Archivos Junio 2007

i demà serà juliol, l'estiu en la seva plenitud, caloreta, sol i platja.
com passen els dies..... com passen...
i jo quasi no me n'adono

bon estiu!

no volia escriure perquè només hagués escrit que sóc un desastre i que ho faig tot fatal... i sé que no és del tot cert, potser tot tot no ho faig tan malament...

no estic gaire animada...

merda

diapasó en mà, canto i els meus mals espanto. sempre m'ha agradat cantar, igual que tocar instrument o ballar. tota jo estic plena de música, però també, tota jo estic plena de vergonyes i ximpleries, perquè mai, a no ser que estigui moooolt còmode, canto amb públic. em fa vergonya, cantar, ballar, tocar un instrument és com despullar una part de mi, molt íntima. no, no sóc el perfil de dona vergonyosa, jo parlo i parlo, pels descosits, però sovint per no dir res interessant. sí, sovint em considero una pesada xerrameca, que més val que tingueu lluny, si no voleu acabar amb parides diverses al cervell.

bah! tampoc em tinc amb tant mala consideració, però sí, una mica xerraire i pesadeta, ho reconec, ho sóc. demà he de cantar, despullar-me en públic, i dir, mireu mireu que bonica sóc, quina veu tan dolça, tan perfecte. m'ho he de creure, no em despullaria per ensenyar una veu lletja i plena de sorolls... però la fred d'aquest estiu, els nervis, dormir poc i malament, no m'ajuden gaire.. hauré de prendre aigua amb mel i llimona.... que diuen, i és veritat, que va molt bé.

qui canta els seus mals espanta
i jo quan canto
em despullo...

vols veure-ho?

bona nit!

comença la setmana, setmana, set dies
els dies em passen tan ràpid que no tinc temps d'assimilar res... ni els canvis, ni res de res...

no estic segura de res, però crec que tot va bé.... només ho crec... i no sé...

no se perquè escric per escriure...

El meu blog té molts leitmotiv, el cel, les orenetes, els nens, la música, en ferran, jo jo jo jo jo. tot es resumeix en un jo, un petit jo un gran jo. mil jos, dins de nosaltres mateixos hi han molts de jos, un jo per cada persona, tants? no ho se, potser...

però el que més em pesa, el que més em crida l'atenció és la reflexió del pas dels dies. el blog, reflexió gairebé diària del pas dels meus dies, dels nostres dies.

vaig a dormir.

bona nit....

BONA REVETLLA
FELIÇ NIT MÉS CURTA DE L'ANY
ESPERO QUE US LA PASSEU, RIENT, BALLANT, PETONEJANT, ABRAÇANT!!!

FORÇA MÚSICA!!!!

I MOLTA SORT

A TOTS!!!

sempre hi ha un després
després d'exàmens
després del cole
després de vacances
després per vacances
els despressos m'empaiten

ja he acabat el primer examen i no ha anat malament del tot. també he de dir que ha sigut la impressió general, o sigui, a tothom li ha anat bastant bé... per tant, tot queda igualat. potser dels 80 aprovarem els 80... això mai se sap. estic contenta.

i avui el vespre festa.

tot i que estic cansada... mooolt cansada...

gràcies a tots i totes que heu pensat una mica amb mi, i m'heu enviat una mica d'energia. segur que aquesta ha fet que tot m'anés bastant bé.

tot i que no puc dir sac, ni res, encara em falten 3 proves... llegir, cantar i programació.

que no sigui res.

us estimo.

sempre faig el mateix
qui m'estima rep
qui em cuida rep
qui està amb mi rep

a vegades no faig petons
mossego
mossegades profundes sanguinolentes

gràcies per estimar-me
gràcies per suportar-me
gràcies per ajudar-me
gràcies per està amb mi
gràcies per acariciar-me
gràcies per tot
tot
tot

perquè sé, i ho sé del cert, que no m'ho mereixo...
i en canvi
estàs
amb mi

sempre.

t'estimo.

57 pàgines
no sé quantes paraules
moltes hores perdudes
entre cafè i cafè

dies de sol, de llum i calor
dies de casa, de cadira i de sofà.

no he fet tot el que podia
no he fet tot el que hauria pogut

dissabte el ridícul, les angúnies, i sobretot
la merda de mandra que m'ha jugat la mala passada
de sempre

imma, recollons, no tens dret a posar-te nerviosa
imma, recollons, el que tens és perquè t'ho has buscat.

dissabte faré el ridícul
i la culpa
tota
serà

MEVA!!

ets pura màgia banyada en màgia
màgia màgia màgia

la màgia t'acompanya
vagis on vagis
siguis on siguis
la màgia
la màgia.....

petons màgics

Falta molt poc per acabar el curs, els dies han passat tan ràpids que a vegades em miro al mirall i no em reconec. He crescut, em sento més gran, malgrat ahir a la tarda jugués al play mobil, per oblidar uns segons que jo era qui era i elles eren qui eren, mestra i alumnes. << Cada nen en el seu joc es comporta com un poeta, ja que crea un món propi, o millor dit, reordena les coses del seu món en una nova forma que li agrada. Allò oposat al joc no és allò seriós sinó allò real>> S. Freud

Ahir al meu grup de tercer els hi vaig dir que els trobaria a faltar. Estarem tot l'estiu sense veure'ns i potser, qui sap,aquest estiu voldrà dir per sempre... això mai se sap, en fi.

En el fons m'agradaria que es recordessin de mi, com un d'aquells records positius de la infància, no cal que es recordin del meu nom, ni de com sóc, només que d'aquí un temps, tot fent memòria dels dies que anaven a l'escola recordin aquella mestra que els va fer música, medi o el que fos, un record positiu. Vull quedar en aquell substrat de la memòria, no vull passar a la història, no vull que escriguin llibres ni tractats sobre de mi (ara que també estaria bé, no? jeje) només vull que em recordin, una mica, poquet, amb una espurna de record ja me'n conformo... i sé que no ho sabré mai això... però... no sé...

S'han fet tan grans les meves fades, els meus nans màgics, els meus....

Ja ho vaig dir fa temps, no he pogut evitar estimar-los.

A tots.

i digues prou!
i digues prou!

prou paraules
prou mots
prou bestieses

no puc parar
brollo
brollo

m'escolo
i continuo
i continuo

esclava de mi
esclava de la nit

la nit no em deixa
la nit no em deixa

sóc llum de lluna nova
sóc foscor de lluna plena

no puc parar
de vomitar
paraules inconnexes

bretolades
insignificants
dies eterns

nits.......

que no s'acaben

on va anar a parar
aquella imma
aquella jo

i jo responc
amb més preguntes.

hauria d'estar estudiant...
però, l'aire xafogós de la nit de juny
m'ofega
ofega una ment
que voldria jugar
amb les fulles verdes
de la primavera

passada.

benvingut estiu

com sempre

abans

d'hora.

(posa't bé el rellotge)

un dia, em van regalar una paraula. ja no recordo qui va ser. però me l'estimava, la paraula. i potser, també estimava qui me la va regalar. però no recordo ni la paraula ni per qui va ser regalada. esborro, mecanisme de supervivència, tan sols recordo el que m'interessa.

i potser, aquella paraula
era
l'oblit.

avui el cel era blau
com els meus ulls
el sol era de foc
com els meus cabells
ell Montgrí voluptuós, tallant la línia de l'horitzó,
com les meves cuixes, com el meu cul.

l'arena groga de la platja
era daurada
i calenta
com el meu cony

paraules
paraules
i més paraules

sovint m'omplo de paraules

que no signifiquen

RES

estreny fort els lligams
aquells invisibles

estreny fort fort fort
fins que et tornis blava

el blau, ofega, el blau és mort

ofega'm

però després

devora'm

no en sé d'estar trista
qualsevol cosa em pot fer somriure
el cor em batega
la sang corre.

les llàgrimes s'eixuguen
i tinc ganes de jugar

la melancolia
l'angoixa
la tristesa
el rancor
els nervis
la desesperació

tot s'esvaeix
perquè busco l'esperança

no sé què tinc de bo, però busco els meus racons i em descobreixo poncella de primavera.

m'agrada ser com sóc
bleda assoleiada
però en el fons
bona persona

sóc egocèntrica
ja ho sé
però si no m'estimo

no et puc estimar.

i necessito

estimar-te

ara

i un clinc va sonar per sobre el meu cap
un clinc
un sol clinc.

un somriure perdut en un llampec de colors
i clinc

els clics, un dos tres...

m'agrada somriure, encomanar somriures, i pensar que la felicitat existeix, només he de voler-la
per
tenir-la

no sé, en el fons no m'agraden les coses massa fàcils
i no les tinc
però

fa dies que no em surten les paraules, em bull una cosa a dins, un rau rau, una mena de granota que vol sortir. era un papibou i es va transformar en granota. i ara s'ha quedat atrapada dins del meu esòfag .

salta granota!
salta!!

però saps? crec que un dia, aquesta granota li sortiran ales, unes ales de papallona i em diràs, alaaaa unes ales de papallones? una granota amb ales de papallona?

sí

podrà arrencar el vol, i sortirà per la meva boca, FLOP!

i el pes i l'angoixa i l'angúnia.

i

en una sola paraula

TOT

serà meravellós

no, ja ho sé

he de seguir endavant, camina que caminaràs. endavant, sense aturar-se. un pas un altre pas... un pas un altre pas...

i algun dia arribaré al final i tu m'abraçaràs, i jo ploraré, com ara, però d'alegria.

les llàgrimes, però, sempre són salades.

sempre.

les decepcions vénen
quan
no
te
les
esperes

tota una vida
tot un segon
tota una espera
tota una il·lusió
tota una merda
i tot una merda

la paraula merda
tan universal
tan

tan fastigosament
encertada per definir un estat, un temps, un moment, un instant.

un merda

una puta merda

cireretes de primavera
mossegada suau
vermelletes com la sang
dolces i tendres
regalimoses

fins el pinyol em puc empassar
dolces llepades de color de rosa
arracades de camp
olor suau

estrenya'm ben fort
que sinó

---
-
-
-

-.
m'escapo.

avui al matí feia un sol radiant, entrava per les petites escletxes de la persiana de la meva habitació, mentre jo feia el ronso i em negava a aixecar-me. quan m'he llevat, el cel ja era gris, un gris fosc i opac. "ui plourà" he pensat, i al cap de menys d'un minut sentia el so d'un tro a la llunyania, 1, 2, 3, 4, la turmenta ja havia començat. He sortit a la terrasseta i he comprovat com tots els veïns, o la majoria, recollia la roba estesa, aquest fet, no sé ben bé perquè, m'ha fet emocionar, estic ben ximpleta.

Les gotes que queien eren molt grosses, amb molt poca estona ha deixat el terra ben humit, ha passat del color marronós a un to vermellós brillant, que m'encanta.

La tempesta ha durat molt poc, però ha valgut la pena, he intentat deixar-hi unes quantes cabòries, he intentat aclucar els ulls i pensar que la pluja, sobtada, de gairebé estiu, es pot endur els meus mals de caps. Per uns minuts m'he sentit, lliure, flexible i lleugera com les plomes de les orenetes de la teulada.

Com sempre, l'esperança és l'última cosa que es perd, i la vida, malgrat les hòsties santes i putes marranes, és bonica.

M'encantes.

I t'estimo.

No ho dubtem ni un segon més, aconseguirem tot el que ens proposem, encara que el camí sigui llarg, tortuós i el que sigui.

Altra vegada, T'ESTIMO.