ja puc tornar a escriure!

Aquest cap de setmana, un monstre horrible de set caps i dents de verí i de foc va tenir segrestat aquest blog. L'emma amb la seva espasa, heretada de guerreres medievals de cabellera al vent empordanès, l'ha rescatat , i ara, jo humil donzella provinciana puc escriure quatre ratlles mal redactades i plenes de faltes. Ara entenc el monstre del set caps!!

Tinc els peus humits, anava xino xano, pensant en coses pel carrer, mentre la pluja em llepava. M'he despertat amb molta son, demanava, reclamava la meva hora, aquella hora estafada. Tinc son. Molta.

Dissabte van enterrar la meva àvia, a l'església érem quatre gats, molta gent que va venir ho va saber mirant el diari. Estranya afició a mirar les necrològiques. La mort ens atrau...

Va ser tot molt estrany, el capellà cantava amb veu de tenor esquerdada, ningú plorava, jo només una mica.

Al cementiri tothom xerrava, la gent s'explicava la vida, feia molt que no es veien. Qui li havia de dir a la meva àvia, ella que li agradava la solitud, l'aïllament, tan recelosa de veure i comunicar-se amb la gent, que el seu enterrament serviria per retrobar a la poca família que tenia?

Van obrir el taüt per si algú volia dir l'últim adéu. Jo no em vaig atrevir a mirar. No volia tenir un record com aquell. Allí estirada. No.

I avui, dilluns, plou i els d'infantil han anat de colònies. La primavera és aquí, i el temps continua. El temps el nostre odiat aliat.