qui canta els seus mals espanta

diapasó en mà, canto i els meus mals espanto. sempre m'ha agradat cantar, igual que tocar instrument o ballar. tota jo estic plena de música, però també, tota jo estic plena de vergonyes i ximpleries, perquè mai, a no ser que estigui moooolt còmode, canto amb públic. em fa vergonya, cantar, ballar, tocar un instrument és com despullar una part de mi, molt íntima. no, no sóc el perfil de dona vergonyosa, jo parlo i parlo, pels descosits, però sovint per no dir res interessant. sí, sovint em considero una pesada xerrameca, que més val que tingueu lluny, si no voleu acabar amb parides diverses al cervell.

bah! tampoc em tinc amb tant mala consideració, però sí, una mica xerraire i pesadeta, ho reconec, ho sóc. demà he de cantar, despullar-me en públic, i dir, mireu mireu que bonica sóc, quina veu tan dolça, tan perfecte. m'ho he de creure, no em despullaria per ensenyar una veu lletja i plena de sorolls... però la fred d'aquest estiu, els nervis, dormir poc i malament, no m'ajuden gaire.. hauré de prendre aigua amb mel i llimona.... que diuen, i és veritat, que va molt bé.

qui canta els seus mals espanta
i jo quan canto
em despullo...

vols veure-ho?

bona nit!