dimecres

em pensava que érem dijous. aixecar-se i veure el dia gris, i dir, ai plourà. i per cert, avui és dijous. això és el que m'ha passat avui. un dijous que era dimecres, una setmana que semblava que s'acabava i resulta que encara falten dos dies. quines coses.

et trobarem molt a faltar, pensa que a vegades em feies pensar amb mi quan era com tu. sí, potser per això quan intentava renyar-te em sentia una mica com si m'estigués renyant a mi fa uns quants anys. i ara marxes, un futur que t'espera. te'n sortiràs confio en tu, en la teva força, en la teva simpatia, t'estimaran. i nosaltres et trobarem a faltar.

dèiem que encara n'hem d'aprendre molt. a ser forts, a mirar que les coses no ens afectin tant. però, potser m'estimo més no aprendre. en el fons, m'agrada estimar-los, que les coses m'afectin. segurament aquesta feina no seria el mateix sense l'amor. i jo l'estimo.

el tic tac del rellotge fa de testimoni del pas de les hores. tic, tac, tic, tac. incansable. infatigable.

finalment ha plogut. a bots i barrals! el cel queia a trossets, s'emportava tot allò dolent. però la humitat ho ha emboirat tot. vivíem dins un núvol, caminant sense rumb aparent.

i res, vaig a dormir. o potser no encara.