Memòria

Falta molt poc per acabar el curs, els dies han passat tan ràpids que a vegades em miro al mirall i no em reconec. He crescut, em sento més gran, malgrat ahir a la tarda jugués al play mobil, per oblidar uns segons que jo era qui era i elles eren qui eren, mestra i alumnes. << Cada nen en el seu joc es comporta com un poeta, ja que crea un món propi, o millor dit, reordena les coses del seu món en una nova forma que li agrada. Allò oposat al joc no és allò seriós sinó allò real>> S. Freud

Ahir al meu grup de tercer els hi vaig dir que els trobaria a faltar. Estarem tot l'estiu sense veure'ns i potser, qui sap,aquest estiu voldrà dir per sempre... això mai se sap, en fi.

En el fons m'agradaria que es recordessin de mi, com un d'aquells records positius de la infància, no cal que es recordin del meu nom, ni de com sóc, només que d'aquí un temps, tot fent memòria dels dies que anaven a l'escola recordin aquella mestra que els va fer música, medi o el que fos, un record positiu. Vull quedar en aquell substrat de la memòria, no vull passar a la història, no vull que escriguin llibres ni tractats sobre de mi (ara que també estaria bé, no? jeje) només vull que em recordin, una mica, poquet, amb una espurna de record ja me'n conformo... i sé que no ho sabré mai això... però... no sé...

S'han fet tan grans les meves fades, els meus nans màgics, els meus....

Ja ho vaig dir fa temps, no he pogut evitar estimar-los.

A tots.