el meu personatge sóc jo

no tothom té la mateixa opinió de mi, però sí la majoria. aquella majoria que em coneix per sobre, que em coneix superficialment. jo em creo el meu propi personatge, i sovint el meu propi personatge sóc jo.

l'imma, el personatge sempre riu, sembla que la felicitat li desbordi per tots costats. l'alegria de la huerta, acudits fàcils que els fa sense pensar, en comptes de posar seny sembla que s'enfoti de tot. ja, ja, l'imma ui l'imma! qualsevol comentari és una ximpleria, qualsevol comentari sembla que hagi de fer riure. i si no en fa, si aquest comentari vol ser una mica seriós, greu, important, ai imma què te passa?

Sóc molt conscient del meu personatge, del rol que sempre, sense voler, o volent o vés a saber, potser per casualitat, em toca interpretar. l'imma la flor del castell, l'imma la que tot s'ho deixa, l'imma la despistada, l'imma ella sí que és feliç!

i deixo que aquest personatge s'apoderi de mi, de les meves formes de viure, de les meves formes de mostrar-me al món. i a vegades ja intento canviar, canviar el personatge i ser més jo. riallera sí, però no tant. despistada sí, però no tant. feliç sí, però a vegades. tinc tan assumit el meu rol, que ja ni tan sols és un rol, és una manera de ser. el personatge pot amb mi.

a vegades m'agradaria dir, eh tu! si tu! tu que em preguntes què em passa el dia que no faig un acudit, o el dia que estic preocupada per les mil coses que em passen pel cap. ei tu! que jo sóc molt més, que jo... jo... crec...

que hi ha algú més darrere el personatge.

descobreix-me.

però mai ho dic, perquè, potser tinc por que em diguin... a tu no et vull descobrir!

Miro fotografies i fins i tot allí es veu el meu personatge...

per què? per què collons el meu personatge sóc jo?