Archivos Mayo 2007

Feia dies que no em dibuixava. De fet, no dibuixava res. Ahir, ho vaig intentar i la tauleta no m'anava, i dibuixar amb el ratolí ja no és lo meu.

Al principi m'ha costat, ha sigut una sensació estranya, encara la tinc. Per què he estat tants dies sense dibuixar? no ho sé. Hi ha vegades que en tinc moltes ganes i després en deixo de tenir.

Una immeta no massa reeixida.

I les orenetes, que sempre m'han semblat estrelles negres de panxa blanca adornant el cel blau esmaperdut del meu empordanet del cor.
Oh oreneta oreneta!!!

El ocells han arribat amb la primavera
i ara canten tot volant, tot reviu amb el seu cant.
Ai quin goig poder cantar, és la primavera!

I tindre el rossinyol amb la primavera
cantarà de sol a sol, fins que al bosc surti el mussol
Ai quin goig poder cantar, és la primavera!

em sento lenta, no sé, havia arribat a ser ràpida, pim pam, feina feta. ara, em dóna la sensació que no avanço, em quedo aturada. pooom, les idees se me'n van, les hores em passen i només he escrit dues línies mal redactades, mal fetes, sense sentit. aleshores ho retoco tot, ho capgiro tot, i em dóna la sensació que no he fet res bé i he de tornar a començar. No hi ha res a fer, em neguitejo... i després miro el rellotge i ja són més de les onze, i encara em neguitejo més i no acabo fent res... res res...

em sento una mena de res absolut, res res res.....

res volia dir cosa

sóc un no-res-

quina merda. sentir-se no-res.

espero que l'agost em toqui a la porta, i em digui imma ara és l'hora segadors!! ara és l'hora d'estar alerta. i la merda és que cada juny estic alerta.... i res, sempre igual... la vida és un cercle o un espiral?

vídeo que no té res a veure... però és que m'encanta :P com mola "l'organillo"... i buuuf en Jim buuuuf

i una mica de Janis Joplin :)

Cry baby!!!!!

Cryyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyy baby!!!!

ja ho sé, massa vídeos :)

Hi ha gent que va canviar la manera de pensar de tota una societat. Hi ha gent que va canviar la manera d'escriure, la manera de fer música, la manera de passejar per un carrer.

Jo no canviaré pas res, sóc petita com una formigueta, però gandula com el grill que refilava durant tot l'estiu i a l'hivern es pelava de fred.

Estic fent feina però no avanço. Vaig enrere, revisant, tornant a revisar, tornant a revisar. Canviant coses. I ha passat tot un dia i encara estic igual.

Semble que no hagi fet res, de res.

Em frustra.

Estic escoltant altre cop, frosty the snowman

temps era temps, quan les granotes tenien dents!

i l'imma era una bona nena ai senyor!

la versió que estic escoltant jo és en plan Dixiland tal i qual, però aquesta també mola...

ui Nadal ha arribat a ple maig!!

ole ole!

bona nit

avui corria per casa desesperada buscant samarretes de màniga curta, tenia calor, xafogor, suor. hauré de fer, com cada any, amagar les samarretes de màniga llarga i agafar les de màniga curta. tirar-ne algunes amb moltes boletes i forats, i desesperar-me en forma de "pija" dient " no tinc roba, no tinc roba!". en ferran sempre em diu que sóc una exagerada i que tinc roba per parar un tren, el que no sap en ferran, o no vol entendre és que em costa tant i tant tirar la roba que ja NO em poso, que al cap dels anys els armaris s'acumulen de samarretes, pantalons etcètera.

a més tinc moltes dèries, a vegades em compro roba que en aquell moment, el de comprar vull dir, m'encanta i penso que me la posaré cada dia, però a l'hora de la veritat, quan arribo a casa la deixo apartada en un racó de l'armari i ja no me la miro. bé, no sempre ho faig això, sinó seria una mica patètic...

l'altre dia, per exemple, vaig anar a un sopar i no sabia què posar-me. vinga a buscar i buscar, i això i allò, què em poso? finalment vaig treure una samarreta negra molt mona que feia anys que no em posava, però nova nova, i uns pantalons negres que m'acabava de comprar i vinga cap a sopar! sí, tota negra, no hi acostumo anar toota toota negra, però aquell dia hi vaig anar i tothom em veia més prima. comprovat: el negre aprima.

bé, quin post més insubstancial, mare meva, m'estaré transformant en una d'aquelles repipis que no parlen de res més que de les revistes del cor? o sea, ais, necessito reciclar-me i replantejar la meva existència.

ser o no ser, aquesta és la qüestió.

a vegades el cap em bull tant de ximpleries que no hi caben les coses que realment importen, les intento apartar per fer la vida més suportable, si sempre estigués pensant i dient les coses que em corren pel meu cervellet de mosquit no sé què em passaria. segurament m'explotaria i després seria una collonada haver de recollir els trossets.

plum xooooof!!!!!!!!

per cert, últimament hi ha un complot amagat que es dedica a fer-me la rosca, ai ai ai... ai ai ai, que si m'ho crec seré insuportable.

sí, encara més.

bona nit

el matí ha sigut estressant. he arribat a l'escola just a temps perquè no em tanquessin la porta als morros, a les 8.10 aixecava el cap, m'havia adormit, cames ajudeu-me cap a l'escola!

l'inspector ha vingut i m'ha posat molt bona nota, estic contenta, contentiiissiiissiiiiimaaa!!!!!

però no deixo d'estar cansada, mooolt cansada.

els maigs i els junys sempre són així, ple de feines per acabar, presses i més presses.

bona nit.

c a n s a d a . . . . . . . . .

estic molt nerviosa, els nervis se'm mengen. no entenc perquè he de ser jo la responsable, perquè hi ha gent que passa de tot, perquè em preocupo tant, per què hi ha gent tan panxacontent? i per què collons em preocupo tant? per què sóc tan perfeccionista, si aparentment no ho semblo? per què la gent, quan passa alguna cosa m'ho pregunta a mi? per què hi ha gent que passa de tot?? per què no puc passar jo?

per què?
per què?
per què se m'ajunta tot?
per què?
per què?

MERDA!

aquesta taula va al segon pis. ai no, que anava al menjador, al pis de sota. queden bé 26 taules i cadires? on ballarem?

és hora de dinar, és hora d'esmorzar. turuturu!!!

La pols se m'ha incrustat als porus, em pica tot!!!

estic cansada, però he intentat estirar-me i em sento com hiperactiva. buuuuf buuuuuf!!!!

demà dimecres, i passen els dies... i jo no m'ho puc creure...

fa poc temps, escriure el blog era com una mena de necessitat. necessitava escriure, de fet, em passava hores del dia pensat què escriure, sempre, un moment o altre, pensava "això, o això altre" ho escriuré en el blog. aquest pensament, aquesta idea esfumada, aquesta paranoia... o qualsevol cosa. ara, des de fa uns dies, no hi penso en el blog. és curiós, ni tinc ganes ni deixo de tenir-ne. ni tan sols puc dir que sigui una crisi és... és curiós. bé, potser sí que és una crisi. no sé.

últimament fa molts bons dies, els camps oloren a fulles noves i flors de colors. ens estem traslladant d'escola, una feinada impressionant.

m'han ofert formar part d'un grup de treball, per fi algú valora que sigui llicenciada en història de l'art. era fotut veure gent que et criticava per haver estudiat una carrera que des del principi sabia que segurament no m'hi podria dedicar professionalment. la gent ho critica tot, i el món tal i com està muntat no hi ha massa lloc per la gent que com jo, escull fer el que li agrada. ara, es veu que han corregut veus dels meus suposats coneixements d'art i m'han ofert està en aquell grup, el qual es dedicarà a fer un dossier amb recursos per l'integració de l'art a l'educació primària. em sembla perfecte, i em satisfà.

és una merda esperar que algú et valori, de fet n'hauria de tenir prou en valorar-me jo mateixa, però a vegades s'agraeix que algú et digui que vals per alguna cosa... o que ets necessària, o el que sigui...

la nit és càlida, les orenetes dormen, tranquil·les, la janis està enroscada sobre un coixí, després em queixaré que tot està ple de pèls.

ara recordo el nocturn de primavera de'n pla, com descrivia les olors,de les flors a la nit, segur que fa 50 anys la olor era més penetrant, però, per sort, ara encara se n'olora una mica. des que han tancat el carrer principal, de nit només se sent quietud i el tic tac dels rellotges. no entenc perquè els rellotges de casa tots marquen hores diferents, quin desgavell!

i com sempre, el dilluns s'escol·la, el maig s'esfuma, els dies passen i no me'n dono compte, és una merda molt gran perquè els treballs s'endarrereixen, els nervis s'acumulen, el mal estar es fa general. però l'imma continua rient, dient totenries i vivint el viva la pepa de sempre. a vegades no suporto això de mi, i encara no sé com algú em pot suportar, alguna cosa bona dec tenir, encara que sigui poc.

tic tac
tic tac

les hores passen i un post que havia de ser curt no acaba mai.

llarg

com un dia sense pa.

bona nit

m'agradaria ser capaç d'aixecar-me aviat al matí.
m'agradaria ser capaç de fer feina.
m'agradaria dormir fins el migdia.
m'agradaria tenir molta energia per fer moltes coses.
m'agradaria no ser tan vaga.

fa dies que no tinc ganes d'escriure, no se m'acudeix què escriure. ahir vaig anar a veure les flors de girona, la trobada va ser maca, però els flors les vaig trobar una mica pobres. altres anys hi havien racons molt artístics i molt encisadors, però aquest any, no sé, no m'ha acabat d'agradar. una cosa que sí que m'ha agradat, és l'olor. només d'entrar al barri vell l'olor es podia sentir per tots els racons, olor a flors de primavera, això m'ha encantat. també he de dir que no he pogut fer tot el recorregut, i potser hi havia racons preciosos que m'he deixat. no ho sé, potser hi torno, potser no, ja es veurà.

potser em prenc vitamines.

t'estimo

roda roda baldufa
tortuga poruga
fum de bufanda

roda roda
no et maregis
el món és bonic
quins collons

el camp és verd
la llum suau d'un cel blau
ens amanyaga
amanyaga
amanyaga

roselles vermelles
poncelles de llum
donzelles de cel
clavells de mel

salta, salta un xic pirivi
salta un xic

camina a poc a poc
i observa el teu voltant
cada corba
cada centímetre
cada pas mal donat

és un cercle que no podràs trencar

trenca'l
ja veuràs

que

no

podràs

.

un bell miracle
un acudit
pell de seda
somriure fi
pruna dolça
caramel infinit
llengua suau
cos cruixent
nata líquida
dolç somni
final feliç

oliveta tendra sense pinyol
fruit de primavera
anhel suau
fulles verdes
nit d'istiu
cabells daurats
llavis flonjos
i miracles absurds
dies llargs
nits curtes

que tot és mentida
és ben veritat

acabo de trobar un trebol de 4 fulles!! iiuupiii!!

xDDDD

la primavera em deixa feta una mandonguilla, em sento feble, tinc astènia primaveral, feblesa primaveral. em passaria tot lo dia estirada mirant com els núvols canvien de forma i de colors. em passaria tot el dia fent dibuixos a la sorra d'una platja, escoltant el vaivé de les onades. em passaria tot el dia respirant i xuclant olors de roses de tots els jardins. per res del món estudiaria, hauria de ser prohibit estudiar en primavera. prohibit fer res per primavera. només mirar les flors, el cel, les orenetes, les puputs, i res més.

no ploris, llàgrimes salades
no ploris, pell de seda dolça com la mel
no ploris.

i si plores, em beure les llàgrimes
t'acaronaré la cara i t'ompliré de petons.

que fàcil és estimar-te, sol de ponent, oreneta de primavera, llavis tendres, mans suaus.

sé que encara que sembli mentida, encara que sembli impossible, tot sortirà bé, i riurem del dia que vas plorar, i que jo em vaig beure les teves llàgrimes.

i que fàcil és abraçar-te, acariciar-te, i saber que el teu cor batega al mateix ritme que el meu.

i que n'és de fàcil escriure paraules dolces, cursileries un pèl adotzenades... però tot i així boniques com un raig de sol llepant la teva pell.

i que n'és de fàcil fondre'm dins teu, i que la nit sigui eterna.

si plores
em beuré les llàgrimes, i una petita part de tu, es fondrà en mi, i jo seré tu, i tu seràs jo. per sempre. eternament. serem com estrelles brillants del firmament.

t'estimo.

fa uns dies que estic pensant en traslladar-me a una illa deserta, o viure enmig del no-res, els meus veïns fan fàstic!
Tot va començar fa més d'un mes. La veïna bruixa li va dir a en ferrins que durant uns dies potser farien una mica de fressa, perquè volien canviar el bany. " una mica" va dir, la molt puteta. Doncs l'endemà, en diumenge, a les 7 del matí em van despertar uns cops fortíssims. quin ensurt, per déu! després vaig recordar que començaven les obres del bany. però en diumenge? clar, s'ho fan ells amb l'ajuda del fill que és manobre, visca! un diumenge a les escombraries. i sabeu quant va durar el buuuuuuuuuuuuuuuum buuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuum buuuuuuuuuuuuuuuuuuum?? fins, gairebé les quatre de la tarda, mira una misèria. amb en ferrins, vam pensar que no duraria massa, bé, ella havia dit que no duraria i nosaltres som uns badabadocs i ens ho vam creure. van està tota la setmana, que semblava que queia la casa a terra, ai mare meva! sense permís d'obres i si ens cau, de debò la casa al damunt? al cap de quinze dies, el buum era més baix, i la família al complet, mare pare i filla gossa, es van traslladar, "parqué clá al vàter no té paret". ara, se sent molta menys fressa, només treballen netejant la brutícia que van deixar, i bé, ells encara no hi viuen i s'hi està bé. m'agradaria que marxessin. aahg vella tafanera, filla gossa i bulfog guardà de pacotilla!!!

i res més.

a vegades, només cal una paraula perquè sigui salva la meva ànima. A veure, fa molts anys, quan anava a Educació Primària (sí, EGB! ja ho he dit), doncs sempre em posaven al costat del silenciós, del tímid o tímida, o el que cridava menys l'atenció. I era un pal, realment era una tortura. Tenir al costat una persona callada i silenciosa. Però, sempre, a mesura que passaven els dies aquell silenci s'anava trencant, un dia xerràvem fluixet, un altre dia una mica menys fluixet, fins que acabava convertint al silenciós en una petita cotorreta. Després, quan passava això, em canviaven de lloc, i normalment o bé em ficaven sola directament, com un cas perdut, o buscaven una altra pobre víctima silenciosa. Abans del canvi de lloc, però, la persona que havia rebut més càstigs de la parella so-silenci, sempre sempre era jo. A mi sempre em castigaven sense pati, sense pel·lícula, sense jocs, sense el que fos per xerrar massa, però rarament castigaven el que xerrava amb mi. I em vaig passar mitja vida preguntant-me el perquè. Per què a mi sí, i a ell no? Per què a mi em castiguen i a ell no?

I nois i noies, avui he conegut la resposta, els mestres, els meus mestres sabien que jo arrancava les paraules, que jo els feia xerrar arrancant el que m'havien de dir. Sí, aquesta és la paraula, ARRANCAR!

Vols que t'arranqui quelcom?

sóc mot despistada, i resulta que una setmana abans del pont de l'1 de maig, jo no sabia que hi havia pont. bé, sí que ho sabia, però pensava que tenia menys dies. pensava que el dia 1 era el dilluns. però no, el dia 1 era dimarts, i a l'escola hem fet pont.

m'encanta tenir festa. aquests dies, de relax, no he anat enlloc, i m'ha recordat de petita, quan tenia vacances i estava per casa, sense fer massa res. si, tinc molta feina que no he fet, però igualment agraeixo aquests dies. demà a tornar-s'hi a posar! visca1 en el fons ja en tinc ganes. a seguir la vida normal, de cada dia.

i res, aquests dies he fet això, res.

però han estat de conya. m'encanta, no fer res, de tan en tan.

bona nit. (que ara feia dies que no ho deia)