18 minuts

Camí de casa. Són divuit minuts. 18 minuts, jo sola. Els meus pensaments, el paisatge, la carretera i jo. Veig el Montgrí, clarament. El dia s'està allargant, ja m'agrada. La tramuntana ha fet acte de presència. Me n'adono que els camps són tots verds, sembla primavera, però ara comença a fer molta fred. Ho matarà tot, com deia el meu avi. Aquest temps, ho matarà tot. Però a mi, el cel rogenc, els núvols esfilagarsats, la fred que penetra dins, dins, dins, dins. M'agrada.

Avui no ha sigut un bon dia. Les classes, fatal. A vegades odio la tramuntana per això. Perquè tothom està irritable, insuportable, fastigosament insuportable.

Estranyament no estic cansada. Més aviat estic com una mica "passota", se menfotisme extrem. Ja em passa això, a vegades. Sóc odiosa.

El dijous està a punt d'arribar, sento que toca la porta, toc, toc, toc. El final de la setmana, altre vegada s'acosta.

" Saps? els secrets ben guardats són els que no dius mai a ningú."
" Que en tens molts de secrets tu?"
" Sí, però no te'ls diré."
"Els deus voler tenir ben guardats..."
" Sí".