Ara ho entenc tot, o gairebé tot.

a vegades, només cal una paraula perquè sigui salva la meva ànima. A veure, fa molts anys, quan anava a Educació Primària (sí, EGB! ja ho he dit), doncs sempre em posaven al costat del silenciós, del tímid o tímida, o el que cridava menys l'atenció. I era un pal, realment era una tortura. Tenir al costat una persona callada i silenciosa. Però, sempre, a mesura que passaven els dies aquell silenci s'anava trencant, un dia xerràvem fluixet, un altre dia una mica menys fluixet, fins que acabava convertint al silenciós en una petita cotorreta. Després, quan passava això, em canviaven de lloc, i normalment o bé em ficaven sola directament, com un cas perdut, o buscaven una altra pobre víctima silenciosa. Abans del canvi de lloc, però, la persona que havia rebut més càstigs de la parella so-silenci, sempre sempre era jo. A mi sempre em castigaven sense pati, sense pel·lícula, sense jocs, sense el que fos per xerrar massa, però rarament castigaven el que xerrava amb mi. I em vaig passar mitja vida preguntant-me el perquè. Per què a mi sí, i a ell no? Per què a mi em castiguen i a ell no?

I nois i noies, avui he conegut la resposta, els mestres, els meus mestres sabien que jo arrancava les paraules, que jo els feia xerrar arrancant el que m'havien de dir. Sí, aquesta és la paraula, ARRANCAR!

Vols que t'arranqui quelcom?