diferents maneres

L'altre dia em vaig reunir amb un amic meu. Un d'aquells amics que només ens reunim, molt de tant en tant, però malgrat tot el considero una persona molt important a la meva vida. Bé, ja paro de dir cursileries.

Parlant, parlant, em va comentar com cada vegada li costava més, o li fa més mandra fer noves amistats. I a mi em passa el mateix. Ja no sóc com abans.

Per posar un exemple ben simple, a l'escola, em faig amb tothom, però amb gairebé ningú he creat un vincle més enllà de la feina. Evidentment, sé coses de la seva vida, i ells saben coses de la meva vida, però he posat barreres. Barreres invisibles, però que hi són. No he quedat amb ningú fora de l'horari de feina, no tinc cap mòbil de ningú gravat a la memòria, no sé on viuen, no sé el nom de les seves parelles (o gairebé). No és que no em caiguin bé, em cauen molt bé, però sé que segurament l'any vinent ja no estarem treballant a la mateixa escola. Sé que si m'hi acosto massa, si uneixo massa vincles, si em sento lligada d'alguna manera als seus problemes a les seves emocions, molt més enllà del que és estrictament necessari en un tracte mínimament humà, després tindré l'obligació moral de mantenir el contacte. Em sentiré culpable quan no els vegi, els trobaré massa a faltar, tot el que sigui nou serà.. bé, no ho sé. En tot cas, ja no tinc la necessitat que tenia fa uns anys de crear vincles i lligams forts. Amb aquell amic, que veig molt poc, massa poc, que trobo a faltar molt sovint, que em neguiteja pensar que ens veiem tantes poques vegades l'any.... i alguns altres, ja en tinc prou. Cada vincle, cada amistat una mica "forta" que faig, es converteix en una mena d'obligació, a veure, no sé com explicar-ho... quantes vegades no m'ha passat de veure algú amb qui havia estat a partir un pinyó, que ara tan sols és un sms a l'any oblidat. A mi aquestes coses m'afecten. Jo cada amistat oblidada, cada amistat que queda amagada sota els mesos.... no sé...

estic espessa