diumenge

El s'aixeca, pim pam, ben aviat. Jo sóc incapaç. Dono voltes i més voltes en el llit, fins que els llençols es desenganxen, la janis puja i em llepa la cara i i. Buuf, tinc somnis molt reals.

- Nina, me'n vaig a fer el cafè, fins ara.
- aaammbcsasfs, jo també vui, venir. asdakdasndma,sd
- doncs vaa, vesteix-te i marxem!
- Asamsdns

Per vestir-me i marxar, pot ser que passin molts minuts, fins i tot hores. Però finalment m'aixeco i em vesteixo. I marxem cap al bar.
Ell se sap el camí de memòria, hi podria anar amb els ulls tapats. Jo el segueixo, arrossegant els peus, resignada, per no quedar-me sola a casa, dormint fins ves a saber quan.

Arribem al bar i ell, amb el seu tallat, amb el seu diari, no em parla, no em diu res. Tot era mentida, hi he anat resignada, deixant tot el que volia fer el matí (dormir bàsicament), per ell, per està amb ell. i quan sóc allà, al seu costat, el diari (qualsevol) és més important que la meva mirada penetrant.

Acabo el cafè, acabo el diari.... Ell continua al seu món, sense dir res, el seu diari (o diaris) i el seu cafè, l'imma és com si no hi fos, ja m'he llegit dos diaris, tots diuen el mateix, potser el Punt diuen més marujonades, però... però.. el Punt ara el llegeix ell!!!

Quina resignació anar al bar per amor, avorrir-se després de prendre un tallat, llegir diaris avorrits, passant el matí d'un diumenge de febrer, una mica gris, una mica humit....

Bufa que bufaràs, com el llop dels tres porquets.

Però en aquest cas, una porqueta.