Archivos Febrero 2007

no sé perquè, però em dóna la sensació que és dimarts, m'he aixecat pensant, estem a dimarts! i no, avui és dimecres.
L'últim dia de febrer. Ara miro el calendari dels feiners, i veig que el mes ha passat molt ràpid! I mira, que al principi de trimestre vaig pensar que seria llaaaarg llarg! perquè no hi havia cap pont ni cap aqüeducte festiu ni res de res. però, malgrat tot, com sempre el temps passa i molt ràpid!

ja fa mig any que faig de mestra, sembla mentida que l'any passat per aquesta època encara estava a la universitat, com a bona post adolescent. I mira, ara, estic fent classes, perdent els matins intentant estudiar, i res, anar fent.

El dia està molt gris, sembla que la primavera hagi fet marxa enrere, en fer m'ha dit que ha nevat al Canigó, que veia la muntanya blanca blanca. jo encara no l'he vist.

Aviat setmana Santa VISCA!!!!!!! ja sé que falta tot el març, però jo ja fa dies i dies que tinc una pensió encarregada, Pensión Goiko! al costat del port a sí, sí, sí, Sant Sebastián! que potser portem anys, en ferran i jo, amb ganes d'anar-hi. i sempre, sempre, per una qüestió o altre: exàmens, feina, exàmens, feina, no hi vam anar.

Però aquest any, espero, desitjo, i tralarí, espero que SÍ!!!

T'estimo

m'agrada la música barroca, el repicar constant del baix continu. cati catà, cati cati, catà. quan escolto aquesta música em vénen ganes de caminà enllà enllà.

avui he posat un tros de l'hivern de vivaldi després d'explicar un petit conte improvisat sobre Vivaldi, la neu, hivern, i etcètera. després l'hem escoltat i han volgut tornar a escoltar-lo. un altre cop! un altre cop!! són màgics.

ja ha arribat la primavera, el cel blau, el camp verd. res res. la primavera és aquí, com sempre dic, sempre ha estat aquí!!

aviat serem març, un mes que sempre m'ha agradat, segurament perquè arriba la primavera. segurament.

El dilluns és un dia bastant odiat per tothom, ja que és el dia que ve just després del cap de setmana i a la majoria de la gent no li agrada anar a treballar, perquè cansa i fa mandra. Però a mi, els dilluns m'agraden. Tenen un no sé què d'especial, o potser m'agraden perquè a la resta de la societat no li agrada. O vés a saber!

Els dilluns em sento plena d'energia, després de passar dos dies seguits latergant i descansant, els dilluns tinc ganes de fer de tot, de cantar, de ballar, de fer bogeries. A més començo la setmana fent classe a un grup molt bo, un grup que m'escolta i que des del principi ens hem entès molt bé. Hi vaig a gust, m'ho passo bé i faci el que faci responen bé. Segurament perquè és dilluns i és la primera hora i encara estan frescos... A partir de les altres hores, jo estic més cansada i ells, segurament també.

Els dilluns també m'agraden perquè comença la setmana, i les setmanes sempre porten sorpreses, mai saps com aniran, com acabaran, i a mi les sorpreses m'agraden, sobretot si poden acabar bé!

Divendres passat no vaig acabar massa bé, i el dilluns és l'esperança d'arreglar les coses després d'una setmana feixuga...

És curiós, el dimarts mai és com el dilluns, el dimarts cansa més.

El dilluns estan carregats d'esperances, ja ho he dit, de bones intencions i de moltes ganes....

janis

El s'aixeca, pim pam, ben aviat. Jo sóc incapaç. Dono voltes i més voltes en el llit, fins que els llençols es desenganxen, la janis puja i em llepa la cara i i. Buuf, tinc somnis molt reals.

- Nina, me'n vaig a fer el cafè, fins ara.
- aaammbcsasfs, jo també vui, venir. asdakdasndma,sd
- doncs vaa, vesteix-te i marxem!
- Asamsdns

Per vestir-me i marxar, pot ser que passin molts minuts, fins i tot hores. Però finalment m'aixeco i em vesteixo. I marxem cap al bar.
Ell se sap el camí de memòria, hi podria anar amb els ulls tapats. Jo el segueixo, arrossegant els peus, resignada, per no quedar-me sola a casa, dormint fins ves a saber quan.

Arribem al bar i ell, amb el seu tallat, amb el seu diari, no em parla, no em diu res. Tot era mentida, hi he anat resignada, deixant tot el que volia fer el matí (dormir bàsicament), per ell, per està amb ell. i quan sóc allà, al seu costat, el diari (qualsevol) és més important que la meva mirada penetrant.

Acabo el cafè, acabo el diari.... Ell continua al seu món, sense dir res, el seu diari (o diaris) i el seu cafè, l'imma és com si no hi fos, ja m'he llegit dos diaris, tots diuen el mateix, potser el Punt diuen més marujonades, però... però.. el Punt ara el llegeix ell!!!

Quina resignació anar al bar per amor, avorrir-se després de prendre un tallat, llegir diaris avorrits, passant el matí d'un diumenge de febrer, una mica gris, una mica humit....

Bufa que bufaràs, com el llop dels tres porquets.

Però en aquest cas, una porqueta.

cargols amb allioli, conversa entretinguda
esperant vint minuts
la janis menja ossos, és una gosseta, què més vols!
m'agraden les coses petites del dia a dia
carreteres estretes amb el camp verd a voltant, què és allò un castell abandonat?
no cal massa cosa per ser feliç, per somriure i pensar que tot pot anar bé. encara que a vegades tinguis por, tinc por, però la por es pot fer boletes i bufar i bufar ben fort. i ella marxa.
ara aniré a dormir, però potser la fortor d'all no em deixarà, i què? si sóc feliç, i què?

janis, janis, menja ossos, sigues gossa. guau!

t'estimo

tinc la taula de l'ordinador, súper desendreçada, però bé, ja m'hi posaré algun dia, o això diuen!

els dissabtes faig el manta, tantes idees que tenia quan treballava. vui dir, que quan treballava els dissabtes sempre deia, avui avui aniria aquí, allà, i més enllà. m'asseia a la cadira tamboret incòmode i mirava per la finestra el poblet rústic i boniquet que envoltava el museu. bé, em muntava unes aventures dissabteres d'enveja. però ara, ara que els dissabtes podria fer el que volgués, podria anar més enllà de les estrelles. NO FAIG RES!!! perquè, sí sí, a mi m'agrada molt no fer res, res, res... però... no sé, potser hauria de començar a rebuscar a la meva memòria de peix bullit i mirar a veure si faig alguna cosa.. mmmm . mmm ja sé que són quarts de dues... però el dissabte, ssabte ssabte, no s'acaba fins les 24h!!

apa, doncs, vaig a rumiar... mmmmmmm mmmmmmmm. ui que costa!!

alguna idea??

són quarts de dues de la matinada, vinc d'un berenar sopar estrany, divertit i estrany a la vegada. no sé com dir-ho.

realment no sé com sóc, tota la vida intentant saber com era, i realment no sé com sóc.

una xupa càmera, una egocèntrica, una líder? amb ganes de cridar l'atenció? una pessimista disfressada d'optimista i riallera?

o simplement, tot i molt més, o tot i molt menys.

no ho sé.

a vegades crec que aquest blog és un lloc per vomitar, on hi vomito i vomito i esquitxo a la gent que hi passa. i potser sí que moltes afirmacions són purament irreals, que en el fons ni tot em va tan malament, ni tan sols crec que tot sigui una merda.

de fet, sóc prou feliç, de fet no tinc massa de què queixar-me.

però, és tan divertit queixar-se!!

proposa nou esport olímpic, queixica campió!

bona nit, i totes les puces al vostre llit!!!

ja sé que les paraules, a vegades, tan sols són això, paraules. i els sentiments a vegades canvien, i no saps perquè. a vegades coses, persones, llocs que formen part de la teva vida i penses que sempre seran allà, amb tu, per ajudar-te, per riure, per... jo què sé, per el que sigui... després de cop i volta ja no hi són. i les promeses es queden en això promeses incompletes. els supòsits queden en això en supòsits.

per tot això i molt més, quan em deies que em trobaries a faltar jo no m'ho creia. perquè sabia que giraries la cantonada i ja m'oblidaries. i perquè no dir-ho? potser jo també t'oblidaria. o potser no, potser no és oblidar la paraula, potser la paraula és necessitar. hi ha moments que necessites certes persones, no saps perquè, potser per sobreviure, tan sols per això, per sobreviure a uns moments difícils o simplement a uns moments diferents.

hi ha poques persones que segueixin aquí, amb tu, amb mi. i a vegades, fins i tot aquestes poques persones fan nosa. o simplement no tens ganes de veure, o jo què sé.

fa poc, vaig veure, de lluny, una persona que havia sigut molt important per mi, durant una època molt determinada i concreta de la meva vida. ara, tan sols és una persona que veig de lluny, i que potser ni tan sols saludo.

perquè, a vegades les amistats, els coneguts, passen per la teva vida, i s'obren camí, i desapareixen. a vegades tens ganes de saber d'ells, i d'altres, oblides.

com segurament t'obliden a tu.

tot i que, sovint, trobes un punt de llibre, una fotografia, una dedicatòria en un llibre oblidat. i recordes.

poca gent m'ha durat més de cinc anys. el cinc és el número fatídic.. ara si passes del cinc, seré teva per sempre.

o potser no!!!

comença la fi, comença l'acabament de la setmana. ja hi ha gent que parla del seu cap de setmana, del què farà, d'on anirà, les vegades que sortirà. i ves, jo no sé però al no adonar-me del pas del temps, mai sé què faré, i normalment acabo no fent res, perquè a vegades el res ho és tot.

tinc mal de cap, avui estaven molt cridaners, moguts, i m'he esgotat i mira que arribo a fer poques hores!!!

encara vaig com desorientada, no acabo d'agafar el nou ritme, he fet una frenada d'aquelles en sec i ara em sento xarbotada i sense massa clara la meva línia a seguir. tot un cas com un cabàs.

avui bufava vent, ara no sé ben bé quin. potser ho miraré al meteocat aquell.

estem estudiant el poble, i m'ha fet gràcia que una nena hagi portat El meu país de'n Pla. he llegit un trosset en veu alta, i a cada paraula havia d'aturar-me per explicar què volia dir-nos. Hem decidit deixar el llibre a la part del racó de Medi, per si volem buscar més informació, i potser fotocopiarem la part que parla del poble. Tot i que encara falta dies per anar a tornar el llibre a la biblioteca.

Finalment han buscat informació, ha costat, però tots em volen fer contenta. M'agradaria que entenguessin que no es tracta de fer-me contenta, sinó que es tracta que tinguin interès per ells mateixos...

Crec que aniré a descansar... descansar... que sedentària que sóc mare meva!

avui quan he anat a cole, no estava massa animada. he agafat el ràdio casset aquell, els instruments, les fotografies, els CDS. Bé tota la martingala que porto per fer la classe, i no tenia gens de ganes d'entrar allà mig i començar a fer la classe. avui em tocava amb els més petits, i són imprevisibles. a mesura que ha anat passant l'estona he vist que avui seria una d'aquelles classes que surts satisfeta, i bé. La veritat no m'ho esperava, a vegades encara que no ho sembli sóc pessimista. A més, la classe de després també ha anat com una seda. En definitiva, estic contenta. almenys de com ha anat tot.

bé, doncs això.

els feia riure molt els greus i els aguts del violí, m'hi acostava i reien molt. estaven riallers i tenien ganes de gresca. i bé, m'hi he apuntat i m'he sentit bé. quan em poso a jugar amb ells m'oblido de tot, vull dir que m'oblido dels meus problemes i de les meves cabòries i de tot plegat, que a vegades és una gran merda, o jo què sé. es podria dir que no passo bons moments, bé tot són ximpleries i ho sé, i de fet són alts i baixos, no sempre estic trista, ni sempre estic contenta, ni res. a vegades ric i a vegades, doncs, ploro.

hi ha dies i dies hi ha. tralarà. tirurit que te vi.

xim pom.

Fa sol. He sortit al carrer i no m'he cordat la jaqueta. Sembla primavera. Tot l'hivern ha semblat primavera. La primavera és eterna?

Tinc ganes de fer alguna cosa però no sé quina és. Em sento una marmota somiatruites.

els dimarts semblen que no s'acabin mai
passen les hores i les hores i les hores i les hores.

i al final, ja són les cinc
les sis, les set.

tinc son
aixecar-me aviat no pot ser bo.

havia d'anar a fer fotocòpies. la casa de les fotocòpies no queda massa lluny de casa, tot xino xano s'hi pot arribar en un tres i no res. bé, de fet el meu poble és bastant petitó no hi ha res que quedi massa lluny. però he decidit anar-hi amb la janis. la tenia molt neguitosa per casa, i he pensat que una bona passejada li aniria bé.

al sortir de casa, me n'he adonat que no tenia el collar que normalment porta, sinó un altre. un altre que no colla gaire bé, i sovint es descorda i es pot escapar. però com sempre m'ha fet mandra tornar a pujar. xino xano, amb alguna correguda darrera la janis, he arribat fins al passeig. és una part del meu poble que m'agrada molt. els jardiners estaven podant els arbres, tots els racons estaven plens de branques i fulles podrides. el terra estava encara lleugerament moll i la janis ha quedat feta una merdeta. ben molla, xopa xopa. però ha pogut fer molts de pipis i olorar moltes fulles i branquetes.

feia molt temps que no passejava sola pel passeig, tant temps que ni tan sols recordo. abans, quan encara anava a l'institut hi solia anar sovint. quan sortia de classe, desviava el meu camí per passejar entre els plataners. seure en un banc i pensar. o xerrar amb algú, si és que algú em volia acompanyar. a vegades es feia fosc, i després tot eren cames ajudeu-me cap a casa. aquelles èpoques els mòbils no estaven tan de moda.

avui m'he quedat encantada mirant la posta de sol. no és que hi hagi una bona vista, ni molt menys. es podria dir que no n'hi ha de vista. simplement m'he quedat mirant com el cel es tornava vermell. com els estornells tornaven al niu, i com el campanar semblava roig, emanant una solemnitat impròpia d'un pobre campanar vulgar de ciutat de províncies.

sempre m'han agradat les postes de sol, el cel crepuscular. una persona amb els ulls malalts com els meus, aquestes hores són terribles, em costa molt distingir a les persones, en canvi veure el cel de mil colors impensables és genial, gairebé màgic.

finalment he arribat a la casa de les fotocòpies a quarts de quinze. el senyor fotocopiero és un home molt estrany. ell i la seva dona formen una parella de frikis acabats. sempre he pensat que el poso nerviós, no per malpensar, no no, simplement perquè segurament li posa nerviós tot el contacte amb el client. crec que mai m'ha mirat els ulls, i jo sempre intento mirar als ulls, encara que només sigui per demanar que em facin fotocòpies.

camí de casa, me n'he adonat que el meu poble està creixent molt, que carrers sense sortida ara tenen sortida, carrers que no existien, ara existeixen. i cases que de petita havia somiat anar-hi a viure, ara estan comprades per una empresa d'enderrocs i una súper constructora.

els somnis a vegades no es poden fer realitat.

si mai tinc una filla, es dirà així. Coral·lí.

d'acord ho accepto. accepto que un dilluns pot ser bonic. que em pot agradar el dia gris, i també accepto que malgrat tot sóc feliç. accepto somriure si tu somrius amb mi (va fes-ho!! vaaa, així m'agrada). fem un acord!

la la la, la la la. encara que ho sembli jo no ho sé tot!!! na na na!!els dilluns, malgrat tot m'agraden.

no sé perquè, però em sento plena d'energia. ara saltaria! buuum! biiim!!! no tinc res especial per celebrar, bé sí. que estic bé, que els camps de moment encara són verds. que els ametllers han florit. que que, no sé que som 19 de febrer! i el 19 de febrer, tot i ser un dia com un altre... doncs, mira és 19. i els 19 m'agraden!

i res, vaig a dinar!

la la la

sortir
caminar
que et mulli l'aigua
agafar fred
que tot pugui tornar a ser verd
el Daró ple d'aigua
xim xap xip xap

qui no s'ha gronxat mai sota la pluja?

m'agrada arrugar els llençols, embolcallar-m'hi com si fos una croqueta humana. que m'obrin la persiana i es filtri la llum, que encara que grisa com avui, després de la negra nit, la llum és la llum.

m'agrada passejar-me descalça per casa, amb pijama, sense pentinar-me, sense dutxar-me, pensant que el temps és infinit i per tant no es pot acabar mai.

m'agrada sortir a la terrasseta i seure en l'escalonet. mirar el cel i no fer res més. el res, buit sense sentit, m'omple de sentit i de plaer.

m'agrada vestir-me sense presses, ara un mitjonet, ara unes calcetes, ara els pantalons, cada peça al seu lloc.

m'agrada caminar, lentament, pensant ximpleries, mirant a la gent que se'm creu als ulls. saludant, adéu, adéu, no sé qui ets però tu sí.

m'agrada beure cafè, llegir tots els diaris del bar, acariciar-te i abraçar-te. a cada instant.

m'agrada tornar a casa i passejar la janis, que pixi, que pixi, i una caca també si pot ser!

m'agrada, la vida tranquil·la, lenta, on cada moment és possible, que sense que ho demani, em facis un petó.

que torni la lentitud, si tardem 3 hores doncs, les tardem. tot va tan ràpid. la setmana, el dia, les hores, els minuts. ningú s'atura a mirar el cel.

el portava de la mà, havíem fet titelles de dit. portava la disfressa. havia rigut unes quantes vegades, per fi. passejàvem, m'agafa fort de la mà, me l'estira. s'ajup, agafa un parell de branquillons del terra. per què els vols els branquillons? no em contesta. senyala el cel.

ens quedem mirant el cel. núvols de cabretes, el terra fa pastetes. una avió! també hi havia un avió. el sol s'amagava darrere un núvol prim. com hi cap darrere el núvol aquest sol tan groc?

i avui plou. i plou molt. xim xim xim. ara aniria bé que fes fred així podria fer les meves sessions sobre l'hivern sense semblar que dic mentides.

coses que recordo d'aquell primer i màgic viatge a paris:

- que el trobava a faltar
- la gent es feia morrejades per tot arreu! això em va sobtar perquè a Ginebra la gent ni tan sols s'abraçava pel carrer. Impensable.
- feia calor
- el metro era un embolic.
- hi havia puces al llit! (encara tinc una mena de cicatriu de puça!)
- vam pujar a la torre eiffel i em va agradar molt.
- orsay per sempre.
- no volia marxar.
- el francès parisenc és molt bastorro.
- volia tornar-hi amb ell.
- hi vaig tornar i feia fred.
- pagar amb euros feia gràcia.
- hi havia molts papers i brutícia per terra.
- vam veure la Presley (quines ximpleries)
- les creps molen.
- fer de bohemi a París, mola. Sobretot al costat del Sena. O per Monmatre... o a tot arreu. Tan se val.

el que recordo més de Venècia:
- que a la plaça hi havia molts coloms i s'espantaven amb un cop de paraigua
- que darrera la superfície neta, pels turistes, hi havia carrers podrits que molaven molt. molt, molt. la mort a Venècia personificada. la decadència humida per exel·lència.
- dormir a la plaça és un privilegi d'unes poques.
- que et robin la càmera i perdis la majoria de records "petrificats".
- hi ha parets folrades d'or
- les multes per no pagar el vaporetto no arriben mai
- vull tornar-hi
- un orgasme d'art a cada cantonada
- vull morir d'orgasmes

suposo que després de plorar i plorar
de no trobar sortides
de pensar que jo era una merda
i que tot era una merda...
un país elegant, on la perfecció és el pa de cada dia...
em va fer tornar a somriure.

el jet d'eau
i elles
elles que no em vaig atrevir a tornar a veure

genève i jo....

i tot verd
i tot blau
i la primavera, va venir
de cop!!!!
ja fa cinc anys...

que petita era

però em veig igual...

a menjar botifarra d'ou
coca de greixons
truita de botifarra!!!

nyaamaaaa!!!!!!!!!!!!

vacances curtes
els arbres i les flors em mostren el camí
segurament, de moment torno
sóc un cas

faré unes petites vacances de blog. no sé si només unes hores, uns dies, o uns mesos.

fa dies que no sé perquè, escric per escriure, potser ho havia fet sempre, però ara em molesta.

fins ben aviat.

petons

a vegades vols treballar un tema d'una manera en concret, i te n'adones que d'aquesta manera no vas bé, o almenys no pots ensenyar exactament el que t'estaves proposant.

quan estudiava l'antic egb, recordo que vam estudiar el poble. el tema és clar i clau en la majoria de cursos de primària. has de saber a quin poble vius, una mica d'història, i quins recursos pots utilitzar.

em trobo que els nens amb els que he de treballar aquest tema, fa quatre dies que estan per aquí. i no coneixen res, i els seus pares encara menys.

quan jo estudiava el meu poble, el coneixia bé, m'havia passejat amb bicicleta per gairebé tots els carrers, la meva mare era del poble de tota la vida. i els meus avis també. podia preguntar, em podien ajudar a buscar això, allò , allò altre. però els meus alumnes no. tinc alumnes que fa un mes que estaven perduts en algun llogarret del Marroc, d'altres viatjant entre Romania i ves a saber on. i alguns, que no saben ni d'on vénen, ni on aniran.

a vegades em sento impotent, comunicació precària, ells aprenen ràpid, en poc temps ja entenen força el català, sobretot els Romanesos, però... hi ha conceptes abstractes que no sé com transmetre. i tampoc sé com ensenyar un poble que fa poc que hi viuen, un poble que potser encara no estimen, un poble que saben, molts, que hi viuran una temporada. la majoria tenen ganes de tornar. la pàtria és la pàtria. molts tornaran, d'altres molts es quedaran i potser explicaran algun dia que una completa ximpleta desconeguda els va intentar fer estimar i conèixer el seu poble. o ves a saber, potser ho oblidaran tot.

a vegades no sé si aprenen. o què aprenen. o si ho faig bé. o si jo què sé.

em sento que no puc arribar on voldria arribar, sento que hi ha moltes barreres. no sóc jo, vull dir, no són com immmes més petites. ells són diferents i això encara no ho he après del tot. o vés a saber, potser sí.

cada dia aprenc, cada dia la cago. cada dia intento fer millor allò que a vegades em sembla que faig malament.

pels camins esparracats!
pels camins sense nom.

per la carretera de revolts
per la rodona

de bon matí, quan el sol és negre i els núvols són baixos

no veus que encara que no vulguis el sol pujarà amunt
la carretera s'eternitzarà
i els ametllers faran flor

ja n'hi han uns quants
d'ametllers en flor

primavera, per sempre.

tenia la boca plena de cucs
cucs embolcallats
cucs de seda

va tancar la boca,
va escopir espurnes de fils
infinits

les papallones volaven
sense cap destí.

una llàgrima regalimà galta avall

es convertí en un plor llarg

que semblava etern.

a vegades té por que es pensin que no sap
a vegades té por d'ella mateixa

és perquè encara no sap
que els cucs es poden transformar en

papallones

un dilluns gris amb pluja fina, d'aquella pixanera. el cel era com un marbre que griseja, un marbre de mentida. la sorra s'ha mullat i tothom corria, dansant. la pluja ha arribat, i feia dies que no la vèiem. tants dies que ni tan sols la recordàvem.

no portava paraigua, ni res de res. m'he humitejat, sentia que les gotetes s'incrustaven sobre meu. si respiro massa fort em ve tos. tos de gos.

quan plou la ciutat s'omple de cotxes, la gent li fa por la pluja, creu que s'encongiran, petits, petits. els cotxes ocupen tot el carrer i la pudor és horrible. no deixen gaudir els nens de mullar-se, d'omplir-se les botes d'aigua, de saltar bassals...

que trist, veure ploure i no poder-se mullar.

marco en un calendari els dies que van passant, mentre tinc a l'altre costat un calendari on només hi ha els dies de festa. busco per internet vols, llocs per anar a passar les vacances. setmana santa, estiu.... tan sols espero les vacances, el cap de setmana i les hores lliures.

a vegades penso que res tindria sentit si no fos per aquests dies lliures, dies de llibertat que has d'aprofitar com puguis per anar quants més llocs millor... i en el fons, no acabo anat mai enlloc. o potser sí, però no tants llocs com voldria.

volia que la vida em canviés, volia ser gran. i ara, ara que ho sóc una mica, tan sols busco dies lliures, és tan gran la meva obsessió que tinc un calendari només de festes, un calendari que no "tatxo" un calendari que quan el miro no tinc ganes que passin els dies.

11 de febrer de 2007. tinc 26 anys i uns quants mesos, i a vegades em dóna la sensació que no he fet res. o potser no he fet res que es pugui aprofitar.

tinc gana, avui hi ha canelons.

ella me la cantava, a cau d'orella,
sembles la cançó de l'enfadós
i jo no sabia què volia dir...
ara ja ho sé, però no t'ho diré

els secrets no s'han de dir
encara que en tinguis ganes

i no en tinc

m'acabo de menjar un tros de pa amb nutella!! ja sé que és una notícia ximpleta, ximpleta, però és que durant la setmana, quan intentava menjar xocolata em feia fàstic. de fet, l'última cosa que vaig menjar abans que em sortís tot el virus a atacar-me, va ser xocolata. per tant, durant la setmana sempre que veia la xocolata em venien ganes de gitar. però ja estic, ja estic curara!!! avui fins i tot se'm feia la boca aigua en veure la crema de cacau mig regalimant sobre la llesca de pa.

que bé!

sóc feliç!

visca!

em noto pansida com una flor d'aquelles que es marceixen si no els hi dones prou aigua.

la meva nova vida m'atabala. els matins no són prou llargs i la tarda arriba de seguida. el matí no l'aprofito prou, i a la tarda em fa mandra tot.

sóc com una mandra mandritis multiplicat per infinit.

Ahir vaig somiar que tenia un examen, crec que era de conjunt instrumental perquè corria amb una baqueta de xil·lòfon. però jo no portava res preparat, fins i tot anava amb sabates d'anar per casa. unes que tinc així vermelles amb fulles verdes fluorescents, molt lletges. no sé perquè al llarg de la meva vida he anat somiant que anava a algun lloc o altre amb sabates d'estar per casa, és com una obsessió amagada o alguna cosa semblant. ves a saber!

m'agradaria que em fes il·lusió la tornada de la primavera, com cada any. oooh que torni la primavera! però, si total, aquest any no hem tingut hivern. avui anava amb la jaqueta descordada i els nens anaven fins i tot sense. i és que no fa gens ni mica de fred. quina merda. quin fàstic, torno a parlar del temps, i quan ho faig vol dir que no tinc cap tema interessant per dir. res.

encara segueixo emocionant-me qua passo per la carretera cap a la feina. avui feia molt de sol, i els camps estaven tot verds, he vist algun arbre en flor, quin deu ser? ho hauria de preguntar. el cel era d'un blau esponjós, com que fa molt que no fa tramuntana el cel ha quedat d'una textura escumosa gairebé llefiscosa. l'ambient un pèl humit amanyagador. ens acariciava, fent-nos suar. quin fars de suar aquest hivern. el senyor carnestoltes, tot disfressat, ha aparegut a l'escola. fa mitja por. però els nens li parlen. quanta màgia.

vaig a veure si faig sopar, o me'l fan.

ui tinc 4 ulls i no en faig prou
per vigilar on trepitjo n'hauria de tenir 8, d'ulls.

ja ho diuen ja "A Palafrugell pouen aigua amb un cistell".

avui no tinc ganes d'escriure. ni ahir tampoc en tenia. i què? doncs res.

ahir vaig començar la mitja jornada, és un luxe tenir els matins lliures. hauria d'estudiar, però en comptes d'això em preparo les classes i em poso feina de més. les classes de la tarda sobretot medi, era la que portava sempre més mal preparada, ara intento que no sigui així. però el matí, sempre, passa molt ràpid. és que sóc incapaç d'aixecar-me a les vuit. però bé, de moment ahir ho vaig fer a les nou i avui una mica més tard, a dos quarts de deu. espero que demà no siguin les deu i demà passat quarts d'onze... perquè sinó anirem malament!

en ferran està encara fotut. la casa amb en ferran fotudet és una merda. ell s'encarrega que tot estigui una mica en ordre, que el dinar estigui a taula... buuuf. jo sóc un desastre per tot això. però procuro fer el que puc. el que bonament puc.

em falten tres pàgines per acabar de llegir nocturn de primavera, hauré d'anar corrents a buscar alguna altra novel·la. en tinc algunes, però que em fan molta mandra llegir, d'aquelles que HAS DE LLEGIR, LES HAS DE LLEGIR! però que a l'hora de la veritat em fan mandra i passo d'elles. com també em feia mandra llegir el nocturn aquest però que al final m'ha acabat fent certa gràcia. només certa, no ens passéssim tampoc!

me n'acabo d'adonar que avui ja som vuit de febrer... altre cop el pas del temps que ens aplana i ens deixa amb un pam de nas. vint dies per acabar el mes, i vinga! el març marçot a punt de tocar a la porta. amb un hivern gairebé inexistent. amb una grip que no marxa del tot, i anar tirant del tros com aquell que es boit!

per cert, potser si mireu el tv comarques avui surto... quines coses! quina cara que vaig fer de, ai mare i ara què faig, quan van entrar ahir amb les càmeres a la meva humil classe amb els més petits... ai mare mare....

vaig a tancar l'estufa, m'estic tornant un pollastre a l'ast!!! dóna voltes, dóna voltes, SENSE PARAR!!!!!!!! el pollastre vull dir, eeeh eeeh.

moolt bé.

bon dia guapos!

" (..) En el nostre país hi ha dos oficis que quan són practicats seriosament esgoten les persones que els realitzen. Els cuiners professionals acaben gairebé tots rebentats com cigales per l'ardència dels fogons i les exhalacions de les cuines. L'ambient del seu treball fa que sempre tinguin set i que a la llarga l'alcohol els destrueixi. La pedagogia popular produeix els mateixos resultats, i la nerviositat que origina el contacte amb les criatures fa que els mestres quedin arrasats i desfets. El desori de les criatures, el contacte amb éssers de reaccions purament sensuals, també produeix set - una set que els mestres no solen pas apagar amb l'absorció de líquids, perquè generalment són abstemis, però que els aprima i asseca fins al grau d'eixarreïment de què donya Tecla presentava un cas sensacional i específic. (...)"

Josep Pla. Nocturn de Primavera.

sóc una rajola, d'argila, de terra molla
sóc una rajola torrada pel sol
trepitjada per gats en zel
petjades amunt, petjades avall

sóc com els testos cosits
bonica, rebutjada, enamorada pels defectes

sóc un pastís de pasta follada amb pinyons
dolça, humida i cruixent

sóc com un pont vell per travessar un riu sec
ple de pedres
ple de dibuixos

sóc un passeig
una font
un arbre del remei
un exvot
la nova mila reciclada

sóc la ganga,
plena de curves
i
revolts inesperats

sóc tot això
tot allò
tot el meu passat
tot el meu present

tinc futur?

no puc parlar de llibertat, perquè mai he sigut lliure
no puc parlar de llibertat, perquè no sé què significa
no puc parlar de llibertat, perquè sempre he estat lligada
no puc parlar de llibertat, perquè tinc DNI
----------------------------perquè tinc passaport

----------------------------perquè he criat arrels

arrels que em xuclen
arrels que estimo

puc parlar de llibertat, perquè sempre he sigut lliure
puc parlar de llibertat, perquè crec, que sé què significa
puc parlar de llibertat i etcètera.

Finalment ens han enviat a urgències. el mal de ventre de'n ferran no parava i el metge del CAP no ho ha vist clar i ens ha fet anar a Urgències a l'hospital de palamós. jo no hi havia anat mai d'urgències, i és francament horripilant.

m'he posat molt nerviosa i no parava de dir bajanades. han posat suero a en fer i un calmant i li han fet una anàlisi de sang. ens hem passat tres hores en unes sales amb olor a malalt podrit. feia molta ràbia veure les infermeres i els metges i metgesses rient i passant de tot mentre veies gent patint de debò. però clar... de fet, pobres metges, estan treballant i déu n'hi do quina merda feina, de fet a mi no m'agradaria gens ser metge i haver de tractar les hores de feina amb malalts i més malalts.

finalment l'anàlisi ha sortit bé i en ferran té el que li havien dit ahir, una passa, i que el mal doncs ja li anirà passant. vés tu, què hi farem. així com hem entrat hem sortit, amb una dieta sota el braç i un parell de receptes, una de les quals és paracetamol, per anar a comprar a la farmàcia.

odio els metges, els hospitals, les infermeres i les farmàcies!

jo estic molt bé, demà podré anar al cole sense problemes, crec que el contacte directe amb l'horror hospitalari m'ha fet entrar en raó, el virus ha cardat el camp!

apa adéu i que et bombin!

avui no he anat al cole. ja em trobo MOLT millor, però el coll encara el tinc inflamat i tots els conductes respiratoris obstruïts, o sigui plens de mocs. Per tant em quedo un dia més a casa, avorrida, sense son, amb una mica de mal de cap... per intentar fer net. i potser més tard torno anar al metge, quin pal!

En ferran encara té mal de ventre, em fa patir i tot! A ell sempre li agafa mal de ventre i a mi m'ataca el coll i tos i vinga. quin desastre.

intentaré acabar les programacions del segon trimestre, que ja les tinc gairebé enllestides però em falta repassar-les i repassar-les i un cop impreses, segur que encara hi veig errors. sempre em veig errors.

la setmana que ve és setmana de carnaval! la la la, la la la la la! a l'escola fem tallers per les disfresses, són hores de classe que he de treure de la programació, me catxis denne!! però bé, segur que serà MEGA, HIPER, SÚPER, DIVERTIT!

Per cert, aquest dimecres començo la mitja. jo no hauria d'estar estudiant les opos? ah sí? et presentes?

boja boja! loqueta loqueta!!!

bon dia!

no ho entenc... estava fent recompte, i sempre em poso malalta els caps de setmana!!! no pot ser no pot ser!!!!

la janis ha anat a casa la meva mare, l'ha vingut a buscar la maria i xino xano cap a ca la pesseta. almenys ella ha fet alguna cosa de profit.

m'emprenya, quina ràbia, tot el diumenge al llit, sense sortir, feta un nyap, un nyap menys nyapat com ahir, però un nyap...

quina merdeta!!!!!

aaahg

sóc monotemàtica no???

d'acord, ho confesso, no tinc cap altre tema. aquests dies el meu tema és aquest: PUTAGRIPPUTAGRIPPUTAGRIPPUTAGRIPPUTAGRIPPUTAGRIPPUTAGRIP
PUTAGRIPPUTAGRIPPUTAGRIP
PUTAGRIPPUTAGRIPPUTAGRIP
PUTAGRIPPUTAGRIPPUTAGRIP..................

fins i tot estic pensant en no escriure res més fins que pugui parlar d'un tema que no sigui aquest. però, de fet, què importa? RES!!!

vaig a fer sopetes, sopetes, sopetes!! PROU!!!

ja no tinc gana....

ahir en fer tenia molta febre. jo ja no tanta. volíem anar al CAP, però al final no hi vam anar. avui ha començat a tenir molt mal de panxa i hi hem anat. de passada he dit que em miressin el coll: no tinc angines!

tinc molta gana... molta molta...

el virus ja està marxant?

adéu adéu!

avui em trobo millor. ahir van venir el papa i la mama a curar-me. la janis fa un dia que no surt, li he dit a l'emma que vingui a passejar-la. pobreta meva!

tinc uns mocs espessos i verds foscos, molt fastigosos. no m'agraden els mocs!

les esgarrifances han marxat i ara tan sols tinc una mica de mal d'ossos i de coll. pot ser que tingui angines també? no ho sé pas.

torno a tenir gana! ahir el menjar em feia fàstic... a mi!! fàstic a mi!! ais

recuperant-me a poc a poc....
xino xano
lero lero

m'he passat el dia al llit. trobant-me fatal. feta un cromo. mal de cap, mareig, mal d'ossos.

somiava que estava dins un quadre. jo entrava i les imatges passaven molt ràpides. no se quin quadre era, però era bastant macabre. potser he dormit dins el Guernika? no ho sé pas. ara, ha sigut horrible.

me'n torno al llit.
estic flipant en colors.
no sé si tinc febre, perquè no tinc termòmetre. però el cap m'està a punt a punt d'explotar.

i les esgarrifances no paren.

PUTA GRIP

llegeixo a un blog la frase: És curiós com s'escarrassen a esgarrapar uns mesos més de vida (no poso enllaç per moltes raons, però des d'aquí dic: hola!) tot parlant dels avis que visiten assíduament el CAP, per tal de guarir-se els mals, vacunar-se, demanar medicaments gratuïts, o simplement fer petar la xerrada com si estigués a la cafeteria de la plaça Major. M'ha fet gràcia, perquè jo també he pensat una cosa semblant. Avui he acompanyat a en fer al CAP perquè li continuava fent mal la panxa, i mentre esperàvem, sentia els avis fent acudits verds, i molt dolents. Anaven cridant-los, un darrere l'altre. La majoria sense bastó ni res, xino-xano cap a la consulta, somrients i cofois. En canvi, tenia en fer retorçant-se de mal de ventre. Jo crec que molts avis d'aquests estan fets d'una matèria semi indestructibles, no crec que arribi a les seves edats de la mateixa manera.

Després hem anat a visitar a l'avi i l'àvia fita. feia dies que no ho feia. els he trobat com sempre. l'àvia amb les seves explicacions i l'avi amb els seus invents del tbo. els he explicat l'aventura del cor de l'avi de'n ferran. 81 anys una vena embussada, un cop de desembussamenta i cap a casa! i tan panxo ell!

ais no sé.

torno a tenir una mica de mal de cap. he anat al cole, però notava que no estava al 100%... i això és una merdeta....

espero trobar-me millor la setmana vinent... que a més començaré la meva mitja jornada! quin canvi de vida...

estava mig zombi i marejada. he fet les classes fins al migdia i després he decidit marxar cap a casa. no m'aguantava.

he estat al llit fins fa ben poc. i encara continuo allà. mig marejada, amb mal de cap i buuf. una merda.

avui ha sigut l'últim dia de música de unes quantes classes. em farà pena perdre'm les de demà... espero està mooolt millor...

passen les hores i ja no tinc son, però quan m'aixeco, és un poema...

feia dies i dies que no em quedava al llit per culpa d'un refredat, o una grip, o una passa, o sigui el que sigui el que tinc...

i ara em truca en fer que ha anat al cAP... ai mare... aquesta fred arribada de cop... és com un malefici.

mosquetes mosquetes...