passen els dies

fa poc temps, escriure el blog era com una mena de necessitat. necessitava escriure, de fet, em passava hores del dia pensat què escriure, sempre, un moment o altre, pensava "això, o això altre" ho escriuré en el blog. aquest pensament, aquesta idea esfumada, aquesta paranoia... o qualsevol cosa. ara, des de fa uns dies, no hi penso en el blog. és curiós, ni tinc ganes ni deixo de tenir-ne. ni tan sols puc dir que sigui una crisi és... és curiós. bé, potser sí que és una crisi. no sé.

últimament fa molts bons dies, els camps oloren a fulles noves i flors de colors. ens estem traslladant d'escola, una feinada impressionant.

m'han ofert formar part d'un grup de treball, per fi algú valora que sigui llicenciada en història de l'art. era fotut veure gent que et criticava per haver estudiat una carrera que des del principi sabia que segurament no m'hi podria dedicar professionalment. la gent ho critica tot, i el món tal i com està muntat no hi ha massa lloc per la gent que com jo, escull fer el que li agrada. ara, es veu que han corregut veus dels meus suposats coneixements d'art i m'han ofert està en aquell grup, el qual es dedicarà a fer un dossier amb recursos per l'integració de l'art a l'educació primària. em sembla perfecte, i em satisfà.

és una merda esperar que algú et valori, de fet n'hauria de tenir prou en valorar-me jo mateixa, però a vegades s'agraeix que algú et digui que vals per alguna cosa... o que ets necessària, o el que sigui...

la nit és càlida, les orenetes dormen, tranquil·les, la janis està enroscada sobre un coixí, després em queixaré que tot està ple de pèls.

ara recordo el nocturn de primavera de'n pla, com descrivia les olors,de les flors a la nit, segur que fa 50 anys la olor era més penetrant, però, per sort, ara encara se n'olora una mica. des que han tancat el carrer principal, de nit només se sent quietud i el tic tac dels rellotges. no entenc perquè els rellotges de casa tots marquen hores diferents, quin desgavell!

i com sempre, el dilluns s'escol·la, el maig s'esfuma, els dies passen i no me'n dono compte, és una merda molt gran perquè els treballs s'endarrereixen, els nervis s'acumulen, el mal estar es fa general. però l'imma continua rient, dient totenries i vivint el viva la pepa de sempre. a vegades no suporto això de mi, i encara no sé com algú em pot suportar, alguna cosa bona dec tenir, encara que sigui poc.

tic tac
tic tac

les hores passen i un post que havia de ser curt no acaba mai.

llarg

com un dia sense pa.

bona nit