de matinada

el vaig conèixer per casualitat, una manera curiosa de conèixer gent, per casualitat. però en el fons feia molt que el coneixia. l'observava d'amagat, el veia entrar, el veia sortir, el veia aquí, el veia allà. però aquell estiu el vaig conèixer de veritat. i em vaig enamorar. era la primera vegada que m'enamorava de veritat. o això crec recordar, perquè, en el fons sempre ens enamorem de veritat. és absurd buscar un amor verdader, perquè tots els amor ho són. poden durar, o es poden fondre, però tots són de veritat. perquè si no són verdaders, és que realment no t'has enamorat. i bé, aquell estiu em vaig enamorar, tal com s'enamoren les pots adolescents, com una boja. anàvem a tot arreu junts, estàvem tan bé junts. tan sols pensava això, a tot hora, en estar junts.

fins que un dia, se'm va acudir dir-li a cau d'orella: crec, només crec, que t'estimo. sí, em vaig declarar, la primera vegada a la meva vida que ho feia. potser esperava una reacció de novel·la rosa, molt llegides per mi durant una època molt concreta de la meva vida... però no, el resultat va ser un desastre i mig. el viatge de tornada va ser molt dur. els desenganys amorosos t'ajuden a créixer, és un creixement a a hòstia "limpia". i ara, després d'acabar la primera unitat didàctica, esquemàtica i tralarà, m'ha vingut aquest home al cap. i fa una setmana, o dues, vaig trobar fotos, d'ell allà, i vinga! d'abans de la meva idiotesa... idiotesa he dit? no, els sentiments s'han de dir, si estimes digueu! no t'ho quedis... encara que et passi com a mi, cames ajudeu-me!

pe`ro bé, han passat molts anys, molts i molts! i els records, en el fons, encara que una mica amargs, dolcegen.