Archivos Marzo 2007

i arriba el divendres, l'esperat divendres.
les notes a les mans, preocupacions, hauré de repetir? ganes de festa, deu dies, ganes d'abraçades, ganes de ser feliç.

el temps ho és tot, aprofita'l!

tot són presses, papers, llibretes, fulles per corregir, deures per acabar, projectes per enllestir....

tot és una cursa cap al final del trimestre.

demà, últim dia!

m'agrada la vida tranquil·la, caminar a poc a poc, respirar a poc a poc... mirar els núvols, tornar a caminar a poc a poc... i sempre ho dic, leimotiv, el temps no es perd, el temps no es pot perdre, el temps passa. però sí que es pot desaprofitar. i últimament, el temps, aquest que flueix, aquest que s'escampa, i s'escapa... el desaprofito. no faig res de profit.

i sempre em queixo, i no arreglo res, i així passa la vida i passa el temps. gandulejant per aquests rodals de món.

no és que estigui trista, no, no crec vaja, em sento apàtica, sense ganes de fer res, la primavera em xucla, i l'imma no fa res, és com un vegetal carrincló que no sap ni buscar el sol.

potser em calen vacances? no crec, estic en una letargia vacacional persistent i eterna.

no sé què fer amb mi, amb la meva vida, amb el meu temps.

una merda.

no tinc necessitat de crear lligams forts altra vegada, sortir a les cinc i tornar a quedar amb ells en un bar, o en el carrer, o vés a saber. és cert que em va agradar anar de sopà, i fer-los de taxista, fer ximpleries i visca tralarà la nit és jove. però, no tinc la necessitat, aquella que tenia abans, abans..

ara, amb poca gent em conformo, a vegades la "molta" gent, haver de quedar, amb l'un amb l'altre, ai que fa molt que no ens veiem, ai ai ai, em fa mandra. potser si fa tant temps que no ens veiem és perquè no ens volem veure.

no sé, o potser m'equivoco, perquè hi ha gent que no veig i tinc ganes de veure, a vegades, va a estones...

ara penso en això i en realitat no hi penso.

parlo per parlar, com sempre.

per cert, aquest any hi ha moltes places d'opos, i jo sóc una mussola cara de figa que no estudia.

i punt.

Saps és una merda, que retallin hores a Arts visuals i plàstica i música. Visca, tralarà, creem éssers robòtics. tallem ales! !!! no cal, no ens cal expressar, no cal sentir, no cal educar el gust, no cal educar la vista, no cal manipular, experimentar, tacar-se, jugar, crear, crear, raonar, imaginar... no cal...

no cal cantar, ballar, tenir sensibilitat musical, crear, imaginar....

ens trauran la vida, i les ganes de viure, i ens quedarem palplantats.

total, millor que aprenguin altres coses. i castellà, força castellà!!! no sigui que es perdi...

Sense música la vida seria un error (Nietzsche)

i jo de dies dormiria i de nits, doncs, treballaria, passejaria, jugaria, petonejaria, riuria, llegiria, regaria, planxaria, endreçaria, parlaria, cantaria, ballaria.

però no, no sóc una mussola, ni un rat penat, ni una gòtica, ni jo què sé.... simplement, un dia, ja fa molt temps, algú em va girar els horaris, i així m'he quedat. nocturna, activada a partir que es pon el sol. adormida i amb cara de son quan el sol ix.

no és fàcil ser nocturna en un món diürn, no és fàcil ser nocturna siguen mestra, havent d'anunciar a tort i a dret de la importància que té anar a dormir d'hora. i de fet, ja sé que és important, però jo, no puc, o no vull, o no ho intento prou...

em fa una enveja aquella gent que és capaç de llevar-se quan el sol despunta, que és capaç d'aprofitar el dia, que se li acaba la son. a mi, de dies, la son no se m'acaba. i de nits la son no ve. em passo la vida escoltant el silenci de la nocturnitat, sola, mentre la resta del món dorm, i el dia me'l passo mig adormida, drogant-me a base de cafè, amarg, profund. sóc una addicta a la nit i als cafès.

he de dir, que no sóc única de la meva espècie, vaig viure molt temps amb companys nocturns, que m'acompanyaven en la meva nocturnitat, en la meva activitat en la foscor. xerrant, bevent, passejant pels carrers humits de la ciutat eterna. però ells, van aprendre a ser diürns i em van deixar sola. ells m'acompanyaven, jo els vaig ensenyar a mirar la lluna plena des del pont de pedra, a comptar les escales de la catedral a les fosques, a tancar els bars de les cantonades podrides, a caminar sense rumb pels carrers desserts. ells van aprendre per després oblidar.

ells em van dir que era un mal exemple.

i tenien raó.

no us puc dir bona nit, perquè tots fa estona que esteu dormint.

per tant, us dic.

bon dia!

Aquest cap de setmana, un monstre horrible de set caps i dents de verí i de foc va tenir segrestat aquest blog. L'emma amb la seva espasa, heretada de guerreres medievals de cabellera al vent empordanès, l'ha rescatat , i ara, jo humil donzella provinciana puc escriure quatre ratlles mal redactades i plenes de faltes. Ara entenc el monstre del set caps!!

Tinc els peus humits, anava xino xano, pensant en coses pel carrer, mentre la pluja em llepava. M'he despertat amb molta son, demanava, reclamava la meva hora, aquella hora estafada. Tinc son. Molta.

Dissabte van enterrar la meva àvia, a l'església érem quatre gats, molta gent que va venir ho va saber mirant el diari. Estranya afició a mirar les necrològiques. La mort ens atrau...

Va ser tot molt estrany, el capellà cantava amb veu de tenor esquerdada, ningú plorava, jo només una mica.

Al cementiri tothom xerrava, la gent s'explicava la vida, feia molt que no es veien. Qui li havia de dir a la meva àvia, ella que li agradava la solitud, l'aïllament, tan recelosa de veure i comunicar-se amb la gent, que el seu enterrament serviria per retrobar a la poca família que tenia?

Van obrir el taüt per si algú volia dir l'últim adéu. Jo no em vaig atrevir a mirar. No volia tenir un record com aquell. Allí estirada. No.

I avui, dilluns, plou i els d'infantil han anat de colònies. La primavera és aquí, i el temps continua. El temps el nostre odiat aliat.

Molta gent no et suportava, eres bastant seca i una mica geniüda. Una personalitat fort. No sé massa del què et va passar de petita, i tampoc sé massa dels teus mals de caps. Només sé que quan era petita m'explicaves molts contes. Me n'explicaves tants que podies està hores i hores en aquell balancí, sense cansar-te, explicant-me un conte darrere l'altre.

M'agradava quan et portava un conte nou i te'l quedaves uns dies per estudiar-te'l. Després l'explicaves de memòria i era la cosa més genial del món. També m'agradava molt quan te'ls enxamaves, verb que no he sentit mai més a ningú, però tu el deies i me'l vas ensenyar. Ens els enxamàvem i després el conte podia anar per allà on nosaltres volguéssim.

Em vaig fer gran, potser tenia 12, o 13 anys, però tu encara m'explicaves contes, un dia vaig haver de dir-te que ja era gran i ja me'ls llegia jo. Mai em vas retreure res, la nena se'ns fa gran, vas dir, i així va quedar.

com més gran em feia, menys venia a visitar-te, era tan avorrit estar a Calonge, enmig dels ceps, els presseguers, les maduixeres.... tan avorrit, el que ara em sembla sublim i idíl·lic, en aquella època em semblava un pal, infeliços preadolescents.

Quan va morir l'avi, tot va canviar, a tu et van posar en aquell geriàtric, i la caseta la van llogar. Cada setmana et visitava, fins que ho vaig deixar de fer, després et visitava molt poc sovint, i ara em sap greu, ara que ja no hi puc fer res, tan sols lamentar-me, per ser tan mala néta.

L'última vegada que et vaig veure, estaves pàl·lida, i esprimatxada, tu que sempre havies sigut plena. Et vaig veure els ulls tristos, mig cecs per culpa de les cataractes. Vaig sortir molt trista, i em vaig prometre anar-te a visitar més sovint, promesa que no em vaig complir.

Avui, ara fa una hora m'han dit que has marxat, ben lluny, deus està amb l'avi, potser emprenyant algun altre veí de núvol, allà al cel. Segurament St Pere t'ha donat les claus perquè obris tu mateixa la porta, sí segur. tu em vas ensenyar la majoria d'oracions que sé, encara me'n recordo, sembla mentida oi?

Àvia, espero que siguis on siguis, estiguis bé, espero que al final, dalt d'un núvol o, jo què sé, hagis trobat la felicitat. I, sàpigues que sempre sempre sempre sempre sempre t'he estimat. I et seguiré estimant i recordant asseguda en el vaivé del balancí explicant-me el primer conte que et vingués a la memòria. O, com tu deies, enxamante'l.

Gràcies per tot.

t'estimo.

imma

ens tornarem tots bojos. la tramuntana, de moment no para. avui, passant llista ens ha tornat a venir el riure, no sé, ja començo a pensar que sóc jo... no podíem parar, fins i tot l'altra mestra que estava amb mi s'ha posat a riure. deuen ser els ions.

avui és primavera!!! ho anava proclamant pel món! primaverencs preciosos del món uniu-vos! la fred atramuntanada no ens robarà la primavera!!!

tinc, tinc, tinc, tinc ganes de fer-te petons fins afogar-te!!! tinc, tinc, tinc, tinc ganes de menjar-te a bocins!

Ahir plovia, ho va deixar tot humit i verd, carrers molls, camps de perles, núvols grisos. Avui el vent bufava amb força, els núvols marxaven, les cares es glaçaven, i el sol, a vegades, enlluernava. Benvinguda de nou tramuntana, just el dia abans de la primavera.

Moltes vegades m'he preguntat el perquè de tot plegat, i potser el que més em fa està aquí ara i sempre és la recerca de la felicitat. Sí, s'han vessat línies, paraules, tinta, carbonet, i moltes coses més... i jo què sé, sóc una formigueta dins la immensitat de la llum blava, brim bram, brim bram, però potser la felicitat és això, l'això, jo ja m'entenc. Avui una nena em preguntava perquè reia, m'ha vingut un atac de riure, per una ximpleria que ha dit un altre nen, una ximpleria graciosa, i no podia parar de riure, i ella vinga a preguntar, i jo li he dit que no sabia el perquè. I ella també ha començat a riure, i finalment ens hem trobat tots rient, i la rialla es sentia per tot el bosc, i potser per això els esquirols s'amagaven. La tramuntava xiulava, i les rialles es multiplicaven. Aquell moment era felicitat, jo era felicitat, i ells també. He arribat a casa rebentada, tan cansada que les cames em feien figa, i parlant parlant, els records han fluït i he tornat a riure. En Ferran m'ha fet la mateixa pregunta, perquè rius, i jo he caigut de culs a terra, quan ric perdo la força, i ell també ha començat a riure. El perquè, no és important, encara que ho sigui, quan rius ets feliç si el riure et surt de dins.

La tramuntana ens diu d'on som i qui som.

I aviat, tornaran les hirondelles.

Per cert, riu una mica, et regalo un somriure. Ja és primavera.

Gràcies.

Pd: per cert, he deixat de fer rodonetes al calendari.

la primavera sempre arriba quan ja no te l'esperes
oooh! primavera, primavera! qui t'espera
desespera!
oooh primavera que ens encises!!
ens encens i ens fas sissiices!!!

la teva pluja sobtada, el teu blau llepat!
oooh! primavera, primavera
qui t'espera,

desespera!

mocs al nas, tos de gos, ulls vermells
llavis de sucre!

ooh! qui et pogués mossegar la maduixa! la que portaràs d'aquí pocs mesos!!!

oooh!!

pd: necessito vacances!! jaaaaaaaaaaaaaaa

primavera, primavera
qui t'espera........

es fonen, es desfan
passen i no te n'adones.

falten dos dies per la primavera, oooh primavera amb les teves flors, els teus pètals i el teu polen!!! El rebrotar de la vida, el retorn de l'astènia, les ganes de no fer res i del pànxing!!! oooh primavera tots et cantem i t'estimem!

tinc tantes coses per fer que només de pensar-hi em vénen tots els mals!

He descobert una mica el perquè del meu somni, ara ja no se'm repeteix. Ara somio que sóc més alta i per fer-te un petó no necessito enfilar-me a l'esglaó. I quan t'abraço em queda la teva cara just al davant, és una sensació molt estranya. jo tan petiteta que a la realitat quan t'abraço quedo dos pams sota teu, ais quines coses!

a vegades, m'agradaria créixer un esglaó per poder-te abraçar millor!! (amb rodolí i tot)

Avui vull parlar d'un somni que fa dies que se'm repeteix. No sempre és igual però hi ha els mateixos protagonistes. dues persones que fa molt temps que no veig. Encara no he descobert si aquest somni passa en l'actualitat, o sigui ara, o és una relectura del passat. Segurament és més provable que sigui la segona opció. El cas és que sembla molt real i, fins i tot, quan em llevo em dóna la sensació que això ho he viscut.

En el somni no passa res interessant, és com un anar fent, com si visqués un altre dia paral·lel. Anem a caminar, parlem molt i molt, tot i que no recordo de què, sembla interessant.

Sempre, la mateixa persona, es queda a dormir a casa meva, em demana que si es pot quedar i jo li dic que sí. Hi ha dies que li ofereixo una habitació i d'altres, com avui que li dic que sí i l'endemà (en el somni) me la trobo adormida asseguda en una cadira, i després em sento culpable de no haver-li ofert el sofà del menjador o el llit de l'altre habitació, és una sensació molt estranya.

El cas és que aquestes persones fa molt que no les veig i segurament passarà molt temps abans no les torni a veure, el que no entenc és perquè coi somio amb elles cada nit, o gairebé cada nit.... el més fort és que l'endemà, no tan sols recordo molt bé el somni, sinó que a més em llevi aviat o tard (com avui) tinc molta molta son.

Algú sap interpretar somnis?

Ais, bé, vaig a fer feina!

últimament la meva vida es limita a fer rodonetes a un calendari, comptant els dies que falten per les vacances, i és que en fa tant de temps que no tinc vacances per setmana santa (de veritat!!! vacances de veritat, o sigui, pagades!!!) que no sé, em resulta estrany...

sí, ja sé, ja sé que no serveix de res esperar, vull dir, que s'ha de viure el dia a dia. i ja el visc! dia a dia, nens i més nens, amunt i avall, fent hores extres, anat i vinguen... però... l'espera, l'espera de les vacances és un patir d'aquells que agraden. una mica sadomasoquista, dolor autocausat d'una espera de plaer!!!

també he pensat que després de les vacances de setmana santa tot es precipita, tot va de cares a l'estiu, i no sé si tinc ganes que sigui estiu.... bé, sí, clar que sí! tornaré a tenir vacances!!!

coi, m'estic tornant una funcionària de merda eeeeh.

puaj.

d'acord, intentaré viure el dia a dia, el minut a minut, el carpe diem tralarí. però, però.... per fi... després de tants anys... per fi tindré vacances!!!! i em vull avorrir!!! vull llegir molt i molt, i viatjar, i banyar-me a la platja sense patir ai que es fa tard, ai que no sé què... vull vull... vull HO VULL TOT.

avui hem anat a visitar l'ajuntament. em feia una mica de por aquesta sortida, no sé perquè, potser per allò de que els nens són imprevisibles i poden fer qualsevol tipus de pregunta "comprometedora" o surrealista, no sé, potser també tenia por perquè l'última sortida va ser una mica desastre. El cas és que ha anat molt bé, un pèl llarg pel meu gust, però molt bé.

Ens ha rebut l'alcalde i li hem pogut fer moltes preguntes, nosaltres en portàvem sis de preparades, però després n'han anat sortint moltes altres de diferents, he quedat molt sorpresa! clar que aquest tema feia molt que el treballàvem i a classe havíem estat preparant diferents preguntes per poder fer a l'alcalde i els regidors.

Després hem anat a visitar els diferents treballadors, hem passat per urbanisme i informàtica. Un treballador d'urbanisme els hi ha preguntat si voldrien treballar de delineant com ell, que quan es jubilés ells tindrien edat, la majoria han dit que sí que els agradaria, menys una nena que ha dit un NO rotund. Jo he pensat, ai mare ja l'hem liada, l'home d'urbanisme li ha preguntat, així doncs per què no? i ella tota cofoia ha dit: - NO, per què jo seré l'alcaldessa!

A veure, deixem temps al temps!

a partir del vespre m'activo, però el matí no serveixo per res. si puc dormir dormo, fins les 11, 12.... i vés comptant!!!
fer una mitja jornada de tardes és el pitjor que em podia passar!! casum l'olla!!!

avui pintàvem amb aquarel·les i m'he quedat tota jo empastifada. han tirat el got d'aigua a terra unes quantes vegades. anava d'un racó a l'altre. havia de tenir ajuda i al final no n'he tingut. però me n'he sortit i no estava gens entrenada.

s'acosta la primavera, tan sols una setmana, ja en tinc ganes. avui veia ocells balancejant-se sobre els fils elèctric, el cel era d'un blau tímid i el sol taronja s'amagava darrera de la plana.

pell suau rínxols de xocolata
llavis dolços i ulls brillants
mans grans que sembla que ho puguin agafar tot, ben fort, ben fort.

agafa'm i no em deixis anar

mai

plena d'energia

imma

ha passat temps i encara penso igual...

em noto buida
no
em noto mediocre
mancada de virtuts
com si em faltés alguna part del cos
a vegades m'agradaria tenir 10 anys d'experiència
m'agradaria poder sortir-me'n de tot
m'agradaria no ser tan tova
tan badabadoca
tan imma.

m'agradaria que les coses no m'importessin
m'agradaria poder fer, puuuf i que tot em rellisqués
m'agradaria viure en un món multicolor
m'agradaria que realment fos tal i com es creuen que sóc

però no. els problemes m'estrenyen els pits. un nus es colga de la meva sina i no hi ha maneres que marxi. perquè a vegades crec que ho faig tot malament, perquè a vegades crec que no m'hi esforço prou, no en sé prou, i no sé com aconseguir saber-ne més. sóc mediocre i la mediocritat em corroeix. i no puc créixer, vaig guerxa, guerxa, guerxa, guerxa, sense cap mena de solució, sense adreçador, sóc una cactus marcit esponja seca.

merda començament.

de petita no m'agradaven gens els calçots, em feien fàstic. jo i els altres petits menjàvem només les costelletes de xai ja està, els calçots eren pels grans. un dia, quan era més grandeta, els vaig provar de debò, em volia sentir gran, i em van encantar. em van agradar tant, que exagerada com sóc jo, sempre, en vaig menjar masses, vinga a menjar, vinga! recordo que em vaig passar una setmana anant de ventre més vegades del compte. avui hem menjat calçots, però m'he sabut moderar (segurament perquè només hi havien els justos per dues persones...)

La tramuntana ha girat cua, ja ahir a la nit no es sentia tan forta. l'avi de'n Ferran explicava que van volar força teulades de les naus del costat de casa seva, com sempre les coses d'ara no són tan fortes com les d'abans.

Hem baixat cap a Sa Tuna, per veure què hagués passat si divendres en comptes de triar Sa Riera hagués escollit Sa Tuna. evidentment, al veure els revolts me n'he alegrat de la meva intuïció i de no haver fet cas als dos borratxos que portava de copilot, que m'anaven insistint: "Anem a Sa Tuna, anem a Sa Tuna!!", per sort vaig tenir seny. Ara, la platja és preciosa. M'agradaria que a l'estiu estigués tan desèrtica com en aquesta època de l'any i pogués banyar-me jo sola, o amb qui jo volgués. Però bé, la realitat no és aquesta, a l'estiu està ple de xoriços i guiris, què hi farem!

Avui a la nit he somiat amb cordes de violoncel trencades. ara he d'anar a muntar el violoncel per demà, la setmana passada el vaig voler afinar, i la meva sorpresa va ser que al apretar massa, la corda més prima (per dir alguna cosa, ja que el violoncel cordes primes, primes no en té) es va petar! va fer, CLONC!!! i una corda val 22 euros! quin mal! espero no trencar-ne cap és... ai ai, això espero desitjo i així serà. sinó el somni de les cordes trencades em perseguirà, per sempre més!

ahir vam anar a sopar tos els mestres. la meva escola va guanyar un premi, i part dels diners ens els vam gastar amb un sopar per a tots i totes. vam anar Begur en un restaurant d'aquells bons, que a l'estiu deuen estar plens com un ou, però ahir només érem nosaltres sopant. Sortint del sopar vam anar a prendre alguna cosa. jo tenia intenció de sopar i marxar, però ahir amb la tramuntana i la bona companyia, vam acabar tancant el local on estàvem. Després, servidora de vostès conduïa, i no se sap per quins sets ous vam acabar a Sa Riera, una de els platges més encarades al nord que hi ha per aquí. La tramuntana no ens deixava caminar, i fins i tot vam menjar sorra, les onades ens esquitxaven.... encara tinc el cap ensorrat. Va ser una bogeria genial. El meu pobre cotxe anava ballant el ball de Sant Bito, els arbres es vinclaven, i a quarts de sis tornava a casa, després de dir i redir que jo aquella nit tan sols volia sopar i tornar.

Per cert ja portem tres dies de tramuntana forta i s'estima que en tenim per més dies!

De moment: el pi s'ha mig vinclat, s'ha trencat un test, la taula de plàstic verda ha volat....

xiula que xiula la tramuntana, avui que volíem fer calçots ens els haurem de pintar a l'oli!

sento com xiula des de l'habitació de l'ordinador. m'ha tombat un parell de plantes, m'ha fet volar la roba i tinc el cap fet una escarola boja. però el cel és blau brillant, fa una estona encara quedava algun núvol, d'aquells esfilagarsats primíssims i blanquinosos. ara ja no en queda cap. si mires per la finestra, et donen ganes de sortir, a gaudir del cel, i del sol, però si escoltes atentament, sents la lluita d'aquest vent, que avui arriba enfurismat udolant. ens anuncia que s'acosta la primavera, però que ella, la tramuntana, ens neguitejara una mica abans que arribi la bonança.

curiosament, després d'escriure parlant sobre la meva odiada i estimada amiga, llegeixo en josep que diu que avui fa 110 anys del naixement de'n Josep Pla. Compte que no tingui res a veure amb aquesta tramuntana sobtada i enfurismada!

avui parlaré de Josep Pla als meus nens, de fet estem fent la història del poble on ell va néixer :O

sóc molt despistada, a vegades el meu cap està en un lloc i jo en un altre de ben diferent. avui he marxat de casa sense claus, he anat per obrir el cotxe i no tenia claus, he hagut de recular. he volgut entrar al cole i tampoc tenia claus, més tard sabria que les tenia dins la bossa, dins una butxaca que no miro mai dels mais.

quan he tornat del cole, m'he quedat dins el cotxe acabant d'escoltar un programa de ràdio, després, clonc clonc, he sortit he tancat la porta, i taaatxaaan les claus s'han quedat a dins. un desastre darrere l'altre. encara sort que a casa la meva mare hi havia una còpia, perquè sinó ja em veig rebentant la finestra del cotxe per arreplegar les claus, o ves a saber, potser hagués hagut de fer com una lladre professional i manipular la porta... ai mira, millor que hagi pogut obrir.

avui no era el meu dia.

però tot bé, perquè després m'he fet un fars de riure...

bona nit

imma

l'aire estufava els cabells de la gent, el dia prometia ser llarg, com tots els dimarts. moltes coses per fer, moltes coses per començar i per acabar.

a vegades em veig a mi mateixa interpretant el paper d'una altra persona. no sóc jo és una altra, o vull ser una altra, no ho sé.

mentre ho faig jo me n'adono, me n'adono de tot, del meu paper de la meva interpretació, però no la puc parar. és anguniós. a vegades tan sols exagero els meus propis trets: si ric ho faig més escandalosament, si dic una ximpleria i l'altre gent riu en dic moltes i moltes i moltes, i a vegades, fins i tot creo atacs de riures incontrolables. i la veritat, no sempre m'agrada. a vegades hi ha gent que em diu que ve a parlar amb mi perquè s'ho passa bé, a veure quina una en dirà ara aquesta! i sí, sóc un pallasso. i els pallassos sempre m'han semblat tristos. i NO avui no estic pas trista, però m'agradaria canviar aquest petit detall, per què ho faig? per què no ho puc evitar? ja m'està bé una mica d'immitis, però tant? a què ve? i sí, no és la primera vegada ni l'última que em preguntaré això mateix.

segurament per això els nens queden tan sorpresos quan m'enfado i poso cara seriosa, no s'ho poden creure, si l'imma sempre riu!! no tinc equilibris, potser hauria de buscar l'equilibri, i no en sé, sóc desmesurada en totes les mesures, en tot. un desastre.

t'has d'acceptar tal com ets, molt bé ja ho faig, però la meva exageració potser no l'accepto. accepto l'imma, però l'imma quan fa de súpermegaimma no. aquesta no. o potser sí.... quin dilema!!!

per cert, el dia de l'eclipsi quan la lluna va quedar amagada, va ser genial.

Gràcies papa per la foto!!!

Això és per tu!!!!!!

i aquest altre mola!

A mi m'encantava fer religió a l'escola. En vaig fer sempre, tots els cursos de primària i tots els de secundària.

De quart a vuitè, vaig anar a una escola concertada religiosa, a les monges concretament. L'hora de religió m'encantava perquè pintàvem i dibuixàvem, mentre ens inculcaven i ens feien aprendre les diferents oracions, que si el Parenostre, que si l'Ave Maria, que si el Credo, que si les diferents respostes a les preguntes que es fan a la missa. Tot això, i també, evidentment, la història de la biblia, l'antic testament, el nou testament. Les paràboles de Jesús explicades pels apòstols, els símbols dels apòstols, els 10 manaments de memòria! els sagraments, els pecats capitals i buuf un munt de coses més.

També m'agradava molt religió perquè cantàvem. Les Nadales per Nadal, un munt de diferents, cada any, me'n sé, o em sonen moltes cançons nadalenques. Per setmana Santa, per les diferents celebracions de la missa. Fins i tot hi posàvem instruments.

No recordo fer música a l'escola, així música, no recordo ni tan sols que ens ensenyessin les notes, o alguna cosa semblant. Jo feia música fora de l'escola, a dins, no ho recordo.

Cada dia abans de començar cantàvem alguna cançó, Fe és estimar, Obrint camins a l'esperança, o vés a saber, teníem un cançoner molt generós.

Estic farta de llegir als diaris qüestions sobre religió, que la treguin ja de les escoles, a mi m'agradava perquè era com història, plàstica i música barrejats. Doncs que posin més història, més plàstica i més música. Que després ens surten nens quillos, que no tenen sensibilitat estètica ni cap sentit per res. Què cony voleu que faci amb una punyetera hora de música a la setmana, una puta assignatura Maria!!!

Vinga ensenyeu religió, i vinga hores i hores. Vinga una tercera hora de castellà, i vinga, som-hi! una sisena hora sense prou mestres! vinga, qualsevol pot fer de mestra, aah ets llicenciat en física vinga doncs! a fer racons !!!

Si ho arribo a saber, faig història de l'art i m'estic uns anys tocant-me la pampa, i vinga! total hagués pogut ser mestra igual... i estalviar-me tres anys més d'universitat....

res, ja paro.

Qualsevol Capullo pot ser mestre, tingui o no el títol.... Així anem de bé. Total per recollir mocs... Ah la música no serveix per res, per res... per això m'agrada tant apa. a parir vent.

PS. per cert, avui fa TRAMUNTANA!!!!!!!

Ahir m'aixecava amb son, com sempre, m'havia d'aixecar aviat perquè volíem anar qui sap on, i com sempre em vaig adormir fins les 10 tocades. finalment vam decidir anar a montserrat.

És un indret que m'agrada molt anar, tot i que s'ha convertit en una mena de parc temàtic de la verge, encara té encant i misteri.

recordo que de ben petitona hi anava amb els meus pares, recordo fer cua per fer-li el petó a la verge, mirar pel mirador, i caminar fent saltirons.

fa dos anys hi vam anar, ara ja tornava a tocar. vam pujar fins l'ermita de st joan, tot caminant un bon tros. des de dalt tot era silenci i paisatge emboirat. vam està a punt de quedar-nos allà per veure l'eclipsi, però al final vam baixar cap l'empordanet.

diumenge endiumenjat, mercat al matí a la vila del peix fregit, i la tarda dormir que dormiràs!

encara tenia ales i podia volar. només calia desplegar-les i apa! a volar. i així ho feia, cada dia. anava a l'escola, al mercat, allà on fos, volant.

però un dia, li van dir que era impossibles, que no podia pas anar volant als llocs, que això no era normal, que el més normal era caminar amb les dues cames com les persones normals en el món normal. va començar a fer-li vergonya volar, i va començar a caminar. primer a poc a poc, a vegades queia, i després va aprendre a córrer a saltar. i fins i tot a fer tombarelles! així va ser, quan al cap dels anys es va oblidar que tenia ales, es va oblidar de volar. i finalment, es va convertir en allò que tothom volia que fos. una persona normal.

però, el temps passa, i els records tornen. un dia, sense voler, mentre menjava el berenar, una ala se li va desplegar, de cop i volta, com un acte reflex. es va sorprendre, fins i tot podria dir que es va espantar. no podia ser, ella no podia tenir ales, era una persona normal. però, però, al cap d'una estona, paaam! l'altre ala va sortir. les va començar a moure, a moure, a moure i va veure que podia volar! altre cop, podia volar!

i mai més va ser una persona normal, perquè ella tenia ales per volar.

demà és festa tralarà!
avui és divendres, tralarà! faves tendres i mercat a la Bisbal!
tralarà!

és ben cert, les ciutats de mercat viuen tots els dies de la setmana esperant el dia del mercat. ho han de preparar tot per el dia que vénen tots els pagesos i pageses de la comarca a vendre productes i a gastar a les botigues del poble. però, com que a les ciutats de mercat només es viu esperant el dia de mercat, sempre s'acaba fent a córrer cuita el dia abans. els dijous molts no dormen fins ben entrada la matinada.

a Nocturn de Primavera de'n Pla, ho explicava més o menys igual (d'acord molt menys molt menys!!!!!!!!), em va encantar (aquest fet en concret), perquè malgrat passar els anys i panys, vaig identificar el meu poble (perdó, ciutat des de fa 100 anys!) al poble que descrivia ell fa més de 50 anys?

i res, avui és divendres faves tendres i??? vaaa vaaa, digues (mercat a la Bisbal!!!!!!!!!!)

aquest dia segurament el recordaré com el començament de moltes coses. també com el dia que vaig assumir molts aspectes de la meva vida.
l'1 de març no tan sols comença un nou mes, no tan sols falten 20 dies per la primavera. l'1 de març és el començament d'un viatge, un viatge que ja vaig intentar començar fa més d'un any, i encara no ha arribat enlloc.

a vegades quan plores sola, o sol, sembla que les llàgrimes tan sols serveixin per assecar-te. però si algú t'abraça mentre plores i et diu, que les llàgrimes es convertiran en un riu on les granotes faran gruac gruac, tot cobra sentit.

no crec que serveixi de res no explicar el perquè del teu viatge, i allà on vols arribar.

a vegades potser, només cal esperar, respirar aire pur, si és que encara en queda una mica, i intentar trepitjar fort el terra.

mentre les estrelles es donen les mans, i em fan molts petons.

Gràcies.