no tinguis por

la gent feia uns dos metres. no veia més enllà, tan sols veia cames llargues, converses que no entenia, crits, riures escandalosos. i ella estava allà mig, i semblava que ningú ningú la veia. mirava enlaire i veia colls llargs, braços enormes, panxes gegants. esquenes llargues i culs grossos. volia plorar, potser així li farien cas. però, no se sap perquè les llàgrimes no li sortien. només podia està callada, amb el cor bategant-li molt ràpid. però ella, encara no tenia consciència del seu cor. va intentar passar entre les cames, que eren com torres, llargues i gruixudes. ara cap a un costat, ara cap a l'altre. fins que, no sap ben bé com, es va veure enmig d'una sala, no, no era una sala era el pati. els gronxadors, el tobogan. era lliure, estava sola, tot el pati, la sorra, les pales, les galledes, tot era per ella. i va començar a jugar. però, al cap de poca estona es va adonar que el cel era fosc. i una angoixa la va envoltar. aquestes hores no eren hores d'estar allà. va veure de lluny una ombra, una persona coneguda. l'angoixa, que encara no sabia què volia dir, però la sentia, li va marxar. va córrer i córrer fins als seus braços. no era la seva mama, però ella la sabria trobar. i així ho va fer.

no tinguis por.
i ja no en tenia.