Archivos Julio 2007

m'estic matriculant a la UOC, que car tu! dues assignatures més de 400 euros, mare meva, benvinguda a la universitat privada! m'estaré la tira i mitja per fer una mitja carrera, però amb aquests preus què més vols?

avui ja començava a fer caldereta, diuen que ha pujat un vent africà d'aquells densos i calents. aquest any, com que estic de vacances m'és ben igual, que vingui caloreta que jo ja m'amagaré darrere d'un ventiladoret! (visca els diminutius!)

he begut com tres, o quatre cafès i ara no tinc son soneta, i mooolt tard, i demà tornaré a ser una somnàmbula! zooombiiii!!!

bé, ho reconec sempre ha sigut un blog de "pacotilla", però últimament m'estic superant a mi mateixa, entre que no tinc temes i tampoc tinc inspiració, no sé de què en farem d'aquesta mossa! ais, espero que la poca gent que em llegiu (si és que ho fa algú) m'ho perdoni i bé, res més per avui.

les orenetes ja canten, aquell xiscle de primavera i estiu, aquell xiscle que sempre recordaré com als inicis del meu primer estiu de vacances després de molts anys. poc a poc, darrere les orenetes la gent es va despertant, treuen el cap per la finestra per comprovar si avui també farà sol. i sí, efectivament, avui també en farà. el sol que ens escalfa i ens fa suar. ais, sol solet vine'm a veure,, vine'm a veure!

el cervell ja comença a funcionar més lentament, les tecles de l'ordinador ja no em respon.... demà, o avui, tan se val, serà un altre dia, un altre dia que podré dormir, mandrejar, dormir i mandrejar... dormir i mandrejar.

i això, realment....

M'ENCANTA!!!!!!!!

les paraules sobren
les paraules sobren
tan sols per dir que et vull

les paraules sobren
tan sols per sentir-te aprop

les paraules sobren

tan sols dir que t'estimo

fes-me mil

mil

mil

de tot.

ahir a la nit, matinada per ser més concrets em van venir ganes d'escriure. però no sé perquè això no em funcionava, i em vaig emprenyar bastant, però vaig agafar un llapis i un paper i vaig escriure. no se'm va acudir en cap moment agafar el word, és curiós. el problema és que, al escriure en paper em vaig adonar que no escrivia igual, vull dir que és molt diferent les parrafades inútils que escric en el blog de les que podria escriure en un altre lloc, en aquest cas paper i llapis.

per tant, la idea inicial era reproduir el que havia escrit, però m'ho he repensat i no ho faré. el problema és que ara no tinc ganes d'escriure, per tant tot això són lletres inútils.

la meva veïna de dalt està boja, ja porta 3 dies tirant-nos sal a les plantes, al final en ferran hi ha anat a parlar. què coi fot amb la sal? jo no entenc pas ben bé res, diu que té la sal allà i se li aboca daltabaix. tot plegat una bogeria molt estranya. és ben bé que vagi on vagi em trobo veïns estranys, carregats de punyetes. al principi de viure aquí, la dona deia obertament que ens controlava els horaris, tan tard aneu a dormir? mare meva!

millor no pensar-hi.

per cert, vacances a suïssa mig programades!!! VISCA!!!

avui em passejava per girona, el sol era de justícia, sentia com m'escalfava la pell, i m'encantava. m'agradava passejar pels carrerons mil·lenaris de girona. era impossible trobar una ombra el sol queia en picat, i m'agradava. el somriure d'orella orella, la gent em mirava, devia pensar "per què és tan feliç aquesta mossa" jo hagués contestat que aquest era el meu estat natural, potser no sé està de cap altre manera...

avui mentre caminava he vist un noi que plorava mentre parlava per telèfon des d'una cabina, no entenia el que deia era romanès, crec, però estava desesperat, plorava i plorava... m'han vingut ganes d'abraçar-lo, i consolar-lo deixar-li part de la meva felicitat... però això no es fa, no pots abraçar a un desconegut, si ja és difícil a vegades abraçar un amic, imagina a un desconegut. però segurament necessitava una abraçada, m'ha fet patir, avui estava molt sensible a tot allò que m'envoltava. he pensat molt en les abraçades, a mi m'agrada molt abraçar, a vegades detecto persones que necessiten una abraçada, a vegades sóc jo mateixa que la necessito, però com ja he dit s'ha d'anar amb compte, no sempre és ben rebuda una abraçada....

una abraçada és un contacte íntim, potser a vegades significa més que un petó (i no m'estic referint a un acte purament sexual no, va més enllà), quan abraces t'avoques tot tu, tota la teva persona, tota la teva energia... t'entregues, i a mi això m'encanta. ara també he de dir que no abraçaria a tothom hi ha persones que no ve gens de gust ... i d'altres que estaria tot el dia abraçant i m'he de contenir...

bé, això... girona a ple sol, el riu sec, les rambles amb un brunzit de veus estrangeres, la gent tranquil·la, la vida suau, la brisa calenta. fer un gelat a la gioconda, continuar passejant, obrir un llibre per la pàgina que toca, i badar, aquell cel tan blau, tan dens, tan de finals de juliol.

m'encanta.

no hi puc fer més.

la setmana ha sigut curta, plena de música per tots costats, el violí s'ha convertit en un apèndix de la meva persona, necessitava tornar a sentir-me així, músic, músic de cap a peus.

hi ha molt nivell i jo estic molt per sota de tots, però sé que puc millorar, que he estat tot un any fent de tot menys tocant, i he descobert que encara hi ha coses que sé fer i que m'agraden i l'imma de sempre ha tornat. em sento feliç. més enllà d'haver aprovat les opos, d'haver aconseguit plaça a ves a saber on... de... no sé d'entrar a formar part d'una roda professional... etcètera.... em sento bé perquè he descobert que tota jo sóc música. que cada teixit de meu cos, que cada moviment és música, només cal que m'afini jeje.

m'ha encantat, i ara l'estiu és meu... agost vine'm a veure. encara no entenc com em pot haver canviat tat la vida, un dos tres... i ja estem.

gràcies.

:)

és tard, com sempre. sempre es fa tard, la nit és suau i negre, no fa calor, per molt que el senyor del temps s'entesti a dir que farà calor,, de moment, no en fa.

demà vaig a banyoles a portar els papers, no sé diuen que hi haurà places per tothom, però diuen tantes coses, que al final no saps què creure. N'estic farta de tant pensar el mateix, tota jo sóc un mono tema. opos opos opos opos. PROOOOOOOOOOOU!!!!!!

Demà també coincideix en el meu primer dia al curset del fescat!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

xino xano, la vida va caminant, camins estrets, camins amples, camins amb flors, camins, camins.....

bona nit

doncs bé, he aprovat opos... ara toca presentar mil papers i no sé, esperar la llista i esperar si tinc plaça... i esperar i esperar...

sempre esperar....

estic contenta, però encara no m'ho crec.....

sempre esperar....

aixxx

ara sento el cotxe de la veïna lloca aparcant, sempre fa molt soroll. puja les escales trepitjant fort els seus 250kg. no la critico perquè estigui grassa, perquè jo també en sóc, només critico que tanqui la porta fort i que cridi a les 7 del matí d'un diumenge. i trenqui el meu son profund.

mitjans de juliol i no tinc calor, una brisa suau passa entre mig de les meves cames nues, la finestra del menjador està entreoberta però no caldria, fins i tot diria que tinc un pèl de fred, però es pot suportar.

sento dos rellotges desincronitzats marxant al so dels segons, si estigués menys nerviosa ni tan sols em molestarien, ara no els puc suportar, els agafaria i els estamparia contra la paret, però no ho faré.

en ferran fa estona que dorm, jo no tinc son, la migdiada ha sigut llarga i intensa, he dormit i he babejat, m'he enganxat al coixí.

els cabells em fan molt bona olor, una olor que sento mentre escric quatre xuminades mal redactades en aquest trist blog que cada vegada el tinc més abandonat. no sé si he perdut les ganes d'escriure, les idees, o simplement la meva vida és sossa i avorrida i no cal escriure-la ni deixar constància enlloc. de tota manera, com sempre que escric sense tenir res en ment, o sigui a la babalà em surt un post, il·legible, llarg i insubstancial. d'aquells que posaries delete un cop el tens publicat, però que no ho fas per pena, o pel que sigui.

ara, de cop, el carrer és tot silenci, el tic tac dels rellotges s'han mig diluït i ara sols sento el clic clic de les tecles del portàtil. una campanada, són dos quarts. m'encanta les campanades, m'agradaria viure a prop de l'església només per sentir-les més a la vora. els meus avis hi viuen, veuen el campanar des del balcó, jo també el veig tapat per edificis ronyosos.

demà és divendres, no, avui, avui és divendres, ha passat una setmana... i passen els dies, els mesos, els anys... i... bé, no em puc queixar, de moment no sóc calba.

bona matinada fresca d'estiu.

feia molts dies que no baixava a barna, potser mesos, un any? no ho recordo. tenia ganes, d'agafar el tren xuxu, de mirar per la finestra tots els pobles i poblets ronyosos que travessa el tren. no sé, fa mandra anar a barcelona, però de tant en tant m'agrada.

m'agrada passejar sense un rumb concret, acariciar i olorar llibres, passar calor i entreveure el cel blau amb petits núvols enmig dels edificis alts, alegrant-me que a al bisbal encara tenim edificis baixos.

m'agrada retrobar-me amb persones agradables i maques (josep, blanca :)) i veure que encara que passi el temps doncs, no sé és guai ( que bé que m'expresso per déu!)

m'agrada que el tren estigui a petar i m'hagi de seure al costat d'un noi amb rissos taronges que llegeix literatura russa en català.

m'agrada que toquin un guitarró al tren, dos nois uruguaians simpàtics.

m'agrada el cafè amb gel, parlar i que el temps passi sense adonar-me'n.

m'agrada tornar a casa, descansar i tenir una petita muntanya més de llibres per llegir.

m'agrada tenir vacances a l'estiu.

m'agrada que m'agradi.

No estic acostumada anar de farra. estic baldada.

per cert, no m'agrada gens la paraula farra :P

bon dia al migdia!

avui a les nou tocaven el timbre. era el senyor del gas, hola vinc a mirar el gas. hola. he esmorzat, he comprovat que el senyor cuní ja està de festa i me n'he tornat al llit, continuava tenint molta soneta. i que en sóc de dormilega! de moltes coses no n'estic segura, de que sóc dormilega sí. després de dormir una estoneta, m'han trucat com 3 vegades al fix, no sabia qui era, no he despenjat. despenjar el telèfon al migdia amb veu de son és una mica patètic. sóc una dormilega amb complexes. després he fet un pensament, m'he mig vestit i he decidit intentar fer el dinar. he deixat que la carn es descongelés al natural. per tant, el temps que m'ha sobrat l'he aprofitat per encetar "El carrer Estret" havia llegit el pròleg, i ara llegiria el primer capítol, he pensat enviar un mail en josep per dir-li però me n'he desentès, ja ho faria més tard. he llegit una bona estona, estirada al sofà, amb la finestra mig oberta, entrava un ventet curiós, no era tramuntana perquè venia del sud, però era fresquet, agradable. llegint llegint, m'ha passat l'estona. he sentit com en ferrins obria la porta, merda, i jo sense fer el dinar. he improvisat un punt de llibre i m'he disposat a acabar allò que ni tan sols havia començat. Cuca no facis res, el dinar ja el faré jo.no cal que m'ho repeteixin massa vegades.

He continuat llegint, però la feina del cole encara la tenia a mig fer. la feina encara se m'acumula.

però, és tan bonic l'estiu quan tens vacances!

pd: recuperant-me primera part
pd: per cert, al final he vist el comentari de'n josep dient que ja havia començat el llibre, connexions telepàtiques des d'esplugues :)

Avui hem agafat el cotxe i hem anat a investigar la nova mega hiper, súper carretera que ens estan fent per anar ràpidament fins a palamós. 4 carrils, autovia que fliples.

Però, on queda el cel? i els núvols, i el paisatge que tan parla en Pla? on? on queda? només veus carretera i ciment al teu costat, ràpid ràpid. Perquè només volem això rapidesa, i la lentitud de la vida, el respirar i la reflexió això, una merda.

Sé que ara ja no hi puc fer res, que no puc tornar enrere. No puc, i em fa ràbia. Només havia de fer un clic per informar-me, tan sols 3 línies, i ja hagués estat. No m'haguessin pogut retreure res. Em fa sentir idiota, sembla que a l'última tanca hagi arrencat a córrer, sembla que a mig camí se m'hagi empassat la terra. No pot ser que no ho sabés, no pot ser que ni tan sols se m'acudís preguntar-ho. No ho entenc, no m'entenc.

Tan sols un clic. Em sento impotent, i ara ja no hi puc fer res, RES, i aquest res se'm fa una bola enorme dins meu, ENORME!

És com una tortura interna que no puc aturar, perquè sé que no puc arreglar-ho, com a molt puc aprendre per no cagar-la en un futur, com a molt. I suposo que ja és déu n'hi doret...

Pensava que després d'acabar tots els exàmens estaria tranquil·la, però no, estic pitjor que abans, i és una merda... merda... merda

i no suporto està així... no ho suporto!

alts i baixos, que s'acabi ja!!!!!!

merda trobar aquest enllaç, precisament ara!

que l'he buscat.

això és com una loteria
és qüestió de sort
"la suete está echada"
ja no hi pots fer res
això ja està fet
.....

i mil bajanades més... i no estic contenta, perquè sé que ho hagués pogut fer millor, potser no quinze vegades més, però potser 10 sí. i no és que no ho hagi fet bé, sinó que no ho he fet prou bé. per primera vegada a la meva vida sóc exigent amb mi mateixa. imma pots fer-ho millor, i saps que pots, però no saps per quin setzeous no ho has fet... i així és.

però com diuen, i ja poden anar dient, la sort està tirada, quina traducció més horrible !

sé que em queda molt per recórrer, molt camí per fer, molta via, molt de tot... he d'aprendre, no podia ser fàcil, no ho ha de ser... no sé.

demà començo les meves vacances, per primera vegada amb molts anys tindré un estiu per mi (bé encara he d'acabar coses del cole, però això ja no ho compto).

Tinc ganes d'agafar una hamaca i dormir, mirar el cel, mirar les onades, dormir (ja ho he dit no? és que m'encanta!)

Llegir! fa tant temps que no m'assec a un racó i llegeixo, hores i hores i hores, sense sentir-me culpable. Què fas imma? llegeixo, Què fas imma? llegeixo. encara? sí, i més!

Vull llegir de tot, novel·les d'aquelles que dius, ja les llegiré ja les llegiré i també vull llegir allò que dius, no això no que és palla. Ho vull tot, perquè vull tenir temps. Vull perdre el temps també. Bé això ho faig molt sovint, tot i que em negui a creure-m'ho.

I res, que el sac hi falta el blat, per poder-ho lligar. I sinó, doncs bon vent i barca nova! (volia posar la cançó del gran Ovidi però no la trobo i em fa mandra pujar-la, un altre dia serà!)

bé, però he trobat el perquè vull, i això perquè vull!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

i res, que no deixo d'estimar-vos, vosaltres els que em llegiu, els que m'estimeu, els que esteu amb mi, els que no, els que m'odieu, els que no saben qui sóc, els que sí que ho sabeu, no sé, el món és ple de gent bona, gent dolenta, gent i més gent, però la que m'envolta, tota, tota és MEVA!!!!!!!

apa sous meus!!!

(si no voleu, foteu-vos ;) )

perquè vull :P