diumenge tot s'ho menja

Ahir al vespre m'ho vaig passar molt bé. Des de fa un quant temps, no acostumo a sortir massa. Bé, tampoc és que sortís molt ahir, però almenys em vaig relacionar amb altres persones. Vull dir, amb persones que feia molt temps que no veia.

Cada vegada tenim els horaris més ajustats. Que si treballo cada dia, tot el dia. Que si el cap de setmana vaig amb el tal, perquè sinó no el veig mai... Entre una cosa i l'altre, aquelles amistats de facultat, que ens trobàvem cada dia. Que ens emborratxàvem el dimecres, perquè el dijous era pels "crius". Que parlàvem sota la pluja a Plaça Catalunya, mirant a veure qui s'atrevia fer un pico a qui. Desafiant les normes establertes, pensant-nos, que nosaltres érem diferents. Que anàvem a veure exposicions rares, a hores rares, saltant-nos classes, perquè apreníem més fora que dins. Que, ens aixecàvem al migdia, per anar a dormir a la matinada.

Tots aquells, amb qui creia que viuria colze a colze, la resta de la meva vida, ara, tan sols els veig de tant en tant. Però quan els veig, alguns d'ells, els records envolten, els records flueixen, els atacs de riure tenen el mateix gust de felicitat i llibertat.

Potser ja no som com érem, però potser som els mateixos que sempre hem sigut. Els camins es divideixen, els camins són per fer-los, per desfer-los i per refer-los.

Fa poc m'era impossible imaginar viure com visc. Fa poc m'era impossible imaginar que amb ell en tenia prou. Fa poc necessitava a molta gent, necessitava sortir, necessitava envoltar-me, envoltar-me, envoltar-me. Ara, només em cal de tant en tant.

Els records són dolços, i càlids... de tant en tant....