de passeig pel passeig

havia d'anar a fer fotocòpies. la casa de les fotocòpies no queda massa lluny de casa, tot xino xano s'hi pot arribar en un tres i no res. bé, de fet el meu poble és bastant petitó no hi ha res que quedi massa lluny. però he decidit anar-hi amb la janis. la tenia molt neguitosa per casa, i he pensat que una bona passejada li aniria bé.

al sortir de casa, me n'he adonat que no tenia el collar que normalment porta, sinó un altre. un altre que no colla gaire bé, i sovint es descorda i es pot escapar. però com sempre m'ha fet mandra tornar a pujar. xino xano, amb alguna correguda darrera la janis, he arribat fins al passeig. és una part del meu poble que m'agrada molt. els jardiners estaven podant els arbres, tots els racons estaven plens de branques i fulles podrides. el terra estava encara lleugerament moll i la janis ha quedat feta una merdeta. ben molla, xopa xopa. però ha pogut fer molts de pipis i olorar moltes fulles i branquetes.

feia molt temps que no passejava sola pel passeig, tant temps que ni tan sols recordo. abans, quan encara anava a l'institut hi solia anar sovint. quan sortia de classe, desviava el meu camí per passejar entre els plataners. seure en un banc i pensar. o xerrar amb algú, si és que algú em volia acompanyar. a vegades es feia fosc, i després tot eren cames ajudeu-me cap a casa. aquelles èpoques els mòbils no estaven tan de moda.

avui m'he quedat encantada mirant la posta de sol. no és que hi hagi una bona vista, ni molt menys. es podria dir que no n'hi ha de vista. simplement m'he quedat mirant com el cel es tornava vermell. com els estornells tornaven al niu, i com el campanar semblava roig, emanant una solemnitat impròpia d'un pobre campanar vulgar de ciutat de províncies.

sempre m'han agradat les postes de sol, el cel crepuscular. una persona amb els ulls malalts com els meus, aquestes hores són terribles, em costa molt distingir a les persones, en canvi veure el cel de mil colors impensables és genial, gairebé màgic.

finalment he arribat a la casa de les fotocòpies a quarts de quinze. el senyor fotocopiero és un home molt estrany. ell i la seva dona formen una parella de frikis acabats. sempre he pensat que el poso nerviós, no per malpensar, no no, simplement perquè segurament li posa nerviós tot el contacte amb el client. crec que mai m'ha mirat els ulls, i jo sempre intento mirar als ulls, encara que només sigui per demanar que em facin fotocòpies.

camí de casa, me n'he adonat que el meu poble està creixent molt, que carrers sense sortida ara tenen sortida, carrers que no existien, ara existeixen. i cases que de petita havia somiat anar-hi a viure, ara estan comprades per una empresa d'enderrocs i una súper constructora.

els somnis a vegades no es poden fer realitat.