Archivos Enero 2007

per cert, aquest és el primer any des de fa 8 anys, o més! que NO TINC EXÀMENS!!!

això vol dir que ja no sóc estudiant.

o merda... això vol dir que sóc una treballadora.

o merda... que gran que sóc! aaahg

de cop i volta les arrugues m'arriben als peus!!

em pensava que érem dijous. aixecar-se i veure el dia gris, i dir, ai plourà. i per cert, avui és dijous. això és el que m'ha passat avui. un dijous que era dimecres, una setmana que semblava que s'acabava i resulta que encara falten dos dies. quines coses.

et trobarem molt a faltar, pensa que a vegades em feies pensar amb mi quan era com tu. sí, potser per això quan intentava renyar-te em sentia una mica com si m'estigués renyant a mi fa uns quants anys. i ara marxes, un futur que t'espera. te'n sortiràs confio en tu, en la teva força, en la teva simpatia, t'estimaran. i nosaltres et trobarem a faltar.

dèiem que encara n'hem d'aprendre molt. a ser forts, a mirar que les coses no ens afectin tant. però, potser m'estimo més no aprendre. en el fons, m'agrada estimar-los, que les coses m'afectin. segurament aquesta feina no seria el mateix sense l'amor. i jo l'estimo.

el tic tac del rellotge fa de testimoni del pas de les hores. tic, tac, tic, tac. incansable. infatigable.

finalment ha plogut. a bots i barrals! el cel queia a trossets, s'emportava tot allò dolent. però la humitat ho ha emboirat tot. vivíem dins un núvol, caminant sense rumb aparent.

i res, vaig a dormir. o potser no encara.

durant tot el dia hem treballat el quadre El Guernika de Picasso. l'hem mirat, remirat, observat, hem pensat què feien les figures. què volia dir-nos Picasso? per què després de tants anys encara ens segueix dient el mateix. el llenguatge internacional, i que va més enllà de les fronteres de tot tipus, el llenguatge de l'art.

alguns nens deien que el quadre era lleig, i ho he acceptat, però sempre i quan em diguessin el perquè. els colors foscos, el blanc, el gris i el negre. la dona cremada, l'home mort, la dona amb el nen mort. les cares desencaixades de dolor. un dolor que va molt més enllà de tot el dolor que potser podríem arribar a sentir.

alguns nens han recordat morts recents, guerres llunyanes que veuen i senten a la televisió. un dolor difícil d'entendre, però a l'hora fàcil de percebre.

el resultat posterior ha sigut plasmar, tal i com va fer picasso el dolor, l'angoixa. però també potser una mica d'esperança, com aquella flor que es deixa entreveure enmig de la mort, la brutícia i la desesperació. i molts, sense dir res, han volgut plasmar la flor, aquella esperança que un nen i una nena de 8 anys té. que porta dins.

avui, m'ho he passat molt bé.

gràcies.

avui dibuixen ells.

jo pensava que sempre viuria protegida dins una bombolla de color de rosa. però a vegades la bombolla s'esquerda i veig la pura realitat. amarga i pura realitat.

se'm fa una muntanya pensar que el que podia arribar a pensar de mi mateixa s'estigui complint. sóc incapaç de fer la meva feina ben feta. podria discutir-ho, mil vegades, però no puc ser tan il·lusa i pensar que tots els altres estan equivocats menys jo. seria il·lusa i una mica pocasolta. i potser il·lusa ho sóc una mica, però pocasolta no.
avaluar un nen, o una nena, és molt important, i fer-ho malament, és una putada. una puta merda, vaja. ara, m'és difícil arreglar-ho, com és que no ho he sapigut fer millor. doncs perquè a vegades, o potser sempre sóc una negada i una pobre criatura de bolquers.

avui tenia molts problemes, i fins ara no havia pensat en aquest fet. és una merda, quan els altres problemes et semblen més grans que el problema principal, el problema que afecta la feina que t'apassiona i que fas malament.

si ara m'autoavalués, cosa que faig sovint, no tan sols ara mateix, em posaria una molt mala nota. però, ara, ara què importa?

són passats dos quarts de dotze. avui he aprofitat la tarda, tinc molta feina avançada. em puc sentir orgullosa, almenys per això. no tot seran males notícies. la vida seria una puta merda si només hi haguessin males notícies. a vegades superen les bones, però jo què sé, ja m'enredo.

feia dies que no dibuixava, i m'he vist a mi mateixa fent servir les "paletes" de colors d'una manera poc habitual en mi. sembla fins i tot com forçat. però, realment quan ho feia estava com absorta en un treball que semblava que m'hi anava tot.

feia temps que no pintava així. si se'n pot dir pintar i dibuixar a fer quatre gargots....

ara semblo catastròfica, deu ser la son, el cansament, el constipat, i que potser hi ha dies que també tinc mala llet. mala llet, mala hòstia, i em torno una mica torracollons amb mi mateixa.

m'encanta dir renecs.

ha sigut un cap de setmana molt estrany.
per començar, el dissabte, o sigui ahir, em trobava bastant malament. només feia que respirar mocs, esternudar, i parlar amb veu nassal. en ferran tres quarts del mateix, però a ell a sobre li ha atacat la panxa.

avui el matí, estava força bé, semblava que el refredat havia com minvat. però a mitja tarda m'ha tornat a atacar. hem anat a girona a visitar l'avi de'n fer, i a tornar llibres i més llibres.
feia mesos que no pujava a girona. era de nit, i l'he trobat fosca. carrers molt foscos, com si haguessin apagat els llums, o jo què sé. carrers foscos i buits. fred humit d'aquell que es fica dins la roba, penetra dins la pell i s'incrusta dins els ossos. una mica horripilant. el terra era moll i no havia plogut. el riu era ple d'un líquid pastós. els carrers tots eren de pujada.
hem sopat shawarmas, i feia molt que no ho fèiem. i encara es recorden de nosaltres.

tornant a casa, encara fa fred. tinc l'estufa que bufa aire calent, buuuuuf, buuuuuuuf, i jo encara vaig enrotllada amb una bufanda de llana, llanosa.

segurament, em convé dormir, zzzzzZZZZZZZzzzzzzz una zeta molt llarga fins demà al matí...

la tramuntana no para
testos per terra
cel brillant amb sol mentider!!
fa fred.
i el vent xiula

no tinc febre, però em noto com si en tingués.
tinc el nas ple de moquitus, esternudo i tinc tos.
em fan mal els ossos.

Merda, un altre constipat?

Merda!

He decidit aixecar-me del llit, perquè tenia por de quedar-m'hi incrustada.

Per escriure això, val més no escriure res.

avui m'esborraria. agafaria un esborrador i començaria. zaz zaz zaz zaz. de cap a peus.

sóc un tros de tu
cervell de rèptils
instints que sobreviuen
cor de mistela
de records esmorteïts

no sóc un tros de tu
sóc una espurna de consciència
realitat feta pessics
llaminadures saldes i mentides
constants

sóc un tros de tu
cor que batega sense sentit
carn calenta per mastegar
líquids que flueixen
dins un mar de fang

peces de coure
i llambregades de vidre

clavats dintre meu
profecies sense nom.

vols ser diferent
però ets com jo

perquè porto dins meu
un tros
de
tu

llangardaix

Camí de casa. Són divuit minuts. 18 minuts, jo sola. Els meus pensaments, el paisatge, la carretera i jo. Veig el Montgrí, clarament. El dia s'està allargant, ja m'agrada. La tramuntana ha fet acte de presència. Me n'adono que els camps són tots verds, sembla primavera, però ara comença a fer molta fred. Ho matarà tot, com deia el meu avi. Aquest temps, ho matarà tot. Però a mi, el cel rogenc, els núvols esfilagarsats, la fred que penetra dins, dins, dins, dins. M'agrada.

Avui no ha sigut un bon dia. Les classes, fatal. A vegades odio la tramuntana per això. Perquè tothom està irritable, insuportable, fastigosament insuportable.

Estranyament no estic cansada. Més aviat estic com una mica "passota", se menfotisme extrem. Ja em passa això, a vegades. Sóc odiosa.

El dijous està a punt d'arribar, sento que toca la porta, toc, toc, toc. El final de la setmana, altre vegada s'acosta.

" Saps? els secrets ben guardats són els que no dius mai a ningú."
" Que en tens molts de secrets tu?"
" Sí, però no te'ls diré."
"Els deus voler tenir ben guardats..."
" Sí".

la gent feia uns dos metres. no veia més enllà, tan sols veia cames llargues, converses que no entenia, crits, riures escandalosos. i ella estava allà mig, i semblava que ningú ningú la veia. mirava enlaire i veia colls llargs, braços enormes, panxes gegants. esquenes llargues i culs grossos. volia plorar, potser així li farien cas. però, no se sap perquè les llàgrimes no li sortien. només podia està callada, amb el cor bategant-li molt ràpid. però ella, encara no tenia consciència del seu cor. va intentar passar entre les cames, que eren com torres, llargues i gruixudes. ara cap a un costat, ara cap a l'altre. fins que, no sap ben bé com, es va veure enmig d'una sala, no, no era una sala era el pati. els gronxadors, el tobogan. era lliure, estava sola, tot el pati, la sorra, les pales, les galledes, tot era per ella. i va començar a jugar. però, al cap de poca estona es va adonar que el cel era fosc. i una angoixa la va envoltar. aquestes hores no eren hores d'estar allà. va veure de lluny una ombra, una persona coneguda. l'angoixa, que encara no sabia què volia dir, però la sentia, li va marxar. va córrer i córrer fins als seus braços. no era la seva mama, però ella la sabria trobar. i així ho va fer.

no tinguis por.
i ja no en tenia.

les setmanes es repeteixen eternament.
avui, estava al menjador posant notes. se'm fa difícil haver de dir, aquest nen no segueix bé, o no entona correctament, o simplement quan fem audició està a bàbia... però s'ha de fer... és molt difícil avaluar, i encara més a nens tan petits...

aquesta tarda he treballat molt i mooolt. ooh que bona minyona, oooh! tinc moltes coses preparades, només em falta fer fotocòpies, moltes fotocòpies.... només em falten 11 classes a jornada sencera... desprès em partiré per la meitat. Tinc entre ganes, mandra i por. Un còctel molotov.

són quarts de dotze, narhi nant potser a dormir.

bona nit.

aaah! per què déjà vu? doncs per allò de les setmanes repetides...

avui mirava webs... tinc una obsessió molt gran amb les vacances... sempre estic mirant i somiant on aniré de vacances, quan potser hauria d'estar pensant en coses més productives... mirava i mirava... i he anat a parar a una pàgina d'informació turística de Genéve, i de cop i volta era allà. passejant pels ponts que tan em recordaven a girona. Veient per primer cop el jet d'eau des de la plaça just el costat de la catedral.. aquell cel gris metàlic tan trist. i de com aquell gris es va convertir en un blau preciós. I els parcs. El parc des Bastions, el parc des Acacias, parc mon Repos, al costat del Wilson... i tants d'altres.... un any que això va ser el meu pa de cada dia... el lac Léman als peus, amb molts mosquits a la primavera que no em deixaven llegir tranquil·la... autobusos que anaven a l'hora i barats... temps etern.... devia tenir moltes preocupacions, i tant... però, ara, ja no les recordo...

vull tornar-hi....
crec que ja estic preparada...

estic farta que a les notícies, per la ràdio, els diaris, la gent del carrer digui que el temps canviarà i ens pelarem de fred, i ja veuràs ja que haurem de desenterrar els guants i les bufandes que teníem guardats. estic molt cansada. ja ho noto ja que el temps està canviant. avui el cel era més fosc del que acostuma a ser massa habitual aquests dies. els nens estaven nerviosos, que sovint és indicador d'un canvi de temps no massa llunyà ... i... no sé

ja m'està bé que canvii el temps, que faci una mica d'hivern. perquè, ara, feia uns dies, cantàvem cançons de ai ai l'hivern és aquí i fa fred i em poso guants, i els nens se'm quedaven mirant com si digués ximpleries. però què diu aquesta? fred on la veu? si fa sol, i els ocells canten, i flors i violes...

quina primavera aquest hivern.

és ben bé que quan no saps què dir, parles del temps. i va tan bé quan el temps està boig!! i tant! imagina... si tot anés com hauria d'anar, els temes de conversa ja s'haguessin esgotat fa dies....

que cansat, dir- ui fa fred, - ui sí. - ui encara som hivern i fa fred. - ui sí.

és més divertit cagar-se amb tot: - aquest hivern és estrany. - no fa fred, ai ai que farà un febrer glaçat. - ens estem carregant el planeta!! ara fa sol el gener!! - jo que havia comprat jerseis gruixuts abans de les rebaixes!!! i mira... ara estan al 80% je je...

ais... quins dies...
i em sembla que he agafat una mitja passa...

Acabo de veure el documental que han fet sobre El Guernika de tv3, a 30 minuts per ser més exactes. I m'ha encantat.

Com que no en sé massa, ara no parlaré del quadre. ni res, només parlaré de la impressió que em va fer la primera vegada que el vaig veure.

Vam anar una colla a Madrid, estava a segon o tercer de carrera, no recordo ara exactament, crec que estava a segon. Vam improvisar un viatge a Madrid amb un tren d'aquells borreguers que quedes ben planxat. I els dies que vam passar a Madrid van ser molt intensos. Vam visitar molts museus amb pocs dies, dormint poques hores.

En el museu del Prado ens hi vam passar tot un dia. Vam entrar al matí, no vam dinar, i en vam sortir entrada la tarda. Al vespre teníem molta molta gana. Aquella nit gairebé no vam dormir.

El dia següent vam decidir anar a visitar el Reina Sofía. En arribar a la part del Guernika, per uns segons vam deixar de respirar. Les rialles, els comentaris propis d'aquells dies, van desaparèixer. Recordo estar amb altre gent, junts, uns als constats dels altres mirant El Guernika sense poder dir ni piu. Aquesta sensació ens duraria unes quantes hores. És tan gran, és tan forta la impressió, que anys després hi vaig tornar i encara em durava.

Pocs quadres m'han impactat tant com aquest. Sense plantejar-m'ho, sense ni tan sols ser una gran amant de Picasso.

Ahir al vespre m'ho vaig passar molt bé. Des de fa un quant temps, no acostumo a sortir massa. Bé, tampoc és que sortís molt ahir, però almenys em vaig relacionar amb altres persones. Vull dir, amb persones que feia molt temps que no veia.

Cada vegada tenim els horaris més ajustats. Que si treballo cada dia, tot el dia. Que si el cap de setmana vaig amb el tal, perquè sinó no el veig mai... Entre una cosa i l'altre, aquelles amistats de facultat, que ens trobàvem cada dia. Que ens emborratxàvem el dimecres, perquè el dijous era pels "crius". Que parlàvem sota la pluja a Plaça Catalunya, mirant a veure qui s'atrevia fer un pico a qui. Desafiant les normes establertes, pensant-nos, que nosaltres érem diferents. Que anàvem a veure exposicions rares, a hores rares, saltant-nos classes, perquè apreníem més fora que dins. Que, ens aixecàvem al migdia, per anar a dormir a la matinada.

Tots aquells, amb qui creia que viuria colze a colze, la resta de la meva vida, ara, tan sols els veig de tant en tant. Però quan els veig, alguns d'ells, els records envolten, els records flueixen, els atacs de riure tenen el mateix gust de felicitat i llibertat.

Potser ja no som com érem, però potser som els mateixos que sempre hem sigut. Els camins es divideixen, els camins són per fer-los, per desfer-los i per refer-los.

Fa poc m'era impossible imaginar viure com visc. Fa poc m'era impossible imaginar que amb ell en tenia prou. Fa poc necessitava a molta gent, necessitava sortir, necessitava envoltar-me, envoltar-me, envoltar-me. Ara, només em cal de tant en tant.

Els records són dolços, i càlids... de tant en tant....

avui fa sis anys
sis anys d'un gener gelat
de quedar davant el sortidor
d'abrics i bufandes

de dissabtes a la tarda etern que s'allargaria fins les dues? les tres? no ho recordo...

de què vam parlar? moltes vegades intento recordar-ho i no puc. suposo que de tot i de res, d'aquelles converses que són intrascedents i trascendents a l'hora. d'arreglar el món abans que nosaltres mateixos.

mai m'hagués imaginat que aquella nit canviaria tan la resta de la meva vida.

T'estimo, i aquesta paraula que al principi ens feia tanta por, que fins i tot pesava abans de sortir de les nostres boques, ara és massa petita per expressar tot el que sento, tot el que he viscut i viuré amb tu....

T'ESTIMO!!!!!!

avui m'han ensenyat el meu nou horari a partir del febrer. de fet, encara que sempre em queixi, que vagi de bòlit i un llarg etcètera, m'havia acostumat i m'agradava fer toootes les classes de música de la meva escola. ara, no sé, veient el meu nou horari, veig com em tallaran les ales. com molts nens els deixaré de veure, i jo què sé. que sempre vull el que no tinc i a vegades és una merda.

sí, tindré més temps, per mi, per estudiar, per ordenar l'habitació petita que està feta un "cristu"... i bé, suposo que tot anirà bé.

Aquests últims dies estic ballant molt amb els nens, intento fer classes molt dinàmiques, que s'ho passin bé, que riguin... potser estic sortint una mica de la programació, però ja m'agrada... a mi m'agraden les classes així una mica... diferents...

cap de setmana....

a descansar!!!

l'estufa bufa. i s'atura. no fa prou fred, sinó no s'aturaria.....
sempre penso en el pas del temps, m'omplo de calendaris. de paret, de taula, agendes per setmanes, per dia... programacions, organització temporals. per setmanes de cinc dies. quants dies tindrem de festa? carnestoltes... dia sis de febrer. dia set. canviaré tant....

després el temps serà infinit.
i
com sempre

no el sabré aprofitar.

clac clac clac

a vegades els segons són com hores
i les hores són infinites.

sempre el mateix
el temps i jo
jo i el temps
que ens marca que a vegades ens fa tal i com som....................
no sé fins a quin punt estic cansada o tan sols tinc son, una son que no s'acaba....

no podràs canviar, aquest és el tret que et caracteritza. tu ets així. jo sóc així.

quina música més nyonyis.

la janis es raspalla. avui s'ha fet amiga un altre cop de'n troi.

acabo de sentir un anunci, Júlio Cortázar por dos euros....

em va descordar els botons
els botons dibuixats
llepant com si fos nata
nata calenta brodada amb maduixes
blanc sobre vermell
saliva dolça i escumosa

ets com un préssec madur
sucós i tendre
dolç i regalimant
el suc que cau
s'escampa

em fonc amb tu
com ho podria fer
ell

vaig comptar totes les pedres que m'arrossegaven
vaig mirar-me dins un mirall sense reflex
vaig sentir que dins meu hi havien cucs
cucs de terra que brodaven catifes
catifes d'aranyes

vaig petonejar-te i no et vaig deixar respirar
el teu aire era jo
dins l'immensitat de la irrealitat
res d'això va passar

tan sols era una gota de suor d'un esclau sense ganes
de viure

somriures buits
abraçades buides però plenes de veritat

vaig callar i em vaig mossegar la llengua
fins sagnar
em vaig cordar la bata al revés
tan sols volia que
al marge de la societat
tu
em veiessis com una fada
una fada
que quan dorm

babeja

tinc son i estic cansada. tinc agulletes i res.
per escriure això més hagués valgut no escriure res.
oi??

les hores passen, els dies un darrere l'altre. no s'aturen. persisteixen.

avui, com sempre hauria d'haver fet moltes coses, i simplement he vist com les hores passaven davant meu. quin color tenen les hores? de colors de l'arc de sant martí, la pluja la pluja. l'arc de sant martí la pluja és aquí.

no, a vegades penso que tot el que estic fent a les meves classes està mal fet. vui dir, no sé, em sento tan insegura. jo intento fer sempre el que puc, el que sé, el que em deixen. com puc. no sé. m'agradaria ser més bona en el que faig. no em paro de dir-me a mi mateixa, que és la primera vegada a la meva vida que em demano més a mi mateixa. abans amb un mínim ja estava feliç. ara, un mínim és una puta merda. un mínim no em serveix per res. de res. res. i res torna a ser una puta merda. jo vull molt.

passejant pel meu poble, tan canviat, tan estrany tan cosntrit, tan poc meu. m'he trobat amb coneguts. sempre em trobo amb coneguts per tot arreu. ells em persegueixen. oooh tu ets l'imma! oooh jo et conec! oooh!! dóna-li records! mai he entès això, com es donen els records? empaquetats dins una capseta de color groc amb un llaç vermell. fan olor a mel.

la primera vegada que em vaig enamorar em van trencar el cor. bé de fet m'ho vaig fer tot jo. perquè sempre ens ho fem nosaltres. som, sovint , els nostres propis mals. ell, del que estava enamorada, no em va fer mai cas. ni tan sols vam arribar a ser amics. no sé ni si era amor platònic, no sé ni perquè n'estava enamorada, però n'estava. i molt. creia que somiant-lo el feia una mica meu. encara que només fos una mica, ja em conformava.

la segona vegada que em vaig enamorar, va ser d'un amic. un bon amic. l'amistat i l'enamorament es barrejaven d'una manera que ni tan sols jo podia entendre. l'amistat un dia era tan estranya dins el meu cor, que tan sols me'l podia imaginar al meu costat. caminant junts ves a saber cap a on. sí, segurament també tenia ganes d'estar amb ell fins a les profunditats de la intimitat. sí, parlo de sexe.

de la tercera i la quarta vegada ja ni m'agrada parlar-ne. ara ho trobo lluny i una mica ridícul. sí, sempre era jo qui feia el ridícul, qui s'enamorava i pensava ximpleries. bé, potser una vegada va ser al revés. no sé...

la vida, l'amistat, les relacions, a vegades són complicades. jo, encara no sé on es troben els límits, els meus, els seus i els de la societat.

sempre m'agrada pensar que els meus límits, els meus horitzons, són una mica diferents. i sí, segurament encara em continuo enamorant. cada dia? baag! no ho aguantaria....

potser cada dos ?

ailofiu

després de llegir el blog de la meva germana m'ha entrat una sensació estranya. de pensaments paral·lels en el mateix temps... com és que passen aquestes coses??

el meu rol, en el fons m'agrada...
en el fons el meu rol només el puc fer jo...
perquè sóc única
perquè som únics!
siguem com siguem
únics

l'he trobat

tinc la tarda lliure i no sé com aprofitar-la. avui estava cansada i hagués pogut descansar. hagués pogut estudiar, hagués pogut programar, hagués pogut fer tantes coses!!

els dilluns a la tarda no em proven, ho tinc comprovat. de tant que perdo el temps, de tant que no m'organitzo, no sé com organitzar-lo. perquè sóc una mica desastre i qualsevol cosa em distreu.

no he pogut sortir de casa perquè no tenia claus. podia sortir, sí deixant la porta oberta perquè m'entrés qualsevol, o tancant i quedant-me al carrer esperant que vingués en Ferran, que per cert arriba a quarts d'onze. res, una merda. per tant m'he quedat tancada com en una torre d'ivori. com l'artista romàntic que es tancava a la seva torre d'ivori.... lluny de la humanitat. de la societat i de tot.

beeeg. paraules i ximpleries, només se m'acudeixen aquestes coses.

no tinc un bon dia.

merda, hauria de quedar-me callada.

eeegs

va per moments...
és curiós.

resumint: estic boja.

segurament, qualsevol altre dia m'hagués sigut igual, hagués somrigut i hagués, com en dirien vulgarment, passat del tema. però avui no. no sempre m'agafo les coses rient, ni molt menys. avui m'he emprenyat, i no ho he exterioritzat ni un moment. n'estic fins els ous de fer una cosa que l'hauríem d'estar fent entre quatre persones!! si hi ha quatre persones per què collons només ho faig jo? per què sóc tan capulla? per què em preocupa tant? per què no puc passar-ne? per què?... per què???

A vegades em menjo els meus putus problemes amb patates i ningú, o gairebé ningú no se n'assabenta. Fins que peto. I ara, estic a punt de fer-ho.

PROU!

no tothom té la mateixa opinió de mi, però sí la majoria. aquella majoria que em coneix per sobre, que em coneix superficialment. jo em creo el meu propi personatge, i sovint el meu propi personatge sóc jo.

l'imma, el personatge sempre riu, sembla que la felicitat li desbordi per tots costats. l'alegria de la huerta, acudits fàcils que els fa sense pensar, en comptes de posar seny sembla que s'enfoti de tot. ja, ja, l'imma ui l'imma! qualsevol comentari és una ximpleria, qualsevol comentari sembla que hagi de fer riure. i si no en fa, si aquest comentari vol ser una mica seriós, greu, important, ai imma què te passa?

Sóc molt conscient del meu personatge, del rol que sempre, sense voler, o volent o vés a saber, potser per casualitat, em toca interpretar. l'imma la flor del castell, l'imma la que tot s'ho deixa, l'imma la despistada, l'imma ella sí que és feliç!

i deixo que aquest personatge s'apoderi de mi, de les meves formes de viure, de les meves formes de mostrar-me al món. i a vegades ja intento canviar, canviar el personatge i ser més jo. riallera sí, però no tant. despistada sí, però no tant. feliç sí, però a vegades. tinc tan assumit el meu rol, que ja ni tan sols és un rol, és una manera de ser. el personatge pot amb mi.

a vegades m'agradaria dir, eh tu! si tu! tu que em preguntes què em passa el dia que no faig un acudit, o el dia que estic preocupada per les mil coses que em passen pel cap. ei tu! que jo sóc molt més, que jo... jo... crec...

que hi ha algú més darrere el personatge.

descobreix-me.

però mai ho dic, perquè, potser tinc por que em diguin... a tu no et vull descobrir!

Miro fotografies i fins i tot allí es veu el meu personatge...

per què? per què collons el meu personatge sóc jo?

el rellotge marca les hores
tic tac
tic tac
a vegades va de pressa
tic tic tac tac taca
a vegades a poc a poc
t i c t a c
el diumenge passa ràpid
el diumenge
ensopit
el diumenge que tot s'ho menja
endiumenjat
tic tic tac
tic tic tac

tinc molta feina per fer, els apunts s'apilonen, les programacions no saben què fer. i jo tinc mandra. tanta que només parlaria del temps, i miraria el cel, i aniria a passejar llargues hores, beuria molts cafès, xiularia inventant-me melodies, jugaria amb la janis, tornaria a mirar el cel. respiraria, a poc a poc, omplint-me els pulmons... ooooh! ooh! qui pogués viure en unes eternes vacances. oooh qui pogués estar lliure de qualsevol responsabilitat... oooh!! oooh qui pogués ser lliure.

de veritat.

m'agrada fer coses de matinada. és uns dels pocs moments solitaris que m'agraden i que puc suportar.
tot quiet
tot en silenci
el món aturat

el campanar era vermell, el riu sec ple de pedretes. el pont il·luminat, tot groc, tot vell. carrer amunt. amb deu minuts travesso el poble.

que no s'acabi

dissabte

me'ls estimo, no hi puc fer més. no és tan sols que tingui ganes que aprenguin, creixin, juguin i siguin feliços perquè formen part dels meus objectius de la meva programació i de, suposo, qualsevol persona que es dediqui a la docència. No, no és tan sols això. A més a més, contra qualsevol pronòstic, contra qualsevol pla que m'hagués confeccionat, contra tot, me'ls estimo. encara que em facin enfadar, encara que a vegades no em facin cas... jo me'ls estimo. m'agrada veure'ls riure, m'agrada està amb ells, veure que potser, malgrat que no sempre tot siguin flors, violes i mel i mató, ells també m'estimen a mi. i a partir del sis de febrer, a molts d'ells tan sols els veuré de passada. sí, no ho negaré pas els trobaré a faltar. i molt.

dedicaré part del meu dissabte a descansar. i potser també, part del meu diumenge.

Vaig començar el dilluns amb molta energia. Tota jo era energia. I vinga, i vinga!

Ara, avui, ara, estic feta pols. Fa dies que a la nit no puc dormir. M'enredo, que si això, que si allò... no paro... i no dormo... una merda.

El matí em moro de son. Avui m'he llevat, m'he dutxat... i com que he vist que era relativament aviat, m'he estirat al llit, tota molla, amb tan sols la tovallola i m'he tornat a quedar adormida. Al cap de deu minuts o un quart d'hora, no se sap ben bé perquè ha sonat un altre despertador. Me n'he adonat que tenia la pell de gallina i estava gairebé tremolant de fred. He decidit vestir-me. Estava gelada i tampoc és que fes molta molta fred. He arribat a l'escola a les nou en punt. Ni un minut més, ni un minut menys.

T'asseguro que m'hagués encantat quedar-me adormida, sense fer res, sense pensar, sense moure'm. zzzzzzzzzzZZZZZZZzzzzzzzzzzz

I no, no ha sigut pas un bon dia. No.

Per cert, ahir el vent no era tramuntant. Tot i que jo ho hagués jurat i perjurat. Però les evidències són les evidències. Era garbí, més emprenyador. Però el cel, era blau igual.

Avui ja no tant.

Avui quan he sortit de casa feia calor. Era molt estrany. Ja sé que diuen que és un dels anys més calorosos des de fa no sé pas quan, però no sé, a vegades penso que exageren i a vegades que exageren massa poc.

Doncs res, avui el matí feia calor. Potser perquè tenia l'esperança que fes fred, no ho sabria pas dir. No feia calor, feia com una mena de xafogor, o potser era jo que tenia com fogots. Ai mare quines coses. Camí de l'escola me n'he anat adonant que el cel era molt blau. Aquell blau ectritzant, brillant i dur, com si s'hi pogués caminar fent saltironets. No hi havia ni rastre de núvols, ni cabretes ni res de res. Cel llis i blau, blau, blau... No entenia res. Ha sigut arribar a Pala i sentir com bufava el vent. Els cabells em tapaven la cara. Els portava deixats anar, sense recollit, i m'han quedat com una escarola esbojarrada impossibles de redreçar.

El primer dia de tramuntana és genial, notar el vent que t'envolta el cos. Els cabells indomesticables, el sol lluent, el cel blau. El so del vent passant a través de les obertures. La idea de fer volar un estel sabent que potser se t'emportaria.

He estat una estona parlant amb un nen a l'hora del pati, li he dit que sobretot busqui pedres ben grosses per posar-se a les butxaques, que la tramuntana, a vegades bufa tan i tan fort que pot endur-te volant. Alguns nens jugaven d'esquenes a tramuntana, obrint els braços, deixant-se empènyer pel vent. Mira, mira, com el vent em porta. Gairebé no he de fer cap esforç per caminar. Mira, mira, miiiiiiiiiiraaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa.

Pedres a les butxaques!!!!!!!

es posa vermella quan no sap què dir. quan no sap què dir diu ximpleries. quan calla, perquè no sap què dir, li vénen ganes de riure. quan riu a vegades és perquè no sap què dir. ella és molt vergonyosa. a vegades no ho sembla i s'acolloneix davant d'altre gent que tampoc ho sembla. un gronxador solitari. una nena plorant. m'han tret la roda. però si de rodes n'hi han moltes, mira aquella que bonica! no, jo vull la meva, i la meva és AQUELLA. aquella, que a nosaltres ens sembla ben bé igual que les altres, és la que ella vol. sempre volem la nostra roda. quan, sovint aquesta roda no és per nosaltres. perquè potser no és per ningú, però és per tothom.

de tornada a la normalitat. desembolicant regals, ulls d'emoció.
tarda lliure.
tinc son.

Ahir no podia dormir. vinga, vinga i vinga donar voltes i més voltes! ara un costat, ara l'altre, ara amunt ara avall. ara tinc fred, ara tinc calor, ara tinc pipi, ara tinc set, ara la janis ronca, ara en ferran ronca, ara el veí de dalt ronca. ara penso ximpleries. ara llegeixo. buuf no puc no puc dormir.

eren les quatre i encara tenia els ulls com dues taronges. la la la, li li li...

total que aquest matí semblava una marmota. zzzzzzzzzzZZZ

marmota dormilega.

camino trencant miralls, els trossets se m'enganxen a les cames i em fan fiblades de sang. La sang queda presa, ràpidament. Forma blaus. Tota jo estic plena de blaus. Em pregunto si tindré la sang blava. Però la resposta és sempre la mateixa. La teva sang és vermella, vermella com les cireres. M'arrenco un tros de mirall del peu esquerre, m'hi veig reflectida, entre la sang i la lluentor mirallenca. Aconsegueixo pujar un turó, puc veure els pobles llunyans, ple de boira de matinada. No sé en certesa de la bona si mai aconseguiré ser la que vull. El que vull. Mai aconseguiré ser tu.

Pols de nit encenall de calitja.

Em llepo les ferides i em converteixo en un talp. Aconsegueixo fer un forat prou fondo, prou profund per amagar-m'hi. No puc respirar. L'alè queda encartonat. M'estic ofegant, però no m'importa. Algú em dóna la mà. És una mà arrugada i lletja. Escupo. Escupo la saliva ensangonada i pastosa. No vull que em salvin. Tan sols vull descansar el que resta de mil·leni, per poder sortir de les brases com una costella a l'ast.

Podria dir que potser aquest any he aprofitat molt bé les vacances. He dormit molt, he llegit bastant, he badat, he conegut i vist ciutats diferents i que tenia moltes ganes de conèixer... mmmm he fet de tot menys TREBALLAR!!! M'he passat la tarda intentant programar almenys les primeres setmanes... i preparar la programació general i i i.. buuuuuf moltes coses!!!!!!!!!! apa apa... demà altre cop a treballar!!!

per alguns l'acabament de les vacances és un gran sospir!!!!!!!!!!! uuuuuuuuuuuf!!!!!!!

Dormir fins segons quines hores, no és normal. Una cosa és aixecar-se a les onze quarts de dotze un diumenge. L'altre és aixecar-se a quarts de quatre. No és normal. A veure, ahir no vaig sortir, vaig anar a dormir tard però perquè feia el romancer per casa... com pot ser que hagi dormit fins fa ben poc?

Doncs, perquè no sóc normal. No sé quina classe de persona sóc, però el que està clar és que ratllo allò que no és normal... i no sé pas com classificar-ho.

Ell sempre seia al cap de taula, el que estava més aprop de la porta d'entrada de la cuina. Quan sopàvem gairebé mai utilitzava plat, deia que no era necessari, que ja faria servir la torrada de plat. L'àvia sempre s'enfadava. L'hule s'arrogava per culpa de l'escalfor, acabava tinguen una mena de forma estranya, de rodones concèntriques. A vegades les tocava, a l'hora de berenar i em feia molta gràcia. L'àvia es continuava queixant. Ell posava la torrada sobre l'hule i la untava amb all. Molt d'all, deia que l'all allargava la vida, que era tan i tan sa. Jo a vegades, imitant-lo, també me'n posava força d'all, i després també la regava amb oli d'oliva.

Recordo el crec crec de la vora del foc, l'olor a ametlles acabades de torrar. Ajocada a terra escalfant-me les mans. L'àvia sempre seia en una mena de balancí, on deu haver anat a parar? . A vegades m'explicava els contes des del balancí estant. Àvia, avui vull que t'eixamis el conte. I l'àvia se l'anava inventant sobre la marxa. A vegades li deia, i si la nena fos com jo? i ella deia, la nena era com l'imma....

Les hores passaven molt a poc a poc, em donava la sensació, que la civilització, que els altres nens i nenes del món vivien a hores llum d'on era jo. El sol trigava molt en fer la ruta. L'avi m'ensenyava el nom de les plantes, i jo no recordo cap nom. M'avorria molt. Ai nena maca, vols galetes? Ell em comprava les galetes cuétara d'amagat, l'àvia m'obligava a menjar-les totes, encara que estiguessin reblanides. Però ell, que era el que anava a plaça sempre me'n comprava de noves, i ens les menjàvem, burlant a l'àvia, sempre d'amagat.

Les tardes, sovint, anàvem fins la pineda ara ja desapareguda, i també als jardins d'una casa que, temps enrere, l'avi hi havia treballat de jardiner, i que ara ja no recordo el nom. Després vèiem pondre's el sol, asseguts en una mena de pedrissos a la part oest de la casa. Allà, els avis s'hi podien passar hores i hores, en silenci. Tan sols sentit els ocells, el vent movent les fulles dels cirerers...

M'hagués agradat tenir algun nen per jugar, però potser després no m'hagués arribat a empassar tots aquells contes, aquelles històries i aquelles novel·les. Potser, no seria l'imma que sóc. O qui sap. Potser no hagués canviat res.

no hi ha res millor que els segons abans
aquells mil·límetres abans de fregar llavi amb llavi.
m'agradaria trobar-me tota la vida en aquells mil·límetres
vull aquells mil·límetres!!
de petons

eterns

Es va amagar dintre d'un orinal, ple de pixums. La pudor no li feia res, tot li era igual. La vida no tenia sentit si no era amb ella al seu costat. Si ho sabés. Si ella ho sabés. Els pixums li omplien les narius, no podia olorar res més. Tenia por, molta por. Tenia por que vingués algú a cagar. Només li faltava això! Caguera i pixums. Però ell es sentia així, es sentia com una pixat calent i pudent, com una cagarada fumejant sobre un terra fred.

No va ser capaç de dir que l'estimava, si ho sabés! si ho arribés a saber. Mentrestant, els pixats s'anaven refredant, cada vegada es sentia més pixum, més orinal, més insignificant. Què havia sigut de la seva vida? Buscant el camí, sempre li deien. Ell busca el seu camí, però ell mai el trobarà.

Mai ho farà. Perquè tan sols és un pixum dins les pixades del món.
Tan va ser així, que les cames li relliscaren, les mans se li desferen. I la matrona llançà l'orinal, ple de pixums, cagarades. I també, ple d'ell mateix. Que era, tan sols, un pixum més.

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAG

ahir no tenia son. volia dormir i no podia, volia dormir i no podia així fins a l'infinit. vaig agafar el llibre que estic llegint i vaig anar passant pàgina, a punt d'acabar-lo. de cop i volta es va fer el no-res i vaig entrar al món dels somnis. jo, somio molt, després poques vegades recordo el sense sentit dels meus somnis, però sí, això ho sé, somio molt. això vol dir, que de cop i volta em vaig adormir. mai recordo quan m'he adormit, notes que no pots dormir, ho vas intentant intentant, i quan ja no ho intentes, quan ja no penses en dormir, després t'adorms. el cap entremig de les pàgines del llibre i ronca que roncaràs. avui, de bon matí m'he desvetllat amb la cara emmarada de les lletres del llibre. feia dies que no em passava, potser mesos, o vés a saber! potser anys! Abans, temps enrere m'adormia molt sovint dins un llibre. normalment el llibre, m'acabava caient a terra i l'endemà tenia molts problemes per esbrinar a quina pàgina havia acabat... a vegades acabava llegint adormida, les pàgines em sonaven, però no les recordava haver llegit, almenys no recordava el seu significat. fer això és terrible. però per mi, la millor hora per llegir és a la nit, quan tothom dorm, quan no sents soroll, quan ningú et pot molestar dient, fem això fem allò. però evidentment llegir de nits té moltes pegues, la més important, la son! son en el moment que llegeixes i la son que tindràs quan et despertis. però... però és que m'agrada tant llegir de nit! aquella sensació de passar la nit en vetlla perquè estàs a punt d'acabar una novel·la. veure sortir el sol mentre llegeixes, és increïblement genial. la merda és que si l'endemà has de treballar, estudiar o el que sigui....

surto a la terrassa i la lluna m'enlluerna. és plena? pregunto. sempre faig la mateixa pregunta. en ferran somriu. crec que sí. és bonica, oi? les converses es repeteixen, els cicles recomencen. tot sembla el mateix. els mateixos ulls els mateixos somriures. els mateixos dies. les mateixes nits.

aviat farà sis anys que et conec. tot va ser tan per casualitat. tan com seguir un camí, que no se sap ben bé perquè havíem de seguir. tots els astres es van ajuntar. jo ja no creia que algú volgués estar amb mi, massa ximpleries sense sentit, massa cagadubtes idiotes que s'espanten dels seus propis sentiments.

vas arribar amb el teu somriure tímid, els teus ulls foscos on m'hi veia reflexada, els teus rissos petits i apretats que no tardaria en acariciar. aquella barbameca. quin riure, ara que hi penso! ell que es pensava que mai li creixeria! que petits que érem. sis anys i ens hem fet grans. i no sé m'agrada tant pensar que ho he fet al teu costat.

el que em semblava complicat, va resultar la cosa més senzilla del món. era com fer xocolata desfeta. tan fàcil i bona.

T'ESTIMO.

recordo que de petita, quan encara vivia al Puigventós, els meus pares emplenaven el menjador de regals. un munt de regals! per mi i per la meva germana. la nit de reis era una de les nits més esperades, suposo que com tots els nens i nenes. a mi em feia molta il·lusió, no només pels regals, sinó per tot el clima d'emoció que es creava, que ja venia de dies ençà, des d'escriure la carta, portar-la al patge o al mateix rei, l'esperar els reis a la plaça de l'ajuntament i un llarg etcètera.

Un any em van regalar un piano de debò, d'aquells de paret, un samic negre i preciós. Feia poc que havia començat a tocar el piano, tenia prop de sis anys, i els reis van decidir que m'havien de portar un piano de veritat, perquè pogués tocar. Crec que encara sento el tremolor de cames, un piano! ni tan sols la nancy gegant em va fer tant il·lusió com aquest instrument que encara conservo a casa dels meus pares. La primera cançó que vaig tocar en públic va ser el cargol treu banya, estava tan nerviosa que em vaig equivocar i si no hagués sigut per la mestra no hagués continuat. Però com que era tan petitoneta tothom em va aplaudir. Aquesta audició està gravada en vídeo, i la meva mare, de tant en tant, quan arreplega algú em fa tortura psicològica ensenyant-li.

Bé, volia parlar dels reis i ja me n'he anat del camí, com sempre. Avui he embolicat tots els regals dels nens de l'escola, bé no tots, perquè molts ja estaven embolicats, però sí la majoria. M'ha omplert de goig al veure el piló de regals que tindrien el dilluns, m'he emocionat i tot pensant com s'esverarien i s'entusiasmarien.

No és que doni un valor excessiu als regals, però sí dono el valor just. Un regal fet amb ganes, amb les ganes de fer feliç a l'altra persona, un regal fet amb el propòsit d'arrencar un somriure, val molt. No és el sol fet de fer un regal car, ostentós i ja està, és el fet de regalar alguna cosa des del fons del cor... res ja m'embolico jo mateixa...

Ara marxaré cap a girona a comprar un regal per en Ferran, ja que va ser el seu aniversari i no tenia res preparat perquè aquestes últimes setmanes vaig anar de bòlit... espero arrencar-li un somriure.....

tinc el cotxe ple de joguines. Les joguines que hauran portat els reis de l'escola. i jo sóc la reina, melxora o com em volgueu dir. demà em passaré mig matí embolica que embolicaràs.

Acabo de rebre un mail molt estrany, bé tampoc tant. resulta que un amic meu, o company, o conegut o res, que mai sé com definir les persones que conec... doncs, bé resulta que s'ha comprat un cotxe nou i m'ha enviat la notícia amb una foto adjunta del cotxe en qüestió. i res, que m'ha semblat tot un detall fer-me saber que ara és propietari d'un mono volum... ais no sé...

i és que, primer hem de procurar ser una mena de sex simbols, guapos i meravellosos.... després, clar tenir una parella que vagi bé per lluir, guapa sexy ... mmmmm i per últim, i potser el més important, taatxaaan!!! un cotxe... sense un cotxe car bo i que corri molt, tiu no ets res....

Collons anem bé....

Bé, potser he entès malament el missatge... clar....

Tinc la casa plena de roba bruta per rentar. La nevera buida. Les habitacions fredes. Però cony! estic a casa i s'hi està molt bé.

A part d'això estic molt baldada, tantes hores de cotxe deixen el cos ben masegat. Encara estic en barnús, acabada de sortir de la dutxa. M'he dutxat molta estona, amb aigua ben calenta. M'agrada dutxar-me amb l'aigua gairebé bullint. Per notar com tot s'ablaneix i se m'arruga la pell, fins a quedar com prisada. Després em noto molt més relaxada. Recordo que un dia, em Ferran va voler entrar dins la dutxa quan jo m'estava dutxant i es va fotre una cremada! ell no aguanta les altes temperatures de la meva dutxa i jo no aguanto l'aigua mig tèbia de la seva... res ximpleries.

Em fa mandra fer qualsevol cosa. tinc l'estufa que em fa rau ra a les cames, sort en tinc d'ella, sinó estaria morta de fred.

La merda de tenir el cabell llarg és que s'ha de "cuidar". No me'l cuido pas massa jo, però una mica sí, me l'intento pentinar, per exemple, tot i que no sempre ho aconsegueixo. També me l'eixugo, perquè sinó em constipo. Abans, boja de mi, me n'anava a les vuit del matí a ple hivern amb el cabell ben moll, ben moll. Fins i tot gotejant de tant moll. Després agafava angines, grips, constipats... i moltes més merdes. Des que me l'eixugo, una mica, ja no n'agafo tants. No sé fins a quin punt és psicològic això, o què!

Ara començo a tenir una mica de gana. nininini gana gana gana...

tenia tanta son, tanta, que he dormit fins més enllà del migdia. després de passejar una estona per la cala amb la gosseta, hem esmorzat un talladet i vinga! cap a Màlaga a donar voltes. amunt i avall, ja era la tarda. hem menjat tapes, embotits i cervesetes... esperant que fos de nits. ara dormir una miqueta i demà.... ja tornem. Ha sigut una visita llampec.

tinc ganes de tornar i encara no hem marxat.

falta una setmana per tornar a la rutina, crec que ja m'hi acostumaria a estar de vacances permanents. crec que és molt fàcil i ràpid acostumar-se a la bona vida.

sorides de sol
passejades
rialles
sons

estic mirant un streap poker a la tele!! ai mare!!

estic cansada me n'aniré a dormir..... millor dormir que escriure ximpleries... demà ens toca un camí molt llarg... molt i molt....

he menjat 12 raíms
he desitjat bon any nou en castellà
he cantat "villancicus"
he menjat migas.....

i he vist sortir el sol....

Segons el rellotge del meu ordinador són gairebé les nou del matí del primer dia de l'any 2007. Fa tantes hores que hauria d'haver anat a dormir, que ja no tinc son. És aquella cosa estranya que passa quan passes el límit de la son.... Avui he acomiadat l'any fent una anada i tornada a Granada , ens ha agradat moltíssim, tinc moltes ganes de tornar-hi anar amb més tranquil·litat i amb més temps. Ha sigut com un tastetssss