, estaré agafant una mena de grip? quina putada, ara que tinc tanta feina, ara que estic preparant un munt de coses. ara he d'anar a mig gas? odio que em passin aquestes coses.

em ficaria dins el llitet ben tapadeta i dormiria i dormiria i dormiria..........

a vegades dibuixo claus de sol en fulls de papers i els escampo per on passo

escric altre vegada perquè no m'agrada que un post tan fastigós com el de sota encapçali un blog tan rebonic i florit com el meu. :)

Tinc ganes d'esborrar-lo del tot o guardar-lo com a esborrall. Però no. Aquí el deixo.

Només dir, que he acabat les fitxes, demà ja és dimecres. La setmana passa molt ràpid.

Tinc son.

Tot i que semblo trista, no ho estic. Tan sols estic cansada.

Pensa, que qualsevol cosa em pot fer somriure.

gràcies.

És una puta, un insult vulgar per una persona vulgar. Ella fa que a vegades tingui ganes d'escanyar. Ella, per culpa seva els somriures se'm congelen. Ella una puta amb cara de Santa. Una màrtir amb pell d'escurçó.

No suporto la seva cara. No suporto la seva veu. Veu estèril, prima, fastigosament aguda. Ella que fa creure a tothom que és una víctima. I sempre ha sigut un botxí. Ella que creu que té la raó pura. Ella. Que l'he de suportar. Tindria ganes que desaparegués.

No odio a ningú. tan sols a ella.
I ella és ningú.

Agafa el llibre més proper. Obre’l per la pàgina 123. Troba la cinquena frase. Escriu l’oració juntament amb aquestes instruccions. Ull!, no busquis el llibre que més t’agradi, sinó el que tens al costat.

Imagínatelo repetido quinientas veces en tamaño doce por ocho.

_______________________________________________________________________

Ah! molt bé... i ara a quina conclusió he d'arribar jo??? jeje

Bé, encara que sembli una cosa i no una altra, sovint no estic contenta amb el que faig. Vull dir, que encara que no ho sembli, mo no ho aparenti m'agrada ser exigent amb la feina que faig, m'agrada fer bé la meva feina. i a vegades em dóna la sensació que potser no la faig tan bé com podria, o sigui que cada dia m'exigeixo, cada dia ho vull fer millor. en el fons, m'agradaria que sortís perfecte. que s'aprenguessin les cançons, que els agradés tot el que els proposo i un llarg etcètera. i no, a vegades les coses no surten del tot bé. a vegades no sé com reaccionar, a vegades penso que estic treballant de forma mediocre, i em faig, fins i tot pena a mi mateixa.

jo sento molt a dins meu aquesta feina. per mi no és tan sols una feina, amb contracte, amb una nòmina... és això però molt més. em prenc molt seriosament el que estic fent, considero que és molt important tot el que pugui arribar a transmetre. i si ho faig malament, doncs seria un fracàs no tan sols meu, sinó que faria fracassar els meus nens, els meus alumnes. i això és una merda. puc assumir o no un fracàs propi, però un fracàs d'algú altre és una gran putada.

bé, a vegades m'emparanoio molt amb tot això, amb els meus pocs recursos, amb les meves mancances, amb els meus intents de superació... jo què sé, que m'agradaria anar cada vegada a més, m'agradaria poder oferir cada vegada més de mi. i a vegades, sembla que no pugui...

i res, precisament avui tot ha anat molt bé, m'ho he passat molt bé a les classes, sé que connecto amb la majoria de nens i nenes, molts estan millorant, molts sento que van a millor... avui m'he sentit orgullosa de la feina, i potser fins i tot he tingut esperances que tot està anant a millor.... i puff res....

abans llegia el blog de la meva germana, amb el seu resum d'any i no sé, jo quan començo a pensar amb l'any 2006 que ja s'acaba em vénen esgarifanses. canvi de pis, canvi de feina, canvi de poble, canvi de vida. tot el que havia pensat el 2005 de com seria el 2006 ha sortit al revés. bé, no tot... de fet jo deia que estaria fent de mestra i estic fent de mestra, jo deia que... no sé... però en el fons sabem que no ha sigut un bon any. de fet, ha sigut un any una mica merda. he passat molts nervis, moltes angúnies que sovint no he transmès en aquesta merda blog, perquè en el fons tampoc volia escampar-ho pel món. però bé, potser ho hauria d'haver fet més sovint. però potser haguessin sigut posts molt rabiosos, poc propis de l'imma de florssalvatges, sinó més propis de l'imma de carn i ossos (grrr).

aquest any he descobert que hi ha gent molt dolenta, gent que no m'estima i gent que en el fons no m'importaria gens que desapareguessin de la meva vida. però també he après que hi ha gent molt maca, gent que m'estima i gent que estimo. sobretot que estimo i que m'agrada tenir al costat.

com cada any, hi ha coses bones i coses dolentes.... tot i que potser les moltes coses dolentes superin en nombre a les bones... potser les bones superen en somriures a les dolentes....

o jo què sé.

que sí, collons que t'estimo i prou i potser no hi ha res més important que això....

com sempre a les bones i a les dolentes...........
aquí i allà

potser

sempre

Estava enmig d'una conversa, i de cop i volta he desconnectat el cervell. Amb un plim. He volat amunt amunt dins els meus pensament, amunt amunt. I de cop i volta m'ha vingut una frase, com una mena de llampec " Andábamos sin buscarnos pero sabiendo que andábamos para encontrarnos."
No tan sols l'he pensada, sinó que l'he dit, allà mig. Enmig d'una conversa que no tenia res a veure. O potser sí? ja no ho recordo.

Em passen coses estranyes.

L'he buscat, ja sabia que era de Rayuela, però ho havia de comprovar. i sí, l'he trobat, al principi de tot, al primer capítol.

quines coses---

agafa els minuts
estreny
estreny

agafa'ls ben fort
estreny
estreny

estreny el temps

perquè aquest passa
amb fermesa
amb intensitat

i ella?

ella torna
amb forces
acostumada
a fer-se veure
a fer-se odiar

ella torna
i ens estreny
ella torna
i no ens deixa anar

quin serà el final?

sempre

el mateix

sempreellamateixa

la

..... . . . . . . rutina .... .

potser l'única cosa que busquem és la felicitat
potser la incerta glòria, tan sols és una incerta felicitat
potser la felicitat és efímera, com tantes coses boniques

ara et puc dir que sóc feliç
no pel que tinc
sinó pel que sóc
pel que ets
pel que som

la felicitat no es troba
et troba

gràcies
gràcies per tot

potser sí que un petó pot fer canviar el món
potser sí que una abraçada pot significar molt
potser sí.

avui, necessitava poca cosa
tan sols
existir.

la felicitat no es busca, no es troba

es viu.

Un dia, sense saber com ni quan ni perquè, et despertes. Del son dels infants, o del que sigui. Et mires al mirall i et veus, igual, igual que quan tenies 6 anys, però ja han passat vint anys. I tot tan ràpid, tan... com una estrella fugaç.

Crec que encara no sóc gran, vull dir, que sóc el contrari de gran: petita, ni jove ni hòsties, petita. Petita com en Patufet. Encara m'amago sota una col. Però a mi encara no se m'ha menjat cap bou. Quina por! pobre Patufet on ets?? En Patufet era un dels meus contes preferits, sobretot per la cançó aquella del patim patam patum. Quina infància tan terrible sense el patim, patam patum!!

Doncs mira, ja tinc 26 anys, qui ho havia de dir? Aquella nena que s'enfilava als bancs, que s'escapava corrents passeig avall per la festa major, que trencava els vestits de fada, que es disfressava de reina amb corona de veritat inclosa, que tenia amics invisibles, que en tenia de visibles, que s'enamorava pels racons, que plorava, que reia, que cridava, que estimava, que odiava, que .... s'enfila pels bancs, que s'escapa corrents passeig amunt per la festa major, que trenca vestits de fada, que es disfressa de reina amb corona de veritat inclosa, que té amics invisibles, que en té de visibles, que s'enamora pels racons, que plora, que riu, que crida, que estima, que odia... que.... escriu ximpleries en un blog, que dibuixa malament pels racons... que

té ganes de dir molt alt, GRÀCIES.

per estimar-me
per suportar-me
per acariciar-me
per petonejar-me
per escoltar-me
per pessigar-me
per ajudar-me
per estar sempre al meu costat (o almenys quan ho necessito)
per llegir-me
per dibuixar-me
per escriure'm
per les mil i una cosa que molts i alguns d'alguns fan per mi.... siguin petites, siguin grans, siguin que no siguin, siguin....

floretes de primavera al deu de desembre....
estrelles de matinada en un dia de tramuntana
lluna minvant brillant i preciosa prop de les gavarres...
somriures entre dents d'un dia de tardor
fulles daurades sobre el meu cap
tralarà
tralarà
larà, larà

26 ja comença a ser una edat, en peter pan vola vola, en patufet encara el busquen....

i jo.... jo

encara em mossego les ungles, els cabells, els llavis (ara mateix ho estic fent).... i no sé.

Tinc ganes de menjar pastís!!!!!!!!!

Demà, demà....

Felicitats imma!!!!!!!!!!!!!!!!

(calla! molt bé doncs... :)

bona matinada fresca.

____________________________________________________________________

Ella va continuar dormint....
I somiant....
Tenia 26 anys, però i què?
els somnis
sempre
estaran
allà

zzzzz

continua dormint
.................

i no despertar
galtones rodones
somnis eterns
zzzzzzzzzzz

no la desperteu

quan no dibuixo cap personatge, el resultat em sembla mut. un paisatge mut. m'ha costat molt no dibuixar-m'hi.

sempre he pensat que el meu nom era una mica porno. Immaculada Concepció. Doncs això, Nascuda sense tacar res, neta i polida, bé, doncs tan porno no és tampoc. Però si més no, és curiós. Per tant, ja us ho dic, m'agrada més que em diguin imma, a seques. No contestaré mai al nom d'Immaculada, i menys el de Concepció... però bé.

Res, sóc horrible, m'he tornat a adormir, quin desastre! Són un quart d'una... aaahg, quin pont més mal aprofitat, o potser està MOLT ben aprofitat? no sé, no crec...

Doncs bé, jo el sant no el celebro, però és que M'ENCANTA QUE EM FELICITIN! res, que m'encanta que em diguin coses maques, per tant, deixo, qui vulgui, que em feliciti.

Gràcies.

immacualda concepció de tots els sants haguts i per haver!

no tinc son, clar si he dormit tot el dia. m'encanta, anar amb pijama per casa, amb els meus mitjos gruixuts. sense pentinar, sense rentar-me la cara, sense importar-me res. a casa meva sóc lliure. si fos estiu aniria despullada, ara fa fred, només hi puc anar si em tapo amb els llençols i l'edredó.

m'acaba de trucar la rous, fa dies que no la veig. la nostra relació aviat serà tan sols per telèfon. tranquil·la la veu no l'oblido. la teva veu. ara recordo quan vivíem juntes. aquells fars de riure sobre el sofà. era feliç, érem felices. suposo que t'estimo tant perquè gràcies a tu vaig recuperar la confiança en mi mateixa. pensava que mai més seria capaç de viure amb algú. pensava que contra tot pronòstic jo estava feta per viure sola. i sola mai hi he volgut estar.

dia pijama, deia, i ens quedàvem a casa. la gent passava, aquell pis era molt concorregut, i nosaltres amb els nostres pijames. aquella època encara tenia aquells pantalons de quadres vermells, m'encantaven. fins que me'ls va robar la meva germana. què farem per dinar? la cuina era tan petita, només hi cabia una sola persona. sempre eres tu. jo no en sé de cuinar. bé, potser sí que en sé, que els meus macarrons sempre sortien bons. almenys no semblava pasta rebullida.

la gent no entenia del què rèiem. crec que vam fer un llenguatge propi. no m'havia passat mai, està tan bé amb una persona, ser tan jo mateixa. sí, ja sé que teníem els nostres alts i baixos, però qui no els té?

m'acaba de sortir un gra, just al costat del llavi. feia temps que no me'n sortien tants de grans. potser torno a ser adolescent? jo en tenia molts de grans, tots focalitzats a les galtes, i als llavis. els grans dels llavis eren horribles, feien molt mal i a sobre eren tan antiestètics. és una merda ser adolescent, a part de tenir més dubtes existencials que un filòsof vingut a menys no paren de sortir grans i més grans i més grans. una santa puta merda. jo tan sols volia que marxessin. encara que sempre deia que els grans no m'importaven. sí, sí que m'importaven i molt.

no sé perquè,, últimament tinc moltes ganes d'escriure, ximpleries, coses que ni tan sols m'interessen a mi, coses descontextualitzxades, coses i més coses. a raig. raig raig.

hi ha coses que et fan recordar, de cop i volta mires jo què sé, aquell estoig de granota que et vas comprar quan tenies 12 anys i que a vegades perds, i a partir d'aquí ja et montes una història, o bé veus una partitura perduda, i penses jo podia arribar a tocar això? mare meva, sembla mentida.

ara penso i escric, penso i escric, no filtro res. mentida, sí que ho faig, perquè potser ara escriuria coses que després no voldria ni llegir, perquè a vegades penso coses que no tenen sentit. i en el fons el tenen tot el sentit.

sóc tres quarts i cinc d'una, no pararia d'escriure, però m'he de parar, he de dormir, demà vull anar a llocs diferents. demà no me'l vull passar amb el pijama tot el dia. demà no.

demà és l'immaculada, però no el celebro. demà passat, potser sí, demà passat és el meu aniversari. encara falten dos dies.

com quan era petita, encara em fa il·lusió em meu aniversari. sí, com una nena petita. nena petita....

Avui estava al supermercat i m'ha semblat veure de lluny a una coneguda. He fet veure que no la veia. Ho faig sovint això, quan no tinc ganes de parlar amb algú, doncs faig veure que no la veig. Sí, ja sé que queda malament, però sempre tinc l'excusa de que sóc hipermètropa. Finalment, com sempre passen en aquestes trobades casuals no volgudes, ens hem acabat topant cara a cara a la cua de la caixa per pagar. Evidentment, ella també m'havia vist i també havia utilitzat el mateix mètode. I també, evidentment, li ha sortit malament. Ens hem hagut de saludar, ha sigut una salutació forçada i sense entusiasme, per quedar bé i prou. Ens hem anat per fer el petó de rigor, però una estranya sensació ens ha frenat al mateix temps, ha sigut molt estrany. Hem dissimulat, però totes dues ho hem notat. N'estic convençuda. Ens hem explicat molt breument les nostres vides, ella ha parlat menys que jo, com sempre. Se la veia molt prima, amb cara de cansada o de trista, no sabria dir del cert. Amb un to de veu molt fluixet que gairebé no la sentia. M'ha vingut una mena de sentiment d'entre pena i ràbia. No sé, les sensacions a vegades són molt estranyes. Hi ha gent que tinc ganes d'abraçar, de petonejar, de no moure'm mai del seu costat, de riure i de bé, coses maques, en canvi hi ha gent que em donen vibracions negatives, horribles. Ja en vaig parlar fa temps de les vibracions.

Me n'he anat del supermercat una mica atabalada, com es poden saber les sensacions de les altres persones? no sé perquè, però diria que aquesta noia ha sentit el mateix que jo...

però això, si no li pregunto, no ho sabré mai.

---------------------------------------------------

cara de mussol

casa
diners
gos
amor
rosers
potus
jersei

petons
somriures
tic tacs
cordills
espelmes
sofàs
flors
colors

saltar
ballar
cridar

a vegades
res
té sentit

no és que vulgui buscar sentit a tot, però a vegades em desconcerta tot
no
no estic trista
ni
enfadada
ni desorientada
ni ni ni ni

passen els anys
passen els dies

i...
encara busco
no
sé
què

no, no ho tinc tot fet
encara
no, em queda molt
per
sentir
per
buscar
per
saber
per
estimar
per

......................

infinit més infinit

no fer res
respirar
somiar
mirar el cel i tancar els ulls
sentir-se lleuger
com una ploma

pensar que tot és possible
et construeixes un món
que a vegades és irreal
no ho sé encara

crec que no sé res
res de la meva vida
dels meus pensaments

sóc com una nina de porcellana
buida
amb el cos de palla
amb el cor de sorra
amb els peus freds

i les mans
de pessigolles

quan descobreixo
el meu dins
m'espanto

no sé què penso
no sé com penso
no sé què vull

et vull a tu
et vull a tu

però en el fons
sé
que
tan
sols
em
vull
a
mi

i em sento sola
em sento lluny
em sento perduda
em sento
que no
hi
sento.

petons fugissers
somriures ocults
paraules dormides

innexistència fugaç

tanco els ulls
respiro
me'n vaig

i no
torno

al meu lloc

irreal

en

el

món.

Realment estic molt contenta, tinc tot el pont enter enter, per mi. Toot per mi! Visca!

Bé, avui hem anat a Barcelona on ens hi esperava la pluja i en Josep. Feia més de quatre mesos que no m'acostava a aquesta ciutat, per tant tenia molta feina enrederida per fer.

Primer, tot esquivant la pluja, quedant xops com ànecs, però més contents que uns gínjols hem anat al Caixa Forum. A mi m'encanta anar al Caixa Forum, perquè per zero pessetes (sí encara dic pessetes) pots veure exposicions molt i molt interessants i bones. I crec que ara per ara costa molt trobar coses així, per tant una que tenim l'hem d'aprofitar.

Ens hem endinsat en el món tou, rosenc, fantasiós i vaporós de Fragonard, i en el món del desconegut per mi Anglada- Camarasa. També he fet un dibuix d'imma artística en un paper d'una llibreta i l'he penjat amb altres dibuixos de per allà, tota una experiència divertida (almenys per mi...)

Després, sota la pluja que persistia, hem anat fins el Museu nacional d'art de Catalunya a menjar els nostres entrepans, i sí, sota la pluja. Per mala sort no hem pogut entrar al museu, resulta que els dies festius no obren els migdies. Per tant, hem anat xino-xano a demanar a veure si la Fundació Miró estava oberta.

A can Miró, hem vist una de les exposicions temporals més interessants des de feia anys. Les últimes dècades de producció de l'artista ens han transportat dins un món simbòlic i oníric. A més, hem descobert que tan sols tancant els ulls i respirant tres vegades podies tocar els estels i la lluna del cel d'una Rayuela.

QUan el sol ja s'havia post per l'oest, hem baixat tot camina que caminaràs, fins a un bar Libanès on hem menjat un Shawarma molt molt bó. Els minuts han passat, molt ràpids, fins que ha sigut l'hora de marxar, amb el tren camí del meu poble de províncies, lluny de la contaminació, de la gent... Allà ens esperava la tramuntana, que bufa fort de valent i la Janis remenant la cua contenta i enfadada a l'hora. L'he portat a passejar sota la llum de la lluna plena, gairebé plena. La tramuntana s'ha endut els núvols. Ara ella és la protagonista.

No hi ha millor lluna que la de desembre....

.
.
.
.
.
I demà? potser descansaré, que bona falta em faria!

Un somriure i una carícia.

bona nit.

imma (ostres feia dies que no deia bona nit!!!)

:)

Avui passava prop de la nova carretera que estan fent per arribar algun dia a Palamós i és esgarrifós. Diuen que hi aniran quatre carrils i quatre soterrats. Una bestiesa. D'acord, als estius allà s'hi formen cues considerables. Potser pots arribar a tardar una hora a fer un recorregut que normalment es fa amb uns 25 minuts. Però això tan sols passa al pic de l'estiu. Jo no he vist mai aquella carretera saturada un vuit de novembre, per dir un número a l'atzar. Feia temps que es venia reivindicant una millora de les connexions d'aquelles zones. Ho feien sobretot, tots aquells centenars de pixapins que tenen el privilegi de tenir una segona residència, i tan sols tenen el cap de setmana i els estius per poder utilitzar-la. Per tant, per ells i altres, el temps és or. Gairebé voldrien que ho asfaltéssim tot, menys la seva parcel·la verda.

D'acord, potser hi han carreteretes estretes, moltes perilloses, que fan difícil els accessos ràpids d'un costat a l'altre de comarca. D'acord, ja m'imagino que deu ser una merda haver de fer cues i cues els estius, quan hi ha la necessitat d'arribar a la ciutat d'estiueig... ho podria arribar entendre... però, és necessari carregar-nos el poc que tenim? És necessari fer tants carrils, carregar-nos les carreteres envoltades de camps ?...

El més important és anar ràpid, sense badar, sense preguntar-se quins poblets amaguen els camps. No, fem una carretera de vuit carrils, no de deu! que connecti sense cap mena de desviació les grans ciutats amb els poblets de província, que en el fons, tan sols serveixen de pati d'esbarjo dels altres.

Deixem, tots plegats una herència de ciment, asfalt i de fums. Total, què? la vida humana és relativament curta, què ens importa el que pugui passar d'aquí un segle?

Quina merda, el meu país mor.

Va, sí
avui estic contenta perquè demà tinc festa!!
i demà passat
i demà passat no l'altre
i demà passat, no l'altre, no l'altre!!

bésame con frenesí!
la la la la

coses, petites
coses, minúscules
coses, dolces
carícies infinites
petons de mel i mató
llepades a totes bandes!!!!!!!!
uooooooooooooooooooooooooooooooooooooo

xala la, la
xala, la, la

Feia dies que seguia una iniciativa des del blog de l'Onix, i finalment m'he decidit a participar. Ramon Casas em fascina.....

El dia era clar, només una brisa fina despentinava els camps. El clinc, clinc de la cullereta del cafè, el no fer res i creure que tot es pot fer. Ell va respirar i es va estirar a la cadira, estava còmode, estava bé. ella sentia com tot el cos li cruixia, la cotilla l'estrenyia i començava a suar-li el coll. Però continuava amb el clinc clinc del cafè. Li hagués agradat estirar-se i relaxar-se, deixar-se anar el pentinat. Però no, ella continuava amb el clinc clinc. Aquell so que tan el relaxava a ell, i tan inquietava a ella. Ell començava a roncar, relliscant cada vegada més de la cadira. El somni el podia portar més enllà del marc. Era lliure. Però ella, encara trigaria un segle a ser lliure, fins i tot, potser hauria de quedar-se fent clinc clinc amb la cullera, eternament. Mentre ell, podria continuar somiant....

------------------------------------------------------

a vegades

les paraules
cansen
el sol enlluerna
les mirades s'acluquen
els jos es despullen
els dies s'acaben
el món s'entreveu
els dies comencen
les nits es dispersen
la lluna ens somriu

la saliva es malgasta
i tu ON COI ets?

El meu primer diari, escrit gairebé en lletra de pal, amb paraules soltes ballant per allà mig, intentava explicar tot el que feia amb pèls i senyals. I bé, el vaig deixar d'escriure. Fins que al cap d'un temps el vaig tornar a agafar. Havien passat els anys. Aleshores només posava les meves frustracions, sentimentals, amicals i un llarg etcètera. Fa gràcia llegir-los, però la veritat, a vegades em fa una mica de vergonya i tot. Bé, una mica no, molta.

Jo sempre havia sigut de les petites de la classe, bé, de fet era la petita de la classe. No se sap ben bé perquè però a la meva classe la majoria era de principis d'any i de l'estiu. Jo sempre quedava la última. Quan tothom tenia 5 anys, jo encara en tenia 4. Quan tothom tenia 10 anys, jo encara en tenia 9. Fins i tot, un curs que vaig faltar molt, no sé ben bé perquè, li van oferir a la meva mare que repetís, total és de les petites.

Per tant, sempre vaig tenir un complexe de nena petita, fins i tot a l'institut i a la universitat. Recordo que a setè i a vuitè, ja hi havia nenes que estaven plenament desenvolupades, o gairebé. O sigui, que ja utilitzaven sostens i tenien la regla i aquestes coses. Però jo, jo no. Jo encara tenia cos de nena, veu de nena i tot de nena petita. A finals de vuitè, la mercè em va comprar un sostenidors d'aquells que són com una samarreta sense mànigues "perquè m'anés acostumant". Acostumant? Si, es veu que primer m'havia d'acostumar. Jo em ficava aquella mena de samarreta petita, de tant en tant. Aleshores, aquell estiu, de cop i volta em vaig desenvolupar. Jo no recordo una evolució. No recordo haver notat com m'anava creixent tot. No, jo només sé que un dia, aquest cas la meva mare, em va dir que havíem d'anar a comprar sostenidors " de veritat". Com? vaig pensar jo? I res, que xino-xano, amb una vergonya que em moria, vam comprar un parell de sostenidors "de veritat". La meva sorpresa va ser que vaig passar de portar un Res, a una talla 85. I aquesta aniria augmentant, 90, 95, 100....Com és que no m'havia adonat de res? Però el cas, és que jo ja portava sostenidors de noia gran i encara no m'hi sentia. Però què havia de sentir?

Al cap de poques setmanes, vaig tacar les calces, ni tan sols em vaig adonar que m'havia vingut la regla. La meva mare ho va veure i em va dir, imma t'ha vingut la regla. I jo, Ah, i ara què he de fer? Em va donar una compresa d'aquelles d'abans, gruixuda, gruixuda, i me la va fer ficar a les calces. Mare meva!!! Que incòmode! Em donava la sensació d'estar caminant mig aixancallada i que tothom em mirava. Al cap de pocs mesos apareixerien les compreses aquelles tan primes, tan primes. I al cap d'anys em posaria tampons, cosa que el principi no me'n refiava, i si es quedava "perdut" per allà dins?

Mica en mica, vaig anar assumint que estava canviant, encara no sabia ben bé què és el que havia d'assumir, però la responsabilitat de no tacar-ho tot quan em venia la regla, això, crec que et fa comportar d'una altra manera.

Tot i això, continuava trobat a les meves companyes molt més grans. Molt més femenines i amb molt més èxit amb el sector masculí. A l'època d'anar a festes majors i a festes de carrer (molt de moda als anys 90, aaaapa ara semblo una iaiona) la majoria parlaven amb "els nois grans". I a mi em deixaven de racó. No sé si eren elles que em deixaven a un racó, o era jo mateixa que em feia entre vergonya i mandra parlar amb uns nois que l'únic que sabien fer era "fardar" de tenir una moto gran.

Més endavant, vaig deixar d'anar amb aquell grupet de noies. Només pensar en les idees de lligar amb nois grans, ja em cansava. Aleshores em vaig fer amiga d'un grupet de nois de classe. Nois que, per el fet de no ser "grans", quedaven fora dels objectius d'aquelles noies, i en canvi eren la mar de divertits per sortir i aquestes coses. Amb ells vaig passar gran part de l'adolescència, i potser fins i tot de la post-adolescència. Amb ells no havia de fingir tant, eren més directes. I tot i que en grup eren una mica brutois, individualment valien molt la pena. Encara conservo algun bon amic d'aquella època.

Tot i les paranoies sentimentals i mentals que arribava a tenir, ja que amb 16, 17 anys els sentiments d'amistat i d'enamorament es barregen bastant (tot i que crec que això deu passar a totes les edats), tenir amics masculins em va anar molt bé. Punts de vista diferents, una visió del món també diferent... En els meus diaris relato moltes ximpleries d'aquella època. Fins i tot, va arribar un moment, que aquelles noietes que m'havien deixat una mica de racó anys enrere, després em demanaven consells per tal d'acostar-se a tal i qual noi. Bé, aquest tema també em va arribar a cansar bastant... però aquesta seria una altra història...

Els anys han anat passant, d'això, d'allò i d'allò altre ja fa més de deu anys. Ells i elles, campen pels mons de déu, amb més i menys fortuna. Amb alguns guardo contacte, amb altres intermitències pel poble. Tots hem anat creixent, ens hem anat adonant de com era o no era el món. Ens hem fotut hòsties i ens hem tornat a aixecar. Tots guardem anècdotes, aventures viscudes a dins nostre. Alguns ho devien anotar, com jo. D'altres, no. O ves a saber!

A vegades em sento i noto gran. D'altres encara em sento com aquella noia que li feia vergonya parlar amb els nois grans i deixaven de racó. D'altres, ni una cosa ni l'altre.

A vegades, agafo els catàlegs de joguines i em vénen ganes de tornar a escriure la carta als reis i a veure si em porten el que jo demano. D'altre.... no ho sé pas....

i Avui, diré.

Bona nit

imma

rasca
grata
cus amb fils d'or
la meva boca

atrapa les paraules
queda't amb els fets

no vulguis
que marxi
deixa'm
deixa'm
que em quedi

rasca
grata
cus amb fils d'or
el meu nas
les meves orelles
els meus braços
el meu cos

no deixis que m'escapi

m'estiro la roba fins esquinçar-la
et llepo
et mossego
t'ensumo

la teva olor veritable
la vull
per mi

m'arrossego sobre teu
et noto
et sento

digues
no
ets
res
sense

mi

Avui l'emma m'ha trucat a quarts d'onze per endur-se la Janis a la platja. Jo estava molt adormida i li he dit que sí. Al cap de deu, quinze minuts l'ha passat a recollir. I jo me n'he tornat al llit. A quarts d'una en Fer ha tornat del seu esmorzar diumengil i jo he continuat dormint. Ara són gairebé les tres de la tarda, i fa uns deu minuts que he acabat de dinar. Estic esperrucada, amb cara de son, i una mica xafada. He tornat a dormir massa. Totes les masses piquen, em deien de petita.

Quan dorms massa et perds coses, moltes coses. Et perds el cel blau de desembre, et perds el so callat d'un poble mig somnàmbul, et perds moltes coses.

Sempre he admirat aquella gent que és capaç d'aixecar-se aviat, cada dia, sempre, sigui dissabte, sigui diumenge o 1 de gener. Jo, quan no tinc cap obligació, obligació, dormo.

El clic clac del rellotge el desconcentra.

Des de la finestra veig el dia gris. Sembla que ja comença a fer una mica de fred. Només una mica. Avui no he sortit de casa. Encara vaig amb pijama, bé amb pseudopijama, jo de pijama de veritat no en tinc. De fet, qui decideix que un pijama és un pijama i no una altra cosa? Durant molt temps vaig portar una samarreta que m'agradava molt i molt pel carrer, i l'havia comprat en una botiga a la secció de pijames. Però era tan malaguanyada aquella samarreta només per portar-la per dormir. Jo per dormir faig servir qualsevol cosa, samarretes velles amb forats i taques que no poden sortir, pantalons de xandall de fa anys i panys. O samarretes llargues que semblen camises de dormir inventades... de tot menys un pijama pijama. Però bé, quines tonteries.

He dinat escudella i carn d'olla, boníssima, després m'ha tornat a venir com una espècie de nyonya, nyonya i m'he estirat al sofà.

Sembla que m'estic recuperant. Poc a poc.

La setmana m'ha passat molt lenta, els dies no avançaven. Ha sigut com una petita agonia. El dimecres era dijous, el dijous no s'acabava mai i el divendres com un petit suplici. Espero que la setmana que ve sigui millor. Dilluns i dimarts, i després taaaaaaaaaaaataaaaaaatxaaaan!!!

PONT

En aquests moments em sento una mica amanyocada, la Janis em mira des de la terrassa, segurament ara la trauré a passejar. I després qui sap, potser cinema, potser, continuant no fent res.

Per què s'hi està tan bé sense fer res!!! la la la.

A veure, jo no entenc res. Eren les cinc de la tarda i estava a la sala de mestres mig morta de son. Però una cosa horrible, horrible de son soneta. He arribat a casa i la son continuava. M'he obligat anar al sopar. Que per cert, contra tot pronòstic considero que ha anat bé i m'ho he passat guai.

He arribat a casa i m'he ficat de pet al llit, i la son, on era? on ets?? vinga a donar voltes, ara un costat ara l'altre.... ara ovelles, ara flors del camp. Agafo un llibre, passo pàgina. La son no ve.

I què cony faig connectada al pc? res, avorrir-me com una ostra.

Noooo, no pot ser que em torni a passar!!! Insomni intermitent. Merda. Espero anar al llit i dormir. Necessito descansar.

Jo crec que arribo a una saturació tal que el meu cos es torna boig i ja no sap què fer. Estar desperta, en plena activitat, o adormida.... la la la. la la la.

He penjat dos pòsters de la meva mare a l'habitació de l'ordinador, són molt bonics i m'agraden molt. També he pnejat una flor gegant de color tronja. M'encanta.

estic tan cansada que em costa, fins i tot parpellejar. em fa mal tot.
He estat dues hores en un grup incontrolable, em sentia com una figura invisible. L'hora de música ha anat més o menys bé, els agrada cantar, i ja se saben bastant la cançó i això els dóna seguretat, però també els cansa de seguida. Després he repassat altres cançons i he intentat sentir-los cantar en petit grup. Una feinada gairebé impossible. Després era sisena hora, com que estava sola m'he inventat alguna cosa, ha funcionat uns moments, després ja no. Hi ha un nen que sembla que se li dispari un xip interior i es dedica a llençar llepis als altres. A partir d'aleshores no hem pogut fer res. He acabat amb una esgarrinxada i amb un neguit intern. Què collons sóc? mestra, mossa d'esquadra, guàrdia civil, una capulla, una què?. Sí, ja sé que no sempre ha de sortit tot bé, sí ja sé que hi han grups millors que altres, sí ja sé que faig més del que puc. Però, estava a punt de cantar victòria i amb cinc minuts tot ha anat a can Pixa.

A la tarda no m'aguantava, avui Llafranc no m'ha servit de res, ni veure el mar amb la seva escuma blanca, ni el cel blau post tramuntana. Em costava somriure. He entrat els nens de la tarda, teníem medi, estic aprenent molt, treballem molt, "serem futurs biòlegs!", els dic, de tant en tant. Ells somriuen. La majoria fa menys d'un any que parlen català i ja saben què és un animal omnívor. Poc a poc.

Hi ha hagut un moment, que un nen se m'ha acostat i m'ha dit "imma, què et passa, se't veu trista." " no em passa res, estic cansada" "segur que no estàs trista?".

Quan hem acabat la classe m'han regalat un parell de dibuixos, d'animals, plantes i el sistema solar. Mare meva, quines barreges fem.

Avui semblava que el dia no s'acabava, el rellotge, les agulles marcaven els segons cada mitja hora, el guix respirat se m'està incrustant al coll. Tinc la veu feta una merda. Avui estic pessimista tot i que no puc deixar de meravellar-me pel cel blau, la lluna que torna a créixer un hivern que ja s'acosta. iii iii, res que la setmana que ve faig anys, menjarem molts caramels!